diumenge, 13 de maig de 2012

Excursionisme romàntic

Vols i vas a descobrir senders muntanyencs mig oblidats, com el que t'enfila, mig d'amagat, fins a la Collada de les Voltes, topant frontalment amb els contraforts numèrics del Canigó, comptabilitzats per Set Homes i Tres Vents (tretze en va sumar, però, la mística ment verdagueriana).

Petges, tresques, enfiles, gramponeges, fotografies, esbufegues, resposes, xerres, rius.

No corris. Camina. 
No miris el cronòmetre. Observa el sol. 
No t'hidratis. Beu aigua, si cal, dels rius.
No guanyis ni perdis cota. Puja i baixa corriols.
Ni tan sols la mantinguis. Flanqueja.
No creuis la meta. Fes cim.
No miris tant el GPS. Desplega el mapa.
No et cerquis en una classificació. Juga a endevinar quins cims i collades t'envolten.

I sobretot no cridis victòria.
Escolta, respectuós, el silenci del vent...

Des de la Collada del Vent (Vallespir), cap al sud, es contempla un espectacle majestuós.
des de les apunyalades muntanyes de l'alta Garrotxa fins a la plàcida badia de Roses

I quan retornis de l'excursió (no pas de cap "trekking") no fugis cames ajudeu-me, amb el veloç automòbil, polsant carretera enllà. Baixa a les valls quan es faci fosc, endinsa't en els poblets que les esquitxen, para l'orella i escolta els muntanyencs que les habiten.

Entaula't, demana una cervesa fresca i gaudeix d'una conversa apassionant amb una de les eminències de l'excursionisme nord-català. Para l'orella i aprèn. Des de l'emoció de relatar vells viaranys pirinencs, fins a l'espurneig dels ulls en recordar vells companys perduts, en aquelles mateixes carenes fa unes hores trepitjades, pel cony de torb sempre traïdor.

Des de la carena de les Esquerdes de Rojà es contempla el Costabona (2.465 mts),
divisòria d'aigües de la vall del Tec (Vallespir) i la vall del Ter (Ripollès)

Malgrat el Costabona sembla dividir molt més que les aigües de la pluja del mateix cel, ell no amaga el català i no oculta el nom d'aquests Països.

I jo em deixo acaronar per aquell bell dringar vallespirenc, tanco els ulls i, potser il·lús com l'inflamat Macià en aquella mateixa vila pirinenca, penso que potser encara ens queda algun bou i alguna esquella, i que no hem perdut tots els llençols després d'incomptables males bugades.

A Prats de Molló entomo diverses lliçons. D'excursionisme, de vida i de país.

Lluny de l'esperit competitiu que assola no només les ciutats, ara ja també la muntanya, em declaro fidelíssim devot de l'excursionisme relicte més tradicional i romàntic, fet persona i personatge en l'encantador i encaterinador Josep de Prats de Molló.

Pas t'oblidaré!


FENT CAMÍ

Alleugeriré el pas
duent amb mi el sarró
i avivaré amb el cant
el pas dels meus companys.
Endavant!

32 comentaris:

  1. M'ha emocionat llegir-te...Quina manera més dolça d'explicar-nos la passió per la muntanya, les nostres muntanyes...
    Tot fent camí (la puc cantar de memòria després de tants anys de no haver-la cantat!)...un potxonet!
    Una abraçada ben gran!

    ResponElimina
  2. Fent camí per la vida
    ens tocarà menjar la pols...


    Jo no conec cap altre tipus d'excursionisme que el que descrius. Caminar, suar i maldar només pel plaer de fer cim, de veure el paisatge (i si pot ser, els núvols) als meus peus, per entomar el vent a una bona alçada... Segueixo les fites, les marques del GR, desplego el mapa i em barallo amb el meu company per posar-nos d'acord en alguna bifurcació, i pugem xino-xano, sense cap més pressa que baixar abans que se'ns faci fosc, i si pot ser, a dalt, un nano treu el violí i en cantem unes quantes.

    Però home, fes-me un favor: no em recomanis a la pobra gent que begui aigua del riu, després m'arribaran tots amb gastroenteritis a urgències. Que sé de què parlo! (viscut en carn pròpia quan tenia 13 anys...). A alta muntanya, cal posar sals a l'aigua (tang! o coses més pros, clar), i a la vall cal fer-la bullir o posar-hi lleixiu o algun producte que mati les bestioles...

    ResponElimina
  3. Hi ha que ho gaudeix traient el fetge per la boca i qui ho saboreja sense mirar el crono......:-) gustos per tot. Tal com ha de ser
    Unes fotos espectaculars com sempre

    ResponElimina
  4. Emotiu i espectacular post....respecte i veneració als camins i als corriols, a les muntanyes ....silenci faig silenci i escolto entre els teus mots i la cançó el so del vent i el silenci majestuós d'un cim

    ResponElimina
  5. He sentit la caríca del sol i he escoltat, respectuosa, el silenci del vent... deliciós!! Bona setmana!!

    ResponElimina
  6. Ja tens raó, ja! Jo que gairebé sempre vaig amb el GPS, el camelback, els avituallaments, etc, de tant en tant gaudir-ne de manera reposada és una luxe. Sort en tinc de l'Alba que m'acompanya a fer excursions d'aquesta mena. No tot és esport i cronòmetre!

    ResponElimina
  7. La magnitud de la natura s'ha de assaborir a poc a poc, sense presses, i escoltant atentament el seu missatge.
    Fotografies espectaculars porquet!
    Una aferradeta.

    ResponElimina
  8. quina enveja porquet..
    el canigo es el meu nord i tal i com ho expliques em fas sentir fins i tot enyorança...

    ResponElimina
  9. Jo sempre he estat dels d'excurisó, a mi dona'm tranquilitat

    ResponElimina
  10. Dis que sí, xiquet!

    Aquest és el que a mi m'agrada! Jo ja sóc d'una altra època per a tantes modernitats i presses.

    Emociona un cop més el teu post...

    Excursionisme romàntic o excursionisme autèntic!

    Nen, i la cançó ... quins records!

    ResponElimina
  11. Quina raó tens, Porquet!
    Tu si que tens les idees clares.
    No canviïs mai!

    ResponElimina
  12. caram, això si que es viure la muntanya

    ResponElimina
  13. Algú ha vist les meves xiruques? Que aconseguiràs que torni a fer muntanya!

    ResponElimina
  14. Aquests indrets són, per a mi, uns dels més nostrats. Meuats, hauria de dir... O mevats, potser. Hi he caminat i hi he corregut... Paisatges plàcidament clavats en l'esguard dels records. Gràcies.

    ResponElimina
  15. El meu recolçament per tots i cada un dels teus punts de vista. Posar els cinc sentits mentre caminem; fer-ho a la velocitat que permet fixar-nos en el petit detall i en la gran panoràmica. Descobrir i descobrir-nos. Emocionar-nos de goig i patir quan les coses es compliquen...sentir-nos el que som, ni més ni menys que un petit tros de natura.

    ResponElimina
  16. M'agrada llegir-te perquè portes l'emoció en cada paraula que escrius; fins i tot ets metòdic a l'hora d'escollir un títol per la nova entrada: "Excursionisme romàntic"!!!. La veritat, a mi anar d'excursió a la muntanya no em motiva massa, per no dir gens; però mitjançant les teves paraules, em fas agafar ganes de tirar muntanya amunt, i plantar-me al cim, i percebre tot el que descrius.
    El més important és sentir, i a la vegada, en el teu cas, compartir.
    De petita, sempre era de les que deia "encara no arribem; estic cansada".
    I la cançó, has fet brollar els meus records dels estius de colònies; on aquesta va ser una de les primeres que vaig aprendre, juntament amb en Puff!!!
    "Vindran dies d'angoixa,
    vindran dies d'il·lusió,
    com la terra és incerta,
    així sóc jo!!!
    Gràcies per emocionar-me, m'agradat tant!!!
    :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat, és que he fet una falteta!!! hahahaha

      Elimina
  17. Emocionant és poc: subscric íntegrament tot el que dius (i envege, sanament, la forma en què ho dius...)

    Cada vegada estic més convençut --i és un dels temes habituals de conversa en els grups amb els què tresque habitualment-- que l'excursionisme diguem-ne "clàssic", aquell que va més enllà de la simple activitat física a l'aire lliure, està amenaçat de mort. Les polítiques federatives, una nova visió de la muntanya, potser simplement els temps que corren, estan arraconant aquella visió compromesa amb el país, la llengua, la conservació... Estic segur que hi ha lloc per tot (també per la competició i els "quilòmetres verticals", evidentment), però quant a mi, no tinc dubtes: sentimental i romàntic. Salut (i perdona el rollo...)

    ResponElimina
  18. És com si anéssim amb tu, encara que crec que a mi a la meitat ja m'hauries de portar a collibé (s'escriu així?, ais!)!!

    Preciós, fer cim i escoltar el silenci del vent, per un moment m'ha semblat sentir-lo i tot!

    A seguir gaudint d'aquest excursionisme!!! i tant! i que ens vagis explicant tots aquests camins de vida!!!

    ResponElimina
  19. molt. molt bonic. aix! quines ganes fas venir de fer-ho tal com dius ... al peu de la lletra! :-)

    ResponElimina
  20. "Dalt del cim / imponent,/ res no es sent / sinó el vent..."
    Des del nivell del mar sento el mestral, i espero que les salutacions es trobin a mig camí, com la sirena i el pastor de la sardana.

    ResponElimina
  21. Aquest és el pas que m'agrada de seguir quan surto a la Natura!!...No deixar-me escapar cap de les moltes sensacions que et vas trobant!!
    Cóm saps explicar i transmetre tot això que portes dins!!... Ho fas amb tanta força que arriba i fas que retornin els records...Gràcies.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  22. Excursionisme és senzillament això que descrius a la perfecció. La resta seria una altra cosa. Aprofito per dir-te que tens unes bones excursions penjades a wikiloc.

    ResponElimina
  23. quan surts a la natura s'ha de gaudir i fer el que tu dius, deixar enrere els cronòmetres, les presses, les noves tecnologies i gaudir de l'aventura. Perdre's amb un mapa a la mà també és divertit!! hehehe! (reconec que la pròxima adquisió serà un GPS!!! :P)
    M'has fet posar la pell de gallina porquet!

    ResponElimina
  24. Jo sóc més de platja que de muntanya, però si un dia haig d'anar-hi ja sé a qui demanar consell. Ets un pou de ciència. Una abraçada.

    ResponElimina
  25. Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a les valls quan es faci fosc! la-la-la... Explicat així, vénen ganes de fer molts més cims. Deu ser que sóc una romàntica però ja em veig bevent aigua del riu i tot. Es nota que t'estimes la natura i que la vius intensament. I ho encomanes!

    ResponElimina
  26. Enes arriba el silenci que ens parla des de aquestes muntanyes.

    ResponElimina
  27. Suposo que és així com s'ha de fer per gaudir-ne de veritat... jo en sóc una total i absoluta desconeixedora... Ja m'agrada, ja, veure les fotos i aquests paisatges meravellosos... però ho vaig tan lluny tot això... en tots els sentits....

    ResponElimina
  28. Malgrat que els vents del canvi també toquen a l’excursionisme d’una manera ho altra, penso que encara queda la llavor romàntica del gaudir sense les coses supèrflues, tot fent camí...

    ResponElimina
  29. Ui! Se m'havia quedat penjat per contestar aquest post! Brrr, quin cap... Bé, primer de tot donar-vos, evidentment, les gràcies per passar per aquí i deixar-hi els vostres comentaris, les vostres opinions i punts de vista dels quals s'aprèn i m'ensenyeu a valorar altres coses, altres visions... sempre se n'aprèn!

    Amb aquest post només volia deixar constància que... potser començo a ser un padrí! De fet, a mi m'agrada estar sempre atent a les noves coses que es mouen, a l'última, que se'n diu. Però en el cas d'aquesta passió excursionista meva reconec que m'he ancorat en el passat, possiblement en un passat molt anterior als nostres temps. No he entrat ni vull entrar en el nou esperit competitiu que ja s'ha estès també per les nostres muntanyes. Em considero un hereu d'aquells excursionistes pioners del nostre país, que pujaven muntanyes i davallaven a les valls amb interessos científics, culturals, botànics, etnogràfics, etc. No n'hi ha prou de pujar un cim, jo vull amarar-me de tot el que l'envolta, des de les més pregones valls, fins a les seves grans alçades, des de les gents que hi viuen fins a la història que les contempla.

    En fi, que això, que ja paro de donar-vos la tabarra. Que aquesta és la meva manera d'entendre la muntanya i, altres coses no, però aquesta tinc molt clar que mai no canviarà, malgrat acabi essent el darrer muntanyenc que ho visqui així.

    Salut i potxons!

    ResponElimina