BSO UAB (volum 1)

Caracteritzats pel "Gran Guateq" una esbojarrada festa setantera a Sabadell
(apartament B-104 - Vila Universitària UAB - any 1996)

Heus ací una Banda Sonora Original (BSO) forjada, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), entre els anys 1994 i 1998, a cops de noves amistats i noves coneixences; de moltes emocions i ganes de menjar-se el món; d'amors sense resposta i amors frugals de nit; de parelles que encara hi són (amb nous i menuts membres) i parelles de record difús; de viatges i excursions; de la gespa i el bar de Ciències; dels passadissos, les aules i les inacabables assemblees; dels exàmens, les pràctiques i els seus laboratoris; de les cerveses, els kalimotxos i algunes cigarretes del somriure; de les gresques i les moltes, moltíssimes festes; d'amics que encara ho són i d'altres que el temps ha fos.

Uns anys absolutament inoblidables i que, sempre i en tot moment, van anar acompanyats de molta, moltíssima música. Cançons que han quedat incrustades, per sempre més, en els records i en alguns dels que ja són, sens dubte, moments Greatest Hits de la meva vida!

PLAY!

A trencada veu i guitarra, i a l'escalf de llar de foc, ben entrada la matinada, mentre a fora la nit glaçava la neu caiguda al darrer poble de la vall d'Isil altpallaresa.

En els incomptables viatges en tren fins a Cerdanyola, i els seus busos vintage lents i sorollosos.

Esgotats de ballar-les a cops terribles de maluc, o de demanar-les al DJ d'Urbe, aquell antre desaparegut de la Plaça de Castella de Barcelona.

Bramades abraçats tots junts, al so de les notes de la Salseta, jurant-nos amistat eterna.

Descobertes entre les classes i passadissos de la Facultat de Ciències. Grups novells que apuntaven no pas males maneres.

Escoltades en cassetes ruïnosos, camí d'Àger, entre petjades de dinosaures, bungalows i guitarres.

Ballades en incomptables concerts en directe, fins i tot pujant a l'escenari, entre ritmes narcòtics i combinats de vi i coca-cola.

Saltades en danses nocturnes, descompassades i diabòliques, als carnavals de Solsona. Disbauxa pagana.

Entonades a cor què vols, acampats a la Fira del Teatre de Tàrrega, mentre l'altra banda sonora, la dels bongos insuportables, ens augmentava el mal de cap que duiem de (b)eure tan teatre.

En pràctiques d'Ecologia al cor del Montseny, allà a la Castanya, entre inventaris de fagedes, pluges que no amainaven i nits de gresca inacabable.

Apreses prop d'aquella noia basca, en camps de treball a Berriz. Quinze dies intensos. Anys d'escriure'ns moltes cartes.

Vestides en samarretes esparracades, mil-i-un cops usades i rentades.

Escoltades amb els walkman, tot endrapant unes ulleres de xocolata, en aquell bar del Quiñonero, bar de Ciències, punt de trobada.

Remasteritzades i reviscudes en festes setanteres, com el mític "Gran Guateq". Quin dijous tan antològic aquella nit sabadellenca.

El cartell publicitari de la festa!

En les pròximes setmanes trobaràs el segon i definitiu volum d'aquest recopilatori a la teva botiga de discos habitual!

Misèria mental

De l'obra de teatre "Diari d'un boig"

Era una calorosa nit de Festa Major. Queien els cubalibres, les converses, les anècdotes i els riures. Fou llavors quan ell, en una marrada imprevista de la conversa, em va dir una frase que, ja fos per la gatzara amb olor de cervesa vessada o pel so d'aquella orquestra tronada, no vaig arribar a copsar en tota la seva dimensió: "Osti, aquí hi ha molta misèria mental...".

Han passat els anys, les Festes Majors, i la mateixa orquestra tronada segueix acollint els irreductibles dansaires de pasodobles i fanalets a la plaça. Però a l'observador espavilat, que guaiti el sarau des de les alçades, no se li escaparà que alguna cosa ha canviat en aquella tabola vilatana.

Així, mentre els cubalibres han sucumbit a l'autoritària marxa militar dels gintònics, ell ja no apareix mai per la plaça. Ni gall ni gallina en canten. Vilipendiat, burlat, i de tots ben cardat, va decidir fugir ben lluny, cap a la plana. Ja se sap, els profetes són lapidats a l'eixida de la seva pròpia casa.

És ara però, quan la seva veu discordant ressona més clara. Cauen els confeti, com cada any, des del capdamunt del campanar de la plaça, però ja no van de bracet de la brillantor d'aquelles nits d'agost antany estelades. Aquella misèria mental, la que "osti" ell citava, les ha eclipsades i assassinades.

I tot per una infinita avarícia caníbal, quatre rampoines i un poc de xavalla...

_______________________________

Us demano dobles disculpes. Per deshabilitar els comentaris per primer cop en la vida d'aquest blog, i per haver fet un post, potser, un xic críptic.

En tot cas, com ja sabeu, qui sigui frare que prengui candela.