dimecres, 27 de febrer del 2013

Insatisfacció permanent

"Potser esperem que, qualsevol dia, tot superant una balma, o pujats en una aresta, ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes, a aquesta insatisfacció permanent que portem a dins"



Tot i el vergonyant maltractament castellà als nostres llinatges, això no pot ocultar la tenacitat del cognom d'aquest emblemàtic excursionista lleidatà.

La ferrenya actitud, davant la vida i la muntanya, d'aquest referent del nostre excursionisme se'l va endur en un desgraciat accident, mentre escalava el Couloir de Gaube, a la cara nord del Vinhamala, l'any 1976, quan comptava únicament amb 23 anys. Molt jove, massa jove afirmaríem pràcticament tots.

Però si llegim detingudament la seva cita que encapçala aquest post, potser podrem arribar a capir i entendre, ni que sigui en breu llambregada, l'espurna catalitzadora que el duia a grimpar per aèries crestes, a escalar desplomats, a aferrar-se amb l'ànima i les ungles, fins a les darreres conseqüències, als colossos rocosos muntanyencs: la insatisfacció permanent.

Aquest mateix neguit, em permeto afirmar, és compartit per alguns de nosaltres i és el què fa que, ja sigui en entorns d'alta muntanya o en els vertiginosos espadats del dia a dia, lluitem aferrissadament contra aquesta sensació d'ofec i desassossec que ens rosega per dins, com cuc afamat que ens remou i ens consumeix les entranyes. A tal efecte cerquem, amb ulls àvids de respostes, aquella solució final, aquella gran veritat que ens permeti entendre aquest garbuix de món en el què vivim i encalmar la intranquil·litat que ens atorrenta.

Ara bé, com més camins fem, més cruïlles trobem. Com més cims coronem, més vistes assolim i noves muntanyes desafiants ens reptaran. La recerca de respostes no genera altra cosa que la intensificació d'aquesta permanent i ferrenya insatisfacció.

I tant acusada pot arribar a ser aquesta incomoditat que, a voltes, em pregunto si no valdria més viure en un entorn menys abrupte i més suau, sense tantes cingleres al voltant, i amb planúries d'increïbles, acolorides i edulcorades postes de sol a l'horitzó. Temo que sigui millor i més fàcil viure narcotitzat fins a les orelles, en banyera buida de compromisos i avideses personals però vessant d'aigües càlides, espessos vapors entelants de realitats, i escumes d'artificiosos sabons perfumats i embriagadors.

Deixar de sentir-me dir "mai seràs feliç", per ablanir el meu caparró bullent i barrinador i instal·lar-me, definitivament, a la meva zona de confort més personal...

27 comentaris:

  1. Just avui pensava que... potser el secret per ser feliç és pensar com de feliç et fan les coses que fas i fer coses que realment et fan feliç... :o)

    QUe tinguis molt bon dia porquet!! :)

    ResponElimina
  2. Mira que n'escrius de bé porquet! Vinc a casa teva i sempre en surto pensant, qüestionant-me alguna cosa sobre la que segurament hi estic posada de peus, mans i cos sencer. Potser podríem dir que l'ésser humà està insatisfet permanentment per naturalesa? No crec.... deu anar a persones, n'hi ha que volen experimentar, conèixer, sentir, crèixer.... altres ja viuen bé en aquesta planúria i no els hi fa falta res més. I aquells que viuen a la plana (com jo :P) i tenen una mica d'aquesta insatisfacció personal fan el que sigui per fugir i anar a buscar ni que sigui una pedra mal col·locada per enfilar-s'hi i mirar el món des d'una perspectiva diferent.
    Salut i força!!

    ResponElimina
  3. Que difícil és deixar la insatisfacció permanent quan la portem dins. Hi ha gent que viu en una zona de confort personal... però crec que se n'ha dem ser de mena...

    Un post per rellegir-se unes quantes vegades... hi torno.

    ResponElimina
  4. moltes vegades no ens adonem que som feliços fins que ha passat un temos i estem pitjor. Millor no capficar-se.

    ResponElimina
  5. Uaaaau, quin post, porquet!! La zona de confort és un engany, és l'espai on ens sentim més còmodes perquè el coneixem i el dominem i res estrany hi entra. Hi ha altres zones, vull pensar, més màgiques. Serien les zones on hi ha la creativitat, l'emoció, la bellesa, la vida exterior. Potser sí que els camins i fer cims contínuament pot esgotar però això és el que ens fa sentir vius. La insatisfacció personal és per a mi quan deixem de fer el que realment volem fer.

    Aquest vídeo ho explica a la seva manera, no sé si l'heu vist, a mi em va agradar (sobretot pels dibuixets): http://www.youtube.com/watch?v=i07qz_6Mk7g&feature=player_embedded

    Potxons :)

    ResponElimina
  6. No ser infeliç pel que no has assolit i gaudir amb el que tens, perquè la felicitat se'ns escapa en la recerca i, a poc a poc, ens sentim insatisfets del que som fins angoixar-nos. Anar fent camí sense esperar res d'ell, tan sols gaudint-lo tal com és, de tot aprenem, creixem...de les roques, dels niguls, moments durs i d'altres més dolços.
    Aquest raonament pot semblar senzill, però a la pràctica creix la seva dificultat per assumir-ho. I aquí és on em trobo jo.

    Més que Porquet emprenyat, jo el veig més bé reflexiu.
    Aferradetes i gràcies.

    ResponElimina
  7. Bon amic, aquesta és una qüestió de temperaments, i no els podem canviar gaire perquè són la nostra morfologia. Milan Kundera parla de la felicitat circular, que és la del gos que porta cada dia les sabatilles a l'amo i se sent en l'àuria mediocritat definida pels clàssics. Nosaltres no podem, i ara em refereixo als que som de manera determinada, sense generalitzar.
    Ahir parlava amb el meu metge del desassossec, aquesta insatisfacció permanent. I és que la persona ha nascut per trencar el cercle amable a què et refereixes i que jo també voldria per a mi. Però propi de l'home és trencar-lo i començar i recomençar l'aventura.
    Salut hi hagi per continuar i superar...

    ResponElimina
  8. Jo no sé per què penjo cada dia una entrada, però crec que ho faig per lluitar contra la buidor de tants anys anteriors, i dels que puguin venir, vull aprofitar al màxim el temps. Tinc insatisfacció permanent i alegria alhora, crec que sóc com diu l'Olga. Em repeteixo molts cops que sóc feliç.

    ResponElimina
  9. Has triat una de les meves frases predilectes.

    Sobretot per un fet clar, que segurament a molts altres alpinistes també els hi ha passat, i és que molts cops, superant una dificultat o arribant a un cim, m'han arribat de cop respostes clares a alguns dels meus dubtes, i petites satisfaccions que fan que, ara mateix, tingui el profund convenciment de la felicitat que m'aporta la vida de muntanyenc!

    ResponElimina
  10. doncs jo soc més amic de les banyeres d'aigua calenta, metafòricament parlant, perquè ara deu fer anys que no faig servir la banyera com a tal en comptes de fer una dutxa bastant ràpida

    ResponElimina
  11. Si us plau, necessito una traducció d'aquesta entrada, amb aquest llenguatge no hi ha manera que m'arribi el missatge. Que no estem mai contents? Que potser no ens hauríem de preocupar tant i ens sentiríem millor? Em perdo en la forma i no entenc el contingut.

    ResponElimina
  12. Un post per reflexionar-hi una bona estona... Suposo que les persones insatisfetes (permanentment insatisfetes o circumstancialment insatisfetes) són aquelles que no en tenen prou amb el que han aconseguit i voldrien més... ja sigui en tots els àmbits o en algun en concret.

    Podria assegurar que circumstancialment insatisfets tots ens hi hem sentit alguna vegada, o més d'una vegada... ara bé, la insatisfacció permanent crec que ha de ser quelcom terrible i no sé pas a què pot obeir.

    Jo crec que no valorem les coses petites... Sempre he sentit a dir que algú "pot morir tranquil" si ha plantat un arbre, ha tingut un fill i ha escrit un llibre.

    Jo no he plantat cap arbre (llevat d'algun pinyol de préssec o de cirera enterrat -quan era petita- a la sorra del jardí de la casa del poble de l'avi on mai hi vaig veure créixer després, per cert, cap cirerer ni presseguer), no he tingut cap fill (o sí... vull dir que no he parit cap fill, però sí n'he concebut un... que va marxar quan encara era de la mida d'una ungla de dit petit... però concebut ja i estimat des del primer instant, al Cel el trobaré, fill meu) ni he escrit cap llibre (i amb la meva ment dispersa difícil ho tinc)... Actualment no tinc feina, el meu marit és autònom i la situació és molt complicada... i, a més, ahir el Madrid va eliminar al Barça!!!... Tinc tots els motius per ser una insatisfeta de nassos :-P

    Però, què vols que et digui... a vegades sí que penso que he fracassat rotundament en aquesta vida... però, gràcies a Déu, no és un pensament constant, al contrari... Vaig pel carrer i veig un núvol bonic i ja em poso contenta... fa fred, però fa sol... i em fa somriure... aconsegueixo ficar-me dins la història d'un llibre... i puc volar!!

    Aturar-nos... Hem d'aprendre a aturar-nos una mica. No tot ha de ser tan ràpid... Aturar-nos, tancar els ulls, respirar fons... buscar cinc minuts de silenci intentant no pensar res (això per a mi és gairebé impossible... doncs bé, intentant pensar coses agradables: arbres moguts pel vent suau, papallones, un rierol...) Com més pressa tinguem, més insatisfets estarem... bé, crec jo, clar ;-))

    ResponElimina
  13. Cada u és com és, però no crec que tu amb menys cingles i més postes de sol edulcorades siguessis més feliç, o t'alliberessis d'aquest sentiment d'insatisfacció.
    La felicitat no és el mateix per tothom.

    ResponElimina
  14. Perseguir la felicitat és una necessitat per ser feliç. I un modus de vida, esclar. Què és la felicitat sinó la recerca de la nostra pròpia essència? Hi pot haver felicitat en la renuncia de la recerca? Insatisfet no vol dir infeliç.

    ResponElimina
  15. "Mai seràs feliç", si t'ho creus, l'has cagat. Si però si pel contrari, confies en que sí que ho pots ser, trobaràs infinits moments de felicitat, i aleshores, s'esvairà aquesta sentència!!!
    Un petó!!!

    ResponElimina
  16. Em sembla que la insatisfacció no és negativa si no és limitadora, paralitzadora, si vol dir que no tens prou amb la zona de comfort (està xulo el vídeo de la Sílvia) i vols anar més enllà, aprendre, pujar muntanyes desconegudes, fer noves coses, noves feines, tampoc cal convertir-se en un heroi, em sembla a mi, i el que també han dit per aquí, que potser buscant la gran felicitat te la perds, segur que tens moments de felicitat i això ja és la felicitat (un estat permanent de felicitat és una cosa molt rara i crec que no s'ha vist mai). D'altra banda, a la zona de comfort també s'hi està bé, vaja, sembla que ho vull tot, com els de la CUP ;) potxó!

    ResponElimina
  17. Touchée. Maquíssim el teu escrit, Porquet.

    Jo sóc de les que no hi acaba d'estar mai bé, a la zona de confort. I sembla una contradicció, oi? Aquesta és la meua lluita constant: superar el meu estat natural d'insatisfacció permanent per assolir una zona de confort on m'hi senti bé. I tanmateix, crec que això és impossible, per als que som així de mena.

    Així que penso que cal transformar positivament aquest tarannà, servir-se de la insatisfacció per buscar la satisfacció, però en petites dosis, petites insatisfaccions que ens ajudin a trobar petites satisfaccions. El que crec que no hauríem de fer és acceptar la insatisfacció permanent com a "modus vivendi", com un buit que no s'acaba d'omplir mai. Però clar, cadascú és com és, i hi ha casos en què no es pot ser d'una altra manera (com suposo que era el cas del muntanyista Joan Enric Farreny).

    ResponElimina
  18. Escala muntanyes, busca nous cims, fes-te mal a les mans i torna a començar les vegades que calgui. Però mai vulguis narconitzar-te i quedar-te indiferent. No crec que llavors puguéssis ser feliç. Xq pujar muntanyes, veure nous cims, esforçar-te en veure noves realitats, això ja per si mateix et fa feliç.

    Hi ha persones que tenim aquesta sensació o més que sensació, sentiment, d'insatisfacció permanent. Hi ha qui lluita aferrissadament, n'hi ha que es deixen portar, amb una melangia que cada cop pesa més a les espatlles. I si, crec que hi ha gent que no té aquest sentiment. Xò lo bo és que tenir-lo i tenir la capacitat per trobar coses, activitats, persones ... et fa viure. I això és el més important.

    M'ha agradat moltíssim aquesta entrada. Em fas pensar en mi mateixa. Quan trobi de quina manera puc pujar muntanyes (xq no m'hi veig fent-ho físicament) t'ho diré. No vull plànyer-me (tot i que sé que ho faré).

    ResponElimina
  19. reflexiu porquet....insatisfacció jo diria que una mica és bona sinó no ens sortirem de situacions negatives ....posar-se reptes, afrontar.los. la vida és un seguit de pujar i baixar muntanyes, potser ser feliç és acceptar el que tens no pas amb resignació sinó en valorar allò de bo que de ben segur tenim ivalorar els esculls, i les dificultats no com entrebancs sinó com situacions per permetre'ns créixer...
    un potxó

    ResponElimina
  20. I si la felicitat és quelcom que percebem i sentim després, i no pas al moment?

    ResponElimina
  21. Un post molt reflexiu. La vida es costeruda i hem de saber agafar dreceres, per fer-la més amigable.

    ResponElimina
  22. Segur que som com una espècie de massa de pastís que està a mig fer dins del forn. Fins que no estem fets no ens poden afegir el sucre per sobre i decorar-nos; clar que costa saber què volem en aquesta vida i anar a per ell.

    Però diuen que les persones que contínuament es replantegen els seus aspectes vitals més importants, i senten la necessitat de buscar quelcom eteri encara per fer-ho real, són molt intel·ligents.

    Bona setmana, Porquet!

    ResponElimina
  23. últimament estàs molt reflexiu.
    La felicitat són trocets que es pesquen aquí i allà. Si la rebéssim tota de cop no la pairíem. Hem de saber-la destriar i guardar i repartir...

    ResponElimina
  24. L'escrit i la reflexió que fas m'ha agradat moltíssim, i está molt ben explicat, un dia vaig escoltar en Kilian Jornet, malgrat que és un personatge actualment molt mediàtic, una frase que em va quedar al cap, "l'home viu de les emocions i no del currículum", aleshores tan sols es tracta de fer a la vida allò que ens emociona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Marta, les emocions, de vegades són tan intenses, que fan un mal al pit, que trenca!!! Però, certament, aquest és el veritable camí, la resta són entreteniments!!!

      Elimina
  25. No he entès gaire res del post de les misèries mentals, però entenc que tampoc no cal: has expressat el que t'ha sortit del cor, i tu ja t'entens. Bé. En qualsevol cas, això de la "misèria mental" també és una frase meva, eh? res, no, sense copyright ni res d'això, només t'ho volia dir :)

    ResponElimina