De Marilyn Manson a Marina Rossell

Fa mal a la vista, eh? 
Doncs no us dic res de la traca final amb Mecano i Megadeth!

Aquesta és l'estrambòtica combinació (una d'elles) que ofereix el meu iPorc en passar revista als artistes que hi tinc emmagatzemats.

He arribat a la conclusió que aquesta amalgama de músiques diverses i variades, que poblen el meu iPorc, forma part de la meva capacitat esponjosa per anar absorbint les més diverses influències que vaig rebent al llarg del meu camí vital. Excessiva capacitat, a vegades penso...

El meu primer cassett fou, oh per favor, quina vergonya... Samantha Fox (no sé si ho superaré mai). D'aquí vam saltar a Bon Jovi, Europe, Roxette, Sau... i el següent disc de Samantha Fox (oh per favor, només l'home ensopega dos cops amb el mateix roc!). Eren els meus primers contactes musicals, sempre tutelats per "Los 40 principales".

Quan vaig passar a la universitat les influències es van començar a diversificar i, així, em vaig endinsar en el món del rock i el metall, de la maneta d'Extreme, i vaig acabar bressolant els AC/DC, Los Suaves, Sangtraït, Guns'n'Roses, Metallica, Megadeth, Iron Maiden, Helloween o Blind Guardian. Això sí, tot ben amanit amb un polsim de reagge i ska, a base de ballaruques al so de Doctor Calypso, Ska-P o Mano Negra.

En aquests anys de vetllades eternes a la biblio... ai no, volia dir a la gespa de la UAB, els inputs musicals es van multiplicar exponencialment, al mateix ritme que coneixia gent de les més diverses procedències, gustos i caràcters. Fou el gran esclat musical i personal. Des d'Offspring i Green Day a Los Fresones Rebeldes i Alaska, des de The Cranberries i The Cure a ABBA i Boney-M, des d'Oasis i Blur a No Doubt i Natalie Imbruglia, des de Smashing Pumpkins i Daft Punk a Spin Doctors i Fool's Garden... i podríem seguir citant Los Planetas, Sopa de Cabra, The Police... o l'explosió de sentiments, terra i tendresa d'en Llach.

Un cop abandonada la universitat la cosa no ha tingut aturador i ja ens hem endinsat en els particulars móns d'Antònia Font, Manel, Mishima, Fito & Fitipaldis, Love of Lesbian o Ben Harper, a la vegada que algun cop m'he sorprès abraçant, perillosament, algunes tonades d'El Canto del Loco, Shakira o Melendi... glups!

Abans me n'avergonyia una mica. Sempre hi ha gent a la que li ha agradat fatxendejar d'escoltar música més alternativa que la més alternativa. No ho negaré, tots hem tingut aquell moment d'orgull personal de fer descobrir a algú un artista totalment desconegut i que jo (sí, jo!) ja el considero un clàssic imprescindible. Sempre hi ha qui t'etziba, rere un posat "d'outsider" desitjat, que si no escoltes Ràdio 3 no saps res del món de la música.

Abans me n'avergonyia una mica, ara ja no. Es veu que, ara, de tenir múltiples influències i tocar diverses tecles se'n diu "ser un eclèctic". Ah! gràcies doctor! ja tinc nom per a la meva malaltia! Sóc un eclèctic!

I així, ara, en una festa et ballo amb orgull el "Boys, boys" de la Sabrina o el "Espíritu Santo" de Delafé y las flores azules, i et canto, a cor que vols, el Waka-waka  o el "One more red nightmare" de King Crimson, i ja no me n'avergonyeixo! Sóc un eclèctic!

I per a inflamar-me una mica d'orgull, si mireu la foto de dalt segur que hi ha un nom que us sona ben poc, i jo us diré, per favor!!! si és un clàssic que hauries de conèixer!!!

I així, a un ritme ben alegre i trepidant, us desitjo un bon cap de setmana!

PD: Un tast del meu iPorc, en versió passada pel sedàs, la trobareu a la barra lateral del blog!