El campanar dels muts

El campanar mut i mig enrunat de Sant Segimon del Montseny (Osona)

Batallaven les campanes a sometent, en protectora defensa comunal, amb les eines dels gremis i la rauxa menestral. Gent de pau i sempre pau que urpaven qui fos i el què calgués quan els tocaven el moll de l'os, per no parlar del voraviu i dels collons.

Milícies nades al foc del brou més popular, a contrapèl del govern i dels manaires, a contracorrent dels saberuts però amb l'empenta de les entranyes.

Repicaven les campanes, brandaven les ensenyes, cridaven "Via Fora" defensant la seva història.

Però de la rauxa en neix el seny, i del vestit més sensual un bell però estacant fermall, i així acabaren sotmesos els sometents, als reaccionaris conservadors, als terratinents d'amples camps i a les oligarquies més senyorials.

I el poble, altre cop el poble, fou desarmat i desposseït, narcotitzat i sodomitzat, silenciat i emmudit.

Primer varen caure les batalles, rere seu ses campanes forjades, i amb elles les veus de mil ànimes abandonades.

Però no oblidem que encara queden dempeus alguns esquelets d'aquelles ràtzies, d'aquelles defenses a ultrança dels llaços germans de veïnatge. No oblidem que som país petit, de campanars potser mig derruïts, però que, ja sigui als contraforts de la muntanya, o a les viles i ciutats de la plana, l'un vigila l'altre, i si un perd la campana i sa batalla, l'altre repicarà mes fort i més alt, donant ritme i veu a un poble de nou en dansa.

"Sant Segimon, flor boscana

brostada ran del cel blau:

si calla vostra campana

sentiu les de Viladrau"

Versos del poema "Sant Segimon del Montseny"

Felip Graugés i Camprodon