dissabte, 28 d’abril de 2012

El primer record de la meva vida

No sé si mai us heu aturat a remoure en els vostres records més primerencs i heu intentat esbrinar quina és la primera cosa que recordeu de la vostra vida, el primer record, el primer impacte vital que ha quedat gravat a la vostra memòria. Tant pot ser un so com una cançó, o bé una imatge, una aroma, un tacte... el que sigui.

Jo sí que hi he pensat. Un dia m'ho vaig plantejar (poca feina...) i vaig anar fent marxa enrere en la meva línia vital fins arribar a un punt en el qual vaig ser incapaç d'anar més enllà en els meus propis records. I sabeu amb què vaig topar? Amb una imatge.

Aquell primer flaix vital, el meu primeríssim record de vida, s'assembla molt a una imatge com aquesta (però amb els barrots verticals, això sí):

L'entrada (i sortida) de Barcelona des d'un pont de l'Avinguda Meridiana de Barcelona

Podeu dir el què en penseu. Ho sé. No és res meravellós ni extraordinari. Ni la veu manyaga de la mare, ni una cançoneta de bressol, ni aquella joguina amb la que érem inseparables. Cap record místic ni bucòlic. Ni una engruna de les coses més precioses de la vida d'un infant, en les que hom pot pensar quan parlem del primer impacte gravat a foc a la memòria. I doncs, per què aquesta imatge mundana, avorrida i, fins i tot, lletjota?

Per a treure'n l'entrellat vaig haver de fer una recerca arqueològica en els estrats més soterrats de la meva memòria, requerint, fins i tot, ajuda externa en forma dels més experts historiadors, o sigui de pare i mare, per a ubicar exactament el lloc, el moment i el context de la imatge.

L'estudi històric fou tan minuciós que he arribat a saber el dia exacte al qual pertany aquesta imatge del meu primer record de vida, per insulsa, monòtona i poc original que us hagi pogut semblar. Era el dijous 17 de maig del 1979.

Jo no comptava, encara, ni amb dos anys i mig de vida...

La tarda d'aquell dijous de maig la meva mare ens va agafar a mi i al meu germà i, amb el berenar a les mans, ens va dur a un dels ponts per a vianants que antigament creuaven la Meridiana, just a l'entrada de Barcelona.

Allà ens vam palplantar tots tres, mirant cap al Vallès, tot observant els vehicles que anaven entrant a Barcelona. Jo, amb les mans agafades als barrots (verticals) de la barana del pont, treia mitja carona per entre aquests i no parava d'intentar localitzar els autocars que la meva mare ens havia dit que havíem de descobrir, entre la munió de vehicles que entraven a la capital catalana. Cada cop que en vèiem un, aixecàvem la maneta per a saludar-lo efusivament.

Estranya diversió per a uns infants tan menuts una tarda de mitjans de maig...

Aquells autocars, però, tenien un petit detall que els feia singulars. Eren farcits de senyeres i emblemes blaugranes voleiant per les seves finestres. I és que eren els autocars, plens de culers, que tornaven d'un desplaçament massiu (més de 35.000 aficionats) a terres suïsses. Era la culerada que retornava, joiosa a rebentar, orgullosa a dolls, d'haver vist la nit abans, a Basilea, com el Barça guanyava la seva primera Recopa d'Europa davant del Fortuna Düsseldorf, per 4-3, a la pròrroga, en un èpic partit.

Era el primer títol europeu blaugrana en molts anys i era la primera vegada, des de la dictadura franquista, que el Barça i Catalunya aconseguien projecció internacional més enllà de les fronteres que ens cenyien (i encara ens ofeguen). Va ser, en el nostre petit país, un esclat de joia descomunal, en un context social marcat per la lluita per a la recuperació de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. La final de Basilea va ser, possiblement, la primera gran festa del catalanisme després de la dictadura. I el Barça, més que un club, en va ser l'emblema i estendard.

Tot això, però, ho he sabut després. Jo, de tot aquell enrenou, només recordo aquella única imatge. Una solitària instantània que duré, sempre més, en un raconet dels meus records més personals. El primer de tots ells.

La imatge d'un menudíssim culer que no aixecava un pam de terra, que encara no sabia ni què era, ni què volia dir ser del Barça, acompanyat de la seva mare i el seu germà, compartint l'enorme alegria d'un Barça campió i d'una Catalunya triomfant, amb els fugaços autocars d'aficionats que entraven veloços a Barcelona. Així vam passar aquella tarda de dijous.

La transmissió generacional d'una passió (o millor dit, de dues) havia iniciat el seu procés imparable.

Així que avui em refugio en el meu primer record vital, en aquells autocars plens de senyeres catalanes i blaugranes, observats amb infantil ignorància des dels barrots d'aquell pont ja desaparegut, per a llepar-me les ferides d'una setmana blaugrana molt cruel i massa dura (penal de Ramos a banda), i d'aquesta manera no oblidar-me de tornar a regar, esporgar i amoixar aquella llavor que els meus pares em van plantar, amorosament, una tarda de maig de l'any 79 sobre un pont de la Meridiana de Barcelona.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

Moment personal de solitària emoció culer a Wembley, amb el camp ja pràcticament buit,
força estona després que l'Abidal hagués aixecat la quarta Copa d'Europa blaugrana

dimarts, 24 d’abril de 2012

Us llegeixo

Un nou Sant Jordi ja se'ns ha escolat. I si vam tenir sort i una mica de temps lliure la majoria de nosaltres vam poder ramblejar, entre empentes, asfíxies i il·lusions, pels carrers dels nostres pobles i ciutats, curulls de gent, llibres i roses.

La Diada és així de contradictòria, de les ganes d'abraonar-se al carrer, a l'emprenyada de sentir-se esclafat entre el ramat de lectors àvids de consum.

Aquest any, però, he volgut allargar una miqueta més la festa de la lectura, i ho faig aprofitant un altre tipus d'empenta i il·lusió que em va etzibar, fa uns dies, l'AlfredRussel.

Des del seu blog, indispensable per a conèixer una mica més les gents i els territoris més meridionals dels nostres Països Catalans, va decidir atorgar-me un dels seus cinc premis "Liebster Blog" (i sense "maletes perdudes" farcides de diners!).


Així que, seguint la cadena d'aquests premis, i com que crec que llegeixo més posts i blogs que no pas llibres, a mi també m'ha fet il·lusió destacar, en aquesta postdiada de Sant Jordi, a cinc dels meus més admirats blogs amb aquest mateix títol honorífic. En destacaria molts més que cinc, però les normes m'imposen aquesta restricció, i jo sóc molt obedient! (no us enfadeu la resta, eh?).

Així doncs, les meves cinc distincions són pels següents blogs:

  • Cops de ploma: jo encara diria més, cops de ploma afilada! Un espadatxí de la ploma i el teclat, una llengua afuada i una lletra acurada. Un plaer llegir-lo.
  • Waw, tinc un blog: jo encara diria més, waw, tinc un blog que em fa riure i emocionar! Sentit de l'humor, quan és necessari per a la pròpia supervivència. Sensibilitat quan cal apel·lar a la tendresa.
  • La cullerada: jo encara diria més, vinga a fotre-hi cullerada! A dia d'avui 1.114 cullerades han percudit la nostra societat i actualitat amb una agudesa i un enginy encisadors. Un dels grans clàssics i, per si això no fos poc, el meu mentor blogaire.
  • Adverbia: jo encara diria més, admirat del seu verb! És llegir-lo i aprendre. Una lliçó magistral i constant d'estima a la nostra llengua. M'encomana la seva passió.
  • Olga Xirinacs: jo encara diria més, Olga Xirinacs. I pràcticament no cal afegir res més. Experiència i saviesa. Mots manyacs, mots rebels. Mestra.

I això és tot! Tot i que jo encara en diria més... molts més!

dimarts, 17 d’abril de 2012

Que porguim, que porgam


El balancí grinyolava al bressol de l'aire fresc de la vesprada, després d'un calorosíssim dia d'estiu, a l'ombra d'aquell vell noguer que, de molts anys ençà deien que estava malalt, sense que, però, s'acabés de morir mai.

"Que porguim, que porgam,
de les eres que passam,
cistellera ballestera,
què et faig jo a la teua esquena?"

En el fressar de les fulles verdes i les nous pendolant, entre les branques dels quals penjava aquell gronxador de nyigui-nyogui, es distingia la veu d'en Miquel, entonant aquella melodia repetitiva.

"Punxonet!"

Va bramar l'infant assegut a la falda d'en Miquel, i d'esquena a ell.

"Astisoreta haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"

Va respondre en Miquel, lacònicament, llevant els dos dits, l'índex i el major, que havien estat tocant l'esquena del vailet, tot esperant la seva resposta.

I mentre el gos s'endormiscava a la fresca dels trèvols que encatifaven l'era, en Miquel reprenia l'impuls del balancí i la melodia de la repetitiva cançó. Ara, però, posava, quatre dits de punta sobre l'esquena del seu renebot.


"Que porguim, que porgam..."


Però a l'acabar la lletania el marrec la tornava a espifiar.

"Rasclet haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"

I sant tornem-hi.

"Que porguim, que porgam..."

"Ganivet!"
"Ull de bou haguessos dit..."

"Teuladeta!"
"... de ton mal haurís sortit!"

Crec que tampoc va encertar el "tira oli a les sopes"... però això no era prou motiu per a que la monòtona tirallonga s'aturés, ni la juganera de l'infant disminuís.

I així podien passar les hores d'aquells llargs vespres d'estiu, amb en Miquel enfilallant, un i altre cop, aquella melodia invariable, tal i com ell ja l'havia apresa dels seus vells i difunts padrins.

Avui, però, aquell noguer, malgrat segueix, com sempre, en fase terminal, malgrat cap infant gronxat pel seu besoncle, ja no escolta, a l'esguard de la seva ombra, el "que porguim, que porgam", segueix sobrevivint i servant l'antiquíssima memòria popular, transmesa oralment entre generacions, d'aquella enjogassada cançoneta. I ho fa mantenint l'esperança que no s'oblidi la cançó, per si un dia, ell mateix, pot arribar a ser l'encertant de la figureta dels dits, a l'esquena de la seva malmesa escorça, i pot, definitivament, "sortir de son mal" per sempre més.

______________________________________________

Si cliqueu aquí anireu a parar a un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1896!

Si hi feu una cerca per paraules, tot posant "cistellera", us durà directament a una altra versió, un xic diferent, d'aquesta cançó, recollida a finals del segle XIX, a Talarn (Pallars Jussà), que forma part d'un antiquíssim joc popular infantil. Així doncs, almenys ja fa més d'un segle que aquesta melodia s'entonava i es cantava en els jocs infantils de la canalla de les comarques de Ponent! (també hi trobareu altres cançons i jocs més o menys coneguts i amb tanta o més història).

D'aquesta cançó n'existeixen diferents versions ("De patim, de patam", "Pim, pam, conillam", "De podim, de podam", etc), però la que he recollit en aquest text és la que a mi em va transmetre el meu besoncle, en Miquel (ben viu encara!) en aquelles caloroses tardes d'estiu a pagès, allà a l'era plena de trèvols, a l'ombra d'aquell noguer eternament malalt (però ben viu encara, també!).

Em sento, doncs, molt modestament, una miqueta hereu de les diverses generacions que m'han precedit jugant, cantant i rient al compàs repetitiu d'aquesta tonada que avui s'esllangueix en l'actual món de l'entreteniment tecnològic i virtual. Per això us l'he volguda transmetre en aquesta nova proposta de Relats Conjunts!

dimecres, 11 d’abril de 2012

He jugat a futbol damunt la lluna

Diuen que la lluna té dues cares.

Sempre havia sentit aquesta contudent afirmació sense que, essent de ciències com sóc, l'hagués poguda comprovar empíricament, ja que, segons diuen també, des de la Terra només podem veure, eternament, un dels seus rostres.

Fart d'aquesta xerrameca pseudocientífica i amb ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, fa un temps vaig decidir fer camí cap a la lluna. I fidel a la meva gran passió vaig voler fer-ho caminant. Sí, sí, heu llegit bé! Trescant cap a la lluna!

Ja ho diuen que la lluna té misteri i, fins i tot, ens pot arribar a encaterinar en un fetitxisme captivador. Així que no em va sorprendre gens quan, per enfilar-me cap al cel, vaig haver de prendre viaranys èlfics d'una delícia encisadora.


Tresca que trescaràs, el meu viatge anava guanyant alçada i, per tant, perspectiva i bellesa panoràmica.


I així, no sense esforç, unes hores més tard vaig aconseguir, finalment, allunar a la cara visible d'aquest satèl·lit nostre. I tal i com era d'esperar, des del capdamunt del Roc de la Lluna, la vista de la Terra era realment infinita... inenarrable.


Amb el primer objectiu acomplert, arribar a la cara visible de la lluna en aquell esperó rocós i vertiginós, vaig afrontar la segona part del repte... descobrir si existeix, realment, l'altra cara oculta d'aquesta.

Així que em vaig endinsar, altre cop, en els llunàtics senders que tan aviat pujaven com baixaven, que ara viraven a la dreta i ara giragonsaven a l'esquerra, que ja s'endinsaven en espesses fagedes com s'esbargien en amplis planells gespats.

En aquest llarg caminar, fins i tot, em va semblar endevinar el que semblava una antiga base científica espacial abandonada. Semblava sortida d'un desèrtic segon origen, tal volta mecanoscrit...


I així fins que... oh sorpresa! Vaig anar a espetegar al racó més recòndit d'aquest particular territori lunar. De patac i sense previ avís es va obrir davant dels meus ulls una clariana pratenca, enclotada i amagada en l'interior de les entranyes més ocultes del satèl·lit, talment con un cràter lunar enmig de tots els boscos, roques i serrats d'aquells verals.


I tan mancat d'elevacions i depressions era aquell agradable territori pradenc, i tan farcit de bonhomiosa gespa suau era aquell indret, que el meu instint més primari es va desfermar i no vaig poder evitar treure de la motxilla l'element imprescindible que hom s'ha d'endur sempre en tota excursió (lunar o no) que es vanti de tenir cert renom... una pilota de futbol!


Així que, trobant-nos en la més meravellosa cara oculta de la lluna que jo hagués pogut imaginar, vaig deixar volar la meva imaginació més enllà del sistema solar i vaig rememorar, i repetir, les jugades més sobrenaturals, estratosfèriques i marcianes que jo mai he vist fer en un terreny de joc, tot enfundant-me la samarra de l'autor d'aquestes, el jugador més extraterrestre de totes les galàxies conegudes i per descobrir.


I tal fou l'espectacle futbolístic desplegat en aquell lloc, i tal el ressò de les cròniques escrites i radiades en llunàtica llengua que, des de llavors, aquell indret s'ha acabat coneixent, en tot l'espai sideral i interestel·lar, amb el nom d'El Joc de Pilota.

Així que si en Tintín va caminar damunt la lluna, jo, gràcies a aquest viatge, la vaig prendre en un cove i vaig jugar a pilota en la seva cara més oculta... golàs per l'esquadra!

dimarts, 3 d’abril de 2012

Alfa i Omega

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí)

Flanquejant el Crist de Taüll, dues lletres de l'abecedari grec:

ALFA: la primera lletra, el principi.
OMEGA: la darrera lletra, el final.

Símbol i representació del principi i fi de totes les coses, del naixement i la mort, de la creació i la destrucció... Per això l'anomenaven totpoderós i omnipotent.

Quan sembla que toques fons, que et quedes sense aire i l'ofec t'oprimeix els pulmons, que l'esperança s'esvaeix i l'energia i l'alegria se t'escolen de les mans... quan sembla que has arribat al cul de sac de l'atzucac, a l'Omega del camí... el sender esdevé costerut, feixuc i tot es converteix en una muntanya...

El cim del Corronco (2.543 mts) vist des del poblet de Durro (Vall de Boí),
mur blanquinós amb 1.200 metres de desnivell

Malgrat la carena és llunyana, però, no queda altre remei que afrontar-ne la pujada. Un sol estrany, de solstici d'estiu en mes de març, rellueix en la neu i enlluerna la vista. Ni un bri d'aire bufa a l'ambient. Passen les hores i la suor amara el front. L'efímer corriol s'esvaeix sota la neu i aquell ofec s'incrementa...

I quan, per fi, arribes al capdamunt de la carena, deixant enrere patiments i sermonant panteixos, aquesta somriu sorneguera, un somriure blanc i refulgent, mostrant que encara no ets al capdamunt de tot, que no has arribat al final de cap sofriment, ni al principi de cap salvació, de cap de les maneres.

El bony del Corronco és força més lluny del previst

Però malgrat les forces ja flaquegen, la voluntat de seguir endavant persevera. Rebufes, renegues, et cales la gorra fins a les orelles i les ulleres de sol entre les celles. Recomences la marxa que creies aturada. La fressa de les raquetes esquinçant la neu verge trenca, de nou, el silenci innivat de la muntanya solitària.

La costera és exigent. Excessiva per a fer-la en línia recta. Assumeixes, doncs, que no es pot assolir el cim amb premura rectilínia i cal posar-hi una dosi extra de zigzaguejant paciència.

I finalment allò que semblava impossible esdevé possible; l'ofec, inspiració profunda; el sofriment, infantil alegria; la destrucció, regeneradora creació... És llavors quan te n'adones que la muntanya és totpoderosa, i el seu paisatge omnipotent. Antigues creences paganes i vells símbols del romànic medieval, abans esbarallats, avui s'agermanen i uneixen en un camí 2.0 de foc nou renovador.

Vistes a llevant del cim del Corronco

Arribat al capdamunt de tot allò que t'escanyava i superat el zigzaguejant, extint i agònic Omega de pujada, revifes en nou camí Alfa, ara sí, recte, ràpid i fulgurant, en franca baixada de lleugera i sainetesca pena.

La rectilínia baixada veloç 
trenca l'esmolada serra zigzaguejant de la penosa pujada

Així que envoltat dels cims d'aquesta preciosa vall pirinenca, on més que aumón al món la mà secular de l'home i de la natura s'endiumengen mútuament,...

El campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall adornat pels cims pirinencs emblanquinats

... és on aconsegueixo la magnànima gràcia de recomençar de nou aquell vell caminoi polsós i fins llavors estancat.

I és que quan després d'una llarga jornada de muntanya hivernal, a boqueta de nit, retornes al bressol i escalf de l'acollidora vall, i veus i te n'adones de com has canviat des del principi del dia, des d'aquell mateix matí abans de la partida, de com t'han transformat els paratges i del dolç verí que t'han injectat aquells paisatges, prens consciència de com la muntanya t'ha il·luminat, de nou, el camí a seguir enmig de les tenebres obscures de la nit.

Majestuós far en la nit, Santa Eulàlia d'Erill la Vall

I reneix de nou el cicle, l'omega i l'alfa, la fi i el principi de totes les coses.


Tot s'acaba quan comença
un nou viatge, un nou paisatge...