dimecres, 30 de gener de 2013

Aquelles mans d'herència pagesa

Em meravellaven les teves mans
amb l'empremta i el color de la terra solcada durant gairebé un segle

Aquell matí del dia de la Mercè ja intuïa que s'obria un esvoranc molt feixuc de salvar. Del 24 de setembre al 24 de gener hi van 4 mesos exactes. Aquest ha estat l'espai de temps que tu, padrí meu, amb els teus gairebé 98 anys de vida, has pogut, o has volgut, viure sense la padrina, la meva iaia, la teva inseparable i irreductible companya de viatge. Un temps brevíssim. Un temps etern.

Has estat una lliçó de vida magistral. D'esforç, de persistència, de ser ferreny quan calia, de serenor quan s'esdevenia. Vas aixecar tot un mas, com una casa de pagès, amb el treball i la perícia de les teves pròpies mans.

Aquelles mans que, de tant feinejar les terres dels trossos del Planellot, lo Bobà, la Rasa, o lo Tros Redó, van acabar prenent el color dels seus terrossos, els solcs de les seves llaurades i la paciència i amor de la seva fèrtil saó.

Aquelles mans que tant prenien la dalla, la falç o l'aixada, com un llibre, un diari o un full en blanc per escriure-hi quatre lletraferides ratlles.

Aquelles mans hereves d'una pagesia, d'una generació única i en extinció.

T'enyoraré molt, moltíssim, des d'ara i per sempre més, padrí.

_____________________________________________________


DEL MEU PADRÍ

Del mas, els rocosos fonaments
del tros, el fecund terròs de terra
del sembrat, l’altívola espiga
i de totes les eines, aquelles mans d'herència pagesa.

Del ramat, el moltó capdavanter
dels camins, la més herbada cabanera
dels pastors n'és, sens dubte, el majoral
i de tots els cans ramaders aquell que el llop mai farà enrere.

De les flors, la roja roella de camins de primavera
de les plantes, la incansable i vertiginosa heura
dels arbustos, el boix petri del que mil-i-un estris se n'inventen
i d'aquella roureda, de tots ells, el de solcada escorça més feréstega.

De la pluja, la que més anhelen boscos, horts i sembres
del sol, el que resseca el blat just abans de la sega
de l’aire, el que foragita la traïdora pedra
i de les tronades de vespres d'estiu, la nit que durà la serena.

De tots els padrins d'aquesta terra, el que du més anys a l’esquena
de la mirada centenària sobre la nostra història, la d'ulls més blaus de fura llesta
de l’estampa d'un món que se'ns escola, l’aixada a la mà i la inseparable boina a la testa
(boina que, en algun gran partit blaugrana, un dia promet cremar en llar de foc encesa).

De tots els bons pagesos d'aquesta contrada, el meu padrí, el nostre padrí




Al meu padrí, al nostre padrí
del mas de La Ribera


Escrit que l'hi vaig dedicar i publicar al programa de Festa Major del poble
Juliol del 2010

divendres, 18 de gener de 2013

El viatge a la lluna



- Sapastre!!! Ets un trinxeraire dels Càrpats! Què cony has fet?

- Jo... no ho sé... volia escriure quatre ratlles pels Relats Conjunts... i m'he despistat...

- Tros de tifa interplanetària amb ulleres! Mai aconseguiràs escriure res que no vagi més enllà de la llista de la compra! Què no ho veus que ets un projecte d'analfabet caragirat?!?

- Les muses... maldava per retrobar-les...

- I ara em parles de muses??? Però tu has vist què has fet, tros d'aeròlit recauxutat?!? Ja et vaig dir que eres a la lluna de València!

- Ehem... i jo ja et vaig dir que no, que en tot cas era a la lluna de la Terra...

- Aaaaaah! A sobre fes conyeta! Si t'agafo et mato!!! Que ets un astronauta de terra endins!!!!

_________________________

El renegaire capità de la nau estavellada, a la cara visible de la lluna, es veu que es deia Haddock...

dilluns, 14 de gener de 2013

El campanar dels muts

El campanar mut i mig enrunat de Sant Segimon del Montseny (Osona)

Batallaven les campanes a sometent, en protectora defensa comunal, amb les eines dels gremis i la rauxa menestral. Gent de pau i sempre pau que urpaven qui fos i el què calgués quan els tocaven el moll de l'os, per no parlar del voraviu i dels collons.

Milícies nades al foc del brou més popular, a contrapèl del govern i dels manaires, a contracorrent dels saberuts però amb l'empenta de les entranyes.

Repicaven les campanes, brandaven les ensenyes, cridaven "Via Fora" defensant la seva història.

Però de la rauxa en neix el seny, i del vestit més sensual un bell però estacant fermall, i així acabaren sotmesos els sometents, als reaccionaris conservadors, als terratinents d'amples camps i a les oligarquies més senyorials.

I el poble, altre cop el poble, fou desarmat i desposseït, narcotitzat i sodomitzat, silenciat i emmudit.

Primer varen caure les batalles, rere seu ses campanes forjades, i amb elles les veus de mil ànimes abandonades.

Però no oblidem que encara queden dempeus alguns esquelets d'aquelles ràtzies, d'aquelles defenses a ultrança dels llaços germans de veïnatge. No oblidem que som país petit, de campanars potser mig derruïts, però que, ja sigui als contraforts de la muntanya, o a les viles i ciutats de la plana, l'un vigila l'altre, i si un perd la campana i sa batalla, l'altre repicarà mes fort i més alt, donant ritme i veu a un poble de nou en dansa.


"Sant Segimon, flor boscana
brostada ran del cel blau:
si calla vostra campana
sentiu les de Viladrau"


Versos del poema "Sant Segimon del Montseny"

divendres, 4 de gener de 2013

Els silencis d'un piano de llegenda

Tres silencis s'entonaren en aquella melodia de piano...


1.- SILENCI DE NEGRA... nit.

La que ens va acompanyar en les nostres passes matineres per Cabdella, tot endinsant-nos en la Vall de Riqüerna, solitària i només musicada pel riu que hi davalla fondalat, com ja havíem escoltat en anterior excursió poètica.

Sant Vicenç de Cabdella, com un far alçat en la Vall Fosca, fou testimoni únic, mut i solitari dels nostres primers compassos enmig de la fosca vall.

Sant Vicenç de Cabdella (s.XII)

Així fou fins que la llum de l'albada començà a il·luminar les moles rocoses que, fins llavors, només havien estat una companyia mal dissimulada, retallant en figures paorosament negres, el populós cel estelat pirinenc.

Els crestells de Rus, amb el Tuc de la Mina com a punt culminant,
refulgint en roig matiner, per sobre dels 2.700 metres

I finalment el dia, el sol i la llum esclataren en harmoniosa simfonia, dirigides amb pulcra exactitud per la corona de muntanyes i la garlanda de cims que envolten l'històric camí del Port de Rus.

El camí del Port de Rus, pas històric de comunicació,
a 2.600 metres, entre les valls Fosca i de Boí

En aquell moment s'esdevingué el segon silenci...


2.- SILENCI DE BLANCA... neu

Un silenci només esberlat pel fressar de les nostres passes gramponades i l'afuat piolet desflorant la verge neu.

Apropant-nos al Port de Rus, flanquejat a l'esquerra pel Tossal de Rus (2.668 mts)
i a la dreta pel Castell de Rus (2.776 mts)

Finalment assolírem el port, el coll, el nexe secular entre les valls Fosca i de Boí, que un dia les carreteres varen arraconar i fer emmudir. Territori oblidat, camins que perderen la vida però que servaren per sempre més, en les seves rocalloses entranyes, multitud d'històries brollades de les comes i paisatges d'aquest pas històric i de llegenda.

La darrera i feixuga pujada, obrint traça, al Port de Rus

En veient l'espectacle des del capdamunt del coll fou quan la més gran d'aquestes llegendes se'ns feu viva presència. La d'aquell piano abandonat al bell mig del Port de Rus, a sol i serena i als embats de tots els temps. Uns camàlics fatigats, duent-lo de Cabdella al balneari de Caldes de Boí, allí el desempararen, vençuts per un pes que els seus braços no suportaren.

I fou llavors quan, no gosant fer trencadís el silenci de la blanca neu, aconseguírem escoltar el misteriós so d'aquell piano llegendari, abandonat al capdamunt d'aquell port nevat d'alta muntanya. Talment com un dia ho feu un altre piano repudiat, però més cinèfil que no el de Rus, en port marítim i d'arena.

The Heart Asks Pleasure First/The Promise by Michael Nyman on Grooveshark

Silenci, hi ha concert...

A ponent del Port de Rus, l'espectacular barranc cap a la Vall de Boí,
i multitud de cims pirinencs, capitanejats per l'Aneto al bell mig

A llevant del Port de Rus, el camí fet des de Riqüerna
i el reguitzell de cims de la capçalera de la Vall Fosca
(Montsent, Montorroio, Pala Pedregosa, Espada, Mainera i Saburó)


I el darrer dels tres...


3.- SILENCI DE RODONA... tossa.

Entonat en deixondir-nos de l'encaterinament a que ens sotmeté el piano del Port de Rus i la seva melodia. Fou quan varem descobrir el nostre objectiu de la jornada, el Tossal de Paiasso, altrament anomenat, Pic de Filià. Una tossa ampla i voluminosa, d'esveltes formes arrodonides. Un xic enfarinada i excessivament ventada.

El Tossal de Paiasso (2.772 mts) des de la carena de la Serra de les Cabeçades

Carenejant la Serra coneguda com de les Cabeçades, entre les seves diverses testes tortuosament bonyegudes, assolírem el cim del Paiasso. Un cop allà, damunt del tossal, el major dels silencis es feu amo i senyor de la contrada. No hi hagué cap paraula que encertés a descriure o a millorar el que allà hi vam poder contemplar.

El barranc de Llevata en primer terme, i un espectacle majestuós 
i inacabable de cims, carenes, crestes, grenys i espadats, més enllà... molt més enllà

Però aquell darrer silenci s'esvaí, inesperadament, per un vent tremend de ponent, que ens foragità inhòspitament del cim del Paiasso. Expulsats d'aquelles alçades, ens negà la idea original de davallar per la carena, i ens feu fugir per cotes menys exposades.

Així que ho férem arrecerats per la topografia de la Coma l'Empriu, i la seva bella toponímia expedint-nos dret de pas, en pastures comunals, cap a la Vall de Filià.

Des de la Coma l'Empriu contemplem l'esbeltíssima carena
per la qual haguéssim baixat del Paiasso si no hagués estat pel fort vent de ponent

I de Filià, en processió silenciosa de retorn cap a Cabdella, seguí dringant, perennement al nostre cap, la melodia d'aquell llegendari piano, abandonat i desemparat al bell mig del Port de Rus.

Si feu silenci potser també aconseguireu sentir-lo...

D'aquí