De com el porc esdevé gallina

En veient aquesta dosi d'autoestima... m'he inflat com una lloca!

(no sé si em mereixo una afició tan entregada...)

Lo porquet foll

El millor pagès del món

El meu padrí, 
ja du gairebé un segle essent un pagès de cap a peus

Aquest cap de setmana el meu padrí n'ha fet 96!

I com que això és motiu de joia i alegria, 

fadrins d'arreu 

arrambeu les pubilles més poncelles,

fadrines de per tot 

flirtegeu els més formosos hereus,

que comença el ball de festa!

Una popular jota de les terres prepirinenques,

de la conca del mig Segre,

on el meu padrí ha fet créixer, treballant de sol a sol,
un mas, un casa de pagès,

unes terres i uns trossos dels que n'ha fet or,

i el millor tresor de tots, una família, la seva, la meva, la nostra!

Per molt anys padrí! 

T'admiro, t'estimo.

L'Atlàntida

Arrel del post que vaig escriure, fa uns dies, sobre Tiurana, el poble que, fa més d'una dècada, es va veure forçosament abandonat i engolit per les aigües de l'embassament de Rialb, va fer que, en un d'aquells moments perduts, acabés teclejant "Tiurana" al Google Maps.

I quina fou la meva sorpresa quan... oh!, per al senyor Google (ja sigui en la seva versió Maps o Earth) el poble de Tiurana continua existint... sota les aigües de l'embassament!

Clica la imatge per ampliar-la

Així que, o el senyor Google és un nostàlgic com jo i es resisteix a deixar perdre, en la desmemòria dels temps, l'antiga vila de Tiurana o és que senzillament... ha descobert que Tiurana és, realment, la tan anhelada ciutat perduda de l'Atlàntida!

"I assaborint lo tebi record de sos abraços

semblava viuda dir-li: -Oh, Atlàntida! a on ets?

Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,

i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds.

Fragment del Cant Primer "L'incendi dels Pirineus" del poema "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer

No puc dir fava...

El despertador sona a les 6:30... cony! Ja és dilluns?

No, és diumenge, però ara recordo que en algun dia d'excessiva empenta i optimisme desmesurat vam decidir apuntar-nos a fer unes voltetes per l'asfalt de la ciutat de Barcelona durant aquest matí d'avui...

Repte aconseguit!

Una entrada a la línia de meta sense la cara massa desfigurada, amb una marca final prou digna i, especialment, la primera mitja marató d'unes persones molt especials per a mi, han fet d'aquesta matinal atlètica una experiència fantàstica.

Ara bé, ja em disculpareu perquè ja no tinc ni esma per a seguir escrivint... low battery...

Així que, us deixo, que un immens plat de pasta m'espera, per a recuperar les forces, i una posterior migdiada que, aquesta sí, serà de campionat!

El poble s'han venut. La història i les arrels s'han perdut.

Pintada a l'antiga vila de Tiurana (La Noguera)

Aquestes són les dues frases, les dues sentències, que vaig fotografiar, ja fa més de quinze anys, a l'antiga vila de Tiurana. Aquestes parets ja no sou a temps de veure-les. L'any 1.999 es van enderrocar les cases del poble per tal de que les aigües de l'embassament de Rialb l'engolissin mansament.

Tiurana, ara estaria a prop de celebrar els 1.000 anys d'història, però aquesta se li aturà a les portes del segle XXI. Les aigües d'un embassament que ja no va ser inaugurat per Franco, però sí pels seus hereus, van colgar cases, masos, històries familiars, sentiments i arrelaments. Les aigües d'un embassament construït amb dubtoses justificacions de regadiu, per a una agricultura que agonitza vivint de subvencions europees amb data de caducitat, varen ser la tomba líquida per a gairebé mil anys d'història de nissagues tiuranenques.

Aquesta menuda vila del mig Segre no ha tingut la sort de que, entre els seus fills il·lustres hi figurés un de la talla de Jesús Moncada que hagi deixat, per a la posteritat, el testimoni d'una magnífica novel·la (com aquest feu amb Mequinensa i el seu Camí de sirga) que testimoniï la vida diària, les menudes històries i les relacions personals que un dia es van teixir a l'antiga vila de Tiurana.

Les noves tecnologies, però, han permès llegar part del passat d'aquest poble a través del web Tiurana encara viu. És un web senzill però us recomano fer-hi una passejada. Si més no, és una forma de no deixar morir definitivament les desaparegudes cases de Tiurana: Cala Bepeta, Cala Teta, Ca la Trencada, Ca l'Oliva, Cal Bep, Cal Panyofí...

La placeta de Ca la Trudis quan els gats encara hi ronsejaven
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

La mateixa placeta el maig del 1.999,
quan les aigües varen començar a colgar el poble
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

Jo encara recordo anar a una de les darreres Festes Majors que es van celebrar a Tiurana, pels volts de l'any 1.995, juntament amb el jovent del poble dels meus padrins, ja que ens quedava relativament a prop i hi podíem anar amb les nostres motos desmanegades i sense poder passar més enllà dels 50 km/h (no per ganes, si no perquè la moto no donava més!).

Recordo però, anar-hi més per a veure de ben a prop un poble que ja s'esllanguia i que estava sentenciat a mort, més que no pas cercant la típica festa major de carrer, plena de vida, com a la resta de viles i pobles amb permís per a existir.

Alguns pocs tiuranencs encara van viure com les proves d'emplenat
de l'embassament de Rialb ja els negaven els seus carrers,
abans plens de vida i llavors d'aigua arribada per a, teòricament,
dur el progrés a una altra gent amb més fortuna que no pas ells.
www.tiurana.org (Tiurana viva)

Val a dir que, el 2007 fou inaugurada la nova vila de Tiurana. Sí, sí, el senyor Montilla va inaugurar un poble, com qui inaugura un hospital o una carretera! Aquest nou poble està ubicat en un indret proper però més elevat, des d'on es gaudir d'una esplèndida i contradictòria vista d'ocell sobre les aigües de l'embassament de Rialb, les culpables del seu trasllat.

La nova vila de Tiurana

Jo hi he estat i que voleu que us digui. No és lleig, té unes panoràmiques espectaculars fins als Pirineus, sol, piscina, més modern i funcional, i fins i tot hi han traslladat, pedra a pedra el cementiri, els preciosos porxos que tenia l'antic Carrer Major, un pou àrab... però per a mi, amant de la història, d'aquells arcs de mig punt datats al segle XVI i XVII que descobries pels carrerons de l'antic poble, enamorat de les pedres que traspuen segles de vida i gairebé te la poden explicar a cau d'orella, l'essència de Tiurana, les arrels i la història del poble s'han quedat, per sempre més, sota l'aigua.

_________________________________________

"Pels pobles ha corregut la veu que ve en Macià, i tothom surt a la carretera. No sé com ho han pogut saber. A Tiurana el poble en pes volta l'automòbil. Una dona jove abraça per la finestra en Macià i li fa petons, amb tanta violència que l'arrenca materialment, i l'hauria fet anar per terra si l'espessor de la gent no ho hagués evitat.

- Visca Macià! Visca l'Avi!

En la fosca de la nit avancem com podem. Pertot arreu, partides de gent, banderes i els noms de Macià i Catalunya com a oriflames"

Fragment de l'escrit de Pere Coromines a "Diaris i records" en ocasió de les eleccions de diputats a les Corts constituents (24 de juny de 1.931).

"EL POBLE S'HAN VENUT.

LA HISTÒRIA I LES ARRELS S'HAN PERDUT"

Pintada en una paret d'una casa de la desapareguda vila de Tiurana (La Noguera).

Els primers crits d'ofec del valencià

Les imponents Torres de Quart, esguarden, des de fa més de cinc segles,
una de les dotze portes que tenia el Cap i Casal del Regne de València.
Portes per les quals sembla haver fugit la seva llengua pròpia.

Onofre Almudèver, editor valencià, feu precedir, el 1561, a les edicions de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, la següent crida a la lleialtat lingüística:

"Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarites, que, ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren [...]. Per on vos exhorte, amoneste i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per vostra honra, en no deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites".

El valencià Marc Antoni Martí, secretari de la Sala de la ciutat de València, ja al 1639, es mostrava preocupat davant del canvi d'hàbits lingüístics que observava, fins i tot, entre els jurats de la Ciutat de València, i així ho feia palès en el seu Siglo Quarto de la Conquesta de Valencia.

"si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots les demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà".

_____________________________

Prenent com a data de referència la de l'entrada de Jaume I a la Ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, veiem que, poc més de tres-cents anys després de la repoblació catalana del Regne de València, ja es produeixen les primeres proclames d'alerta en defensa del valencià, doncs es comencen a observar fissures en la fidelitat i el compromís lingüístic de les classes més altes de la societat valenciana. Val a dir que, tot i així, per aquelles dates, la immensa majoria de la població valenciana era monolíticament catalanoparlant, però aquelles primeres esquerdes van ser l'embrió, ara ho podem dir, de l'oblit i soterrament progressiu que ha patit la llengua catalana parlada a la manera de València.

Sembla que, malgrat els cinc segles de crits d'ofec, al País Valencià, la llengua pròpia ha seguit anant per mal pedregar i hem acabat perdent bous i esquelles, o com encertadament avançava n'Onofre Almudèver, ja al segle XVI, hem perdut, tristament, "perles e margarites".

Desembarcament de Normadia

Desembarcament de Normadia, 6 de juny de 1944

- He llegit antics llibres de viatgers que deien que "no té muralles Timbuktu perquè allà creuen, des de sempre, que n'hi ha prou amb la seva bellesa per aturar qualsevol enemic". I si, quan s'obri la passarel·la del bot, quedem meravellats amb l'espectacle de la vella Europa, dels seus penya-segats, de la seva mar, de la seva llum, de les seves gents i som incapaços de disparar cap tret, bocabadats, com els antics guerrers davant la Timbuktu sense muralles?

- O t'has acabat empassant les velles rondalles, sobre la gran Europa, del teu avi de Cork, o, com sempre t'he dit, llegir tant t'acabaria fent perdre la noció de la realitat. Així que, amic meu, lletraferit desorientat, o aquests viatgers que has llegit tenien una imaginació desbordant o mentien sense ni mica ni gens de vergonya, però bé faries en saber que una de les coses més belles que té Timbuktu és, precisament, la seva muralla... construïda, és clar, per a defensar-se dels seus atacants.

- ...

- Dispares tu primer o ho faig jo?

Les muralles de Timbuktu (Mali)

______________________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts