Bra(h)ms a l'Auditori

Corria l'any 2004 hi circulava en cotxe per carreteres giragonsades enmig de vinyes direcció a Font-Rubí (Alt Penedès), per temes laborals. Era un matí assolellat. A la ràdio sonava la veu de l'Albert Om, en el seu programa de "L'hora del pati" a RAC1, llavors una joveníssima emissora.

Va anunciar una entrevista amb un grup de música de nom força ridícul, Antònia Font. "Ja tornem a tenir aquí un dels grups de pandereta típics del nostre país, aptes només per a tocar en festes majors de pobles i barris", vaig pensar. Presentaven nou disc i segons assegurava el futur "convidat", començaven a sonar amb força. 

Cantaven en català i venien de Mallorca.

No recordo per quins verals va avançar l'entrevista però sí que, en un moment d'aquesta, quan jo ja entrava al poblet de Font-Rubí, van començar a desgranar aquesta cançó (que si cliqueu a l'enllaç veureu que de menut m’anava com anell al dit...). Em vaig quedar frepat. Això no era la típica música “petarda” de revetlla, aquí hi havia un tresor musical per descobrir!

De la seva maneta també vaig descobrir, per primer cop, el Gran Teatre del Liceu

Des de llavors, mica en mica, em vaig anar endinsant en el particular món dels Antònia Font, sorprenent, extravagant i oníric.

Vaig descobrir que una mirada pot ser “d’oliva i de gel” i que pot estar mancada “d’una banda sonora” i “d’una capa de mel”. Però també vaig descobrir que es pot sentir una “dolça besada”, encara que tingui “gust a que s’acaba”. Potser per això, també vaig aprendre que la tristesa, s’hi ens hi esmercem, pot resultar menys feridora del que és. Només hem d’alçar la vista i divisar-la com “es despenja del cel per ses estrelles” sabent que, en el fons, només “és una música austro-húngara i vermella”.

Però com a bons "alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar" i així, m’he descobert, al bell mig dels Pirineus, cantant als quatre vents als “calàpets, nenúfars i princeses”, tot culminant els meus melòdics brams, entre els cims, carenes i cingleres, amb un “wa yeah!” eixordador.

"I avui som dimecres, també som dijous" i, per fi, els Antònia Font i jo hem sincronitzat els nostres rellotges per al concert d'aquesta nit a l’Auditori de Barcelona. Per tercer cop des que els vaig descobrir podré tornar a capbussar-me, en directe, en aquest món surrealista i bramar melòdicament les seves cançons, talment com ho fan “ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí” o com les “canten ses sirenes aproximadament per no existir”.

I els isards, marmotes i cabirols pirinencs tremolaran de nou. Entre ells ja s'estan alertant que, aquesta nit, “en silenci, sentirem bosc endins es bramuls”.

A la cuneta

Aturat a la cuneta d'una solitària carretera prop de Milford Sound,
entre el sol, la pluja i l'Arc de Sant Martí
(Nova Zelanda, setembre del 2009)

Feia temps que s'esforçava per a ser un bon conductor. Sempre conduïa correctament pel seu costat de la carretera, respectava els senyals de velocitat, posava l'intermitent per avançar, accelerant quan pertocava i frenant quan la via o el trànsit ho requerien.

Mai insultava i mirava de no emprenyar-se amb els altres conductors, ans al contrari, els ajudava a incorporar-se a la via, a facilitar-los l'avançament quan tenien pressa i, fins i tot, s'aturava si algun d'ells havia fet pana.

No es considerava un sant ni un àngel, però tampoc un màrtir de la carretera. Senzillament mirava de ser un bon conductor, amb mà esquerra i força destresa.

Un dia algú es va fixar en la seva manera de conduir i el van voler recompensar fent-lo del "club dels bons conductors", donant-li un cotxe millor i deixant-lo circular ja per autopistes i autovies, viatjant més lluny i anant més enllà.

Li van dir que l'únic que havia de fer era prendre la següent sortida de la comarcal, per la que feia temps que viatjava, i agafar velocitat i direcció cap a la via ràpida més propera.

Il·lusionat, nerviós i amb moltíssimes ganes de passar a ser un conductor de primera va fitar la vista a l'horitzó, fins que va entrellucar l'anhelat cartell anunciant la sortida que li havien dit que era la seva. Com sempre feia, des que el món és món, va posar l'intermitent senyalitzant correctament la seva sortida imminent d'aquella carretera.

Però quan ja iniciava la maniobra, de sobte, se li va creuar a alta velocitat un Porsche Chayenne negre (massa sovint, símbol d'arrogància) i el va obligar a fer un brusc cop de volant, a desviar-se de la trajectòria prevista i, finalment, a saltar-se la sortida que havia d'agafar. I mentre això passava, de regal, es va endur quatre insults del conductor del cotxe negre, una ratllada a la carrosseria i un retrovisor volatilitzat que passà a millor vida.

Del cop de volant, la frenada i l'espant, el bon conductor va acabar esbalçat a la cuneta, rere unes marques fosques de pneumàtic erosionat, aferrades a l'asfalt negre, i havent-se passat el cartell del bon camí que ell hagués hagut de prendre.

El Chayenne negre no havia ni frenat i ja s'havia esfumat polsant en la llunyania. Ningú més a la carretera. Només el bon conductor estimbat a la deserta cuneta.

Aquell bon conductor va maleir mil-i-un cops els ossos del propietari del Porsche negre i va cridar als quatre vents que allò no es feia així ni d'aquella manera.

Atordit i atemorit, però, també va pensar que potser s'havia equivocat ell i que, tal volta, en aquell país de bojos els cotxes circulaven per l'esquerra.

Fos com fos, només podia fer que reincorporar-se de nou, i com pogués, en aquella secundària carretera i seguir fent camí, amb el cotxe espatllat i la confiança malmesa. El que ja no tenia tan clar era si calia seguir endavant per aquella monòtona, solitària i cada cop més mal asfaltada via, o bé posar l'intermitent, tot fent un canvi de rumb, virant el sentit del seu camí, i encarar els fars del seu cotxe cap a noves direccions i altres empreses.

"But it won't be any harder

and I hope you'll find your way again.

Disappointment, disappointment..."

Innocència torçada, virginitat perduda

Quan em van proposar perdre la virginitat a cops de maluc, revinclant-me i retorçant-me, tenint en compte la meva flexibilitat digne d'un caramel "Sugus", vaig posar cara d'espant i vaig començar a barrinar com ho podia fer per a complir els desitjos proposats, sense perdre la vida en l'intent, en alguna disciplina que estigués més a l'abast de les meves aptituds terrenals.

Així que, cercant formes alternatives i originals de pèrdues de virginitat a base de moviments de torsió, vaig pensar en una opció més innocent i que em podia salvar mínimament el meu, ja en entredit, honor.

I si torsió en anglès és twist...

Ja està! Com el gran Chubby Checker...
a retorçar-se a ritme de twist!

Així que vaig comprar-me el vestit i les sabates més lluents i em vaig disposar a perdre la meva immaculada virginitat... dickensiana! I tot als compassos del Twist!

Setmana rere setmana, a base de cops de maluc al sofà i al llit, revirades de guió, salts de pàgina i torsions en la retorçadíssima vida del Twist, em vaig anar endinsant en el seu món tan particular.

Zigzaguejant al límit de la trencadissa de genolls vaig anar descobrint com, mentre Dickens em furtava la meva virginitat, al Twist li torçaven la seva innocència, i no a cops de maluc, si no a base d'impactes més profunds i dolorosos.

En el temps de descompte, esgotat, exhaust i amb un mal insofrible de turmells, malucs i genolls, he acabat els revinclaments d'aquest ball frenètic. Això sí, ben sadollat i satisfet d'haver fet el meu primer Dickens.

I si una lliçó en puc extreure d'aquest meu primer Dickens és que cal estar ben amatent de quina mà prenem com a parella de ball. Si una, a cops de bondat, ens pot ajudar a fer la més bonica de les piruetes, l'altra, a cops de peu ens pot fer perdre bous i esquelles i la més infantil de les innocències.

Potser he fet Pasqua abans de Rams i he fet un Dickens abans d'estar-ne enamorat. Però després de l'experiència puc assegurar que la propera vegada seré més cavaller. M'acostaré a la meva llibreria preferida, genuflexionaré els meus malmesos genolls dansaires i li sol·licitaré al senyor Dickens, gustosament, el proper ball.

I l'altra persona que trauré a ballar, amb tots els honors, és l'Assumpta, (amb permís d'en Josep Lluís) que amb la seva iniciativa i empenta per a commemorar el bicentenari del naixement d'en Dickens ens ha enredat, a un bon nombre de blogaires, a saltar a la pista de ball i moure l'esquelet al so de la música dickensiana!

Enhorabona Assumpta! (I disculpes per mentir-te una miqueta aquests dies dient-te, en repetides ocasions, que no podia participar en la teva proposta. De fet, al cap de poc que la llancessis ja m'havia comprat el llibre i l'he acabat just a temps! Little surprise! :D).

Esquerar-se en terres escandinaves

Ara fa deu anys, l'hivern del 2002, concretament el 22 de gener, va ser el primer cop que em vaig esquerar del niu familiar, i vaig anar a petar a aquí:

Solna (Suècia - Sverige)

4th floor

Room 407

De la mà d'una beca Erasmus vaig decidir acabar els meus estudis ben lluny de casa, a les fredes terres escandinaves d'Estocolm (Solna és a Estocolm com pot ser l'Hospitalet a Barcelona, és a dir, un municipi adossat a la capital sueca).

Recomençar per primer cop en un país diferent, en una ciutat desconeguda, amb una llengua estranya. Teixir una nova xarxa de companys i amics, desconeguts fins a l'instant. Moure's i integrar-se en una nova societat, en certs aspectes, realment peculiar, civilitzada, innocent i individualista. Confirmar empíricament el mite suec...

Ser, per primer cop, realment responsable de la meva pròpia microeconomia (o nanoeconomia...) gestionant completament la meva vida i la meva "casa", la meva habitació, on queia rendit després de dies plens de noves, contínues i inesborrables experiències.

L'habitació 407

Sense tenir un guió prefixat, vaig acabar convertint aquell menut espai en una mena d'exposició autobiogràfica. Era molt lluny de casa per primer cop en la meva vida i, suposo que, va ser una forma d'allargassar el cordó umbilical del qual m'havia nodrit fins llavors.

Així que s'hi podien trobar des de les coses que duc més endins, a les pròpies entranyes, (els pares, el Barça, el meu país petit i lliure...) passant per les més pràctiques per a un estudiant estranger en terra estranya (el plànol d'Estocolm, els diccionaris d'anglès i suec...) a d'altres més eixalabrades (pósters d'Iron Maiden, del Calvin & Hobbes i d'alguna xiqueta lleugera de roba...). Sense que pogués mancar el nòrdic més horrorós però més econòmic que vaig poder trobar a l'Ikea!

Recordo que estrany em vaig sentir els primers dies i nits que vaig passar en aquell cubicle llavors impersonal. Les parets nues feien companyia a la meva solitud, no coneixia res ni ningú, i enyorava els meus, tot mirant pel finestral de l'habitació i veient un contradictori paisatge fosc i blanc, refotudament inalterable durant setmanes i setmanes...

Les vistes des de l'habitació 407 a la meva arribada

Però recordo, també, el matí assolellat de l'1 de juliol del 2002. El dia del final del meu Erasmus. Abans de tancar la porta per últim cop, vaig fer una darrera ullada a la meva habitació, llavors altre cop amb les parets despullades, i lentament una llàgrima va brollar de cada un dels meus ulls.

Ja començava a enyorar aquell minúscul cubicle, el meu refugi, el que va esdevenir, amb tots els honors, la meva primera casa d'emancipat, la meva inoblidable llar en terres escandinaves.

Sverige, Sverige, älskade vän

vi skålar för en midsommar till.

Välkommen, välkommen hit

som om tiden stått still

_________

Suècia, Suècia, estimada amiga

brindem per un altre "midsommar".

Benvingut, benvingut aquí

siguis qui siguis, siguis on siguis.