dijous, 31 de març de 2011

Aromes d'aufals

A quarts de dues del migdia circulava amb el cotxe per entorn urbà quan m'ha envoltat una aroma molt i molt familiar... aufals!. Pensat, pronunciat i escrit així.

Immediatament m'han vingut al cap mil-i-una imatges d'aquells estius de tres mesos de durada, al poble, a la masia, amb calça curta, sense samarreta i les classiquíssimes Victòria, sabatilles esparracades d'un blau marí terrós, als peus.

Mirar amunt al cel, tornar-l´ho a mirar. Padrí i tiet, amb aires de meteoròlegs, discutint el moment òptim de la sega.

- Avui aspetègue fort lo sol. Podé haurím de segar.
- Prò no veus los castells que s'aixequen sobre la Roca 'ls Moros? 
Hi haurà tronada aquesta tarda!

L'aufals demana estar ben sec a l'hora de collir-lo.

Finalment es decideix el gran dia, es preparen les ganivetes de la màquina hidràulica de segar, s'enganxa al tractor i decidits cap al tros.

Indispensable a l'anar a segar aufals, el càntir d'aigua fresca, el gos i l'escopeta. Amb la fressa del tractor les guatlles s'aixequen esparverades i és el moment, si s'és traçut, de procurar-se un bon dinar, que a la brasa són ben bones.

L'aufals es va abatent al pas de les ganivetes, 
restant ajagut al terra en desenes de línies verdes...


I és llavors, entre el brunzit del tractor i de centenars d'insectes,
 el vol erràtic i els xiscles d'estols d'orenetes 
i aquell sol que aspetègue mentre el gos capcineja, 
que l'aufals escampa arreu en l'aire aquella aroma fresca. 

Turonets d'herbei verdós, esquitxats de blaus i liles, 
que perfumen el càlid dia d'estiu amb aquella olor tan dolça, 
desprenent-se així del seu darrer alè de vida.

Respiro fons... tanco els ulls...i quan els obro... veig un operari de jardins tallant la gespa d'un parc públic!

Potser l'olfacte no és el meu millor sentit i la meva pitüitària és incapaç de distingir entre l'olor de gespa i d'aufals recent tallat, però benaurada mancança la meva, que almenys m'ha fet viatjar, per uns instants, cap aquells inesborrables dies d'estiu d'infant de pagès enjogassat.

diumenge, 27 de març de 2011

Pujada nocturna a la Mola

La Mola, a on al capdamunt, s'intueix el perfil del monestir,
escenari de la segona edició del sopar anual entre bons amics

Ahir al vespre una bona colla d'amics vam decidir fer, per segon any consecutiu, l'ascensió nocturna anual al cim de la Mola. L'excusa perfecta per a treure el ventre de pena un cop al capdamunt, doncs els sopars a base de brasa i bons porrons de vi que serveixen al monestir són per a llepar-se'n els dits!

És una manera diferent i original de passar un capvespre i una nit caminant a muntanya (cal no oblidar el frontal!), entre amics, sopant, rient generosament i xerrant pels descosits.

Gent de muntanya, d'altres no tan avesats però amb les mateixes ganes de caminar i fer gana per, un cop arribats al cim, fer una bona entaulada i una deliciosa sobretaula.

A més, però, fer l'ascensió de nit a Sant Llorenç del Munt té el regal afegit de la panoràmica nocturna que ens ofereix la plana vallesana des del cim.

Aquesta foto no és meva! Però així us podeu fer una petita idea
de les imatges que se'ns desvetllen un cop al cim!

A mi sempre m'han despertat unes sensacions contradictòries aquestes panoràmiques. És cert que el Vallès diuen que ha perdut tot el seu encant, però, fins i tot en l'aberrant disbauxa urbanística que aquest ha sofert, l'espectacle dels milions de pampallugues de colors de les llumetes que il·luminen la plana vallesana tenen, en certa manera, un deix de bellesa grandiloqüent.

Així, en el cim ventat de la Mola, amb el teló de fons d'aquest espectacle de tints futuristes, però, vam trobar el recer acollidor del mil·lenari romànic del monestir de Sant Llorenç i, sobretot, l'escalf de les converses que allà hi vam anar teixint i desteixint.

divendres, 25 de març de 2011

Un amic

Gràcies

16:24 hores (mail)
tot bé?
he vist el blog i els comentaris i m'he quedat inquiet...
Si vols parlar: un amic al XXX.XXX.X i dos números més.

20:30 hores
Marco el XXX.XXX.X i dos números més i enceto una xerrada de 20 o 30 minuts, no ho recordo exactament.

Abans vivíem a la mateixa ciutat, estudiàvem plegats, ens n'anàvem de festa en "farres" antològiques i sortíem a muntanya en excursions inoblidables.

Ara ja fa uns anys ell va marxar de ciutat, treballem (bé, jo encara vaig estudiant...), ja no sortim a donar-ho tot a les nits... però seguim fent muntanya, a pas d'isard, en rutes encara més memorables.

I a més, xerrem, parlem, enraonem i ens escoltem. Potser no tant com voldríem o com jo necessitaria, però, a l'hora de la veritat, tant és. Pot passar una llarga temporada que, per mil maldecaps, agendes a vessar o manca de temps, no ens diguem res, però en el moment en que despengem el telèfon... deixem caure l'absurditat més estúpida del món que hem bastit plegats... un somriure... i tot flueix com si acabéssim de fer un beure fa un instant.

I com no podia ser d'altra manera, així va ser. Quan vaig tenir un moment de tranquil·litat vaig marcar el XXX.XXX.X i dos números més i van ser els 20 o 30 minuts del dia. La mitja horeta més reconfortant d'aquests darrers dies.

No cal que m'escrigui en el mail el seu telèfon, ja me'l sé. No cal que em detalli que darrera d'aquest número hi tinc un amic... ja ho sé.

dimecres, 23 de març de 2011

Lo metge Ignasi

Fruits que malden per impregnar de calidesa, color i dolçor un dia fred i gris,
a l'ampit d'una finestra del parisí barri de Montmartre.

El regust de boca pot esdevenir refotudament amarg i acabar essent tan insuportable que em forci a escopir, mil-i-un camins, amb rabiüda força fins a deixar-me la boca seca i la llengua aspra.

El pintor pot preparar una paleta de colors d'una grisor tan trista que, de tant absent de vida, m'ensorri el cap esborronat i m'abaixi la mirada sense espurna ni alegria.

I és llavors quan enyoro, gairebé agònicament, la figura d'aquell metge de llegenda que Ignasi l'anomenaven i massa cops ens en burlàvem. A mig camí entre àngel de la guarda, bruixot de muntanya i venedor de trementina, potser ell aconseguiria, amb la seva bonhomia, el seu do de paraula i la seva enlluernadora aura, fer-me alçar el cap i copsar, d'entre les boires d'un dia gèlid, un ble de llum i escalf en la flama d'un lluquet, a l'ampit d'una finestra. I així podria veure allà, il·luminats i reposant, els colors i la dolçor que la vida, a cops de mal pair, quan ella vol i li ve en gana, ens furta, ens roba, ens manlleva i ens pren amb tan estremidora traça... amb demolidora urpa.

dimecres, 16 de març de 2011

Trobaré a la Maga?

Els dits blancs de guix,
sinuosa xarranca
sobre el pont des Arts

.

El vol surt ben prest,
trobaré a la Maga?.
Quan torni, sabreu.

dissabte, 12 de març de 2011

Jo voldria ser en Son Goku...

Mon germà em va dur aquest Son Goku del Japó,
com a record del seu viatge, a terres nipones, d'aquest estiu passat.

Avui plou a bots i a barrals aquí. M'agradaria pensar que Occident plora per Orient, però la vida no és tan poètica com alguns, a voltes, ens aferrem a creure. Una llevantada, ens diran els homes del temps.

M'agradaria viure en un món on les imatges que ens arriben del Japó fossin una quimera, impossible d'ésser veritat, només una reblada de clau malaltissa, d'algun guionista pervers, per a un film d'entreteniment.

M'agradaria viure en uns dibuixos animats on sempre hi ha un heroi que arregla tots els descosits...

Jo voldria ser en Son Goku per volar "umi o koete, yama o koete" i poder esmenar un món que no volta rodó.



Lletra de la cançó "Per mars i muntanyes" dels Amics de les Arts
en les seves versions japonesa (la del vídeo) i catalana

dimarts, 8 de març de 2011

El carrer condemnat a no veure mai el sol

Barcelona, ciutat de disseny que oblida ses tradicions, té un carrer proscrit, maleït i condemnat a no veure mai la llum del sol.

Tretze anys contemplaven una jove pastora d'oques que, amb gran do de paraula, gosà plantar cara al governador Dacià, cruel repressor del cristianisme, quan corria la quarta centúria després del naixement de l'escollit.

Fins Mossèn Cinto dedicà uns versos al dolorós record de l'horrorosa tortura a la qual fou sotmesa la jove criatura. Engarjolada al carrer que acabaria duent el seu nom, rebé tretze tortures, una per cada any que ella comptava, i d'entre les quals, la que més ha perdurat al pas dels anys, fou la de llançar-la tretze cops, carrer avall, dins una bóta plena de vidres i objectes punxants i tallants.

Diu la tradició, però, que ni una rascada, ni una cicatriu feriren el cos de la jove, i és que Déu la protegí fins del dolor.

La corrua de maltractaments, fins assolir els tretze, varen seguir fins que, finalment, perí crucificada en aspa.

Des de llavors, aquell costerut carrer, que llavors desembocava, en fort pendent, fins a l'antiga muralla romana, i que ara ho fa al carrer dels Banys Nous, rebé el nom de la jove santa martiritzada, Santa Eulàlia, i que finalment acabà esdevenint patrona de la ciutat barcelonina.

La Baixada de Santa Eulàlia, el costerut carrer que, segons la tradició,
 fou escenari de l'engarjolament i la tortura de la bóta, feta tretze cops,
a la jove Eulàlia, pastora d'oques sarrianenca.
Foto gentilesa d'en Carquinyol

Els versos d'en Mossen Cinto i una capelleta amb la imatge de la Santa a les parets d'aquest carrer, tretze blanques oques al claustre de la catedral (recordant l'ofici, l'edat i el nombre de turments de la jove) i dos patronatges (el de la Ciutat Comtal i el del Gremi dels Boters) rememoren aquests fets a Barcelona.

Tradició, llegenda o xerrameca popular que es va oblidant al pas dels anys, potser sí, però el fet cert és que, des de llavors, diuen, aquest carrer, la Baixada de Santa Eulàlia, fou condemnat a no tornar a veure mai més la llum del sol. I us puc confirmar que, encara que hi passis quan el campanar toca a migdia, ni un raig de l'astre solar aconsegueix escolar-se entre les parets d'aquest racó de la ciutat vella barcelonina.

I així serà pels segles dels segles...

_________________________________________

Si en voleu saber més feu una volta per el blog Altres Barcelones
una delícia pels amants de la història i de Barcelona

dissabte, 5 de març de 2011

Vespre de Palau

Farà un vespre de diumenge que serà de dissabte.

La primavera ja treu el nas i sembla que es presenta impetuosa, "exigent també aquest any".

Així, prendrem els cleenex a com a mesura preventiva i ens encaminarem, amb parsimoniosa calma de vesprada ociosa, fins al Palau de la Música Catalana.

Reverenciarem tal obra magna, arrufarem el nas quan veurem la sala Millet (Lluís!... no Fèlix! - dirà algú sempre amatent als detalls -), i ja al seient que ens pertoqui, xerrarem, riurem (potser ens mocarem, maleïda primavera, aquest any també?), i ja, a la fi, sortiran, tocaran i gaudirem...

dimecres, 2 de març de 2011

Mirant d'entendre el món

Primer va ser la UAB, després va venir la UPC tot passant per la KTH (Kungliga Tekniska Högskolan), també ens vam deixar caure per la URL, i ara, per si no n'hi havia hagut prou, comencem a la UOC!

El porquet torna a la seva perpètua condició d'estudiant...

I és que el Porquet de Sant Antoni no pot parar de voltar! És un cul inquiet! Un belluguet! I després d'haver passat per unes quantes universitats, i haver estudiat de tot i sempre, finalment ha fet el cop de cap d'apropar-se a una de les seves grans passions... la història!

A través de l'Ateneu de la UOC, doncs, cursaré l'assignatura d'Història I (només una assignatura, no us penseu, que això de treballar i estudiar a la vegada no és molt recomanable per a la salut... i no sé si la salut del blog també se'n ressentirà!)

Demà s'obren les aules i ja tinc cinc dies marcats en vermell, des d'avui i fins Sant Joan. Són les dates d'entrega de les activitats d'evaluació... brrrr (com si el meu escàs temps necessités de noves activitats...), però enmig d'aquest garbuix, espero passar-m'ho d'allò més bé i, sobretot, aprendre i entendre una mica més aquest món, ja que com diu el Pla Docent de l'assignatura "la Història és mestre de vida i no es pot entendre el present sense tenir en compte el passat".

Així, potser, arribaré a entendre el perquè de tanta estupidesa humana...

... com per exemple, l'estupidesa dels totalitarismes...
(per cert, i jo mai em diré Napoleó!)