diumenge, 11 de desembre de 2011

(FES)tival culer

M'encanta el Bernabéu! És preciós, diví, especialment quan, com ahir, el públic calla i el Barça alliçona! El santuari blanc s'ha convertit, en aquests darrers anys, en el recipient de les millors essències culers, en un teatre on el Barça interpreta les seves millors obres i el públic, en silenci, observa "teatro del bueno".

Aquest bavejar constant davant el fi estilisme blaugrana m'ha fet recordar una de les experiències més memorables que vaig tenir en clau culer i, precisament, arrel d'un Madrid-Barça.

Era el maig del 2009 i jo corria per Fes, al Marroc (ara comenceu a entendre el motiu del títol del post, digne hereu de la pitjor tradició de titulars semàntics dels diaris esportius del país...).

La casualitat havia fet que el clàssic caigués en la nostra setmana de vacances per terres marroquines. Els dies previs al partit corríem pels laberíntics carrerons de la medina de Fes on tothom, per sorpresa nostra, estava molt expectant pel partit. Quan ensumaven la nostra procedència ja els teníem a sobre recitant-nos jugadors, partits, gols i, els més emprenyadors, cridant el nom del porc de l'etern rival. En línies generals jo diria que, per aquelles dates, Fes estava dividit en un 60% culer i un 40% madridista (a hores d'ara jo crec que la diferència, a favor del Barça, deu haver crescut força!).

El porquet eufòric davant d'una botiga de fanàtics culers a Fes (Marroc)

Ens vam fer força amics del guia (Mohammed... per variar) que vam llogar els primers dies per a no perdre'ns per l'entramat de carrers impossibles de la medina antiga. Tant bon personatge era que ens va convidar a veure el partit a casa seva, amb la seva dona i filles.

La primera part, però, la vam veure en un bar doncs la televisió no li funcionava i li estaven arreglant en aquell mateix moment (la segona part ja la veuríem sopant a casa seva).

Així doncs, en aquell bar de Fes, la primera part va resultar memorable. Una sala immensa, potser hi havia un centenar d'homes (remarco... homes, no dones) i nosaltres, que erem set (sis noies i jo - un paio afortunat...-). Ja podeu comptar que sis noies (i jo), blanquetes, catalanes i culers vam passar a ser l'atracció del bar.

Ells s'asseien totalment barrejats i ara aquí i ara allà s'aixecaven i bramaven segons les seves filiacions futbolístiques, però tot amb bon ambient i sense cap tibantor, cosa que aquí, crec, seria força complicada.

Els més culers se'ns giraven fent-nos el senyal de victòria, d'OK, cridant "Visca el Barsa i Visca Catalunia!". Brutal. Que a milers de quilòmetres de casa, se't plantin al davant persones amb trets físics ben diferents als teus i cridin això, no té preu. Ja sé que em direu que potser ho repeteixen com a lloros... però què voleu, un no és de pedra i se'm va posar la pell de gallina en diverses ocasions (ajudat pels gols que anaven caient al Bernabéu).

La segona part va ser totalment diferent, però potser encara més encantadora (futbolísticament també!). Vam poder, finalment, anar a casa en Mohammed i allà vam conèixer la seva encantadora dona i les seves filles.

Tots els tòpics masclistes de la nostra societat de fa quaranta anys, a Fes encara hi són ben presents. Així, ella ens va cuinar un sopar exquisit mentre ell mirava el futbol amb nosaltres i bevia cerveses (malgrat les seves creences musulmanes... amb alcohol) i fumava haixíx com una carbonera. Ella era molt més jove que ell, bella, tímida, discreta i educada. Ell era molt més gran que ella, trapella i encisadorament irreverent.

La vetllada va ser d'aquelles per a emmarcar. En una llar marroquina, convidats per la família, tractats exquisidament, vam compartir unes hores inoblidables, mentre la glòria blaugrana i el "globus" d'en Mohammed assolien cotes excelses...

Tots vam estar tan a gust que ens hi vam quedar fins força estona després que el partit hagués acabat. De fet vam poder veure el post-partit tot sorprenent-nos que Bakero i Buyo apareguessin com a comentaristes experts del partit a Al-Jazeera, i després que la cadena ja afrontés la segona repetició consecutiva (no exagero) del partit.

Així que quan encaravem el 3 a 15 o 16 vam decidir anar a descansar el nostre cos i ment de la gran quantitat de sensacions i experiències diverses acumulades en tan poques hores.

Aquell 2 a 6 tots els culers el guardem a la memòria, però jo, a més, aquell FES(tival) blaugrana el servo, càlidament i amb molt d'afecte, en un raconet del meu cor... culer.

26 comentaris:

  1. Enhorabona!

    M'ha fet molta gràcia la història que has contat d'en Mohammed.

    ResponElimina
  2. carai, doncs si que sorpren aquesta afició marroquina...
    per cert, jo ahir no les tenia totes i encara em frego els ulls, increible! i quan ens van ficar el primer gol, vaig pensa, "hala, ara ens cosirant a gols" però Ala es gran i misericordiós i sap ser just...

    ResponElimina
  3. Viatjar a un altre país i ser rebut per gent d'allà no té preu i és que no hi ha millor manera de coneixer un lloc si no és a través dels seus habitants!
    Llegint el teu post m'has fet recordar el meu viatge a Cuba... potser algun dia en penjo alguna cosa!

    I enhorabona pels culés que sé que ahir vau disfutar... (jo me n'assabento de tot via twitter! hehehe).

    ResponElimina
  4. Ets un gran nostàlgic. I com t'hi recrees, noi, en els plaers del futbol...
    Abans d'aquest apunt d'avui, mai s'havien tan ben avingut la tendra nostàlgia i l'hedonisme pletòric.

    ResponElimina
  5. Això és una bona crònica! Crònica del passat, però m'ha agradat llegir-la com l'expliques. El que arribem a fer per poder veure un Clàssic d'aquests. I és que va valer la pena tu, un 2-6 al Bernabeu no s'aconsegueix cada dia (ahir només la meitat). I viure'l així, doncs el fa encara més memorable.

    Jo aquest el vaig veure en un bar, res emocionant. Però tinc la meva pròpia història, que només resumiré. El novembre de l'any passat, com sempre, vaig anar a Edinburgh, i donava la casualitat que tornàvem el dia del partit, massa justos per veure'l sencer. La mala fortuna va fer que la neu cancel·lés el vol, però va acabar sent bona. Vaig gaudir del 5-0 del Barça en un pub edinburguès, amb alguns altres catalans que estaven en la mateixa situació (un tenia entrades i tot i no les va poder fer servir!). Va ser fantàstic, no per lluny de casa menys emotiu.

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt aquest teu FES-tival culé....és allò d'un sentiment que ens agermana, i tant si venim del nord com del sud..i parlant de festivals..ahir un altre vegada va guanayar el Barça! no va ser per 2-6 però si per la meitat 1-3 Visca el Barça!

    ResponElimina
  7. De l'experiència marroquina em quedo, sí, bé, amb la victòria del Barça, que està molt bé, però em quedo més amb l'"intercanvi": és fabulós poder viure coses com la que expliques, aquest "intercanvi cultural", la vetllada a casa d'aquesta família...

    El Barça molt bé, eh?, però encara millor tot això altre. Merci per explicar-ho, porki, m'ha encantat llegir-ho!

    ResponElimina
  8. Quina història més maca i més interessant! M'ha agradat molt llegir-te!

    ResponElimina
  9. dos banys per recordar el d'ahir i el del 2-6...
    Visca el barça...aquí i on sigui del planeta

    ResponElimina
  10. Quina experiència més maca d'explicar-nos!! Ai, ai... ja fas com un avi explicant batalletes, eh! Hehehe! =P No, seriosament, és molt curiós això que vas viure!

    ResponElimina
  11. M'encanten aquestes històries personals amb algun partit important i mític del Barça. Tots en tenim algun.

    La teva està molt bé.

    ResponElimina
  12. Jo sóc molt poc futbolera, però tal i com l'has escrit, hauria donat el que fos per haver estat en aquell partit amb vosaltres i compartir aquestes emocions... en fi, es que m'apunto a un bombardeig. xD no, en sèrio, veure el bernabéu pel de catalans i veure com el Mou perdi com els jugadors del Madrid se'n van amb el cap baix... és increïble. para todo el resto, la mastercadr! :)

    ResponElimina
  13. Caram!! Què interessant!! :-)) Això és un record magnífic per tots els components de la història... Ja et veig explicant-ho als teus nets!!

    El Barça ens fa viure uns temps memorables... i que duri!! ;-))

    Per cert... has quedat molt bé a la foto!! :-DDD

    ResponElimina
  14. Quan has d'explicar d'on ets (i no vols dir Spain) només cal dir Barcelona-Barça i tothom "pilla" ;) Molt bona anècdota (envejapodrida que no he estat a Fes :P)

    ResponElimina
  15. Saps? El pitjor (si és que hi ha res de dolent...) d'aquesta aclaparadora superioritat blaugrana, és que comença a ser fàcil oblidar les nits històriques. En tenim tantes...

    ResponElimina
  16. I després diuen que només és un joc...

    Crec que sempre que he viatjat he trobat gent que ens ha fet algun comentari sobre el Barça, de vegades en llocs realment insospitats. Però un dels millors, la cara d'un guia, a Funchal, quan li vam dir que no coneixiem a cap Cristiano Ronaldo, ni ganes de saber que havia nascut allí ;)

    I molts anys que ens duren aquestes alegries, que ja tocaven.

    ResponElimina
  17. Quina experiència tan xula viure un clàssic fora i amb aquest ambientillu! I el joc de paraules (fes)tival culer molt ben trobat, el Màrius Serra segur que li agradaria!!! :)

    ResponElimina
  18. Jo no sóc de futbol Porquet! Però només de veure la passió dels que sí us agrada, em fa feliç!
    Un petó (culé)

    ResponElimina
  19. caram quins records!!!! xulíssims!!! m'hi he transportat. Una festival per no oblidar!!!

    jo no recordo on vaig viure el 2-6. NO devia ser res espectacular. Però si recordo la visita a Fes uns mesos després, al setembre de 2009. M'hi has tonrat. Per cert, naltres anavem 3 noies i un noi, i no vegis com es reien els paios, que llavors ja el 90% eren culers!!!!

    I si, el nostre guia tb ens va portar a casa seva.... bé, a casa els seus tiets ja que la seva era tan pobre, pobre que no s'atrevia, i és clar el seu tiet li havia de donar permís per demanar-me com a esposa... si, si, riu, tots encara avui en dia riuen!

    per cert, diga'm friki, quin dit més curiós que tens! m'ha fet gràcia (és que em miro molt les mans de la gent).

    ResponElimina
  20. Aquest Barça no té fronteres. I casa cop són més les persones que s'han fet 'culés'. El partit de l'altre dia va ser una passada. Salut, EL PORQUET.

    ResponElimina
  21. És fantàstic com queden gravades al cor les petjades inesborrables de tot el que vius amb emoció i intensitat i més si intervé el calor humà!!
    M'ha agradat llegir la teva experiència!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  22. És que una victòria com aquella... quin espectacle, va ser impressionant :) Per cert, no és per res, però jo m'he quedat amb el fet que vas marxar de vacances tu solet amb sis noies??? Ben acompanyat, eh, mestre!!!! ;)

    ResponElimina
  23. Casualment jo també vaig viure a Marrakech un Barça Madrid, un mes de novembre de fa uns anys. Etoo estava aleshores al cim de la seva popularitat culé. Era el primer dia del viatge i em va sorprendre l'ambient que es respirava a la ciutat. Allà em van dir que la gent estava repartida al 50% entre barcelonistes i madridistes. El Barça va guanyar. L'endemà es podia distingir perfectament entre els que eren del Barça (contents i riallers) i els perdedors, tristois i capcots.
    Pels carrers dotzenes de nens amb la samarreta del Barça (la majoria amb el nom d'Etoo a l'esquena).
    Recordo aquell viatge, en el que també vaig estar a Fes, amb molta satisfacció...

    ResponElimina
  24. Buf! He trigat un munt a poder respondre aquest post, però, coses d'aquest Barça nostre, el vaig publicar després d'una gran exhibició blaugrana (repassadeta al Madrid)... i ara el responc després d'una altra gran exhibició d'aquest equip de llegenda! I és que ja tornem a ser Campions del Món!. Així que hem de ser molt conscients que vivim en permanents festivals blaugranes, però això no vol dir que sigui fàcil de fer... ni molt menys! És històric, llegendari, brutal! Gaudim-ho molt intensament!

    A la vegada en aquest post volia descriure una experiència inoblidable, viscuda amb marroquins i entre marroquins. El futbol, de fet, és l'excusa, però a la vegada va ser el catalitzador per a poder viure aquesta preciosa història. Com diu un bon amic meu, anant per aquests móns de déu "el futbol fa amics"!

    Gràcies a tots per passar per aquí!


    JPMERCH: Moltes gràcies mestre!

    ARIS: Te'n faries creus de la passió amb que es viu el futbol al Marroc. I tots estan absolutament embogits pels equips europeus, i sobretot, pels anglesos, el Barça i aquell equip de blanc que no recordo com es diu... ;p

    ALBA: Uiiiii, ja vull veure aquest post amb "salero cubano"! Sempre que he pogut viatjar i m'he pogut barrejar amb la gent del país visitat aquest viatge l'he gaudit molt més. El millor d'aquest viatge a Fes és que no ens imaginàvem, ni per un moment, que això acabaria així, que el futbol ens faria viure aquestes experiències, que acabaríem veient el futbol amb una família marroquina, amb menges i beures marroquins! Inoblidable!

    JORDI DORCA: Buf, i què puc afegir a aquestes tremendes paraules teves! M'has fet enrojolar i tot! Sóc força nostàlgic, ho reconec, però només amb aquelles coses que valen la pena i deixen petja de veritat! Una abraçada mestre!

    XEXU: Recordo, em sembla, algun post que vas fer d'aquesta aventura blaugrana a l'escocesa (eren els meus inicis catosfèrics!). Com tu dius, per a veure el Clàssic som capaços de moltes coses! Allà no sabíem pas com el veuríem uns dies abans, però teníem molt clar que el veuríem, com fos! I se'ns va obrir el cel amb la meravellosa invitació d'en Mohammed. Ara, no sabíem que l'experiència acabaria essent tant original i peculiar... i que el Barça faria aquella monstruosa exhibició! Els dies següents anàvem com a gallets pels carrers de Fes, especialment quan ens reconeixien com a catalans!

    Gràcies per les teves paraules XeXu! Espero poder seguir compartint joia blaugrana des d'aquest racó de la blogosfera!

    ELFREELANG: És això Elfri, és això! Agermanats amb els marroquins (sobretot aquells que eren culers). Per cert, no ho he dit, però en Mohammed era culer perdut! Suposo que li va fer gràcia veure un clàssic amb culers de socarrel a casa seva! I nosaltres ben agraïts i contents que vam quedar!

    FERRAN: Moltes gràcies a tu per les teves boniques paraules! De fet va ser com una simbiosi, sense el futbol no haguéssim viscut aquesta meravellosa experiència marroquina, i sense en Mohammed, la seva família, la tele espatllada i els marroquins del bar no haguéssim viscut el clàssic de la manera tan especial que el vam viure (i això que va ser un partit moooolt i moooolt especial!). El que sé segur és que per totes aquestes coses aquesta és una de les millores experiències de la meva vida que mai oblidaré i que m'ha deixat una petja ben profunda!

    ResponElimina
  25. CARME: Gràcies Carme! I a mi m'agrada que voltis per aquí!

    GARBI: El Barça ja s'ha convertit en un equip mundial i per sort, els seus resultats i joc han esdevingut galàctics! (ai no, aquesta paraula no! ;p).

    YÁIZA: Hehe, és que jo sempre he estat una mica padrí! M'agraden els padrins i la seva manera de fer i crec que se m'ha enganxat! Va ser una història ben curiosa, sí, en certs punts fins i tot, quan hi penso, tenyida de cert surrealisme màgic! Però bé, el Marroc ja ho té això...

    GOTHAM: Moltes gràcies Gotham! Segur que tothom pot recordar moltíssimes anècdotes en aquests moments mítics blaugrana. És part de la immensitat d'aquest esport... i d'aquest club!

    ANNA GRIERA: T'ho haguessis passat de conya! Segur! Mira, només et diré que entre el grup que anàvem plegats (ja he dit que eren 6 noies... hehe) doncs n'hi havia que el futbol, normalment, no els importa pas massa. Ara, quan un està fora de casa ja se sap que les coses típiques de casa nostra tiren una miqueta més, i si resulta que és un Barça-Madrid, encara més, i si resulta que et veus rodejat d'un ambient espectacular com aquell... ja t'asseguro que cridaven els gols com les més "forofes"!

    ASSUMPTA: Aaaah! Has parlat de néts? Si encara no han arribat ni els fills! Així que encara trigarà això... em sembla! ;p Assumpta, aquest Barça... és que mira no tinc paraules per a descriure el que ens està permetent viure. No tinc paraules, així que ho deixaré aixi! Sense paraules!

    Així que he quedat afavorit a la foto? Quina manera d'aixecar el ditet oi? Quanta classe... ;p

    Gràcies per les teves paraules Assumpta! Potxons!

    CLIDICE: Mai dels remais dic "Spain". Sempre tiro de "Barcelona"... i immediatament, el 80% de la població mundial comença a xerrar del Barça sense parar! Entenc que per a la gent que no és molt culer això pugi cansar una miqueta... però a mi, valga'm déu, a bodes em convides! ;p

    Si no has estat mai a Fes... ja trigues! De veritat, t'encantaria! És absolutament espectacular!

    JOAN: Ai, massa raó tens! Per això he escrit aquest post! Així que a la que us despisteu us aniré atabalant amb aquests grans moments en clau culer!. De fet, ja us vaig explicar la meva anada a Wembley aquesta darrera Champions... quin moment, Joan, quin moment...

    ALFREDRUSSEL: Haha! Pobre guia! El devieu deixar ben planxat! Ara, no tant planxadet com el cabellet de la criatura nascuda allà... Tu ho has dit, el futbol ja no és només un joc. Com he dit a l'entrada "el futbol fa amics" i és que, amb l'excusa del Barça i el futbol jo he iniciat converses amb gent desconeguda, voltant pel món, amb alguns dels quals encara hi tinc contacte!

    Gaudiem tant com puguem d'aquesta joia que ens regala aquest equip! Això és molt i molt gran!

    BARCE: Com pots comprovar és una experiència que m'ha quedat gravada a foc. No ja només pel resultat (que tot bon culer té a la memòria en un lloc preferent) si no per tota l'experiència marroquina que el va envoltar. Hehe, potser sí que li hauria d'enviar el post al Màrius Serra!

    ResponElimina
  26. JUDIT: No ets la primera persona que sento que diu això. Altra gent també m'ha dit que veient les mostres d'alegria que aixeca el Barça, tot i no ser persones apassionades de futbol, s'acaben interessant pels resultats dels partits i se sente, en el fons del seu cor, un xic culers! Petons blaugranes!

    RITS: Així que pocs mesos després tu trepitjaves els carrers pels quals havia passat jo, eh? Veig que el 2-6 va acabar de fer un efecte devastador en l'afició marroquina i la cosa ja està mooooolt decantada cap a la banda culer! Haha! Així que et volien per esposa!!! No m'estranya! A mi, més d'un i de dos es van pensar que jo era el marit de totes les noies, que les sis formaven part del meu harem... no és conya! Per una d'elles, en una botiga, me'n van arribar a oferir camells! I jo intentant fer-li entendre que què havia de fer jo amb no sé quants camells per Barcelona!

    Saps què m'han dit moltes persones i en moments ben diferents? Que tinc dits de pianista! Prims i estrets, es veu que van molt bé per a tocar el piano! Llàstima que no m'ha estat concedit aquest do!

    Potxons Rits!

    JORDICINE: Ara, a qualsevol racó perdut del món tothom coneix el Barça (també tinc alguna anècdota en aquest sentit en un poblet perdut de Nova Zelanda). S'ha fet un club mundial, però amb l'afegit que ho ha fet defensant uns valors i una manera de fer exemplars! No tothom ho pot dir això...

    MONTSE: Queda clar que sense el contacte humà aquesta experiència no hagués estat el mateix. Recordaria aquell gran partit del Barça (naturalment) i la curiositat de viure-la al Marroc, però poca cosa més. El privilegi de viure'l barrejat entre els marroquins, com un més, entra una família marroquina, com un més també... això li dóna un valor afegit a aquesta experiència que la fa inoblidable. Moltes gràcies, Montse, per les teves boniques paraules!

    LAIA: Ehem... sí, sí, has llegit bé... jo... i sis noies! Si és que un es sap espavilar! ;p Com ja li he dit a la Rits, per aquelles terres es pensaven que eren el meu harem... de veritat! I me'n van oferir no sé quants camells per una d'elles! Sé que aquí sona una mica brusc i masclista, que ho és, però al Marroc encara són habituals aquestes actituds. La veritat, però, és que ho feien amb molt d'humor i vam riure un munt! Espectacle al Bernabéu i espectacle als carrers de Fes!

    RAMON: Una altra victòria culer sobre el Madrid, eh? Afortunadament això comença a ser una tradició! ;p Eto'o va assolir unes cotes de popularitat a l'Àfrica impressionants! Com tu dius, a més, els marroquins són molt expressius. Jo estava molt sorprès de com vivien el partit, amb molta més passió que la mitjana habitual de socis del Camp Nou. És realment vibrant.

    Jo a Marrakech no hi he estat, però després d'aquell viatge a Fes i rodalies (Meknes) vaig quedar enamorat del Marroc. És com viatjar enrere en el temps. La medina de Fes... bé, tu ja l'has vista, és medieval! Segur que tard o d'hora i tornaré, i si puc, miraré d'arribar al desert que m'han dit que és una experiència espectacular. Tothom que conec que ha anat al Marroc, com tu i jo, tornem encantats d'aquell territori!

    ResponElimina