dimecres, 3 de novembre del 2010

"Xicolata" del Jolonch


Quan vaig a veure els meus avis, com en aquesta darrera Castanyada, ja sé que, amb una mica de fortuna, me'n duré una rajola de xocolata del Jolonch (o com diuen ells, com diu la meva àvia, que és qui sovint me la regala, xicolata del Jolonch).

Llavors, durant uns dies, adopto el costum de trencar-ne un dauet cada nit, després de sopar, i assaborir una xicolata que em transporta, automàticament, als berenars d'estiu a la masia dels avis, allà al mig Segre. Aquelles tardes inacabables de jocs, riures, emprenyades, de plegar trumfos al tros, de bicicletes i córrer rere el gos i d'acabar fent una guerra d'aigua mentre el padrí regava l'hort.

Llavors, en un intermedi sacrosant, apareixien les dones cridant els hòmens, el berenar ja estava llest (al camp es segueix mantenint, més que enlloc, l'estructura de treballs tradicional, més per costum que no pas per creença ferma). I el dia que el berenar era un pa amb oli i xicolata, amb aquella xicolata d'Agramunt, jo en feia festa grossa.

Aquesta tradició me la inoculat la meva àvia, la iaia com li diem nosaltres (el nom de padrina se l'endugué la besàvia que vestia eternament de dol). Ella és la primera fan d'aquesta xicolata i me l'ha anat traspassant ja fos en els pa amb olis d'estiu o amb les torrades de llar de foc dels crus hiverns de la vora del Segre. Sempre la recordaré creuant el pati de davant de casa, amb aquell caminar lleuger que els anys han anat entorpint una miqueta, a voltes fugissera ja que duia un dauet de xicolata del Jolonch amagat a la màniga per anar-lo rosegant amb fruïció ella sola, tranquil·lament i en calma. Era el seu moment, el petit homenatge que es regalava ella mateixa, trencant la rutina de les feines d'una dona de pagès.

No és una xicolata a l'ús de les d'ara, és dura, forta, costa trencar-la amb les dents i ho fa a petits bloquets. Un cop trencada pren una textura farinosa i té un gust especial, diferent. És xicolata amb cacau mòlt a la pedra, i, tal i com diu el seu embolcall en català i prou, és: "Xocolata familiar a la tassa - Per al seu consum cuit". 

Doncs bé, mai l'he pres a la tassa, mai n'he fet xicolata cuita, sempre l'he menjada tal i com m'ho ha ensenyat la meva iaia, a pèl. I és que en una cosa tenen raó els seus elaboradors, és una xicolata familiar. Sempre serà la xicolata de les tardes d'estiu xalades entre germà, cosins, tiets, pares, avis i gos, servida al costat d'una bona llesca de pa de pagès, per una de les dones més bones, fortes i entranyables que mai he conegut, la meva àvia, la meva iaia, l'Enriqueta del mas de La Ribera.

4 comentaris:

  1. És un descans que no sigui obligatori menjar-la desfeta. Prou que la conec la xocolata d'Agramunt, com li dèiem a casa. Quan mon pare passava per allà i ens en portava (no tenim cap vincle amb el lloc, era per feina), jo també em llepava els bigotis, és un vici que no està escrit. No em porta tan agradables records com a tu, però en temes de golafreria em sembla que anem de cantó.

    ResponElimina
  2. Genial, jo ahir me'n menjava un tall tal com dius. Quant tinc ocasió en compro de xocolata a la pedra i me la menjo, mai a la tassa; és com tornar a casa dels avis de petit. Ara veig que no sóc l'únic!

    ResponElimina
  3. Coi que he estat a punt de llepar la pantalla....

    ResponElimina
  4. XeXu, em pensava que era un raret, però ja veig que aquesta xocolata creua fronteres! (com a mínim comarcals)

    Alyebard, fantàstic conèixer més malalts de la xocolata a la pedra. Resistència a la Lindt i a les xocolates suïsses! (bé, a vegades peco, ho reconec)

    garbi24, mira el teclat... oi que té una certa forma de rajola de xocolata? Mmmm aquella W me la menjaria amb ganes...

    ResponElimina