dimecres, 22 d’agost del 2012

Emprenyant els déus

Davant la complicada situació en la que es troba el nostre menut país, i la manca d'empenta de la nostra classe dirigent, decidim agafar el bou per les banyes i anar a ofrenar els déus més nostrats, a demanar-los, per favor, que ens mostrin el camí de sortida (si pot ser sense pagar peatge) d'aquest atzucac.

Seguint l'exemple de la Grècia més antiga (i força més apanyada que la d'avui) anem a cercar les nostres divinitats a la muntanya més alta del país, que si allà era l'Olimp, aquí li'n diem Pica d'Estats (topònim que potser ja podríem prendre com a resposta divina de l'oracle de les catalanes deïtats).

Però per tal de fer l'ofrena més sacrificada, i d'aquesta manera més valuosa i efectiva, decidim no prendre el camí més fàcil i habitual, des de Vallferrera (Pallars Sobirà), i fer l'ascensió en processó purgatòria des de l'occitana Vall de Riufred. Això ens obligarà a llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, a fer moltíssims metres de desnivell pel camí relliscós, vertical, infernal i trencacames de Riufred, i a progressar per una divertida cresta tot coronant uns quants tres mils, abans d'arribar a tocar el cel.

En els clarobscurs de la matinada l'Estany de Soulcem (Arièja - Occitània)
contempla les nostres primeres passes en processó silenciosa

Així que ens endinsem, esbufegant de valent, per la maleïda Vall de Riufred fins a topar amb un indret que, per bellesa oculta, solitud sepulcral i aigües virginals, ens confirma que allò ha de ser, sens dubte, terra de déus.

L'Estany de Canalbona, ja fregant els 3.000 metres, és un indret proper al paradís

Un autèntic mal pedregar (potser sinònim dels nostres garrotxins viaranys nacionals) ens condueix, llastimosament, fins al menut Collet Franc, ja a la cresta de la Pica d'Estats, divisòria d'aigües catalanes i occitanes.

A l'esquerra de la foto podeu veure com acabem pujant a quatre grapes
els darrers metres d'aquesta feixuga tartera, deixant l'Estany de Canalbona ja al fons

I coronem el primer tres mil de la llarga processó ritual, el Pic Rodó de Canalbona (3.005 mts). Des del seu damunt podem gaudir de la divina cresta que haurem de seguir progressant si volem arribar a ofrenar els nostres déus.

Al bell mig la Punta de Gabarró i just darrere l'altar major, la Pica d'Estats!
A l'esquera, ja més enllà, el Pic de Sotllo que deixarem per una altra ocasió

Així que seguim progressant per la costeruda i solitària cresta fins a assolir el segon tres mil del dia, la Punta de Gabarró (3.114 mts). A ponent, a la banda catalana, podem observar la immensitat del paisatge pallarès als nostres peus.

L'Estany d'Estats (en primer terme), l'Estany de Sotllo (el segon)
 i tancant la vall glacial més enllà, el cim del Monteixo (2.902 mts)

Déus nostrats de la Pica, ja som més a prop de fer-vos cabdal i greu ofrena...

La sempre populosa cima de la Pica d'Estats (3.143 mts),
de la qual només ens separa el tram més temut, aeri i afuat de tota la cresta

Duent la responsabilitat del país a les espatlles creuem passos exposats, ens arrapem amb mans i peus a la roca, saltem a banda i banda de l'afilada navalla rocallosa, i només ens aturem a trobar el millor pas, a cercar aquella fita miraculosa que ens permeti seguir cavalcant aquell allargassat, esprimatxat i esquistós cavall aeri.

Heus ací un porquet crestejant cap a la Pica d'Estats, observat per les
dues inconfusibles agulles, de la recent coronada Punta de Gabarró

I finalment aconseguim l'anhelat cimal català, el sostre del nostre país, l'Olimp dels nostres déus! Arriba el moment de fer la respectuosa ofrena i el prec d'una sortida digna per la nostra dissortada pàtria.

Amb les nostres millors gales despleguem una ventada estelada al cim de la Pica d'Estats,
ofrena d'uns catalans desorientats.
Oh déus de la terra catalana, cap on ens hem d'encaminar?

I és llavors quan aquestes nostres deïtats es revolten irades de que haguem pujat fins allà a fer-los la guitza i ens envien, a mode de resposta al nostre prec, núvols, trons i una amenaça imminent de xàfec de tempesta.

Abatuts però no vençuts, encara guardem fe en la clemència divina, i decidim engrandir el sacrifici fins a coronar dos tres mils més, el Pic de Verdaguer (3.133 mts) i el Pic de Montcalm (3.077 mts).

El Pic de Montcalm (ja a Occitània) des del cim del Verdaguer (encara a Catalunya)
Es divisen ruixats en la llunyania...

Però malgrat aquests esforços, les més altes esferes divines del nostre país semblen estar emprenyades com una mona i ens foragiten dels seus dominis a base de trons paorosos i núvolades de negres cotons.

I així retornem corrents a la salvatge i solitària Vall de Riufred on ens enxampa, finalment, el temut càstig per haver gosat destorbar la pau d'uns déus que semblen haver-nos oblidat. Un xàfec de proporcions majestuoses ens xopa, ens cala i ens transforma en encara més relliscosa i infernal la baixada cap a Soulcem.

Tal fugida cames ajudeu-me no podia acabar d'altra manera que en una magnífica i plàstica relliscada, ben pla a terra, i enfangat de cap a peus...

Ja a Soulcem de nou, però, ironies del destí, torna a brillar el sol. Sembla que l'enuig diví ha estat passatger i ja tornen a estar distrets, de nou, en els seus jocs de déus, i nosaltres oblidats, en els nostres garratibaments territorials.

Així que després d'onze hores de camí i de coronar cinc tres mils, d'entre ells el nostre Olimp, una cosa ens ha quedat molt clara, o ens ho fem nosaltres, tots junts i a la nostra manera, o no ens en sortirem.

El nostre Olimp particular, la Pica d'Estats ha dictat sentència.

El massís integral de la Pica d'Estats, des del cim del Montcalm,
des del qual gaudim d'una bella panoràmica de tot el traçat més aeri
de la nostra particular i crestada processó nacional

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruits com a poble"

69 comentaris:

  1. Però, totes aquestes montanyes existeixen en realitat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muntanyes, vull dir. (merda de teclat de mòbil)

      Elimina
    2. JPMERCH: Oitant que existeixen JP! Coi, que no m'invento les fotos ni els faig photoshop! Vine un dia i te les ensenyo!

      Elimina
  2. Aquest estiu està donant molt de sí!!!! No pares ehh??? Ja saps que admiro totes les teves rutes, ascencions i reptes que assoleixes. A sobre ens regales aquestes fotografies que fan caure la baba....
    Demà marxo jo cap a la muntanya!!! ;)) Ja us explicaré la meva fita particular!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: Doncs sí, Alba, aquest estiu ha estat prou fecund en matèria muntanyenca, i sort! Doncs veníem d'un hivern en el que el mal temps, el risc d'allaus i altres històries m'han impedit sortir massa... així que duia un mono a sobre! Gràcies per bavejar una mica amb les meves fotos! M'agrada saber que ho fas! ;p

      Elimina
  3. Tens el do d'emocionar-nos mentre et llegim...
    Un potxó d'altura perquè els déus no s'emprenyin massa i poguem coronar el nostre Olimp particular entre tots!
    Estàs en forma, noi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. FANALET: Ai Fanalet, quin plaer tenir-te entre els meus comentaristes. Tu sí que m'emociones amb les teves paraules, de veritat! Prenc el teu potxó a mode d'escut protector contra la ràbia de certs déus que semblen entestats en seguir jugant a ser divinitats amb peus de fang i s'obliden de qui els ha posat en aquest petit pedestal del que un dia cauran.

      Gràcies, Fanalet, i com no podia ser d'altra manera, potxonet de tornada!

      Elimina
  4. Els nostres adversaris quan van a veure els seus Déus van a Torreciudad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTELL DE REUS: M'encanta l'agudesa dels teus comentaris! Genial! T'aplaudeixo a rabiar! Per cert, fa poquet vaig passar per la carretera que passa prop d'aquesta mena de santuari o búnquer... i realment fa molta basarda... talment com els seus fidels feligresos.

      Elimina
  5. Pel que veig, els déus no s´emprenyaren massa, sols un ruixat.
    Però amb compte, que podria anar pitjor!!

    Magnífic esforç! Fantàstiques fotografies! les dues primeres no semblen d´aquest món.

    Aferradeta i gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SA LLUNA: Bé, de fet quan va caure el ruixat va caure de valent! Això sí, per sort, va durar poca estona. La suficient, però, per a deixar-nos un camí certament perillós i relliscós... talment com els nostres camins de nació... potser...

      Gràcies per les teves paraules de les fotografies! Et ben juro que la zona de l'Estany de Canalbona és meravellosa, de veritat, de veritat!

      Aferrada per tu i un potxó ben gros!

      Elimina
  6. ja em semblava a mi que fer la pica per la part típica seria massa senzill per tu, però tampoc m'esperava pas que fessis no sols dos, ni tres, ni quatre, sinó cinc 3000! ets incansable!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PONS007: Hehe, veig que ja em comences a conèixer... què és això de fer alguna muntanya per la via més normal i classicona? No, no no! Bé, de fet t'explicaré un secret... Ja fa mooooolts anys la vaig fer per la via normal i com que ara, precisament, volíem encadenar tots els tres mils mencionats, no ens va quedar més remei (oh, quina pena) que fer-la per on la vam fer!

      Elimina
  7. Però un ruixat en la que està caient és una bendició dels déus, no? Bé, fóra bromes, quina passejadeta :) i quines fotos més xules. Fas bé de citar el mestre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. VICICLE: Bé, sí, seria una benedicció dels déus si no et trobes amb més de 1.000 metres de desnivell per baixar per un camí que no és camí, que és un sender ple d'herba alta i roques relliscoses! Però bé, sí, un ruixat és un ruixat!

      Gràcies per les teves paraules!

      I el mestre, com molt bé l'anomenes, sempre està present en moltes de les coses que escric. No ho contemplo d'altra forma!

      Elimina
  8. Els déus sempre han anat a la seva, ja ho hauries de saber. ;-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. MCABEU: Potser sí que peco d'innocent, no? Crec que ja no els faré més reverències ni ofrenes, i més veient el caire que estan prenent certs esdeveniments nacionals...

      Elimina
  9. mes val que ens ensenyis moltes fotos d'aquets llocs, perque no crec que jo hi arribi mai per medis propis

    els deus...fan vacances??

    ResponElimina
    Respostes
    1. SARGANTANA: Doncs mira, si tu no hi pots arribar, tranquil·la, jo et plantaré aquests llocs a casa teva a través de la pantalla de l'ordinador! Eh! I a més ben a gust que ho faig!

      Si els déus fan vacances?... potser estan d'excedència...

      Elimina
  10. mmm, i com en ho farem la resta de mortals amb aquesta penitència?

    la sentència dels déus, ben certa. I la satisfacció dels 5 tres mil suposo que supera en escreix el sofriment, la pluja i el fang, oi?

    Unes fotos precioses. Com sempre, gràcies per portar-nos ben a prop aquests racons. QUè xulo l'estany!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Com molt bé intueixes... qualsevol patiment per quedar ben remullats, patir relliscades a la baixada i quedar ben enfangats amb algun copet i tot... tot queda en no res en recordar els moments brillants i màgics d'anar coronant tres mils un darrere l'altre... almenys a mi, això em compensa i amb escreix!

      Com sempre us dic, jo ben feliç de dur-vos aquestes imatges de les altures fins als vostres ordinadors o mòbils. Em fa molt feliç veure que us agraden i que m'ho feu saber! Gràcies!

      Elimina
  11. t'asseguro que si fos per pujar muntanyes ara mateix m'entrenava per pujar-hi! ni que fos a Montserrat...que estic molt desentrenada...realment porquet tens un estil personal muntanyer i nacionalista que m'ha agrada molt...uns reportatges viscuts, fotogràfics i literaris deliciosos....potser si que els deus opinen que ens hem de deixar de sigles i de grups i grupets i anar tothom a una!
    gràcies porquet per emprenyar als deus!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Gràcies a tu per les paraules que m'has dedicat en aquest comentari. M'han agradat molt, de veritat. Només intento fer descripcions un xic diferents de les meves excursions per no atabalar-vos amb detalls tècnics que us avorririen (per això ja tinc el perfil al wikiloc). Les fotos, doncs faig el què puc arrossegant la càmera per aquestes pujades i baixades! Gràcies, Elfri!

      Elimina
  12. Quines ascensions tan meravelloses! Ja pot passar de tot al món de baix, que tan a prop del cel segur que el teu esperit se sent ben lliure, i que aquesta oxigenació mental et durarà almenys fins a la propera ascensió.
    Gràcies per compartir-ho amb nosaltres! Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. GALIONAR: Gràcies a tu! Descrius molt bé (segur que no puges muntanyes?) la sensació que es pot tenir allà dalt. Oxigenació total. Dels problemes del dia a dia, de la feina, de les misèries personals i nacionals. I tant. Jo almenys ho visc així. És com una regeneració total cada cop que m'enfilo per aquests cims. Potser és per això que ho necessito i quan fa temps que no hi vaig m'agafa una certa ansietat per tornar-hi i perdre-m'hi alguns dies.

      Gràcies a tu per les teves paraules!

      Elimina
  13. Que GRAN que sou!!! Només amb llegir-te i mirar les fotos ja sento una onada d'aire fresc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GERÒNIMA: Moltes gràcies! Jo feliç de fer-te arribar aquesta onada d'aire fresc a través de la pantalla del teu ordinador (o mòbil)!

      Elimina
  14. Finalment has publicat la crònica!! Feia dies que l'esperava tot i el tast que em vas fer arribar en forma de comentari.... Ara ja coneixes la cara més salvatge del nostre olimp particular!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GATSAULE: Doncs sí, ha arribat! Ja saps que una part important de la decisió de fer la ruta per aquella banda van ser els teus comentaris al wikiloc i les teves aclaracions. Ens van animar i cap allà que vam anar! Fins i tot quan vaig fer la gran relliscada i vaig quedar ben enfangat em va venir el teu certer comentari de que és una baixada ben malparida. Ho és. I tant que ho és! Però com bé dius és potser la cara més solitària, salvatge i autèntica del nostres sostre. Em va encantar fer-lo per allà i conèixer la vall de Riufred (que per cert, mirada des de Soulcem sembla senzillament una paret per la que sembla impossible que hi passi cap sender!).

      Gràcies doncs pel teu guiatge i els teus encertats comentaris!

      Elimina
  15. Estava arribant a la mateixa conclusió que tu, te l'hagués dit si tu mateix no ho haguessis destacat. Em sembla que ens ho haurem de fer nosaltres, ens cal, perquè als deus, com als nostres governants em sembla que els incomoda una mica la idea de la independència. Els haurem de marcar el camí.

    Per cert, que jo m'hagués quedat a l'Estany de Canalbona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: Mmmm, resulta que arribem a les mateixes conclusions... a veure si també podem fer les mateixes excursions! ;p És cert que potser no ens calia pujar fins allà dalt ja que la resposta del déus (i dels polítics, i de tota la tropa que sembla instal·lada en el poder i en joc de moure les titelles) no estan per aquestes patuleies que sembla que distreuen a la resta de mortals. Senyal que potser els trons divins i les poltrones polítiques comparteixen simpaties...

      En fi, però almenys ens va servir per a pujar ben amunt i gaudir de llocs com el magnífic Estany de Canalbona que sembla que t'ha enamorat! Allà hi tens un lloc, doncs!

      Elimina
  16. Porqueeeeeeeeeeeeeeet!!! Tú seràs el Ministre de les Muntanyes Sagrades de Catalunya, quan siguem independents!!!!!!!!! PS: les fotos, refrescants com una mala cosa, i la de l'estelada... oooohhh!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. FERRAN: Oioioioiiii que m'agrada molt aquest càrrec! Així tindríem un ministeri amb aquest nom tan pompós! Caram, caram... però evitarem crear càrrecs inútils, eh? Això sobretot! Això sí, l'estelada exhibint-se al despatx! O quan siguem independents l'estelada la podrem posar al museu?...

      Elimina
  17. Uala, quina super ruta!
    Bé, espero que els deus t'escoltin i s'acabi ja la crisi

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: Ai, Aris, no sé si ens van escoltar pas massa, que ens van enviar un bon ruixat com a resposta! Salut, company!

      Elimina
  18. Sempre ens deixes bocabadats amb les teves rutes i fotografies. Estàs en plena forma, nano! Jo també m'hagués quedat, com el Xexu, al Estany de Canalbona, quin paradís!
    Dels deus no sé si ens hem podem refiar, haurem de buscar altres maneres per mirar d'arreglar aquest embolic.
    Gracies per questes alenades muntanyenques que ens fas arribar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BOS.BLOG: Gràcies Glòria per les teves paraules! No sé si estic en plena forma, jo crec que pot més les ganes malaltisses de pujar muntanya amunt! Si és que quan veig un turonet ja se me n'hi van els peus!

      L'estany de Canalbona és preciós. La foto agafa les aigües i la seva brillantor, però no pot copsar la magnitud de l'entorn, la solitud, el silenci, la brisa bufant... espectacular.

      Dels déus, com bé dius, potser que no els tornem a molestar que ells ja ni es molesten a escoltar-nos. O ens arremanguem nosaltres o no ens en sortirem.

      Un potxó!

      Elimina
  19. Vols dir que sou els emprenyadors dels déus, o sou els qui aporteu les ofrenes per tots aquells qui no hi anirem mai??? Un amic em va dir que tot català almenys una vegada a la vida hi hauria d'anar, jo em sento molt catalana, però no hi aniré pas.
    Com a anècdota, aquest amic, fa 20 anys va fer la Pica d'Estats amb els seus fills de 7 i 10 anys, quan va ser a baix els havia preparat una copa com a guanyadors per aquesta gesta. El dia 18 d'agost, hi han tornat tots tres, amb 20 anys entre mig!!!
    Us admiro!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Doncs guaita! Jo vaig anar per primer cop a la Pica el juliol del 1998! I hi he tornat per segon cop aquest agost! (fa alguns anys vaig fer un intent frustrat per mal al genoll). Així que han passat 14 anys des de la meva primera ascensió... déu n'hi do. De fet, llavors, pràcticament m'iniciava al món de l'excursionisme! Com passa el temps!

      Tu tranquil·la, si no et veus amb esma d'enfilar-te fins allà dalt ja ho faig jo per tu! I si vols hi deixo les ofrenes que facin falta i torno a emprenyar els déus que calgui! La fermesa, la persistència ens han de mostrar el camí.. i tant!

      Per cert, molt bon el detall d'aquest amic teu de tenir una copa preparada pels seus fills... és fantàstica la gent que acostuma a anar a la muntanya... és fantàstica la unió que aquesta produeix entre els que compartim excursions i sensacions vitals inoblidables.

      Elimina
  20. Jo també m'apunto a la colla que reposen a l'estany de Canalbona... tot i que si per salvar el país hem de pujar, potser amb totes les penes i treballs del món, ho faria, eh?! És fantàstica la ruta i les fotografies que la il·lustren, ja t'ho he dit molts cops però no me'n canso: ho admiro moltíssim. Gràcies per aquesta petita gran crònica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SÍLVIA: Amb els que m'heu dit que us voleu quedar a l'estany de Canalbona crec que ja podem muntar un bon campament! Mira, si no voleu pujar fins a dalt, vosaltres feu de campament base i nosaltres ja ens enfilarem! Emprenyarem els déus i els qui no són déus, durem les vostres ofrenes i quan tornem... celebrarem que haurem assolit el somni, la plena llibertat.

      Gràcies a tu per pes teves paraules. Tu dius que admires aquestes petites gestes, i a mi em fa molt feliç que m'ho diguis i que gaudeixis amb les fotos que hi faig (que costa una mica arribar a tenir aquestes panoràmiques!) ;p

      Elimina
  21. Fantàstica ruta i fantàstiques fotos. M'apunto al teu bloc per fer una mica de muntanyisme sense aixecar el cul de la cadira, hehe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SERGI: Benvingut Sergi! M'encanta que t'apuntis el meu blog... ni que sigui per a tenir el cul ben enganxat a la cadira! ;p Salut!

      Elimina
  22. estàs en forma porquet!
    et felicito!

    jo crec que per salvar el país cal fer moltes coses... i no ho podem fer tots tot...
    així que, els caminaires camineu que jo em quedaria a Soucelm a preparar la intendència i rebre la comitiva dels cinc tres mil!

    petons porquet excursionista!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MAR: Fantàstic Mar! Com molt bé dius tots hem de fer de tot per a poder tirar endavant el nostre país. Com més siguem, millor. Però amb una cosa clara, tots remant en la mateixa direcció si volem evitar antics desgavells.

      Genial si et quedes a Soulcem preparant la intendència! No saps com s'arriba a agrair trobar una bona rebuda, càlida i amb algun bon plat per a reposar forces... i seguir treballant tots junts!

      Potxó, Mar!

      Elimina
  23. maquissim reportatge, text i fotos. El bogardisme et saluda i et demana una visiteta al blog penyabogarde.blogspot.com per ficar-hi cullerada, salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PENYABOGARDE: Merci bogardistes! Em meravella la vostra persistència en la devoció bogardista!

      Elimina
  24. Me ha gustado mucho tu entrada. Enhorabuena.

    Que tengas un buen fin de semana.

    un abrazo

    fus

    ResponElimina
    Respostes
    1. FUS: Moltes gràcies Fus, i benvingut! Una abraçada per tu!

      Elimina
  25. Sento enveja... enyoro tant la muntanya i em queda tant de camí per fer abans no hi torni!
    Unes fotos magnífiques i vés emprenyant déus, i tant!!! ells ens foten la punyeta anant i tornant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELUR: Tu fes el camí que necessitis fer, amb calma, xino-xano, les muntanyes no es mouen d'on són i esperen a tothom. I quan et sentis llesta i preparada... patam! A enfilar-s'hi ben amunt!

      Elur, que tu diguis que les fotos són magnífiques, venint de tu, amb les fotos tan boniques que fas... doncs és tot un honor, de veritat. Et mereixes un potxó... i dos!

      Seguirem burxant els déus, i tant que sí! El nivell d'emprenyamenta que duc a sobre és tan gran que ja no hi ha déu (oh! quina gràcia) que ens aturi!

      Elimina
  26. EEEEEEEHHHHHHH!
    Jo la setmana passada fins aquest dimarts vaig estar al Pallars Sobirà!! Vaig estar amb el meu xicot a un hotel de Rialp! https://twitter.com/#!/MissYuste/media/slideshow?url=pic.twitter.com%2F5Cr8ID1W

    La foto no té gran qualitat perquè està feta amb mòbil però en tinc moltes més. M'ha encantat la zona! Em vaig animar a fer ràfting i tot com una campiona!

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MISS YUSTE: Ja vaig veure les fotos! El Pallars és una terra preciosa. De les meves preferides. Sempre m'impressiona i m'asserena fer-hi cap. Però saps què? Jo no hi he fet mai ràfting! És un d'aquells temes que ja he de resoldre més d'hora que tard!

      Elimina
  27. Tantdebo que t'escoltin els deus en les teves plegàries!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. AITOR: Jo crec que el nivell de decibels està pujant tant que ens escoltaran vulguin o no vulguin... i tant!

      Elimina
  28. Com que et vas llevar ben d'hora, ben d'hora...ets imparable porquet!!!! Un aplaudiment des de les terres de la tramuntana, com sempre em deixes amb la boca oberta amb tots els 3000, m'agrada veure l'estelada als cims més alts, belluguem tots el cul, l'onze se setembre hem de sortir al carrer!!!!!! f

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: I tant que ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora... els primers de la gite d'etape on vam passar la nit! T'ho juro! Vam arribar els darrers, que ja tothom dormia (és un bon tros de cotxe fins allà) i ens vam llevar quan tothom encara dormia! (a vegades sí que ens sentim un pèl rarets...)

      Recullo els teus aplaudiments tramuntanencs i me'ls guardo a la motxilla per quan les forces em fallin en alguna ascensió, treure'ls i escampar-los als 4 vents per tan de poder seguir ben amunt!

      L'estelada, Marta, l'he desplegada a tots i cada un dels cims que he fet. És un ritual. És una necessitat.

      I sí senyora, l'11 de setembre, TOTS hem de ser al carrer, TOTS!!!

      Elimina
    2. DAFNE: Fantàstic que vinguis a Barcelona per l'11 de setembre! FANTÀSTIC!!!!

      Elimina
  29. Mare meva! Vols dir que els que teniu alguna cosa propera a la "divinitat" sou vosaltres? Quines caminades, escalades, heroïcitats!! Em quedo bocabadada!

    La primera foto és una meravella, amb aquesta llum de matinada, quina preciositat! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. ASSUMPTA: Ooooh! Ens estàs donant tracte gairebé de divinitats! Mira que m'ho acabaré creient, eh? Que us miraré per sobre l'espatlla... ;p

      Celebro que t'agradin les fotos, i sobretot la primera! No saps com em va costar treure una foto mínimament decent amb la poquíssima llum que hi havia! Mira, almenys us ha agradat a uns quants! Fantàstic!

      Au, ja pots tancar la boca... bocabadada! ;)

      Elimina
  30. Ets el Rei de la muntanya i de les estelades! Felicitats per les nominacions als premis C@at. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDICINE: Moltes gràcies, Jordi! No sé si puc arribar a la categoria de rei, però em conformo amb la de príncep de les muntanyes i comte de les estelades! ;p

      Enhorabona a tu també per la nominació molt merescuda!

      Elimina
  31. Davant d'aquesta gesta pròpia d'Hèrcules, Odisseu, Moisès, Hillary i Armstrong plegats, no em puc treure el barret perquè no en porto, però penso que alguna força tel·lúrica has encomanat als "manaires" perquè prenguin d'una vegada la decisió que tots esperem i per la qual treballem.
    Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA: Ai, Olga, tant de bo les teves paraules siguin ben certeres... Tenim un equilibri i una unió molt fràgil, com a mínim a les esferes més altes i "divines", que pel que sembla el poble ho té força més clar. Cap problema, si els tremolen les cames als de dalt, nosaltres seguirem pujant muntanyes i omplint carrers mostrant-los el camí que volem que prenguin, el camí cap a la plena llibertat.

      Aquesta comparació amb autèntics monstres de la història i la mitologia... déu n'hi do! M'has fet enrojolar i tot! Gràcies, Olga!

      Elimina
  32. El nostre país no és petit. Va de Fraga a Maó. I de Salses a Guardamar. Una bona llesca de terra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. EFE: Eps! Benvingut de nou, company! Quina alegria tornar-te a veure per aquí! Una bona llesca de terra tenim, sí senyor... i no t'oblidis de la nostra Barceloneta sarda!

      Elimina
  33. Un post fantàstic, bona lectura i magnífica fotografia. Es respira bé al teu blog.
    Bon setembre, porquet!

    ResponElimina
  34. MAIJO: Moltes gràcies, Maijo! Bentornada per aquests verals! Celebro que entrant aquí puguis prendre una bona alenada d'aire fresc, que no és poc en els temps que corren! Potxó!

    ResponElimina