Adidas Epi

Unes atrotinades i inoblidables Adidas Epi als peus, una tutti-colori descolorida motxilla Serval a l'esquena (amb unes insofribles nanses que es clavaven a les aixelles de forma insuportable), un jersei de llana gruixuda i pesada dins d'aquesta, una samarreta de cotó que un cop suada ja no es dessuava ni l'endemà, un rellotge Casio per anar controlant el pas de les hores, un mapa Alpina d'Andorra, en Pau, en Marc, n'Addaia, n'Esther, en Ricard i en Roger... i un munt de ganes de gaudir de noves experiències i de passar-ho bé.

Unes robustes Lasportiva Nepal, una comodíssima i elegant motxilla Millet a l'esquena, una lleugeríssima i calenta jaqueta tècnica North Face dins d'aquesta, una samarreta tèrmica que permet suar sense sentir-se amarat, acompanyada d'un Soft-shell de gran resistència al vent, un GPS Garmin que fa les funcions de rellotge, mapa i control de la ruta a fer i realitzada (amb el mateix mapa Alpina, però, a la butxaqueta), en Nacho, en Ruben... i un munt d'experiències ja viscudes al sarró i les mateixes ganes de passar-ho bé.

Han passat quinze anys, es diu ràpid, de la meva primera aproximació al món de la muntanya. Inexpert, mal equipat, sense saber ben bé en que consistia això de trescar muntanya amunt. Va ser a Andorra, al segon cim més alt del Pirineu andorrà, el Pic de l'Estanyó de 2.915 metres. Corria l'any 1996...

Aquest cap de setmana, d'alguna manera, he volgut commemorar aquest quinzè aniversari d'inici personal en aquest esport de la muntanya (passió que, des de llavors, no s'ha aturat), i ho he volgut fer repetint aquella mateixa ascensió que ja vaig fer fa quinze anys, per primer cop, i que no havia tornat a repetir d'ençà. He tornat a fer nit en el mateix refugi lliure de Sorteny, com llavors (tot i que ara ja intento evitar al màxim les incomoditats de carretejar el sopar com un camàlic i dormir en fredes lliteres metàl·liques, tapat amb el sac de dormir fins al cap... coses de l'edat, suposo) i he tornat a refer les mateixes passes que em van iniciar i fer despertar el cuquet de la muntanya. Ara, però, com heu pogut llegir, ja no vaig amb els quatre parracs trobats per casa, i és que amb el pas dels anys he anat millorant i sofisticant el meu equipament de muntanya, alguns direu que de forma excessiva... no us trauré pas part de raó, però és el meu "hobbie", la meva passió... i forma part de la meva manera d'entendre la vida.

Aquella va ser a l'estiu, aquesta ha estat a l'hivern. Ara vaig amb altra gent a la muntanya (d'aquell grup d'abans la gran majoria han anat deixant aquesta pràctica per manca de temps, ganes o interès). Jo, però, segueixo enamorat d'aquest esport, amb la mateixa il·lusió de llavors per a seguir enlairant-me a les talaies més espectaculars i encisadores d'aquest regal de la natura que són les muntanyes.

El piolet clavat al cim andorrà del del Pic de l'Estanyó (2.915 mts)
amb el Pic de la Serrera (2.912 mts) al fons