dimecres, 27 de febrer de 2013

Insatisfacció permanent

"Potser esperem que, qualsevol dia, tot superant una balma, o pujats en una aresta, ens vingui a la ment la resposta a tots els nostres dubtes, a aquesta insatisfacció permanent que portem a dins"



Tot i el vergonyant maltractament castellà als nostres llinatges, això no pot ocultar la tenacitat del cognom d'aquest emblemàtic excursionista lleidatà.

La ferrenya actitud, davant la vida i la muntanya, d'aquest referent del nostre excursionisme se'l va endur en un desgraciat accident, mentre escalava el Couloir de Gaube, a la cara nord del Vinhamala, l'any 1976, quan comptava únicament amb 23 anys. Molt jove, massa jove afirmaríem pràcticament tots.

Però si llegim detingudament la seva cita que encapçala aquest post, potser podrem arribar a capir i entendre, ni que sigui en breu llambregada, l'espurna catalitzadora que el duia a grimpar per aèries crestes, a escalar desplomats, a aferrar-se amb l'ànima i les ungles, fins a les darreres conseqüències, als colossos rocosos muntanyencs: la insatisfacció permanent.

Aquest mateix neguit, em permeto afirmar, és compartit per alguns de nosaltres i és el què fa que, ja sigui en entorns d'alta muntanya o en els vertiginosos espadats del dia a dia, lluitem aferrissadament contra aquesta sensació d'ofec i desassossec que ens rosega per dins, com cuc afamat que ens remou i ens consumeix les entranyes. A tal efecte cerquem, amb ulls àvids de respostes, aquella solució final, aquella gran veritat que ens permeti entendre aquest garbuix de món en el què vivim i encalmar la intranquil·litat que ens atorrenta.

Ara bé, com més camins fem, més cruïlles trobem. Com més cims coronem, més vistes assolim i noves muntanyes desafiants ens reptaran. La recerca de respostes no genera altra cosa que la intensificació d'aquesta permanent i ferrenya insatisfacció.

I tant acusada pot arribar a ser aquesta incomoditat que, a voltes, em pregunto si no valdria més viure en un entorn menys abrupte i més suau, sense tantes cingleres al voltant, i amb planúries d'increïbles, acolorides i edulcorades postes de sol a l'horitzó. Temo que sigui millor i més fàcil viure narcotitzat fins a les orelles, en banyera buida de compromisos i avideses personals però vessant d'aigües càlides, espessos vapors entelants de realitats, i escumes d'artificiosos sabons perfumats i embriagadors.

Deixar de sentir-me dir "mai seràs feliç", per ablanir el meu caparró bullent i barrinador i instal·lar-me, definitivament, a la meva zona de confort més personal...