dijous, 25 de novembre del 2010

La meva àvia irlandesa

Fa tot just deu anys que una empresa organitzadora d'estades a l'estranger per a nens, que els seus pares volien que estudiessin anglès en territori anglòfil, em va contractar per a ser el monitor d'un grup (el "leader" em deien) que enviaven a Irlanda. La idea de passar un mes de les meves vacances sent el responsable d'una vintena de nens de casa bona (el viatget els sortia per un ull de la cara), de 12 a 16 anys, confinats al menut i avorrit poble de Thurles al bell mig de l'illa irlandesa, sense escapatòria possible, sense pares i delerosos d'experiències de tot tipus menys d'aprendre anglès, no m'atreia massa. La perspectiva però, de passar un mes a Irlanda, amb les despeses pagades (és més, cobrant un petit sou que per a les meves necessitats d'estudiant universitari m'aniria de conya) i amb la possibilitat de practicar anglès em va acabar de decidir a llençar-m'hi.

Finalment va resultar ser, no sense complicacions, un dels mesos més originals i divertits de tots els estius que he viscut. I d'entre totes les experiències viscudes una va en va destacar per sobre de la resta.

Tant els nens com el "leader" ens hostatjàvem en cases de famílies autòctones i a mi em va tocar la casa a la que anaven tots els "leaders" cada any. Jo no ho sabia encara però era la casa de la que esdevindria inoblidable Margaret.

Na Margaret al "backyard" de casa seva
que cuidava amorosament cada dia,
talment com ho feu amb mi.

Com podeu veure a la foto fa deu anys ja era una venerable àvia. Aquesta imatge, l'única foto que guardo d'ella, ja reflecteix la bonhomia d'aquesta dona irlandesa. Era tot bondat i, en el mes que vaig estar voltant per casa seva, em va cuidar talment com si fos la meva pròpia àvia. No exagero. Es preocupava per què feia cada dia, mirava de descobrir els meus gustos gastronòmics, tot sovint molt allunyats dels seus, cada vespre m'esperava per a preguntar, encuriosida, com m'havia anat el dia... 

Recordo amb tanta tendresa com, cada un dels matins que vaig sortir de casa seva per anar a controlar les feres d'hormones revoltades i escasses ganes d'estudiar anglès, m'acomiadava sempre i sempre, des de la porta amb un somriure d'orella a orella i tot dient "Enjoy yourself! Have a nice day!".

I el dia que vaig descobrir la delícia culinària que em va preparar secretament, una estratosfèrica "apple tart"... aquell dia vam fer Festa Major. Jo per el plaer d'endrapar aquell pastís exquisit i ella de descobrir que, després d'estar cuinant tota la tarda, l'havia encertada de ple. I allà vam estar ella i jo, com àvia i nét, xerrant i menjant fins que se'ns va fer fosc.

Abans de marxar ella em va regalar el disc "In blue" de The Corrs. En aquella època sonaven molt a tot arreu, i a Irlanda no us ho explico, i després que ella observés un dia (sense dir-me'n res) com me'ls mirava atentament per la TV va decidir que em regalaria el disc per sorpresa. Em va fer molta il·lusió. No és que The Corrs m'enamorin però, aquest disc el guardo amb un sentiment molt viu (això sí, mai li vaig dir que el que jo mirava aquell vespre atentament potser era la cantant del grup, l'Andrea Corr, amor platònic d'aquells anys). Li vaig fer signar, talment com si ella fos l'Andrea: "Margaret with love. July 2000". I a fe de déu que ho va escriure amb sinceritat.


Quan vaig marxar de casa seva per a tornar a Barcelona vaig plorar, secretament, sense que ella em veiés.

Un any després, la casualitat va voler que llavors fos jo el que agafés el paper d'estudiant. Vaig anar un mes a Dublín. Vaig viure també amb una família irlandesa, i tot i que em van tractar bé, ja no va ser el mateix. Na Margaret era inigualable. 

Em va agafar l'enyorança i vaig decidir trucar-la per a veure si la podia anar a visitar. A bodes la vaig convidar! El dia següent ja em veus agafant el tren fins a Thurles, aquell poble menut i avorrit perdut enmig d'Irlanda. El viatge va ser llarg, dues hores de veure prats verds i més prats verds esquitxats d'ovelles i més ovelles. De l'estació a casa seva hi havia ben bé mitja hora caminant. El dia era rúfol, típicament irlandès, però jo estava ben emocionat. En arribar gairebé em desfaig. Estava tan feliç de tornar-me a veure! 

Durant l'any que havia passat des que havia marxat el primer cop havia empitjorat de salut i havia tingut algun espant, que no em va voler explicar. Duia un avisador penjat al coll per si li passava alguna cosa avisar a la seva filla, que vivia a prop. De fet em va dir que jo havia estat el darrer "leader" que havia tingut a casa, i que ja no n'agafaria més, precisament per motius de salut. Se la veia un xic més dèbil però era la mateixa Margaret que jo havia conegut feia un any, tendra i amorosa com si jo fos el seu propi nét.

Va insistir i insistir per a que em quedés a dinar, i davant de la seva insistència no podia fer res més que acceptar. Ho tenia tot preparat. A l'hora de les postres va sorprendre'm, altre cop, amb la seva meravellosa "apple tart". Llavors jo li vaig deixar anar el que ja sentia molt endins meu: "You're my irish grandmum!". Bé, no us atabalaré en com va anar tot el dia, ja ho podeu suposar. Vaig marxar tard, molt tard de Thurles. Arribava a Dublín de nit.

Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Durant un parell d'anys ens vam estar escrivint alguna carta, sobretot per Nadal (era molt i molt religiosa), però després, malauradament, vaig anar perdent aquesta pràctica, i amb ella, el contacte amb na Margaret.

A dia d'avui han passat molts anys i no m'atreveixo a tornar a escriure. Em fa por no rebre mai cap resposta, o pitjor, rebre'n alguna confirmant-me el temor que ja ens hagi deixat. Em fa por. Crec que prefereixo deixar-ho així i dur-la, per sempre més, dins del meu cap i del meu cor, a on s'hi va guanyar un raconet per mèrits propis.

M'he allargat molt (ets irreductible si has arribat fins aquí!), però he sentit la necessitat de dedicar un petit homenatge a la que sempre serà la meva altra àvia, la tercera àvia, la meva àvia irlandesa.

Per cert, en una de les seves darreres cartes, em va enviar la recepta de l'"apple tart". He intentat fer-la però no he aconseguit assolir, ni de bon tros, el gust, l'olor i el plaer del seu pastís, acompanyat d'un tè calent amb un núvol de llet (sempre sense sucre!... Irish way!) d'aquella llar que un dia vaig tenir i gaudir al bell mig d'Irlanda.

19 comentaris:

  1. Doncs a mi no m'estranya gens que hagis volgut reviure aquella història i deixar-la escrita. Tal i com l'expliques es nota l'afecte sincer que vas agafar per aquella dona (que m'has fet emocionar i tot, lladre), i és que de vegades la vida té aquests detalls amb nosaltres, no n'esperem res i ens planta davant persones que valen molt la pena, i no es poden deixar escapar. I si fan pastissos exquisits menys encara, és clar. Et diria que anessis a veure-la, però em sembla que podria ser pitjor que enviar una carta... De totes maneres, res no embrutarà aquest record teu, no tothom ho pot dir que ha tingut tres àvies, però per si de cas no ho expliquis a les altres, a veure si estaran geloses!

    ResponElimina
  2. Un apunt de sabor tendre que m'ha encantat, de fet conec pel·lícules amb menys arguments !!

    Realment sempre serà la teva àvia irlandesa.

    ResponElimina
  3. Ja m'has fet caure la llàgrima, cabrón! :_|

    ResponElimina
  4. Hi ha persones que són un encant, i sempre les portem dins del cor.

    Felicitats per aquest post tan sincer i emotiu.

    ResponElimina
  5. Hi ha persones que ens deixen sempre un record especial. Enjoy yourself! Have a nice day!
    Sempre tindràs una àvia irlandesa. Céad míle fáilte roimh

    ResponElimina
  6. si ella va deixar petjada en tu ja està bé :) d'això es tracta la cosa de les relacions humanes, no tant com de "quedar bé" els uns amb els altres.

    ResponElimina
  7. Sniff... (no és cocaïna, no...m'ha caigut una llagrimeta)

    ResponElimina
  8. Jolines, m'has fet agafar el paquet de mocadors...
    Que bonic, tenir una iaia irlandesa que et prepari pastissos. Gran record. Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
  9. això és una molt bona història que sempre portaràs al teu cor. Experiencies inoblidables

    ResponElimina
  10. Tu ets una mica poeta, no? Què maco que tinguessis aquesta vivència, i que maco que la recordis amb tanta força i carinyo. Ets afortunat.

    ResponElimina
  11. Bufa nano, en saps d'arribar directe al cor amb els teus relats! Una història molt bonica. Potser la teva àvia irlandesa ja no hi és, però de ben segur quE t'haurà recordat amb tant d'amor com tu a ella. (anònim àlies nieps!)

    ResponElimina
  12. Quina sort que et trobessis amb una persona tan acollidora! Pel que expliques, el que pointava mig-mig va acabar sent una experiència del tot inoblidable!

    ResponElimina
  13. He llegit el teu escrit i m'ha deixat un regust de tendresa i dolça melangia, la teva àvia irlandesa segur que si pogués llegir-te ara n'estaria molt cofoia del seu leader...potser ja no hi és materialment però el que és cert és que el record i el seu esperit perduraran per sempre en el teu cor

    ResponElimina
  14. M'has fet evocar alguna d'aquelles entranyables pel·lis, no sé si irlandeses, amb senyores grans i casa vora el mar. Ara no en recordo el títol, però en concret me n'agrada una de la Judit Dench on dues amigues recullen a casa un nàufrag jove que toca el violí... No em fa res tornar-les a veure, com a una àvia que es visita de tard en tard.

    Que bé que escrius, que suscites emocions.

    ResponElimina
  15. XEXU: Moltes gràcies per el teu comentari, ara has estat tu el que m'has emocionat... lladre!

    CARQUINYOL: Gràcies! A veure si encara en traurem un Òscar!

    PUJI: Així m'agrada! Fent plorar el gegant Puji!

    MONTSE: Gràcies! Si mirem al voltant nostre segur que n'aconseguirem trobar alguna.

    ALYEBARD: El traductor on-line m'ha dit "Cent mil benvingudes"... no sé si acaba de ser una bona traducció. Poliglota!

    CLIDICE: Això va ser una de les coses d'ella que em va guanyar. Mai va ser una tendresa forçada, li sortia així. No estava pas obligada a tractar-me com ho va fer. En tenia prou essent correcta i educada, però va anar molt més enllà, perquè era així... genial.

    REMITJÓ: Un mocadoret?

    TU, JO I L'OTIS: Així doncs no cal que en Remitjó et deixi el que li he donat! ;p Gràcies a tu per compartir les sensacions que t'ha despertat aquest post.

    GARBI24: certament és una de les històries que no oblidaré mai, i que la duc amb orgull a dins meu.

    FERRAN: Poeta?.... mmm no crec que arribi a tant. Això és gràcies als professors de llengua que vaig tenir quan era un marrec! Gràcies per els teus elogis. Segur que tu també tens la teva petita part de fortuna en alguna banda.

    ANÒNIM (ÀLIES NIEPS): Gràcies per les floretes! Res em faria més feliç que saber que ella em guarda en algun petit lloc especial de la seva memòria. A veure quan et tornem a veure bloguejar! Ànims!

    ALBERT B.I R: certament. Encara recordo la trobada amb els nens a l'aeroport del Prat... vaig pensar "oh my god, a on m'he fotut". Al final però, va ser inoblidable. I per cert, els nens i nenes també van acabar essent una font d'anècdotes i divertiments genials.

    ELFREELANG: Quines paraules més boniques m'has deixat escrites. Moltes gràcies. Tal i com s'acostuma a dir, una persona no es mor si hi ha, almenys una altra persona que la recordi. Així doncs, mentre jo visqui, ella mai morirà.

    OLGA XIRINACS: Doncs si no t'és molèstia, podries esbrinar de quina pel·lícula parles? M'has fet agafar ganes de veure-la! M'agrada haver-te despertat emocions amb les meves paraules. Gràcies!

    Moltes gràcies a tots per haver compartit les emocions que us ha desvetllat aquest post! M'heu fet molt feliç!

    Ah, i per cert, veureu que el meu nom ha canviat... de Mr.Missis a Porquet. He decidit no amagar més la meva condició garrina!

    ResponElimina
  16. Ostres he entrat aquí per casualitat i m'ha enganxat aquest relat. Aquest estiu vaig estar 3 setmanes a Edinburgh acollida en una família i tb va ser una història per a guardar en el cor i en la memòria. Ara, no a l'alçada de la Margaret que m'ha recordat a ma mare i la seva entrega incondicional pels altres. Quines coses! Amb la foto no m'inspiraves, però mira amb les lletres m'has arribat al cor.

    ResponElimina
  17. LAURA: M'afalagues amb les teves paraules! Guarda tu també, la teva història escocesa... i sobretot cuida la teva mare incondicionalment!

    ResponElimina
  18. Gràcies per haver enllaçat aquest preciós post al meu del pastís de poma. Gràcies, PORQUET, emociona llegir-ho.

    No et faci por pensar que ella ja no sigui físicament en aquest món. Segur que ella no tenia cap por, al contrari. I, si ja no hi és, segur, segur que ara és a un lloc encara millor, on ja no necessita avisador, on aquell somriure seu sempre l'acompanya i on vetlla per tu. Així ho crec :-)

    ResponElimina
  19. ASSUMPTA: Quina gràcia veure comentaris actuals a posts fets fa més d'un any! Gràcies, de veritat! Moltes gràcies a tu, de nou, per les teves meravelloses paraules, que un cop més deixes en un post meu!

    M'agafo les teves paraules, les prenc i les faig meves. Allà on sigui, aquí o en alguna altra banda, estic segur que el seu etern somriure l'acompanyarà. Segur! I espero que vetlli per la seva família primer... i després si li queda un raconet, que se'n recordi de tant en tant de mi, com jo ho faig d'ella.

    Saps què... tornaré a buscar la recepta que em va enviar escrita del seu puny i lletra i tornaré a intentar fer el pastís de poma! A veure si me'n surto millor que la darrera vegada, ja fa molts anys, que va ser una mica desastre... :S

    Gràcies Assumpta. Que diguis que t'emociona llegir aquesta entrada... doncs a mi m'emociona! Potxonet!

    ResponElimina