dimecres, 23 de març del 2011

Lo metge Ignasi

Fruits que malden per impregnar de calidesa, color i dolçor un dia fred i gris,
a l'ampit d'una finestra del parisí barri de Montmartre.

El regust de boca pot esdevenir refotudament amarg i acabar essent tan insuportable que em forci a escopir, mil-i-un camins, amb rabiüda força fins a deixar-me la boca seca i la llengua aspra.

El pintor pot preparar una paleta de colors d'una grisor tan trista que, de tant absent de vida, m'ensorri el cap esborronat i m'abaixi la mirada sense espurna ni alegria.

I és llavors quan enyoro, gairebé agònicament, la figura d'aquell metge de llegenda que Ignasi l'anomenaven i massa cops ens en burlàvem. A mig camí entre àngel de la guarda, bruixot de muntanya i venedor de trementina, potser ell aconseguiria, amb la seva bonhomia, el seu do de paraula i la seva enlluernadora aura, fer-me alçar el cap i copsar, d'entre les boires d'un dia gèlid, un ble de llum i escalf en la flama d'un lluquet, a l'ampit d'una finestra. I així podria veure allà, il·luminats i reposant, els colors i la dolçor que la vida, a cops de mal pair, quan ella vol i li ve en gana, ens furta, ens roba, ens manlleva i ens pren amb tan estremidora traça... amb demolidora urpa.

18 comentaris:

  1. I això també és d'un llibre? Perquè no sé si he entès res, però m'ha semblat molt trist, i als comentaris del post anterior semblaves d'allò més content. Ara no sé si t'he de felicitar per l'experiència parisina, o mirar d'animar-te...

    ResponElimina
  2. Jo tampoc sé ben bé, però sembla que sí que necessites una mica de color, de llum i d'ànims, tot a la vegada.

    Ara m'agradaria regalar-te un Ignasi com el que necessites...i no puc però si que voldria acompanyar-te i enviar-te una abraçada.

    Els colors hi són, arriba el bon temps i el dia s'allarga i també serà bon temps d'anar a la muntanya. Va caminador, que es recull molta energia i molta llum de la natura...

    ResponElimina
  3. París és una ciutat de contrastos, jo he sigut molt feliç allí, ho he de dir, però de vegades m'invadia una melangia de la que era molt díficil desfer-me'n.
    Sempre va bé tenir un metge Ignasi al costat. No desesperes i veuràs com arriba.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Deu ser la primavera que la sang altera....sempre va be un metge com aquest....la foto preciosa! me'n vaig a menjar fruita!

    ResponElimina
  5. tot és molt confús.....el temps dirà

    ResponElimina
  6. Cóm n'és d'ambivalent la vida!!...Pel que em sembla deduir de tot el que t'he llegit, després de passar uns molt bons dies a París plens de color, de cop i volta la vida ja ha fet de les seves!!...
    Per sort les boires, tot i que de vegades són molt persistents, quan s'aixequen, gairebé sempre deixen pas al sol i aleshores tot torna a resplendir!!
    Ànim i que la vida aviat et torni a ser dolça!!
    M'ha agradat molt la imatge amb aquest contrast dels colors... Molt benvista!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Si tot es pugués curar amb trementina...

    *Sànset*

    ResponElimina
  8. jo tampoc no sé si felicitar-te o donar-te el pèsam...

    ResponElimina
  9. Jo tampoc entenc massa res, però el què no vull: notar-te trist.

    Una abraçada i molts somriures per tu!
    I una cançó... un segon... no dues..

    http://www.goear.com/listen/658af26/de-vez-en-cuando-la-vida-serrat

    http://www.youtube.com/watch?v=_3ueIweuUvo

    ResponElimina
  10. Vull disculpar-me dos cops amb tots vosaltres. El primer perquè aquesta vegada no em veig amb cor de comentar-vos individualment, tal i com bé us mereixeu. La segona disculpa és per haver deixat (jo diria abocat), un post tan críptic i que hagi fet que, la majoria, com m'encanta que hagueu reconegut, us hagi desorientat un xic.

    Sí, vaig passar uns dies meravellosos a París, ciutat que desconeixia, i ja havia escollit la foto de la fruita per a fer-ne un post. La patacada va venir en tornar. Vaig rebre una notícia d'aquelles que mai de la vida hagués volgut rebre. Mai. Això m'ha deixat tocat. Ho reconec. I va sortir el post que va sortir, que és un garbuix de sentiments de tristesa, ràbia i dolor.

    Així que us volia agrair haver tingut la paciència de passar-vos per aquí, llegir, no entendre massa cosa, tenir la valentia de reconèixer-ho i, així i tot, deixar-me un comentari. Sou irreductibles!

    I una menció especial als comentaris de les Montses. Moltes gràcies, m'han arribat molt, m'han emocionat i m'han fet sentir una miqueta millor.

    Gràcies a tots, de veritat! Espero, poquet a poquet, tenir prou empenta per anar aixecant el caparró.

    ResponElimina
  11. Ostres, molts ànims!!
    endavant i a refer-se, com dius tu, poquet a poquet!

    una abraçada ben calurosa!

    ResponElimina
  12. Que París té molts contrastos, i alguns que no sabíem, ja ho he dit al meu post anterior.
    Que la vida pega fort, és cert. Ja ho diu en Raimon: "a cops et fa la vida..."
    Et recomano calma i contemplació fins que tot torni a lloc. A vegades, acomodar el dolor és feina de tota la vida.

    ResponElimina
  13. CONSUELO: Moltes gràcies.

    OLGA: Gràcies per les recomanacions. Tinc pendent llegir el teu post.

    ResponElimina
  14. Caram... entrava pel post nou i no he pogut menys que, abans de llegir-lo del tot, passar a llegir aquest que m'havia saltat perquè... diguem que... estava fent una mica de "càmera lenta" de blogs perquè no estic massa "fina"... i, havent-lo llegit, no sé què puc dir-te... A vegades passen coses que no voldríem que passessin, siguin del tipus que siguin... i que ens poden fer molt de mal... i en pot sortir -en aquest àmbit d'Internet en que ara ens movem- un post preciós (trist, però preciós) com aquest teu... o un descans blogaire com el meu o el que sigui... però el que sempre m'agrada pensar és que, al final, en sortim més enfortits... Una gran abraçada!

    ResponElimina
  15. Ups... suposo que més val tard que mai. T'animo amb força a que puguis sortir del pou el més aviat possible. Des d'aquí el màxim que puc fer és llençar-hi una soga per ajudar-te a escalar el pou...

    ànims!!!

    ResponElimina
  16. ASSUMPTA: Moltíssimes gràcies. Una abraçada ben grossa per a tu també.

    LAIA: Gràcies Laia! :)

    ResponElimina