Aquelles mans d'herència pagesa

Em meravellaven les teves mans
amb l'empremta i el color de la terra solcada durant gairebé un segle

Aquell matí del dia de la Mercè ja intuïa que s'obria un esvoranc molt feixuc de salvar. Del 24 de setembre al 24 de gener hi van 4 mesos exactes. Aquest ha estat l'espai de temps que tu, padrí meu, amb els teus gairebé 98 anys de vida, has pogut, o has volgut, viure sense la padrina, la meva iaia, la teva inseparable i irreductible companya de viatge. Un temps brevíssim. Un temps etern.

Has estat una lliçó de vida magistral. D'esforç, de persistència, de ser ferreny quan calia, de serenor quan s'esdevenia. Vas aixecar tot un mas, com una casa de pagès, amb el treball i la perícia de les teves pròpies mans.

Aquelles mans que, de tant feinejar les terres dels trossos del Planellot, lo Bobà, la Rasa, o lo Tros Redó, van acabar prenent el color dels seus terrossos, els solcs de les seves llaurades i la paciència i amor de la seva fèrtil saó.

Aquelles mans que tant prenien la dalla, la falç o l'aixada, com un llibre, un diari o un full en blanc per escriure-hi quatre lletraferides ratlles.

Aquelles mans hereves d'una pagesia, d'una generació única i en extinció.

T'enyoraré molt, moltíssim, des d'ara i per sempre més, padrí.

_____________________________________________________

DEL MEU PADRÍ

Del mas, els rocosos fonaments

del tros, el fecund terròs de terra

del sembrat, l’altívola espiga

i de totes les eines, aquelles mans d'herència pagesa.

Del ramat, el moltó capdavanter

dels camins, la més herbada cabanera

dels pastors n'és, sens dubte, el majoral

i de tots els cans ramaders aquell que el llop mai farà enrere.

De les flors, la roja roella de camins de primavera

de les plantes, la incansable i vertiginosa heura

dels arbustos, el boix petri del que mil-i-un estris se n'inventen

i d'aquella roureda, de tots ells, el de solcada escorça més feréstega.

De la pluja, la que més anhelen boscos, horts i sembres

del sol, el que resseca el blat just abans de la sega

de l’aire, el que foragita la traïdora pedra

i de les tronades de vespres d'estiu, la nit que durà la serena.

De tots els padrins d'aquesta terra, el que du més anys a l’esquena

de la mirada centenària sobre la nostra història, la d'ulls més blaus de fura llesta

de l’estampa d'un món que se'ns escola, l’aixada a la mà i la inseparable boina a la testa

(boina que, en algun gran partit blaugrana, un dia promet cremar en llar de foc encesa).

De tots els bons pagesos d'aquesta contrada, el meu padrí, el nostre padrí

... el millor pagès del món!

Al meu padrí, al nostre padrí

del mas de La Ribera

Escrit que l'hi vaig dedicar i publicar al programa de Festa Major del poble

Juliol del 2010