divendres, 26 d’octubre de 2012

No em toquis els ous

Potser per l'abrupta geografia que la dificulta, potser per l'orgull bastit a base de segles entre comtes i bandolers, la qüestió és que és ferrenya terra.

Segurament rau aquí l'origen de l'exabrupte que aquell cambrer de la Plaça de Sant Pere de Besalú, davant la sorpresa dels presents, va etzibar amb veu de tro:

"Una tortilla española?!? No en tenen prou fotent-nos els calers que ara ens volen cardar els ous! Aquestes gallines són nascudes a Besalú i els seus ous ben catalans!!!"


Davant de tan magna resposta fins en Tallaferro es va remoure en les entranyes essencials d'aquella seva històrica terra. 

Fins n'Esparver fugí entre gorgs i congostos, Bassegoda enllà, sense temps d'etzibar cap altra punyalada.

"Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
alçant á la montanya los ulls humits:
-Bon comte [Tallaferro], -li demana, - ¿vos faig patir?
-De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint."

Fragment del Cant V - Tallaferro
Canigó (Jacint Verdaguer)

divendres, 19 d’octubre de 2012

Palpant la follia

"E sense mans palp, e fau de seny follia"

Jordi de Sant Jordi
(segle XV)

____________________________________________


En una fugida del meu exili mar endins, em vaig deixar endur per la meva intuïció més primària, els meus pulsos més simiescs i la rauxa més folla i així, aquests i les meves passes em van apropar, sense que hi pogués posar aturador, a vells i bellíssims calfreds oblidats.

Pujant pel camí de Pigolo (Vall Fosca) en una meravellosa tarda de tardor

Avar i individualista no volia compartir-los amb ningú més i vaig cercar refugi solitari pels meus sentiments i goigs, retroalimentació de la meva alienació, ermità en trànsit pedestre, cercador del silenci muntanyenc inviolable.

El refugi de Colomina, a 2.400 metres,
fermament vigilat per l'il·luminat Pic de Peguera i els seus 2.980 metres

Ramats d'isards, lleuger venteig, fresca punyent i absència de sorolls sobrers. Aquestes foren les darreres palpitacions d'un dia que s'escolava amb mà de pintor genial, abans de capir la veritat oculta entre els urbans: l'anhelat estol d'estels nocturns.

Gloriosa vista la que s'encalça des del refugi de Colomina.
A l'esquerra i més a prop, el Pic de Pala Pedregosa (2.874 mts).
Al mig, el més roig de tots, el Montorroio (2.862 mts).
A la dreta i en la llunyania, el llegendari Montsent de Pallars (2.883 mts).

L'endemà, reposats el cos i l'esperit, reinicí la marxa, palpant i repalpant sense mans, que ho fiu amb els peus, tot allò que el meu desterrament m'havia fet esvair.

Des de l'Estany de Colomina ja es divisa l'anhelat cim, el Tuc de Saburó (2.906 mts).
A la seva dreta el Pic de Mainera (2.910 mts)

Esquitxada d'estanys, la capçalera de la Vall Fosca irradià tot el magnetisme, ocult més enllà dels dos mil metres, de les seves muntanyes i aigües. Així les coses, un estany esdevingué mar, i una muntanya el seu emblemàtic far.

L'Estany de Mar amb el Montsent de Pallars en la llunyania, a l'esquerra,
 senya identitària de les valls que uneix (Fosca i d'Àssua).
Més ocults, els estanys de Colomina (dreta) i Frescau (esquerra).

I és quan vaig fer cim que hi veiguí clar. Els 2.900 metres del Saburó no eren l'objectiu, que eren l'excusa. No varen ser la culminació d'una excursió, que eren l'empenta cap a noves i apassionants metes.

Caminant a vol d'ocell vaig divisar més valls, més muntanyes, més estanys i més refugis... i així, vaig comprendre Jordi de Sant Jordi, i d'allà estant, palpant sense mans el Pirineu, se'm feu del seny follia. I fou llavors quan de la meva motxilla, duta del mar endins, en sorgiren sàvies paraules mallorquines que retronaren als quatre vents i a tots el cims i, per uns instants, vaig aconseguir assolir la més alta lul·liana saviesa per decidir llençar-me, doncs, a la follia.

Des del cim del Saburó es desplega la bellíssima vall de Peguera farcida d'estanys,
amb el refugi J.M.Blanc amagat entre aquests.
Més enllà, tota la immensitat inacabable del Pirineu.

Tocat pel geni dels il·lustrats i per la rauxa muntanyenca d'eco eixordador, vaig davallar de nou cap a les valls més humanes. Potser per això jo seguia veient mars prop dels 2.500 metres, allà on els mapes s'entossudien a marcar-hi estanys...

El refugi de Colomina des de l'estany del mateix nom

I així, de mar en mar, vaig tornar al meu mar endins, però no sense fer un darrer cop d'ull enrere, per palpar, ara sí amb la pell i la resta dels sentits, aquells paratges, i no oblidar mai més, vagi on vagi, on tindré sempre el meu racó foll, el meu refugi vital particular.

El refugi de Colomina, sentinellat pel Pic de Mainera.
Arreveure!

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Tres copes de més

Ja passen de les set, un altre cop, i exactament com fa un any, torno a casa, fet una desferra humana (o porcina hauria de dir) després d'assistir a la festa C@ts i a la posterior farra al Llum d'Oli, amb tota la família blogaire.

Però aquest any la cosa ha anat un pèl més enllà. Se me n'ha anat de les mans... ni una, ni dues copes de més... que n'han estat tres! Ja podeu imaginar el globus que duc...


Fa un any ja em vau sorprendre amb un premi que no pensava pas aconseguir, però així ho vau decidir. No contents amb això, va i aquest any decidiu atorgar-me'n tres. No sé qui ha begut unes quantes copes de més!

Jo, que tinc el morro fi (que per això és morro de porc) m'ensumava que podia passar alguna cosa a la categoria d'Aficions (la muntanya és la meva gran aliada!). Però el que no m'esperava era que decidíssiu donar-me premi (i encara menys el primer) en les categories Miscel·lània i Original

No m'ho esperava però em fa immensament feliç, doncs veig que no només us deixeu enlluernar per la immensitat i bellesa de les imatges pirinenques, si no que sou curiosos de mena i furgueu i grateu en els posts, en el blog, i els sabeu trobar altres coses que, fins i tot jo, no sóc pas massa conscient de tenir-hi o d'abocar-hi. D'aquí suposo que surten aquests dos primers premis (d'aquí i de la mà de pernils amb que us he hagut de subornar).

Donar-vos les mil-i-una gràcies, de tot cor, a tots i cada un dels blogaires que feu possible la catosfera, racó en el qual m'heu acollit increïblement bé d'ençà que hi vaig treure el morret ja fa més de dos anys.

Omplir de potxons als companys blogaires que m'han acompanyat, aquesta nit, en els tres cops que m'heu fet pujar a l'escenari. La sempre original Carme, la tremendament miscel·lànica Assumpta i l'Enric i la Cèlia, que volten tant o més que el porquet de Sant Antoni!

Més potxons encara pels finalistes que han estat els millors companys, un bocí de premi és per a vosaltres també.

I ara permeteu-me que us vagi deixant i que em posi dins el llit ja, que el globus que duc necessita aterrar.

Maleïdes tres copes de més!