dilluns, 28 de febrer de 2011

Ja no es dóna llonguet per torna

I si ens esforcem a reivindicar el llonguet que ens pertoca?

S'ha acabat el dilluns laboral i comença el dilluns personal. Amb la bonhomia que acompanya, doncs, aquest moment de vesprejar, m'apropo fins a la fleca més propera a ca meva a comprar un quart de quilo de pa (en barra, que ja no se'n ven a pes).

Faig cua darrera una dona voluminosa, el que se'n diria un cavall de batre faves, i paro l'orella descuidadament a la conversa entre ella i una de les dues venedores. Entra la clienta, decidida.

Clienta: Me pones esa ensaimada? Qué lleva?
Venedora 1: Lleva manzana

Tot seguit, la venedora 2, que ha acabat amb un altre client, es dirigeix a mi:

Venedora 2: Vols una de quart, oi? - diu en un català ben correcte amb un deix que denota el seu castellà matern (com haureu notat, a la fleca, ja em coneixen)
Porquet: Si, si us plau. Moltes gràcies - ben educat com sempre!-

Acte seguit, amb la meva tendència innata a connectar i reconnectar converses escolto l'anterior parella renegociant la darrera transacció comercial. Torna a entrar la clienta que, intueixo, també deu haver connectat amb la conversa que jo he mantingut, i potser també ha connectat alguna altra cosa dins el seu cap.

Clienta: Doncs no, mira, prefereixo que em posis aquest "croissant" de formatge.

Diglòssia de fleca, diglòssia de carrer. Si abans els forners afegien algun llonguet, com a torna, per acabar de fer el pes demanat pel client, ara el client ni demana la torna... de fet, no demana ni el pes exacte.

I així, a cada instant que passa, a cada conversa amagada, anem emmagrint el nostra pa de cada dia, la nostra llengua.

20 comentaris:

  1. Si noi anem empobrint la llengua i els salaris! ara la torna ja ni es torna, és que també deu haver crisi de formes....ni llonguet ni res de res....però tot anirà canviant...almenys tinc confiança en poder gaudir dels llonguets per acabar d'arrodonir el pes del pa!

    ResponElimina
  2. Com que no sé què són la torna i el llonguet, l'únic que puc comentar és que la dona voluminosa no deuria menjar ni ensaïmades ni croissants de formatge.

    ResponElimina
  3. Quan un post té raó té raó, i aquest en té: en el fons, és un bon tros de llengua que se'n va avall... : (

    ResponElimina
  4. jo recorda encara quan el flequer ens posava una llesca ,és de pa de quilo per acabar de fer el pes

    ResponElimina
  5. Per Reus no trobes enlloc pa com el que es venia fa no pas gaires anys. Em sembla que per trobar-lo bo hauria d'anar fins Coll de Nargó

    ResponElimina
  6. No sabia el que era el llonguet, però el Diccionari de la Llengua catalana m'ho ha explicat perfectament :) Al meu poble o al de ma mare, no ho sé, en diuen "pa de duro" i també d'altra manera que no recorde

    per cert, m'ha encantat allò del cavall de batre faves. Molt visual!

    ResponElimina
  7. De llonguets en trobaràs de ben bons a BCN al forn Mistral! (esclar que com els que féien al poble on estiuejava, res de res).

    Jo, que sóc de les que canvïo ràpidament d'idioma, em faig molta ràbia a mi mateixa,... i això que si escoltéssis el meu castellà, riuries de valent!

    ResponElimina
  8. A cada bugada perdem un llençol. Però encara tinc esperances, la meva flequera nepalesa parla català. O com a mínim ho proba.

    ResponElimina
  9. Tens raó, Porquet.
    Sense adonar-nos-en anem perdent part del nostre patrimoni lingüístic i cada dia el ritme de pèrdua, tinc la impressió que va accelerant.
    Però saps? Aquest post al final serà enriquidor perquè poden sortir moltes variants de la paraula "llonguet".
    De fet, jo no dic llonguet.

    ResponElimina
  10. Per cert, que el comentari de Jpmerch m'ha fet molta gràcia! Com que aquí no hi ha l'opció de "me gusta..." doncs ho dic!

    ResponElimina
  11. Llonguets... mmmmmmhhh
    A Sabadell hi ha una fleca que en fa 3 cops per setmana, i són força bons.
    I un altre lloc que jo ara recordo és a Palafrugell. Aquí els fan (o feien) cada dia.

    Totes aquestes coses s'han perdut a costa de baguetes de plàstic, panets de viena, etc... que, un cop refredats no valen ni per fer sopa (o gazpatxo...)

    ResponElimina
  12. jo llonguets si que n'havia menjat i molts...però la torna només l'havia vist fer amb les coques...encara que estic d'acord amb tu porquet, sempre explico que als anys 80 molts filolegs i sociolegs van pronosticar que al 2011 ja no es parlaria català o serien quatre gats els que el parlarien i m'assemble que no és així...

    ResponElimina
  13. Jo penso que els pronòstics socials poden ser tan imprecisos com voler saber quin número sortirà premiat demà a la loteria. Si la llengua ha de ser un ens fix i immutable, doncs empobrir potser sí és un verb que descriu la situació actual. Però jo crec que la llengua és alhora un reflex i un mitjà de la societat, i per tant, un element viu i mal·leable, i no a l'inrevés. No descobriré res, però si la societat canvia (afortunadament en molts aspectes, desafortunadament en d'altres), inevitablement també ho fa la llengua. Suposo que ningú no es veuria parlant ara en el català arcaic d'en Llull, però està clar que el que es parla és el resultat inexorable de la nostra història. De la mateixa manera que pocs estem disposats ara a escriure una carta i preferim enviar un mail o un sms.La societat canvia i es metamorfitza, c'est la vie.
    Ah! I a tot això, el llonguet sempre ha estat el meu pa preferit. Deu ser que en menjava tones quan era petit..

    ResponElimina
  14. Quan consumia més pa, el llonguet (llengüet en dèiem) era el meu preferit :) Però tens raó, ja ningú et dóna la torna. Malgrat que molts ens resistim a certes pèrdues i per això ens hi barallem. Déu n'hi doret amb el cavall de batre faves eh! ;)

    ResponElimina
  15. Oh! La torna! Però la torna, vaja a mi mai m'havia passat, era un bastó, saps? Un bastó llaaaaaaaaarg, molt llarg. No te'n recordes? Com els bastonets que venen dins una bossa al súper? però un i gruixut, poser de dos dits? ELs lloguets mai eren la torna, al menys la de les fleques que nosaltres sovintejàvem. I per cert, que bons que estàn... I de tant en tant, recordo que la torna era un animal de pa. El meu avi sovint ens portava un ànec, una escala o un dimoni fet de pa. No ho recordeu? I a mi em feia pena menjar-me'ls. Molta.

    ResponElimina
  16. Aaaah, al poble del meu avi, on anàvem a passar l'estiu, sí que pesaven el pa... i et posaven un llonguet (o mig) i feien una coca de forner!! ooooooooooh, quina coca de forner!!

    Per anar a berenar a la font... pa amb tomàquet i embotit del bo (que allò era el Bages, entre Vic i Manresa, com no havien de ser bones les llonganisses, els fuets... mmmm) i un tall de coca de forner...

    En fi, que res, que parlem català, ostres!!

    ResponElimina
  17. Quan posaven ‘la torna’ i ens enviaven a la quitxalla a comprar el pa ens la cruspíem sense misericòrdia, tot just arribar al carrer. La ‘torna’ anava per dies: si la fornera estava de bon humor, en lloc del retall de pa, o el llonguet, podia posar-te un tall de coca ensucrada amb algun pinyonet, i aquell dia fèiem festa grossa.
    Salut.

    ResponElimina
  18. Per sort (o no), estem nosaltres per salvar el poc que ens queda. De totes formes, mentre hi haja racons com el món blocaire, o gent interessada, la nostra cultura no morirà. Ni la seua llengua.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris! Aquest ha estat un post curiós, doncs el vaig escriure enrauxat d'haver escoltat la conversa que transcric a la fleca on compro el pa habitualment. Em va entristir molt el sentir com una noia catalanoparlant feia el primer contacte lingüístic amb una altra persona, que no coneixia, en castellà. És a dir, relegant el català a una llengua amagada, com si ja no servís per establir els primers contactes amb la gent, i, ni molt menys, com a llengua habitual de conversa. Podem anar criticant i tirant merda fronteres enllà, però si claudiquem d'aquesta manera al nostre país.... tenim mala peça al teler.

    Ara bé, aquí tothom ha interpretat el post a la seva manera! Cosa que indica que he de millorar, urgentment, la meva capacitat d'expressió, doncs tinc dificultats per a fer-me entendre!

    Però la veritat, m'ha agradat molt veure la capacitat interpretativa que hi ha per la catosfera i hi ha hagut interpretacions de tota mena. És curiós veure com es poden donar diferents versions segons els ulls i el caparró que ho llegeixin. A tots us contestaré segons la pròpia versió que heu creat! Faltaria plus!


    ELFREELANG: Vivim el que se'n diu en temps de vaques magres i en moltíssims aspectes (massa). Però he vist un punt d'optimisme en la teva resposta que m'ha agradat molt. Aquesta ha de ser l'actitud!

    JPMERCH: Bandarra! He de confessar que jo també ho vaig pensar!

    SR.TINC: I ja em dol tenir raó, ja. Però com he dit més amunt, cal mantenir l'esperança (ens queda alguna cosa més?). És cert, però, que en el moment jo m'entristeixo molt... i d'aquí la rauxa del post.

    GARBI: Jo crec que això ja no ho he viscut mai. Ara, sí que encara veig uns pans de pagès, allà al poble, que són espectaculars!

    MARTELL DE REUS: Coll de Nargó... aquests territoris me'ls conec molt bé jo, i ara no caic en cap forn que el tingui especialment bo. M'hauràs de donar indicacions!

    MARIA: Veig que ha estat un post que ha fet de classe de català! Fantàstic doncs! Respecte al pa de duro jo he sentit i utilitzo encara l'expressió "tenir cara de pa de duro" per a la gent que té la cara ben rodona.

    RITS: Oh! Acabes de mencionar un dels meus temples personals, el Forn Mistral! Embogeixo amb el seus mini-croissanets de xocolata... cada cop que passo per allà he d'entrar a comprar-ne un grapat... oooh, manà caigut del cel.

    I respecte al canvi de llengua... Rits, Rits, Rits, a veure si anem millorant costums. Jo reconec que a vegades costa (les dinàmiques de molts anys costen de canviar), però si ho intentes et trobaràs amb la sorpresa que m'he endut jo molts cops, que gent ben castellanoparlant farà l'esforç de parlar en català, i això no té preu!

    ALYEBARD: Doncs gent com la teva flequera han de ser el nostre motiu d'esperança, allà a on aferrar-nos. Fes-li un petó ben gros de part meva!

    GUSPIRA: Forma part de l'evolució de les llengües, anar perdent paraules, anar-les modificant. Per una banda fa força pena veure com expressions tan genuïnes es perden irremeiablement, però per altra, sempre i quan això no signifiqui la substitució total, pot indicar que la llengua és viva i evoluciona. És un equilibri complicat de mantenir!

    Ah, i per cert, al facebook pots clicar "M'agrada"... és que no el tens en català??? ;p

    BARBOLLAIRE: Oh, a Sabadell, no en sé el motiu, hi ha una bona rècula de fleques que fan molt bon pa... i uns croissants de xocolata espectaculars! (embogeixo amb els del forn de la plaça de l'Ajuntament, que ara no en recordo el nom). La setmana passada estava per Sabadell i em vaig arribar a aquesta fleca només per a tornar a assaborir un dels seus croissants!

    Ah, i per cert, pena de mort a les baguettes!

    ResponElimina
  20. ARIS: Doncs tens un part de raó. Possiblement les pitjors perspectives no s'han acomplert, però això no vol dir que, a dia d'avui, això continuï essent una lluita que, almenys de moment, és d'un futur incert (i no dic negre, eh?)

    FILIGRANA: Com he comentat més amunt, estic d'acord amb aquesta visió de l'evolució de les llengües. Si una llengua canvia, muta, es transforma i s'adapta vol dir que és una llengua viva, en evolució i indicador de bona salut. El que passa és que, possiblement, ara les llengües canvien molt més ràpid i en favor de les majoritàries, que en són una o dues a tot estirar (en el cas català, el castellà i l'anglès, actualment, són les grans nodridores de paraules). És un equilibri complicat. La llengua ha d'evolucionar, però una llengua minoritzada com la nostra ha de vigilar que aquesta evolució no signifiqui la seva assimilació per les llengües majoritàries, adoptant tants termes d'aquestes que la facin una llengua subordinada i sense entitat personal... moment en el que deixarà de ser una llengua.

    CLIDICE: Molt bona la paraula "llengüet". Una evolució ben original del mot llonguet. Doncs l'expressió cavall de batre faves la he tret de les Terres de Ponent... no et sona?

    MORTADEL•LA: Ui si n'havia menjat d'aquests bastons gruixuts de pa que comentes. Però no sabia pas que s'utilitzessin com a torna. Molt bona! Ara, els animals de pa sí que no n'he vist mai. Ara m'emprenyo amb els meus flequers, que són molt poc originals!

    ASSUMPTA: Ai Assumpta, has anat a topar amb un autèntic boig de les coques de forner! Els meus amics n'estan fins al capdamunt de mi, doncs a cada poble que anem a petar, els faig parar a cercar forns, fleques i coques! I he fet uns descobriments!

    I m'has recordat aquells berenars a la font. A la masia dels meus padrins hi ha una font i de menuts hi anàvem a berenar. Quins records! Fontades en dèiem.

    Ah, i evidentment, a parlar català!

    ALBERICH: Què bonic que tinguis aquests records amb la torna. Malauradament jo ja no ho he viscut. Com a molt he rosegat (i encara rosego algun dia) el crostó del pa recent comprat tot anant cap a casa. Reminiscències d'infantesa...

    OLGUEN: Doncs mira, ara m'has emocionat amb el teu comentari, i és més, crec que tens raó. Mentre el món blocaire mantingui aquesta frescor i bona salut serà un bon senyal per a la nostra llengua. Un petó!

    ResponElimina