He mirat aquesta terra

Des del cim del Cogulló d'Estela (1.869 mts), prop d'Espinalbet, Berguedà,
els relleus montserratins emergeixen, màgics i misteriosos, d'entre les boires

"Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."

Des del mateix Cogulló, l'espectacular altiplà de la Serra de Busa
s'ofereix capdavanter, això sí, sempre esguardat per el llunyà relleu esmolat
del vessant septentrional del Montsec, antiga frontera entre sarraïns i cristians

"Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."

Salvador Espriu

_________________________________________________________________

Des de les talaies muntanyoses d'aquest i d'altres cims

he mirat aquesta terra,

i a on uns la volen veure capcota i engrunada  

jo la diviso ufanosament engalanada i sobirana.

A voltar porquet!

Aquest matí m'han llevat més d'hora del que és habitual, m'han posat ben net i polit, m'han donat un bon esmorzar ben abundós en glans i restes de pomes i, finalment, m'han engalanat amb un cascavell ben lluent i de bell dringar.

Avui, em deixaran voltar, tot el sant dia, per els carrers i les cases, entraré allà a on em plagui, menjaré tant com pugui i tot allò que em donin. Avui, 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat (o del Porquet), ha arribat el dia en que voltaré i voltaré més que mai, grunyiré i em cansaré, però sempre orgullós i ben cofoi del picarol que repicarà en el meu coll (si no sabeu de que us estic parlant llegiu la barra lateral del blog!).

Això sí, aquest vespre, quan caigui el sol rere l'horitzó, hauré de pregar i desitjar que Sant Antoni i les seves gents em mirin amb ulls condescendents, s'apiadin de mi i em concedeixin l'indult!

Apa, us deixo que ja m'estan cridant per a posar-me el cascavell. Que tingueu un molt bon dia, que jo me'n vaig a voltar! I si, per casualitat, entro a casa vostra, tingueu el rebost ben preparat!

Kiwi experience

Territori kiwi!

LLOC: Okarito (menut i bucòlic poblet d'uns 30 habitants, a la costa oest de l'illa sud de Nova Zelanda)

HORA D'INICI: 17:00 h

HORA D'ACABAMENT: 23:00 h

DURADA DE L'ESDEVENIMENT: 6 hores!!!

TEMPERATURA: Molt i molt fred... era hivern!

GUIA CONTRACTAT: Un personatge "freak" fins al moll de l'òs! Un autèntic boig del món del kiwi. Com diu la seva pàgina web assegura un èxit d'avistament d'aquest animal del 98% (és una animal nocturn, molt espantadís i que és realment difícil aconseguir veure'l en el seu hàbitat). El guia, ell solet, s'ho manegava tot, sota el nom d'Okarito Kiwi Tours.

És aquest!

Sí, sí, aquí sembla molt modoset però veure'l amunt i avall del bosc, amb una antena d'aquelles antigues de televisió que encara es veuen en alguns terrats, per a trobar el senyal dels transmissors que els col·loquen als kiwis, i fent-nos callar constantment, sense deixar-nos moure ni un mil·límetre durant les 6 hores que va durar la recerca del kiwi, per a no espantar-lo,... sota un fred glacial i en la més negra nit que ens va caure a sobre... no sabia si aplaudir-lo per pallasso o engegar-lo a pastar fang.

L'agonia per a veure aquest animaló, una autèntica "rara avis", mai millor dit, endèmic de Nova Zelanda, va ser d'aquelles que mai no oblidaré.

Primer 3 hores clavats com un pal, amb un fred espantós, en un bosc, mirant un únic punt per on se suposava que havia de passar un kiwi a una hora exacta, segons els càlculs del mestre "freak". I la bestioleta no va passar.

Després 3 hores més, en la més absoluta foscor, en una cuneta d'una carretera absolutament solitària, amb encara més fred (només tenia al descobert els ulls, per a intentar veure l'animaló... però jo ja no veia ni els meus companys de viatge i experiència escampats per la carretera a mode de comando rastrejador immòbil). I la bestioleta no va passar.

La decepció del guia (ja em disculpareu, no en recordo el nom) va ser descomunal. Ell ens feia seguir, autoconvencent-se que nosaltres estàvem convençuts de seguir. Davant de tal desplegament de passió no gosàvem dir-li que prou, que volíem marxar a la nostra autocaravana a escalfar-nos una mica, a sopar i a dormir d'esgotament. Que se'ns havia esfumat la passió per a veure el kiwi.

Finalment, a les 11 de la nit, l'home va desistir. Demanant-nos mil excuses (la seva estadística s'enfonsava) vam pujar al seu cotxe per a retornar al punt de sortida. Jo ja no aconseguia badar boca, enfonsat al seient del darrere del cotxe, absolutament glaçat, cabrejat, destrossat... I llavors, ell que fa cop de volant cap a la cuneta, frenada espectacular (vaig aparèixer directament als seients del davant)... i oh!!! allà estava, enfocat amb els fars del cotxe, la bestioleta!... un kiwi!, campant alegrement en l'espai entre el bosc i la carretera.

Aquesta foto, òbviament, no és meva!

Varen ser 10 o 15 segons, fins que es va tornar a amagar al bosc, però va ser un instant màgic. Estàvem contemplant una de les aus més rares del planeta i més difícils de veure en estat salvatge en el seu medi natural.

Entre la màgia del moment, el ser conscient de ser uns privilegiats per haver aconseguit veure un kiwi, amenaçadíssim d'extinció, el moviment pausat i distret de l'animaló i, sobretot, l'alegria indescriptible i desbordant del senyor guia, es va esvair el meu mal humor acumulat durant les 6 hores anteriors d'anar aguantant frustració, fred i emprenyada. Tot plegat, finalment, va fer que aquesta vivència m'hagi quedat, en el record, com una de les experiències més surrealistes, originals i divertides de la meva biografia!

Raquetes, grampons i piolet!

Raquetes, grampons i piolet! Aquest és el crit de guerra que ha sonat, per fi, aquest cap de setmana. És com la versió muntanyenca del "preparats, llestos i ja!". I és que, finalment, amb la colla muntanyenca habitual, hem inaugurat, oficialment, la temporada d'alta muntanya hivernal.

La Serra del Cadí ha estat l'escenari de l'estrena de la temporada hivernal de muntanya

La muntanya a l'hivern és radicalment diferent de la resta de l'any. La neu i el fred la converteixen, sens dubte, en un àmbit amb major risc, però també, l'ennobleixen amb una bellesa inigualable i espectacular.

La carena del Cadí, a 2.600 metres, ens ha regalat unes magnífiques panoràmiques,
així com unes espectaculars cornises de neu

És una muntanya més solitària, més silenciosa. Únicament se sent la fressa dels grampons i el piolet clavant-se al gel i l'aire glaçat que fa davallar, a plom, les temperatures. I l'embolcalla aquella blancor, immaculada, únicament esberlada per les pròpies petjades, ja siguin en forma de raqueta o de dotze foradets perforats per les punxes del grampó recent clavat.

Una de les múltiples esfereïdores canals del vessant nord del Cadí.
A l'hivern són un espectacle únic de la natura i un magne desafiament muntanyenc

L'alta muntanya hivernal, des del més gran respecte vers ella, és un repte, una superació personal, un gaudi dels sentits, un puntet de follia i un esclat majestuós de la natura.

Les botes i els grampons han acabat tan exhausts com el seu propietari!

Perdo la fe i l'esperança

Dones en un campament de refugiats d'Haití
REUTERS / Kena Betancur

Dia de Reis. Em llevo assossegadament, tard, ja que ahir a la nit vaig gaudir del plaer de poder llegir fins tard. Avui no tinc cap mena d'obligació fora d'un dinar familiar. 

Com cada dia, quan em llevo, poso la televisió una estona, més per acompanyar que per parar-hi massa esment. Normalment poso el 3/24 per anar-me informant de les primeres notícies del dia, però avui, dia de Reis, dubto de si no escalfar-me de bon matí el cap i posar els videoclips de RAC105 i, així, anar fent tot escoltant alguna bona cançó. Finalment, però, pensant en la nit màgica d'ahir, decideixo posar el 3/24 a veure si veig alguna de les típiques escenes de les cavalcades de reis i, sobretot, les precioses imatges que sempre regalen els nens en una nit com aquesta.

La primera notícia que caço, però, al posar el 3/24 és que Amnistia Internacional ha emès un informe en que denuncia que a Haití, un any després del funest terratrèmol, les dones i nenes estan essent doblement víctimes d'aquest. A part de les conseqüències del sisme, que sofreix tota la població, les dones i nenes estan patint un augment escandalós de les agressions sexuals i violacions per part de grups d'homes que campen sense control per l'illa i els camps de refugiats.

L'informe és curull de testimonis punyents i dolorosos. Fa feredat llegir-lo. Amb un bocí d'aquest ja n'he tingut prou i massa.

Després de llegir una notícia com aquesta, en una situació en que se suposa que les persones haurien de col·laborar el màxim possible i ajudar-se i, sobretot, donar un cop de mà als afeblits, als menys afavorits, la realitat es regira com un mitjó i les dones i les nenes (atenció! nenes!!!), per el simple fet de tenir menor força física, són violades i ultratjades per uns animals primitius, criminals i malparits.

L'esperança en l'espècie humana se m'esvaeix a base d'hòsties, se m'escola entre les mans. Som uns salvatges, uns animals cruels i despietats.

Feliç dia de Reis.

____________________________________________________

PD: Després del darrer post no volia seguir posant aigua al vi, però en sentir aquesta notícia a la TV i voltar una mica per internet per a confirmar-la i trobar la informació que us he enllaçat... la ràbia m'ha embargat i m'ha sortit aquest post totalment en calent.

PD 2: Aministia Internacional ha obert un espai a on es pot signar una carta per a enviar a la Secretaria d'Estat de Cooperació Internacional del Govern Espanyol per a que aquest faci de la protecció de les dones i nenes una prioritat en la seva política de cooperació amb Haití. No hi crec massa en aquestes iniciatives, però bé, és l'única i impotent forma que tenim de fer sentir la nostra veu... (jo he estat el firmant número 23... espectacular...)

M'acusaran de posar aigua al vi

"... però tothom no té reis,

hi ha qui espera que vinguin els patges

per tornar-los la vida"

Llums i ombres en la nit més màgica

M'acusaran de posar aigua al vi

però en una nit màgica, diuen, com la d'hui

cal no ser desmemoriat i reblar l'esforç per a recordar que

hi ha qui no flairarà ni un bocí d'aquesta màgia,

qui no rebrà visita de cap monarca de món enllà,

qui de la il·lusió que xoparà els carrers aquesta nit

només amararà els seus ulls un plor de solitud.

Devot de la litúrgia del PIN

Placa fotografiada a l'interior d'El Corte Inglés d'Elx (Baix Vinalopó)

Quan entres en aquella planta baixa ja denotes que allò és diferent a tot el que has pogut viure fins el moment. Aquelles olors de perfums celestials acompanyades dels somriures "Profident" de les noies amb uniforme que, sense esborrar la rialla de la cara, intenten evitar que les senyores amb crespats assolin les ampolles de mostra. Aquella marroquineria de luxe (o no) que et fa somiar en com podries omplir moneders, bitlleteres i carteres de força virolla, targetes de crèdit i bitllets de cinc-cents euros. Aquella estesa de rellotges que, Casio a part, t'empeny a estirar més el braç que la màniga encara que només sigui per a poder presumir de tenir l'esfera més grossa amb les busques més luxoses...

Ara que encarem la recta final d'aquestes festes, cal que quedi clar que segons els senyors d'El Corte Inglés d'"Elche", les compres compulsives (o no) en un centre comercial com el seu són, gairebé, com el manà caigut del cel (fins i tot la fotografia, en la seva part dreta, em va quedar impregnada d'una enlluernadora llum d'esperança...).

Només una ombra va eclipsar breument aquella claror celestial... aquell to general de l'escrit de la placa d'inauguració d'aquella "Meca" de fe i esperança en el progrés... no sé, em recordava alguna cosa... potser feia massa tuf a altres plaques d'inauguracions pretèrites... no sé... em venien al cap braços alçats, cares al sol, bigotis dictatorials... i embassaments nous de trinca.

Però només va ser una lleugera migranyeta que, ràpidament, se'm va esfumar davant de tan desplegament de béns i luxes que m'oferia aquell centre comercial. Immediatament em vaig fer devot convençut d'aquella fe que m'obria els braços (i les butxaques), tot era esperança, progrés, una gran comunitat agermanada en autèntic desenvolupament cap al futur... "me marca el PIN?"... i ple d'orgull de contribuir al benestar de la meva comunitat, amb calculada cerimoniositat, vaig procedir a fer la meva abnegada contribució a aquesta fe i religió del segle XXI... "gracias... siguiente, por favor?".