A la cuneta

Aturat a la cuneta d'una solitària carretera prop de Milford Sound,
entre el sol, la pluja i l'Arc de Sant Martí
(Nova Zelanda, setembre del 2009)

Feia temps que s'esforçava per a ser un bon conductor. Sempre conduïa correctament pel seu costat de la carretera, respectava els senyals de velocitat, posava l'intermitent per avançar, accelerant quan pertocava i frenant quan la via o el trànsit ho requerien.

Mai insultava i mirava de no emprenyar-se amb els altres conductors, ans al contrari, els ajudava a incorporar-se a la via, a facilitar-los l'avançament quan tenien pressa i, fins i tot, s'aturava si algun d'ells havia fet pana.

No es considerava un sant ni un àngel, però tampoc un màrtir de la carretera. Senzillament mirava de ser un bon conductor, amb mà esquerra i força destresa.

Un dia algú es va fixar en la seva manera de conduir i el van voler recompensar fent-lo del "club dels bons conductors", donant-li un cotxe millor i deixant-lo circular ja per autopistes i autovies, viatjant més lluny i anant més enllà.

Li van dir que l'únic que havia de fer era prendre la següent sortida de la comarcal, per la que feia temps que viatjava, i agafar velocitat i direcció cap a la via ràpida més propera.

Il·lusionat, nerviós i amb moltíssimes ganes de passar a ser un conductor de primera va fitar la vista a l'horitzó, fins que va entrellucar l'anhelat cartell anunciant la sortida que li havien dit que era la seva. Com sempre feia, des que el món és món, va posar l'intermitent senyalitzant correctament la seva sortida imminent d'aquella carretera.

Però quan ja iniciava la maniobra, de sobte, se li va creuar a alta velocitat un Porsche Chayenne negre (massa sovint, símbol d'arrogància) i el va obligar a fer un brusc cop de volant, a desviar-se de la trajectòria prevista i, finalment, a saltar-se la sortida que havia d'agafar. I mentre això passava, de regal, es va endur quatre insults del conductor del cotxe negre, una ratllada a la carrosseria i un retrovisor volatilitzat que passà a millor vida.

Del cop de volant, la frenada i l'espant, el bon conductor va acabar esbalçat a la cuneta, rere unes marques fosques de pneumàtic erosionat, aferrades a l'asfalt negre, i havent-se passat el cartell del bon camí que ell hagués hagut de prendre.

El Chayenne negre no havia ni frenat i ja s'havia esfumat polsant en la llunyania. Ningú més a la carretera. Només el bon conductor estimbat a la deserta cuneta.

Aquell bon conductor va maleir mil-i-un cops els ossos del propietari del Porsche negre i va cridar als quatre vents que allò no es feia així ni d'aquella manera.

Atordit i atemorit, però, també va pensar que potser s'havia equivocat ell i que, tal volta, en aquell país de bojos els cotxes circulaven per l'esquerra.

Fos com fos, només podia fer que reincorporar-se de nou, i com pogués, en aquella secundària carretera i seguir fent camí, amb el cotxe espatllat i la confiança malmesa. El que ja no tenia tan clar era si calia seguir endavant per aquella monòtona, solitària i cada cop més mal asfaltada via, o bé posar l'intermitent, tot fent un canvi de rumb, virant el sentit del seu camí, i encarar els fars del seu cotxe cap a noves direccions i altres empreses.

"But it won't be any harder

and I hope you'll find your way again.

Disappointment, disappointment..."