divendres, 18 de maig de 2012

Vestida de mar

La ferotgia de la mar a l'Escala (Alt Empordà)

Alfonsina y el mar by silvia perez cruz on Grooveshark

El jove pescador esgaripà de terror. L'embat de les onades era definitiu. Esbatanà els ulls i engolí el seu darrer glop salat però amarg. I així, mentre Sant Pere l'abandonava pleret a pleret, i s'enfonsava mar endins, era llavors la jove Alfonsina qui l'acollia en els seus narcòtics braços, vestida sempre de mar.

Homenatge al neguit dels qui es quedaven esperant la tornada dels pescadors, 
en una menuda vila marinera de la costa sueca de Bohuslän

I una mare, en aquell menut poblet mariner de partida, de cos estacada al terra però d'ira desfermada a tots els vents de la rosa, insultava, maleïa i escopia aquella furtadora mar, des de tramuntana fins a migjorn.

I es vestia, fins al final dels seus dies, del dol imposat per la mar. Vestida de negre. Com l'Alfonsina que ara acollia el seu fill... vestida de mar.

"Te vas Alfonsina con tu soledad
¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?
Una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llevando.
Y te vas hacia allá como en sueños.
Dormida, Alfonsina, vestida de mar.

53 comentaris:

  1. Respostes
    1. NOVESFLORS: Com colpidores són les històries que et poden explicar alguns vells llops de mar que encara queden vius per alguns poblets de la costa.

      Elimina
  2. Un post massa trist per a un divendres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JPMERCH: La tristesa, malauradament, no demana hora per visitar-nos.

      Elimina
  3. Respostes
    1. PONS007: Aquest post, Pons, no sé si l'has llegit amb certa lleugeresa, però no va de peixos, malauradament.

      Elimina
    2. ara resulta que els comentaris han de tenir a veure amb el contingut del post?!

      Elimina
    3. PONS007: No ho sabies això encara? Abans de sortir de casa un s'ha d'informar! Salut!

      Elimina
  4. uuuuff, aquesta cançó fa temps que m'acompanya (en la versió Calamaro), és brutal!!! Em fa mirar el mar d'una altra manera, i ara amb les teves paraules encara més. Tot i la tristor, m'encanten. Bon cap de setmana :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. SÍLVIA: És una cançó molt i molt rista, però és preciosa. El dia que la vaig sentir, en directe, cantada per la Sílvia Pérez Cruz ja va ser apoteòsic. De pell de gallina.

      Certament fa mirar el mar d'una altra forma, però és que tan el mar, com la muntanya que jo sovint us explico, tenen la seva cara fosca, amarga, que no hauríem d'oblidar malgrat les magnífiques imatges i panoràmiques que tot sovint ens regalen.

      Gràcies Sílvia!

      Bon cap de setmana!

      Elimina
  5. Oh,.. a mi m'has fet pensar en aquesta cançó, inevitablement...

    http://grooveshark.com/#!/s/Ana+Y+El+Mar/3JNHUh?src=5

    ResponElimina
    Respostes
    1. YÁIZA: Ui, ui, que bona! L'havia oblidada! Acabes de remoure la meva consciència, la meva memòria i les entranyes! Mira que m'agradaven els Mecano (sí! què passa!). És, efectivament, una cançó inspirada en aquestes tristes històries que ham omplert molts i molts anys els pobles mariners. Ara ens queden llunyanes, però són ben reals. Van passar.

      Personalment em va impactar la talla de fusta, de tamany natural, que vaig trobar en aquell menut poble pescador de Suècia. Tot un homenatge a aquelles (perquè basicament eren les dones) que es quedaven als pobles esperant que el mar els tornés els seus marits i fills. D'això se'n diu viure amb el cor en un puny.

      Elimina
    2. Sí que eren grans, els Mecano!! No sé, no és una mena d'històries que jo hagi tingut mai presents, res em lliga a pobles pescadors. Però està bé pensar-hi de tant en tant.

      Elimina
    3. YÁIZA: Personalment, a mi tampoc em lliga cap afiliació personal amb el mar, sí en canvi amb la terra ferma, però com bé dius, no està de més pensar-hi, llegir-ne i aprendre'n. Sempre en podem treure bones lliçons de vida... com escoltant els Mecano, i tant!

      Elimina
  6. Ja saps que jo no sóc de mar.... i les històries tristes no m'agraden!!! però he de dir que escrius de primera... i ets tot un artista! (la primera fotografia m'ha encantat!!). Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: Com tu, Alba, som més animals de muntanya, però val a dir que la mar té un magnetisme fantàstic. I quan es mostra brava com el dia que me'l vaig trobar a l'Escala és realment espectacular.

      I moltes gràcies pels teus elogis! Escric com bonament puc i les fotos (a part d'una mica de xapa i pintura) no deixen de reflectir el que la natura ens ofereix amablement... o no tant.

      Bon diumenge!

      Elimina
  7. Em costa molt d'imaginar aquesta imatge i per això no em colpeix massa, és un món molt llunyà a mi. Però entenc que aquesta espera havia de ser, i encara ho deu ser, molt difícil i dura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: Crec que a molt poca gent, actualment, aquestes imatges els són molt properes. Malauradament s'han anat perdent tots els oficis tradicionals, i entre ells, el dels pescadors dels petits poblets mariners del litoral. Amb ells ha desaparegut tot un món de coneixements, tradicions, històries i llegendes, però sobretot, de vivències, farcides d'il·lusions però també de moltes i moltes tragèdies. Ésser pescador no era una ganga, tenia un risc molt elevat. És per això que em va colpir trobar una senzilla talla de fusta en aquell remot lloc de la cosa occidental sueca. Un homenatge al patiment, al neguit, a la intranquil·litat que es quedava ancorada al port, als pobles i en les famílies.

      Elimina
  8. Veig que he tingut el mateix pensament que la Yáiza. Ara estava remenant pel youtube, perquè no recordava el títol de la cançó, i quan el trobo, veig que arribo tard, perquè ja l'havia posat ella. M'ha fet gràcia, coincidir, perquè si ha pensant en els Mecano, no devem estar massa lluny, o potser sí!!!
    Des que sóc mare, hi ha moltes històries o cançons que em remouen el pensament, com el de la mare, esposa, filla que espera que torni aquell ésser que tant estima, però que potser algun dia, el destí s'encarregarà de no permetre-li el retorn.
    Per aquest món mariner, que tu ens apropes, que viu amb incertesa aquesta tornada!!!
    I per tots els que un dia marxen i no tornen!!!
    Aquesta vida, que no la podem predir, però que l'hem de saber viure!!
    (L'anterior tenia una errada ortogràfica, i per això l'he suprimit!!!) Aixxx!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Veig que Mecano ens ha marcat a tots, i crec que, a més, de diferents generacions! Serà mèrit de la Torroja i companyia, doncs.

      El que trobo més dur del món mariner (com algun altre) és aquest fet d'haver d'assumir el risc per guanyar-se les garrofes. Haver de jugar-se la vida per a seguir-la vivint. Suposo que això conferia aquest caràcter dels vells llops de mar, entre sorruts i sensibles, amants atrapats pel magnetisme de la mar, de la quan en depenia la seva vida, tant per a viure-la, com per a sobreviure-la.

      Un món de forts contrastos i forttes sensacions, totes amanides per la salabror marítima.

      M'agrada la teva darrera frase, una bonica reflexió. Una vida impredictible que no per això hem de deixar de viure. En el fons, tota una filosofia marinera!

      Elimina
  9. les costes empordaneses encara que no tant com d'altres també s'han emportat vides i han deixat d'altres en el patiment etern. El mar......s'ha de saber respectar i tenir-li molta por

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN GASULL: Magnífica reflexió, Garbi, i més escrita des de l'experiència de la tramuntanada plana empordanesa. Tota una lliçó. El mar, la mar, font de vida, però també, atzucac de mort.

      Elimina
  10. Mercedes Sosa la canta de forma excel·lent, m'emociono sempre que la escolto, crec que també hi una versió molt bonica de la Dulce Pontes... El meu avi era pescador i recordo acompanyar-lo al port. El mar de l'Escala el veig sovint així hi visc al costat, i quan bufen llevantades fortes, no trobes peix a les peixeteries perquè els vaixells de pesca no han sortit. Porquet, el diumenge 10, la Sílvia Pérez Cruz canta a Palafrugell al poble que va néixer, a la fraternal el bar que vaig fer el post: http://paraulespertu.blogspot.com/2012/03/amb-un-diari-la-ma.html
    Encara hi han entrades i és barat 20 euros, l'altre dia també va venir la Andrea Motis, boníssima aquesta nena.... Vaja rotllo porquet que he escrit!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Conec la versió de Dulce Pontes... el que em fas dubtar és si no és, precisament, la versió original. Això sí que no ho sé.

      Respecte a la vida dels pescadors, que t'he de venir a explicar jo, néta de pescador. Més històries que deus conèixer tu, de la boca i experiència directa del teu avi, no les dec pas conèixer jo. Algun dia ens podries il·lustrar amb alguna d'elles!

      Vaig veure el teu post i he mirat de venir-hi. Em faria especial il·lusió, i més, sentir-la cantar a casa seva, però malauradament aquell dia tinc entrades per anar a veure l'obra de teatre "Agost"! L'any passat ja me la vaig perdre i aquest any he estat més atent!

      De totes maneres, si hi vas, també ens en podries fer un tastet! Ara la vaig veure al Liceu a la presentació que va fer del seu primer disc seu... com no podia ser d'altra manera va ser genial. De pell de gallina, que és la sensació que sempre em ve quan penso en la seva veu.

      Espero que hagis tingut un bon cap de setmana!

      Elimina
  11. Quina vida més dura, quines esperes més llargues i quina tristesa!

    Un post trasbalsador...

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARME: Molt dura devia ser aquesta vida Carme. A mi m'ho va fer pensar el veure la mar d'aquella manera aquell vespre que corria per l'Escala. De mariners poc rastres en queden ja, però les seves històries, les seves misèries i grandeses ens en queden bona mostra.

      Elimina
  12. És un treball molt dur, no només pel perill, no sempre tornen amb peix i de vegades(masses, diria jo) ni tornen.
    Feia molt de temps que no sentia aquesta cançó i és molt trista i maca alhora.

    Una aferradeta, amic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SA LLUNA: Una mallorquina com tu bé deus saber el que és i, sobretot, ha estat la vida marinera. Una feina duríssima, de moltes hores, amb molts riscos i, tot sovint, com bé dius, per tornar pràcticament amb les mans buides.

      A tot això cal afegir-hi el constant patiment d'aquelles famílies que es quedaven a terra esperant la tornada de marits i fills. Realment no devia ser una vida de roses...

      La cançó és tristíssima, molt trista, Lluneta, però a la vegada és preciosa.

      Besadeta per a tu!

      Elimina
  13. "Angoixant el mar..." Jo fa dies que estic trista. Molt maco, el post. Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. CANTIRETA: La natura, de fet, en qualsevol de les seves versions té les dues cares de la mateixa moneda. La joia i l'angoixa. L'alegria i la tragedia. La bellesa i la foscor. Espero que et vagis animant, micona a micona. Gràcies per les teves paraules. Potxonet, Cantireta.

      Elimina
  14. coi de porquet..
    no deixes mai de sorprendrem
    ets tant tendre..!!
    i quina foto mes maca, punyetero!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SARGANTANA: Sargantaneta!!! Sóc un porquet imprevisible! ;p Deu ser de tant voltar que jo mateix em marejo i ja no sé per on desbarro! Potser sóc tendre... però no ho diguis gaire alt que hi ha qui s'ho agafarà per la versió gastronòmica! I la foto... com sempre, el mar que s'hi va posar molt bé! La natura en sap un niu de quedar bé a les fotos. Jo només passo per allà i faig clic!

      Elimina
  15. Sempre m'ha agradat aquesta alfonsina....és trist ....la mar pot ser cruel.....ei la veu de la Sílvia és única...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Elfri, no em costa reconèixer que estic absolutament encisat i enamorat d'aquesta veu. Bé, crec que ja ho sabeu si heu llegit algun altre post meu al respecte. Vaig anar al concert del Liceu que va fer presentant el seu nou disc... i va ser fantàstic!!!

      La cançó de l'Alfonsina, precisament, la he descobert gràcies a ella i, des de llavors, ja ha passat a ser una de les indispensables de la meva discografia. És trista, però és preciosa.

      Elimina
  16. Bastants són les poetes que han decidit deixar-se emportar o pel mar, o pel gas del forn, o per distintes formes de desaparèixer. No sé pas si deu ser l'extrema sensibilitat del viure, que ens exposa a més "agressions" que altra gent més forta no percep.
    Ferrater, de qui ara es commemoren anys, també va decidir que sortiria de la vida. Amb una bossa de plàstic al cap.
    No sempre és el mar, però sí el mar simbòlic, on van a parar tots els corrents d'aigua.
    Bon dia de sant Pere Celestí, que diuen que fa ploure, però aquí ni amb fum de sabatots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA XIRINACS: Un altre comentari que em deixa la pell de gallina, Olga. M'has recordat i molt el teu darrer llibre "La inundació". Fa un parell de setmanes que me'l vaig llegir. És preciós, és trist, és angoixant. El teu comentari me l'ha recordat, i molt. L'extrema sensibilitat a voltes incompresa en l'entorn general. Necessitats cobertes, totes les comoditats del món, però tot i així, un neguit que corseca l'ànima.

      Crec, però, que els pescadors extingits que habitaven el nostre litoral i d'altres del món, sortien a jugar-se la vida precisament per assegurar-se-la, enmig de la mar, que no sempre els permetia retenir-la. Així i tot, l'estimaven i odiaven en la mateixa mesura. Extrema sensibilitat, potser també, podria ser.

      Una abraçada, Olga. Com m'agrada llegir-te.

      Avui, a la capital ha caigut un bon ruixat, amb llamps i trons, cosa no gens fàcil de veure per aquests verals. Potser el tal Celestí ens ha fet una petita concessió!

      Elimina
  17. El meu gruny és per recordar, amb tu, el gran Ruyra, l'escriptor que, entre nosaltres, millor ha sabut comprendre aquelles tornades, la bellesa atroç de la mar, les seves paraules, la desesperació, la paradoxa de la mar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDI DORCA: Jordi!, t'estava esperant! De veritat! Sabia que copsaries la influència d'en Ruyra en aquest text. No és que m'estigui comparant amb ell, ni de conya, però sí que llegir llibres com "El rem de trenta-quatre" o "Marines i boscatges" sempre m'ha encisat fortament. De fet, l'expressió "a pleret" la vaig aprendre fa força anys llegint aquest darrer llibre. Lliçons de vida marina i de lingüística, tot en un... no puc demanar més.

      Elimina
  18. Sempre em quedo amb la part amable de la mar, l'aire a la cara i la sensació de llibertat. Però certament et pot lligar moltíssim, esperant, esperant.

    No coneixia aquesta cançó. Una història ben trista!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Val més que ens quedem sempre amb aquesta part amable que expresses. Malgrat tot, potser per a valorar-ho encara més, cal no oblidar que també té una part salvatge, descontrolada i que ens pot arribar a fer molt mal. Una abraçada, Rits!

      Elimina
  19. Què bonic!
    I que trist al mateix temps quan he mirat la imatge de la dona que esperava el pescador. M'he imaginat una dona, a càrrec dels fills, clucant els ulls cap a l'horitzó esperant que arribara, fins que un cop, no ho faria més.

    Però d'una manera o altra, sempre acabem perdent algú pel camí. Tinguem l'edat que tinguem, i visquem en l'era que visquem.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MISS YUSTE: La teva darrera frase, de tan certa és colpidora. Passen els anys i queden els records, i fins i tot, hi ha persones que ja també es queden en el record. Si és llei de vida, doncs el tràngol es pot superar amb més o menys esforç. Si la mort arriba inesperadament i quan no toca, llavors sí que ja serà un drama etern. Talment com el de les dones que homenatja la talla de fusta sueca.

      Gràcies per les teves paraules tan boniques.

      Elimina
  20. L'Alfonsina Storni, com diu l'Olga Xirinacs, va ser una dels molt poetes que va decidir "marxar". I la cançó que la recorda fa estremir, tan la versió de Sosa com la de la Sílvia.
    Carn de gallina, Porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BOS.BLOG: Molta carn de gallina, Glòria. Després d'estremir-me, precisament, el primer cop que sentia la cançó de la veu de la Sílvia Pérez Cruz vaig descobrir la història que hi havia al darrera. També vaig troba la versió de Sosa, tant o més bona que la que he posat al post.

      Elimina
  21. La història és tan trista i la cançó éstan preciosa.... quin regust agredolç.... Un post maquíssim, ara em vaig a posar la cançó.... te la deixo, cantada per la Pasión Vega, que em fa posar els pels de punta

    http://www.youtube.com/watch?v=A2g75ql_Bac

    Un dolç petó per a tu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CRIS (V/N): Moltes gràcies pel vídeo, Cris! T'escric mentre sona. Boníssima... fantàstica! És curiós que una melodia tan bella parli d'una història tan terrible i trista. Molt agredolç, Cris, molt...

      Elimina
  22. Una història molt trista, però un homenatge molt bonic. Sempre m'he sentit molt atreta pel mar, sempre, però curiosament i al mateix temps també m'ha fet molta por.
    Hi ha un llibre de Carme Riera: "Te deix, amor, la mar com a penyora", que és encisador.
    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. NASARA: Benvinguda en aquest racó de la blogosfera! Gràcies per passar per aquí i deixar-hi les teves paraules. A mi, tota la natura, mar i muntanya, me l'estimo molt, però a la vegada, em produeixen un gran respecte. Moltíssim. Gràcies per la recomanació del llibre! Apuntat a la llista!

      Elimina
  23. Quan el mar, bressol de la vida, s'emporta la vida dels que se la guanyen amb ell, la podem arribar a mirar com un veritable monstre. Un post ple d'emoció i una cançó meravellosament cantada per la Silvia Pérez Cruz, una "sirena" encisadora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. RAMON: Molt ben vist Ramon. Del mar en va sortir la vida, per això potser també ens encisa tant. Però, així i tot, ell també pot decidir endur-se-la. No hi ha res en aquesta vida que no tingui un doble vessant, dues cares, dues visions.

      Moltes gràcies i molt content que gaudeixis, tant com jo, de la veu d'aquesta sirena de Palafrugell!

      Elimina
  24. Avui has canviat la muntanya pel mar, tot i que el post té un sentiment més aviat tristot. Jo que vaig molt a Palamós i conec uns quants pescadors haig de dir que és una feina dura i feixuga. I ells van i tornen el mateix dia. Imagina't els que van amunt i avall, setmanes, mesos... els perills són brutals i la por dels que esperen encara més gran. A voltes, però, molt coneguda perquè les barques passen de pares a fills. Bonic homenatge. Una abraçada.

    ResponElimina
  25. JORDICINE: Sí, he baixat dels alts cims fins arran de mar. De tant en tant, sempre va bé. I evidentment, també té la seva màgia! Coneixent pescadors de tota la vida de Palamós segur que et poden explicar centenars d'històries de la mar, des de les més belles fins a les més terribles. No hi deu haver un pescador que no tingui una història per explicar.

    I com be dius, aquests que ja s'embarquen durant dies i mesos, i més encara antigament, buf... jo crec que s'havia d'estar fet d'una pasta especial, la veritat.

    Molt bonic el detall que ens recordes que, sovint, les barques i les memòries passen de generació en generació. Tradició, oralitat i cultura popular. Una manera d'entendre la vida que traspassa generacions.

    Gràcies Jordi!

    ResponElimina