dimecres, 22 d’agost de 2012

Emprenyant els déus

Davant la complicada situació en la que es troba el nostre menut país, i la manca d'empenta de la nostra classe dirigent, decidim agafar el bou per les banyes i anar a ofrenar els déus més nostrats, a demanar-los, per favor, que ens mostrin el camí de sortida (si pot ser sense pagar peatge) d'aquest atzucac.

Seguint l'exemple de la Grècia més antiga (i força més apanyada que la d'avui) anem a cercar les nostres divinitats a la muntanya més alta del país, que si allà era l'Olimp, aquí li'n diem Pica d'Estats (topònim que potser ja podríem prendre com a resposta divina de l'oracle de les catalanes deïtats).

Però per tal de fer l'ofrena més sacrificada, i d'aquesta manera més valuosa i efectiva, decidim no prendre el camí més fàcil i habitual, des de Vallferrera (Pallars Sobirà), i fer l'ascensió en processó purgatòria des de l'occitana Vall de Riufred. Això ens obligarà a llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, a fer moltíssims metres de desnivell pel camí relliscós, vertical, infernal i trencacames de Riufred, i a progressar per una divertida cresta tot coronant uns quants tres mils, abans d'arribar a tocar el cel.

En els clarobscurs de la matinada l'Estany de Soulcem (Arièja - Occitània)
contempla les nostres primeres passes en processó silenciosa

Així que ens endinsem, esbufegant de valent, per la maleïda Vall de Riufred fins a topar amb un indret que, per bellesa oculta, solitud sepulcral i aigües virginals, ens confirma que allò ha de ser, sens dubte, terra de déus.

L'Estany de Canalbona, ja fregant els 3.000 metres, és un indret proper al paradís

Un autèntic mal pedregar (potser sinònim dels nostres garrotxins viaranys nacionals) ens condueix, llastimosament, fins al menut Collet Franc, ja a la cresta de la Pica d'Estats, divisòria d'aigües catalanes i occitanes.

A l'esquerra de la foto podeu veure com acabem pujant a quatre grapes
els darrers metres d'aquesta feixuga tartera, deixant l'Estany de Canalbona ja al fons

I coronem el primer tres mil de la llarga processó ritual, el Pic Rodó de Canalbona (3.005 mts). Des del seu damunt podem gaudir de la divina cresta que haurem de seguir progressant si volem arribar a ofrenar els nostres déus.

Al bell mig la Punta de Gabarró i just darrere l'altar major, la Pica d'Estats!
A l'esquera, ja més enllà, el Pic de Sotllo que deixarem per una altra ocasió

Així que seguim progressant per la costeruda i solitària cresta fins a assolir el segon tres mil del dia, la Punta de Gabarró (3.114 mts). A ponent, a la banda catalana, podem observar la immensitat del paisatge pallarès als nostres peus.

L'Estany d'Estats (en primer terme), l'Estany de Sotllo (el segon)
 i tancant la vall glacial més enllà, el cim del Monteixo (2.902 mts)

Déus nostrats de la Pica, ja som més a prop de fer-vos cabdal i greu ofrena...

La sempre populosa cima de la Pica d'Estats (3.143 mts),
de la qual només ens separa el tram més temut, aeri i afuat de tota la cresta

Duent la responsabilitat del país a les espatlles creuem passos exposats, ens arrapem amb mans i peus a la roca, saltem a banda i banda de l'afilada navalla rocallosa, i només ens aturem a trobar el millor pas, a cercar aquella fita miraculosa que ens permeti seguir cavalcant aquell allargassat, esprimatxat i esquistós cavall aeri.

Heus ací un porquet crestejant cap a la Pica d'Estats, observat per les
dues inconfusibles agulles, de la recent coronada Punta de Gabarró

I finalment aconseguim l'anhelat cimal català, el sostre del nostre país, l'Olimp dels nostres déus! Arriba el moment de fer la respectuosa ofrena i el prec d'una sortida digna per la nostra dissortada pàtria.

Amb les nostres millors gales despleguem una ventada estelada al cim de la Pica d'Estats,
ofrena d'uns catalans desorientats.
Oh déus de la terra catalana, cap on ens hem d'encaminar?

I és llavors quan aquestes nostres deïtats es revolten irades de que haguem pujat fins allà a fer-los la guitza i ens envien, a mode de resposta al nostre prec, núvols, trons i una amenaça imminent de xàfec de tempesta.

Abatuts però no vençuts, encara guardem fe en la clemència divina, i decidim engrandir el sacrifici fins a coronar dos tres mils més, el Pic de Verdaguer (3.133 mts) i el Pic de Montcalm (3.077 mts).

El Pic de Montcalm (ja a Occitània) des del cim del Verdaguer (encara a Catalunya)
Es divisen ruixats en la llunyania...

Però malgrat aquests esforços, les més altes esferes divines del nostre país semblen estar emprenyades com una mona i ens foragiten dels seus dominis a base de trons paorosos i núvolades de negres cotons.

I així retornem corrents a la salvatge i solitària Vall de Riufred on ens enxampa, finalment, el temut càstig per haver gosat destorbar la pau d'uns déus que semblen haver-nos oblidat. Un xàfec de proporcions majestuoses ens xopa, ens cala i ens transforma en encara més relliscosa i infernal la baixada cap a Soulcem.

Tal fugida cames ajudeu-me no podia acabar d'altra manera que en una magnífica i plàstica relliscada, ben pla a terra, i enfangat de cap a peus...

Ja a Soulcem de nou, però, ironies del destí, torna a brillar el sol. Sembla que l'enuig diví ha estat passatger i ja tornen a estar distrets, de nou, en els seus jocs de déus, i nosaltres oblidats, en els nostres garratibaments territorials.

Així que després d'onze hores de camí i de coronar cinc tres mils, d'entre ells el nostre Olimp, una cosa ens ha quedat molt clara, o ens ho fem nosaltres, tots junts i a la nostra manera, o no ens en sortirem.

El nostre Olimp particular, la Pica d'Estats ha dictat sentència.

El massís integral de la Pica d'Estats, des del cim del Montcalm,
des del qual gaudim d'una bella panoràmica de tot el traçat més aeri
de la nostra particular i crestada processó nacional

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruits com a poble"

diumenge, 12 d’agost de 2012

A Sibèria!

Del còmic de Mortadelo i Filemón
"Un Mundial 78 que sale bastante pocho"

Fins i tot als còmics de Mortadelo era temut l’antic i malaurat càstig soviètic, en forma d’exili, sota els rigurosíssims freds siberians.

Doncs imagineu si, a les 9 del matí d'un dissabte de ple hivern, cada quinze dies, et queia a sobre aquesta sentència... a Sibèria! I és que durant dotze anys vaig defensar la samarreta de l’equip de bàsquet de l’escola de tota la meva vida col·legial (del parvulari fins a COU), i la pista de bàsquet on jugàvem a casa s’anomenava així... la Sibèria.

Aquesta pista no deixava de ser un dels patis de l’escola, totalment descobert, a l'intempèrie, i ubicada de forma que, per no sé encara quins set sous, sempre hi feia un fred de mil dimonis.

Així que imagineu uns vailets, a primera hora d’algun matí de ple hivern, en calça curta (que llavors els pantalons de bàsquet eren arrapadets i no com ara, que semblen uns despenjats), corrent darrera una pilota de bàsquet. A més, no es pot dir que aquesta sigui ni petita ni tova, i per tant, quan rebies alguna pilotada amb mala folla, a la cara o a les cames, el dolor ja habitual de la bufa pilotaire, es multiplicava per unes quantes xifres a causa del maleït fred que feia en aquella endimoniada pista, anomenada la Sibèria.

D'aquí

Almenys, però, nosaltres encara corríem (si no és que et tocava “xupar” banqueta... cosa que, ara em tiraré unes floretes, a mi no em passava gaire...) i ens podíem espolsar el fred de sobre a base de contraatacs fulgurants (que ho feia sovint) o d'alguna cleca ben rebuda anant a lluitar algun rebot (que ho evitava sovint) amb angelets que en feien dos com tu.

Però, amb el temps, he vist de forma molt clara que qui es mereixia la victòria en cada un d’aquells partits no érem pas nosaltres, ni de bon tros. Qui se la mereixia era aquell personatge que després de treballar tota la setmana, es llevava el dissabte ben d’hora, t’acompanyava cada cap de setmana on fos, a l’hora que fos, fes el temps que fes, i s’empassava uns partits que, tot i que amb els ulls d’infant jo creia d’un joc de Globetrotters, revisats amb ment adulta te n’adones que havien de ser, com a mínim, difícils de digerir.

A la Sibèria, evidentment, també hi era ell cada dia de partit. Amb aquell fred siberià, estàtic a la línia de banda, sense poder córrer, i només movent-se al so de les escletxes de sol que arribaven a la pista. Aplaudint les jugades, més que per l’espectacle, suposo que per atenuar el fred que l’hi tenallava les mans. Sabent que mai seria una estrella de la NBA, però animant-me cada cop que l’errava, o sentint-se rabiosament orgullós cada cop que anotava un triple.

Allà va ser-hi, evidentment, mon pare, partit rere partit durant tots aquells anys, aguantant estoicament el barroer joc d’uns infants cridaners mentre patia, en silenci, el temut càstig glaçat de la Sibèria.

Gràcies papa!

Aquella inoblidable cistella que vaig fer al darrer segon, contra el JAC Sants, i que va ser el moment basquetbolístic que més a prop vaig ser de les estrelles, te la dedico a tu!

Ah, i aquesta temporada et convido al Palau Blaugrana a veure el retorn del nostre estimat Saras!

Un potxó! 

dimecres, 1 d’agost de 2012

El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,
i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”