dissabte, 12 de març de 2011

Jo voldria ser en Son Goku...

Mon germà em va dur aquest Son Goku del Japó,
com a record del seu viatge, a terres nipones, d'aquest estiu passat.

Avui plou a bots i a barrals aquí. M'agradaria pensar que Occident plora per Orient, però la vida no és tan poètica com alguns, a voltes, ens aferrem a creure. Una llevantada, ens diran els homes del temps.

M'agradaria viure en un món on les imatges que ens arriben del Japó fossin una quimera, impossible d'ésser veritat, només una reblada de clau malaltissa, d'algun guionista pervers, per a un film d'entreteniment.

M'agradaria viure en uns dibuixos animats on sempre hi ha un heroi que arregla tots els descosits...

Jo voldria ser en Son Goku per volar "umi o koete, yama o koete" i poder esmenar un món que no volta rodó.



Lletra de la cançó "Per mars i muntanyes" dels Amics de les Arts
en les seves versions japonesa (la del vídeo) i catalana

29 comentaris:

  1. jo també voldria ser com el song goku i al Japó avui he sentit que com si no fos prou terrible s'han enfonsat les parets i el sostre d'una central nuclear...risc elevadíssim de fuita radioactiva! potser sí porquet que la pluja que cau és el plor continuat pel Japó...

    ResponElimina
  2. Són un altre tipus d'herois, gent de carrer, els que intenten salvar les seves vides i la dels altres. He llegit que gràcies a la rstrictiva normativa de Japó en la construcció (amb molts requisits anti-sismes) ha salvat moltes vides. Ens passa aquí i millor no pensar com hagués acabat tot.

    ResponElimina
  3. Definitivament l'11 de Març quedarà com a una data maleïda. Cada vegada és pitjor la desgràcia.

    ResponElimina
  4. Ànims a tots els japonesos! És un pais collonut i la gent super amable. Estic segur que no veurem cap saqueig ni escenes de desordre. Tot és mètode i protocol.Si un pais se'n pot sortir i ràpid és Japó. A Nissan tenim dos companys a Tochigi que havien de tornar avui però que han hagut de retrassar el vol fins dilluns pel tancament de l'aeroport. Estan una mica acollonits pel pet de la planta nuclear de Fukushima. La tenen a 300Km. Ànims per ells també!

    ResponElimina
  5. ja fa massa que el mon s'està movent per dintre....temo per una gran catàstrofe a nivell mundial, on l'espècie humana s'haurà de tornar a formar amb unes costum ben diferents. Tant de bo m'equivoqui!!!! però malgrat tot intento no pensar-hi, el futur pot esperar

    ResponElimina
  6. Que trist que hi hagi tanta desgràcia a la terra, avui al Japó. Jo també voldria ser Son Goku per arreglar desastres i també com Garbí a vegades temo el pitjor per humans, però no en traiem res de pensar-hi, massa.

    ResponElimina
  7. Són macos els dibuixos animats, on sempre guanyen els bons, on només els dolents acaben desapareixent i tots els herois es salven. Però en el nostre mon, ni en Gokuh podria fer-hi res, perquè els que acaben perdent són sempre els que no tenen culpa de res.

    ResponElimina
  8. No sé què dir... només que trobo que has fet un post preciós, preciós.

    ResponElimina
  9. Jo m'afegiria a la teva tropa...

    ResponElimina
  10. Hola,
    M'ha agradat molt llegir el teu post... Diuen que la naturalesa és sabia, però quan hi ha desastres d'aquesta mena ens fa pensar que per molt sabia que sigui, no és justa...
    Avui hi ha hagut una pluja generalitzada... Segurament plors generalitzats.
    Salut i força.
    Alba.

    ResponElimina
  11. La realitat sempre és més prosaica que la ficció. Als herois del cinema sempre els fereixen d’un benigne tret a l’espatlla. La majoria d’herois reals són morts i enterrats.
    Una excel•lent entrada per uns esdeveniments que fan pensar en la fragilitat dels humans enfrontats a la natura.

    ResponElimina
  12. No sé si serà pel tsunami, o pel fet extrany de que a Japó un terratrèmol sigui tant devastador, però m'ha semblat enormement terrible. Les imatges eren colpidores. Tan de bó no es torni a repetir, i els permeti, si cap encara, millorar encara més per prevenir noves desgràcies.

    ResponElimina
  13. Tots ens hem quedat primer immòbils sense poder acabar de pair el desastre. Després ha vingut l'empatia. I per fi la reflexió que la natura és cega,i nosaltres amb ella, com deia Josep Iborra.

    ResponElimina
  14. Ara què t'he de dir, porquet...? Has fet un post preciós... De veritat que m'ha agradat molt... I saps? Ahir, que plovia, curiosament vaig pensar en si el cel d'occident plorava per la mala jugada que havia fet la terra a orient. També vaig pensar en si era coincidència la data: 11-M. El fet és que a mi el mes de març no m'agrada...
    Curiosament també, he trobat coincidències en el teu post, en els teus desitjos i en el gust musical...
    M'agradaria ensenyar-te una cosa...

    http://aacollida.blogspot.com/2011/02/el-meu-alter-ego.html

    Que tinguis molt bon diumenge!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  15. Com més em miro les imatges més petit em sento. Et pares a pensar en aquest fenòmen de la NATURA (amb majúscules totes) i et dones compte que som un petit gran accident en una bola que flota per l'espai.. i no sabem perqué. Es acollonanat. A vegades la NATURA ens pica la cresta per recordar-nos qui mana. En aquests moments tots ens hem de sentir una mica japonesos.

    ResponElimina
  16. A mi també m'agradaria molt viure en aquest món on tot el dolent que tenim fos només el guió d'algun film, amb molts efectes especials.
    Ara en aquest moment, les imatges que ens arriben de Japó et fan esgarrifar només pensant en el horror que deurien passar en aquells moments la població i ara amb tots els problemes que encara els queda passar a tots els que han sobreviscut!!
    Llàstima que no focis Son Goku!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  17. A mi també m'agradaria. Quan era petit no parava de pensar-hi... i ara també!

    Agraïriem un bon heroi que els fes sortir d'aquest merder. Mentre no hi sigui, però, només podem esperar que el mal no vagi a més. Japó és un gran país, i no dubto que se'n sortirà.

    Però la reflexió ha d'anar més enllà: i si això hagués passat a Corea del Nord, per exemple? No m'ho vull ni imaginar! Veure el patiment de Japó... un dels països més ben preparats per tot aquest tipus de fatalitats!

    *Sànset*

    ResponElimina
  18. Al Japó, però, des de la segona guerra mondial viuen amb la paranoia dels desastres...nuclear, terratremol...i com estan tecnologicament més avançats que ningú, es com el manga de l'Akira...tot i amb això espero que la cosa no vagi a més, parlant de més de 10.000 desapareguts...

    ResponElimina
  19. Plas, plas plas... M'ha agradat molt el post. No és el mateix saber que hi ha hagut un tsunami que veure'n les imatges: espectaculars, una mena de gola immensa que s'ho empassava tot.

    Hem de ser conscients que som un animal més d'aquest món, i que si bé les malalties o altres desavantatges ja no ens seleccionen ni ens aparten del mapa, estem en un món viu, ben viu. I que algunes coses no les podem aturar ni prevenir, de moment.

    Un bon Kamehame a temps hagués aturat l'onadam segurament... :(

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. M'han encantat. Han estat especialment sentits i d'unes reflexions genials.

    Les imatges i les notícies que continuen arribant del Japó són molt greus, i ara, a més, s'hi suma el risc nuclear... sempre plou sobre mullat. I no arriba el superheroi que ho ha d'arreglar tot...


    ELFREELANG: La veritat és que els vertaders plors s'estan veient, cada dia, al mateix Japó. És corprenedor veure la gent intentant cercar les seves famílies enmig del no res, de la runa més immensa.

    ALBERT: Està clar que hi ha gent que, amb la seva actitud, la seva empenta i l'ajuda que presten en aquests i d'altres moments, són els nostres herois terrenals.

    JPMERCH: Osti! No havia caigut en la coincidència. Realment és una casualitat molt negra. Massa.

    GLENN MEDEIROS: Potser una de les coses que més ha sorprès a tothom és que aquesta desgràcia ha passat en un país dels considerats "avançats", almenys tecnològicament. I és que la natura ens iguala a tots. Ànims als teus companys! I als japonesos encara més!

    GARBI: Tens raó Garbi. Val més no pensar-hi massa, perquè realment fa por. Potser algun dia vindrà el moment que comentes. No tinc cap dubte que, en aquell moment, la natura serà implacable.

    CARME: A vegades penso que, la natura, amb aquestes desgràcies ens posa al nostre lloc, que d'alguna manera, ens ho mereixem. Ara bé, quan veus les llàgrimes de tanta gent, penso que, potser, tot plegat és injust. La natura, àngel i dimoni.

    XEXU: Massa sovint penso que paguen els que menys s'ho mereixen. Potser per pura estadística, perquè la bona gent és molta més que la dolenta, i així sempre hi ha més números que toqui a alguna bona persona. No ho sé. Un superheroi, a vegades, no ens aniria malament.

    ResponElimina
  21. ASSUMPTA: Doncs no cal que diguis res més. Moltíssimes gràcies.

    ZEL: I jo et rebria amb els braços oberts. La teva trempera tiraria molts murs de castells de diables a terra.

    ALBA: Doncs tens tota la raó. Com he dit més amunt, malgrat a vegades penso que la natura ens posa al nostre lloc amb aquestes rebequeries, després quan veus tanta llàgrima, tanta desgràcia, penso que no, que això és molt injust.

    ALBERICH: Moltes gràcies! Massa sovint els nostres herois terrenals desapareixen, i massa sovint, els nostres dolents terrenals perduren i es perpetuen. Els dolents s'assemlen massa als dels còmics i les pel·lícules, i els nostres herois, potser, massa poc.

    OSCAR: Jo crec que una de les coses que més ha sorprès és que una societat com la japonesa s'hagi vist trasbalsada per una força brutal de la natura. I és que la natura no entén de civilitzacions més o menys avançades. Tots som iguals.

    OLGA: Moltíssimes gràcies per haver recuperat la cita d'en Josep Iborra. No pot ser més certa, dura i punyent en tan poques paraules. Gràcies.

    GUSPIRA: Moltes i moltes gràcies. Per fer-me saber que t'ha agradat llegir-me i per posar-me l'enllaç del post tan bonic que m'has fet llegir. Boniques coincidències. A veure si un altre dia coincidim en motius més alegres!

    SANTI: Tens tota la raó en escriure natura en majúscules. Majúscula és la seva grandesa i majúscula la seva maldat. És seu dels nostres somnis i plaers més primitius, i a la vegada, amaga les més terribles desgràcies en les seves entranyes. Aquí vivim i amb això hem de viure.

    MONTSE: La veritat, no sé si tinc massa caràcter per a fer de superheroi, però davant del dolor que ens arriba d'allà, m'empassaria les vergonyes i les timideses i miraria de ser el més gran dels superherois. Llàstima que només pugui ser un somni basat en còmics d'infantesa.

    SÀNSET: Molt bona reflexió la teva final. De fet, m'has fet pensar i m'ha agafat por. Si passés una cosa així a Corea, els danys serien terriblement més grans, i el pitjor, la gestió de la crisi nuclear crec que s'assemblaria massa al funest record de Txernòbil. Secretisme i negació.

    ARIS: Desconec si viuen en la paranoia des de la Segona Guerra Mundial. No he tingut el plaer d'endinsar-me molt en la cultura japonesa. El fet, però, és que després del que han viscut, potser les seves temences estaven, en bona part, justificades. Tant de bo, com dius, tirin endavant i no hi hagi més desgràcies.

    LAIA: Moltes gràcies! (faig reverència). Malauradament, jo penso que la natura sempre estarà un nivell (o dos) per sobre nostre i davant la immensitat d'aquests fenomens no hi haurà avanç tecnològic que hi pugui. Hem d'assumir que vivim en aquest terreny de joc que pot ser molt bell, com gairebé sempre, però en moments breus, ens pot recordar, i per a tota la vida, que les regles del joc les marca ell.

    El Kamehame mira que l'he intentat fer vegades i encara no me'n surto! ;p

    ResponElimina
  22. SR.TINC: Apunta't! Tant de bo poguéssim crear un supergrup!

    ResponElimina
  23. A mi m'agradava en Trunks!!! Poder viatjar en el temps i evacuar les persones q han mort a la platja

    ResponElimina
  24. Haurem de conformar-nos amb ser herois sense súper. Herois dels de cada dia sense grans poders, però amb grans responsabilitats... Ai lás, quin patir.

    ResponElimina
  25. He perdut el compte de les vegades que he pensat 'en Son Goku això ho arreglaria amb un pim-pam' o 'llàstima que en Goku no existeixi de veritat'...

    No sé si és una llàstima o una sort no tenir un heroi amb súperpoders.

    Una abraçada El!
    Com m'agrada en Goku de la foto!

    ResponElimina
  26. Veient aquestes imatges devastadores, m'ha fet pensar el comportament tan ordenat de la gent, fent cues i esperant el seu torn, penso que suportar tot aquest dolor amb aquesta serenor és fruit de la seva filosofia de vida.

    Avui he llegit que mentre havia l'amenaça d'explosió nuclear, la gent feia cues per pagar a hisenda.

    ResponElimina
  27. RITS: Hehe, molt bon en Trunks. Molts superpoders crec que necessitaríem per a fer el que demanes.

    JOAN: Tú ho has dit. Al final només ens tenim a nosaltres mateixos. Amb les nostres debilitats i les nostres fortaleses. És la nostra grandesa i la nostra tristesa.

    ELUR: Doncs ja en som dos! Massa sovint els trobo a faltar jo. Jo crec que almenys un superheroi l'hauríem de tenir. Ara, coneixent-nos, el repudiaríem com en Batman, segur.

    El Goku de la foto és guai, eh? Gran regal del meu germanet, em va fer una il·lusió brutal!

    CONSUELO: Doncs t'apunto al grup de superherois. Algun dia trobarem la fórmula que ens ajudarà de veritat, algun dia.

    MONTSE: La veritat és que estan donant una lliçó de poble i societat civilitzada, entera i d'un nivell culte i cultural molt alt.

    No es mereixen el que els està tocant viure, no s'ho mereixen!

    ResponElimina