El meu menut somni modest

Aquesta passada Diada de Sant Jordi vaig aconseguir una petita cosa que em feia una especial il·lusió. No era altra que la signatura de l'escriptor que més m'ha meravellat, enganxat i arrossegat cap al seu món a través d'una novel·la.

Jaume Cabré
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2010)

Corria l'any 2004 quan la persona amb la que llavors compartia camí em va regalar, la Diada de Sant Jordi d'aquell any, una novel·la que passaria a formar part de la meva biblioteca més indispensable.

Portada de la 1a edició

Acabava de sortir en la seva primera edició aquell mateix abril. Jo ja n'havia sentit la seva publicació i el fet de que, a més, fos ambientada a la preciosa Vall d'Àssua, paratge que havia descobert (i m'havia meravellat) un any abans en magnífica ruta excursionista, em va acabar de decidir a fer aquesta petició com a lectura de Sant Jordi.

Dedicatòria de la M.
en aquell llunyà abril del 2004

Des del final de la seva lectura ha estat el llibre que més he recomanat, que més he deixat, comprat i regalat. Si alguns de vosaltres us l'heu llegit potser direu que no n'hi ha per tant, però, què voleu que us digui, a mi em va enamorar, i ho va fer per a sempre (ah! i la sèrie feta a la televisió no li fa pas cap justícia!).

Així que, aquest any que la Diada queia en dissabte i, per tant, tenia llibertat de moviments tot el dia, vaig decidir anar a la recerca i captura de la seva signatura. I a la paradeta d'Òmnium Cultural, pocs minuts després de les cinc de la tarda vaig aconseguir el meu menudet somni modest, però que em va omplir d'una il·lusió que encara em dura i ja m'acompanyarà, sempre més, talment com les aventures i desventures dels personatges d'aquesta meravellosa novel·la.

Dedicatòria "manipulada" de la meva 1a edició de "Les veus del Pamano" !

Juro i perjuro que no li vaig dir que sóc un excursionista empedreït! Així que, en llegir calmosament i detinguda la dedicatòria que em va regalar ja podeu comptar la il·lusió que em va fer, doncs és la pura veritat! 

Misteriosa... màgica casualitat?

Si n'he fet excursions trepitjant tots els paratges de la novel·la i els racons d'aquesta vall!. La Vall d'Àssua és un indret d'una bellesa captivadora i aquesta novel·la ja l'ha convertida en racó de pelegrinatge literari, tal i com podreu descobrir en aquest web!.

Jaume, amb llibres com aquest segur que no m'abandonarà mai la passió lectora... moltes gràcies i un potxó!

Obrint els regals

Ahir, Diada de Sant Jordi, va ser un dia molt especial tan fora com dins de la catosfera.

A fora, ja ho sabem tots, una jornada intensa, amb els carrers en ebullició (a voltes excessiva) i regals de llibres i roses entre les persones que més estimem... i alguna signatura pescada al vol!

A dins, gràcies a la iniciativa del Veí de dalt, vam gaudir d'un dia d'empaquetar i obrir molts regals, i sobretot, de conèixer molts més blogaires que potser no circulen per entre els nostres cercles més habituals.

Si en el darrer post ja vau poder descobrir els regals que vaig empaquetar, ara us deixo els regals que vaig haver d'obrir. I la veritat, em van fer molta il·lusió!

La Nadeia em va sorprendre amb un llibre fantàstic, escrit, dibuixat, dissenyat, il·lustrat i editat pel seu fill. Aquest nano apunta maneres! I tot acompanyat d'una bonica rosa nascuda d'un seu roser! Gràcies Nadeia!

I la Kika em va deixar bocabadat amb un llibre fantàstic! Fet a mida per a mi! Un magnífic recull de rutes i curiositats sobre la sorprenent i a voltes massa desconeguda Serra de Montsant (un petit tresor nostre). Gràcies Kika!

Tots aquests presents quedaran ben guardats a la barra lateral del blog!

Sant Jordi 2011

A l'Anna, del blog "De nits i de somriures".

Com la barca que engalana el teu blog sents que estàs arribant 
al final d'un llarg camí i, així, entraràs finalment a bon port.

Troiana punxa

capitula al goig del roig.

Pètals d'armistici.

__________________________________________

A na Sargantana, dels blogs "Amb ulls de sargantana" i "Amb ulls de sargantana 2".

Uns blogs trenats amb molta calidesa
com la rosa que acull el llibre o les lletres que acaronen els seus pètals.

No és roella,

no és flor de margera.

Roja primavera.

__________________________________________

Desitjo que us hagin agradat les roses i els haikus que us he deixat per a vosaltres (no ens coneixíem, però gràcies a la iniciativa del Veí de dalt us he pogut descobrir!).

Feliç Dia de Sant Jordi!

Pistes per Sant Jordi...

Les dues blogaires a les quals regalaré unes boniques roses roges en aquesta propera Diada de Sant Jordi podrien compartir, darrerament, l'essència d'aquesta cançó:

"Y si un día me siento transformado

y decido reorientar mi dirección,

tomaré un nuevo rumbo sin prejuicios

porque en el cambio está la evolución"

Iniciativa "Roses, llibres i blogs" del blog Malerudeveure't!

Som-hi!!!

"Visca el coneixement

i l'alegria del joc

adornada amb un toc

de fantasia.

Futbol en colors,

bocada de "gourmet",

punta de ganxet,

canyella fina."

A mi no em convenç

Avui he llegit molts i molts blogs i moltes notícies relacionades amb el 80è aniversari de la commemoració de la República Catalana per part d'en Francesc Macià.

Ja ho sé, eren altres temps, però vist des de l'òptica actual, què voleu que us digui... a mi, ésser una "República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica" tampoc és una fórmula que em convenci. D'acord, al final va ser un pas perquè, després de més de dos segles, es recuperés la Generalitat de Catalunya (dempeus, Avi Macià). Malgrat això, a mi no em convenç.

Tot el que sigui seguir lligats, d'alguna o altra forma a aquest estat espanyol que ens segueix tractant com la seva darrera colònia, que oprimeix i no reconeix la meva cultura i que viola sistemàticament la Declaració Universal dels Drets Humans (veure parèntesi), no m'interessa. No em convenç.

OBRO PARÈNTESI

Paràgraf 1 de l'article 2 de la Declaració dels Drets Humans:

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

TANCO PARÈNTESI

Ja pot ser un estat espanyol en la seva versió monàrquica o en la seva versió republicana (la bandera de la qual em destrempa tant com l'altra) que sempre ens intentaran tenir lligats a l'estaca (no va ser, precisament, el mateix govern republicà espanyol el que ja es va encarregar d'abaratir el somni de la recent nascuda República Catalana?).

I posats a exercir l'autèntic dret a decidir, sincerament, m'és absolutament igual quina fórmula escollíssim lliurement com a poble català. Hi ha repúbliques que funcionen prou bé i autèntiques repúbliques bananeres. Hi ha monarquies que eviten fer el ridícul per aquests móns de déu i n'hi ha que fan mèrits per a ser guillotinades.

L'important és el fons i no pas tant la forma (sempre que aquesta sigui democràtica, eh?)

I el fons que jo vull, el vull pintat així:

Barcelona, 10 de juliol del 2010
"Som una nació. Nosaltres decidim"

El Mont-roig: Pirineu majestuós

Aquest cap de setmana, vuit anys després del meu primer intent frustrat d'ascensió a aquest imponent cim pirinenc del Pallars Sobirà, he aconseguit, per fi, treure'm aquesta espineta que duia clavada des de llavors.

El Mont-roig en el seu vessant est amb la canal característica
que separa els seus dos esperons, el Nord (2.859 mts) i el Sud (2.864 mts)

L'ascens a aquest majestuós cim dels Pirineus és recomanable fer-lo en dos dies, degut a la llarguíssima aproximació que requereix, de quatre hores, fins al refugi que queda als seus peus, a on vam fer nit.

El dia es va escolant amb impressionants vistes sobre el Pirineu des del refugi

Així que ja que hi posàvem tant esforç i gaudíem d'unes excel·lents condicions hivernals vam resoldre fer l'ascens per l'espectacular canal que podeu veure a les dues anteriors fotos. 

Vam decidir sortir encara de nit per a poder trobar la neu de la canal en les millors condicions possibles.

Als peus de la canal, a uns 2.600 metres, just abans d'iniciar el seu ascens,
 el Pirineu es va desvetllar per a regalar-nos aquest brutal espectacle
(la silueta de la Pica d'Estats es dibuixa a l'horitzó)

En aquest entorn, solitari, magnífic, únic i amb unes condicions de neu immillorables ens vam abraonar sobre la canal del Mont-roig. Casc i piolet i cap amunt!

Us deixo el vídeo, gravat pel company d'ascensió des del menut collet que corona la canal, entre els esperons nord i sud del Mont-roig, com a testimoni del porquet en plena acció, esbufegant i fent els darrers metres de la canal!

Des d'allà ja només va quedar coronar els dos pics, nord i sud, tot grimpant carena amunt, per les crestes d'ambdós esperons, exposades, però tècnicament assequibles.

Un munt de sensacions, esforç, adrenalina, control, emoció, orgull, bellesa corprenedora... muntanya en majúscules.

Per fi m'he aconseguit treure aquella espineta clavada. Per fi hem aconseguit coronar aquest immens senyor dels Pirineus!

________________________________________

El resum d'aquest segon dia en que vam pujar als dos pics del Mont-roig, a través de la seva canal, queda molt ben resumida en aquesta imatge (la ruta completa la podeu trobar al wikiloc)

Panoràmica des de la zona lacustre dels Estanys de la Galllina.
En vermell la via d'ascens per la canal, i en verd el descens per la via clàssica.

No és bon català qui no sap xerricar

Si agafem aquest refrany popular al peu de la lletra ja podem anar tancant la paradeta!. Xerricar és una tradició en vies d'extinció.

A casa dels meus pares sempre s'ha begut, i es beu, a galet, amb el porró a la taula. A casa dels meus padrins també, a la taula i al tros.

Vi negre, vi blanc o moscatell. El beure pot ser diferent i el recipient de les més diverses mides.

Diuen que és un estri d'origen medieval (se'n deia meitadella), llavors fet de terrissa. De fet, el llibre l'Espill de Jaume Roig (cap al 1460) ja en fa referència escrita ("En un porró / aygua beureu").

El porró ha gaudit d'una popularitat tan estesa que se n'han creat auques, refranys, creences populars (a taula el broc petit del porró no pot apuntar mai a ningú dels presents doncs portaria mala sort a la persona assenyalada!), jocs (qui no ha cantat mai uns "titius" tot xerricant sense parar!), tipus de porrons, maneres de xerricar, etc. És a dir, forma part d'una manera d'entendre el beure i el menjar com un acte de reunió i comunió, de compartir i de celebrar (no us crea una sensació de festa veure un porró alçat?).

Els gots i vasos, la vida de ciutat, l'individualisme, els temps moderns, les copes de vi i l'esnobisme exacerbat han fet que la gent hagi anat perdent la traça de beure a galet.

Així, ara, quan algú s'atreveix a proposar la presència d'un porró a taula, pocs s'atreveixen a fer poc més que un tremolós traguinyol amb una por desmesurada a quedar tacats de la pitrera, i per contra, la resta es deleixen per veure si es condecora amb alguna delatora medalla.

És a dir, ha quedat "acorralat com a reducte folklòric"...

La nostra més bella tradició

Un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat, en un minúscul poblet al bell mig de la Segarra, quan la primavera ja s'escampa ambiciosa per les extenses planúries ponentines...

... ens hem reunit una bona colla d'amics, alguns ja amb els seus menuts marrecs, i hem acomplert, pas per pas, aquesta tan nostrada tradició...

... tradició, diríem, catalana, gastronòmica i cultural, però, per sobre de tot, d'entre totes les tradicions que es fan i es desfan, hem seguit fidels a la més bella de totes elles, la dels nostres lligams d'amistat. 

I així ha estat un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat...