El porquet de Sant Antoni

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). La Vall Fosca (II)

2012-03-04T10:21:00.000+01:00

Continuant amb la trilogia iniciada fa uns mesos a les Valls d'Àneu, avui viatjarem fins a la fantàstica Vall Fosca.

En aquesta estreta vall pirinenca trobarem l'exemple de la ràtzia que s'ha quedat a mig camí, la que semblava que anava a triomfar però finalment es va haver de batre en retirada. Malgrat això, tan ferotge fou aquesta incursió que ha deixat el territori amb unes cicatrius mal sanades, que supuren sang i saó, que dolen només de tocar-les, que esparveren només de veure-les.

El que eren prats i pastures ara són un cementiri de restes d'obres,
d'accés prohibit en llengua forastera

Algú va pensar que aquesta vall, pràcticament verge i oblidada, podia ser una bona seu de milers de places hoteleres, centenars d'apartaments i habitatges, discoteques, aparcaments, centres de convencions, un spa, camps de golf, i tot, sota la justificació d'unes pistes d'esquí que s'havien d'enfilar pels paratges de la muntanya de Filià.

El que havia de ser un telecadira ha quedat com un esquelet de formigó al bell mig de la vall

Un projecte desproporcionat per les dimensions de la vall i la seva vàlua natural. Malgrat tot, un projecte majoritàriament acceptat per les gents dels menuts poblets de la Vall Fosca i, just per això, iniciat amb destructora fúria. Tal és la desesperació del nostre món rural. Tal és la manca de futur que envolta la nostra pagesia que fa que els ramaders i agricultors que encara ens queden es llancin als braços de l'ós més perillós, que t'acull i que t'ofega.

El poblet d'Espui ha desaparegut literalment rere fileres d'apartaments buits
i a mig construir i grues palplantades i abandonades

Potser pel grau d'aberració del projecte, potser per alguna mena de justícia divina pirinenca, just en aquesta recòndita vall pirinenca van aparèixer els primers dramàtics símptomes de la crisi que arribava i de la bombolla immobiliària que acabaria esclatant a tot el país. Varen voler ser pioners en la transformació dels usos tradicionals pirinencs i dels seus paratges, muntanyes i valls i varen acabar essent uns pioners de la crisi, de les seves funestes conseqüències i de les ferides, a sang freda, del capitalisme més afamat.

Un capitalisme que va fugir de la vall més ràpid, fins i tot, del que va arribar...

Ja fa gairebé quatre anys que els diners es varen escapar vall avall, que els enginyers i obrers varen tocar el dos, que les màquines tocaren el pirandó, que el "futur" va escampar la boira... i que la Vall Fosca va perdre prats, pastures, bous i esquelles.

I allà roman la brutícia del que havia de ser un gran complex urbanístic i d'esquí, d'aquella ràtzia que no va triomfar per complet, però que ha transformat, definitivament, el territori i l'imaginari mental de la gent de la comarca.

I allà no s'hi han quedat ni els diners, ni el futur ni el progrés... i fins i tot, ni els flocs de neu que s'havien d'esquiar, cada cop més escadussers.

I allà s'hi han quedat les restes del capitalisme més foll que tot ho trepitja, i que si no triomfa, tot ho abandona.

El campanar de la mil·lenària església de Sant Julià d'Espui observa
les clavegueres d'uns carrers que mai no existiran...

En definitiva, allà s'hi han cagat i allà hi han deixat la merda, que seguirà baixant per les clavegueres de carrers sense nom ni fesomia, que seguirà davallant per les clavegueres d'un capitalisme brut, pudent i descarnat.

Bra(h)ms a l'Auditori

2012-02-22T06:00:00.000+01:00

Corria l'any 2004 hi circulava encotxe per carreteres giragonsades enmig de vinyes direcció a Font-Rubí (AltPenedès), per temes laborals. Era un matí assolellat. A la ràdio sonava la veude l'Albert Om, en el seu programa de "L'hora del pati" a RAC1,llavors una joveníssima emissora.

Va anunciar una entrevista amb ungrup de música de nom força ridícul, Antònia Font. "Ja tornem atenir aquí un dels grups de pandereta típics del nostre país, aptes només per atocar en festes majors de pobles i barris", vaig pensar. Presentavennou disc i segons assegurava el futur "convidat", començaven a sonaramb força.

Cantaven en català i venien deMallorca.

No recordo per quins verals vaavançar l'entrevista però sí que, en un moment d'aquesta, quan jo ja entrava alpoblet de Font-Rubí, van començar a desgranar aquesta cançó (que si cliqueu a l'enllaç veureu que de menut m’anavacom anell al dit...). Em vaig quedar frepat. Això no era la típica música “petarda” de revetlla, aquí hi havia untresor musical per descobrir!

De la seva maneta també vaig descobrir, per primer cop, el Gran Teatre del Liceu

Des de llavors, mica en mica, emvaig anar endinsant en el particular món dels Antònia Font, sorprenent,extravagant i oníric.

Vaig descobrir que una mirada potser “d’oliva i de gel” i que potestar mancada “d’una banda sonora” i “d’una capa de mel”. Però també vaigdescobrir que es pot sentir una “dolça besada”,encara que tingui “gust a que s’acaba”.Potser per això, també vaig aprendre que la tristesa, s’hi ens hi esmercem, potresultar menys feridora del que és. Només hem d’alçar la vista i divisar-la com“es despenja del cel per ses estrelles” sabent que, en el fons, només “és una músicaaustro-húngara i vermella”.

Però com a bons "alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar" i així, m’he descobert, al bell mig delsPirineus, cantant als quatre vents als “calàpets,nenúfars i princeses”, tot culminant els meus melòdics brams, entre elscims, carenes i cingleres, amb un “wa yeah!” eixordador.

"I avui som dimecres, també som dijous" i, per fi, els Antònia Font i jo hemsincronitzat els nostres rellotges per al concert d'aquesta nit a l’Auditori deBarcelona. Per tercer cop des que els vaig descobrir podré tornar a capbussar-me, en directe, en aquest món surrealista i bramarmelòdicament les seves cançons, talment com ho fan “ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí” o com les “canten ses sirenes aproximadament per noexistir”.

Replay by Antonia Font on Grooveshark

I els isards, marmotes i cabirolspirinencs tremolaran de nou. Entre ells ja s'estan alertant que, aquesta nit, “en silenci, sentirem bosc endins es bramuls”.

A la cuneta

2012-02-17T17:28:00.000+01:00

Aturat a la cuneta d'una solitària carretera prop de Milford Sound,
entre el sol, la pluja i l'Arc de Sant Martí
(Nova Zelanda, setembre del 2009)

Feia temps que s'esforçava per a ser un bon conductor. Sempre conduïa correctament pel seu costat de la carretera, respectava els senyals de velocitat, posava l'intermitent per avançar, accelerant quan pertocava i frenant quan la via o el trànsit ho requerien.

Mai insultava i mirava de no emprenyar-se amb els altres conductors, ans al contrari, els ajudava a incorporar-se a la via, a facilitar-los l'avançament quan tenien pressa i, fins i tot, s'aturava si algun d'ells havia fet pana.

No es considerava un sant ni un àngel, però tampoc un màrtir de la carretera. Senzillament mirava de ser un bon conductor, amb mà esquerra i força destresa.

Un dia algú es va fixar en la seva manera de conduir i el van voler recompensar fent-lo del "club dels bons conductors", donant-li un cotxe millor i deixant-lo circular ja per autopistes i autovies, viatjant més lluny i anant més enllà.

Li van dir que l'únic que havia de fer era prendre la següent sortida de la comarcal, per la que feia temps que viatjava, i agafar velocitat i direcció cap a la via ràpida més propera.

Il·lusionat, nerviós i amb moltíssimes ganes de passar a ser un conductor de primera va fitar la vista a l'horitzó, fins que va entrellucar l'anhelat cartell anunciant la sortida que li havien dit que era la seva. Com sempre feia, des que el món és món, va posar l'intermitent senyalitzant correctament la seva sortida imminent d'aquella carretera.

Però quan ja iniciava la maniobra, de sobte, se li va creuar a alta velocitat un Porsche Chayenne negre (massa sovint, símbol d'arrogància) i el va obligar a fer un brusc cop de volant, a desviar-se de la trajectòria prevista i, finalment, a saltar-se la sortida que havia d'agafar. I mentre això passava, de regal, es va endur quatre insults del conductor del cotxe negre, una ratllada a la carrosseria i un retrovisor volatilitzat que passà a millor vida.

Del cop de volant, la frenada i l'espant, el bon conductor va acabar esbalçat a la cuneta, rere unes marques fosques de pneumàtic erosionat, aferrades a l'asfalt negre, i havent-se passat el cartell del bon camí que ell hagués hagut de prendre.

El Chayenne negre no havia ni frenat i ja s'havia esfumat polsant en la llunyania. Ningú més a la carretera. Només el bon conductor estimbat a la deserta cuneta.

Aquell bon conductor va maleir mil-i-un cops els ossos del propietari del Porsche negre i va cridar als quatre vents que allò no es feia així ni d'aquella manera.

Atordit i atemorit, però, també va pensar que potser s'havia equivocat ell i que, tal volta, en aquell país de bojos els cotxes circulaven per l'esquerra.

Fos com fos, només podia fer que reincorporar-se de nou, i com pogués, en aquella secundària carretera i seguir fent camí, amb el cotxe espatllat i la confiança malmesa. El que ja no tenia tan clar era si calia seguir endavant per aquella monòtona, solitària i cada cop més mal asfaltada via, o bé posar l'intermitent, tot fent un canvi de rumb, virant el sentit del seu camí, i encarar els fars del seu cotxe cap a noves direccions i altres empreses.

Disappointment by Cranberries on Grooveshark

"But it won't be any harder

and I hope you'll find your way again.

Disappointment, disappointment..."

Innocència torçada, virginitat perduda

2012-02-07T06:00:00.000+01:00

Quan em van proposar perdre la virginitat a cops de maluc, revinclant-me i retorçant-me, tenint en compte la meva flexibilitat digne d'un caramel "Sugus", vaig posar cara d'espant i vaig començar a barrinar com ho podia fer per a complir els desitjos proposats, sense perdre la vida en l'intent, en alguna disciplina que estigués més a l'abast de les meves aptituds terrenals.

Així que, cercant formes alternatives i originals de pèrdues de virginitat a base de moviments de torsió, vaig pensar en una opció més innocent i que em podia salvar mínimament el meu, ja en entredit, honor.

I si torsió en anglès és twist...

Ja està! Com el gran Chubby Checker...
a retorçar-se a ritme de twist!

Així que vaig comprar-me el vestit i les sabates més lluents i em vaig disposar a perdre la meva immaculada virginitat... dickensiana! I tot als compassos del Twist!

Setmana rere setmana, a base de cops de maluc al sofà i al llit, revirades de guió, salts de pàgina i torsions en la retorçadíssima vida del Twist, em vaig anar endinsant en el seu món tan particular.

Zigzaguejant al límit de la trencadissa de genolls vaig anar descobrint com, mentre Dickens em furtava la meva virginitat, al Twist li torçaven la seva innocència, i no a cops de maluc, si no a base d'impactes més profunds i dolorosos.

En el temps de descompte, esgotat, exhaust i amb un mal insofrible de turmells, malucs i genolls, he acabat els revinclaments d'aquest ball frenètic. Això sí, ben sadollat i satisfet d'haver fet el meu primer Dickens.

I si una lliçó en puc extreure d'aquest meu primer Dickens és que cal estar ben amatent de quina mà prenem com a parella de ball. Si una, a cops de bondat, ens pot ajudar a fer la més bonica de les piruetes, l'altra, a cops de peu ens pot fer perdre bous i esquelles i la més infantil de les innocències.

Potser he fet Pasqua abans de Rams i he fet un Dickens abans d'estar-ne enamorat. Però després de l'experiència puc assegurar que la propera vegada seré més cavaller. M'acostaré a la meva llibreria preferida, genuflexionaré els meus malmesos genolls dansaires i li sol·licitaré al senyor Dickens, gustosament, el proper ball.

I l'altra persona que trauré a ballar, amb tots els honors, és l'Assumpta, (amb permís d'en Josep Lluís) que amb la seva iniciativa i empenta per a commemorar el bicentenari del naixement d'en Dickens ens ha enredat, a un bon nombre de blogaires, a saltar a la pista de ball i moure l'esquelet al so de la música dickensiana!

Enhorabona Assumpta! (I disculpes per mentir-te una miqueta aquests dies dient-te, en repetides ocasions, que no podia participar en la teva proposta. De fet, al cap de poc que la llancessis ja m'havia comprat el llibre i l'he acabat just a temps! Little surprise! :D).

Esquerar-se en terres escandinaves

2012-02-03T21:47:00.000+01:00

Ara fa deu anys, l'hivern del 2002, concretament el 22 de gener, va ser el primer cop que em vaig esquerar del niu familiar, i vaig anar a petar a aquí:

Solna (Suècia - Sverige)

4th floor

Room 407

De la mà d'una beca Erasmus vaig decidir acabar els meus estudis ben lluny de casa, a les fredes terres escandinaves d'Estocolm (Solna és a Estocolm com pot ser l'Hospitalet a Barcelona, és a dir, un municipi adossat a la capital sueca).

Recomençar per primer cop en un país diferent, en una ciutat desconeguda, amb una llengua estranya. Teixir una nova xarxa de companys i amics, desconeguts fins a l'instant. Moure's i integrar-se en una nova societat, en certs aspectes, realment peculiar, civilitzada, innocent i individualista. Confirmar empíricament el mite suec...

Ser, per primer cop, realment responsable de la meva pròpia microeconomia (o nanoeconomia...) gestionant completament la meva vida i la meva "casa", la meva habitació, on queia rendit després de dies plens de noves, contínues i inesborrables experiències.

L'habitació 407

Sense tenir un guió prefixat, vaig acabar convertint aquell menut espai en una mena d'exposició autobiogràfica. Era molt lluny de casa per primer cop en la meva vida i, suposo que, va ser una forma d'allargassar el cordó umbilical del qual m'havia nodrit fins llavors.

Així que s'hi podien trobar des de les coses que duc més endins, a les pròpies entranyes, (els pares, el Barça, el meu país petit i lliure...) passant per les més pràctiques per a un estudiant estranger en terra estranya (el plànol d'Estocolm, els diccionaris d'anglès i suec...) a d'altres més eixalabrades (pósters d'Iron Maiden, del Calvin & Hobbes i d'alguna xiqueta lleugera de roba...). Sense que pogués mancar el nòrdic més horrorós però més econòmic que vaig poder trobar a l'Ikea!

Recordo que estrany em vaig sentir els primers dies i nits que vaig passar en aquell cubicle llavors impersonal. Les parets nues feien companyia a la meva solitud, no coneixia res ni ningú, i enyorava els meus, tot mirant pel finestral de l'habitació i veient un contradictori paisatge fosc i blanc, refotudament inalterable durant setmanes i setmanes...

Les vistes des de l'habitació 407 a la meva arribada

Però recordo, també, el matí assolellat de l'1 de juliol del 2002. El dia del final del meu Erasmus. Abans de tancar la porta per últim cop, vaig fer una darrera ullada a la meva habitació, llavors altre cop amb les parets despullades, i lentament una llàgrima va brollar de cada un dels meus ulls.

Ja començava a enyorar aquell minúscul cubicle, el meu refugi, el que va esdevenir, amb tots els honors, la meva primera casa d'emancipat, la meva inoblidable llar en terres escandinaves.

Sverige by kent on Grooveshark

Sverige, Sverige, älskade vän

vi skålar för en midsommar till.

Välkommen, välkommen hit

som om tiden stått still

_________

Suècia, Suècia, estimada amiga

brindem per un altre "midsommar".

Benvingut, benvingut aquí

siguis qui siguis, siguis on siguis.

La increïble història de l'home de nom estrany

2012-01-29T21:32:00.000+01:00

Cal córrer per atrapar els somnis

Hi havia una vegada, en un país molt i molt llunyà, un home de nom estrany que vivia sense grans escarafalls, però satisfet. Tenia feina en una obra de construcció i, quan sortia d'aquesta, en el seu temps lliure, era feliç corrent quilòmetres i quilòmetres.

Un dia, però, mentre era a la feina va patir un accident. Una explosió el va deixar cec. Els metges el van intentar curar, el van operar fins a dues vegades però no hi va haver res a fer... va perdre definitivament la vista. I no només s'hi va deixar la visió en aquell accident, també s'hi va quedar la seva il·lusió de fer quilòmetres. El seu gran anhel de córrer també es va enfosquir definitivament aquell maleït dia.

Malgrat tot, aquell home va intentar seguir fent vida normal, i així, es va casar i fins i tot va tenir dues filles. I així van anar passant els anys...

Fins a dotze anys van passar fins que un bon dia, uns senyors de l'altra punta de món es van assabentar de la trista història d'aquell bon home de nom estrany i, amarats de bon cor i ànima, van voler tornar-li una mica de llum a la seva vida. Així, el van convidar a córrer, de nou, una marató, i a fer-ho a la ciutat d'aquells bons homes.

- Com ho faré? No tinc pas diners per a viatjar?
- Nosaltres t'ho pagarem tot.

- Però si no hi veig! Sóc cec! No puc córrer! Des que vaig perdre la vista, fa dotze anys, que no he tornat a córrer!
- Nosaltres et posarem un guia.

I així fou com aquell home de nom estrany va viatjar molt lluny del seu país, convidat per aquella bona gent, i es va plantar a la línia de sortida de la marató d'aquella gran ciutat, la va córrer i, malgrat patir moltíssim, la va acabar!

Aquell home de nom estrany tornava a ser feliç... havia tornat a córrer malgrat ser cec, havia acabat, de nou, una marató!

Però la bona fe d'aquella gent que l'havia animat a córrer de nou semblava no tenir límits. No prou satisfets havent tornat una mica de llum en la vida d'aquell home, li van voler tornar tots els colors d'aquesta vida. Li van voler pagar una operació de transplantament de còrnia per a intentar tornar-li la visió.

I així s'esdevingué, i l'home de nom estrany, dotze anys després d'aquell malaurat accident, va recuperar la vista completament. I la primera cosa que va veure fou, per primer cop, la cara de les seves dues filles de sis i vuit anys...

Tal fou l'alegria descomunal de l'home de nom estrany que va prometre, a aquella bona gent que tan havia procurat per ell que, durant el proper any tornaria al seu país a entrenar durament, a córrer tant com calgués, amb l'objectiu de poder participar en la marató... dels propers Jocs Olímpics!

I així ho feu i l'any següent va poder entrar a participar a la marató olímpica! Dels cent dotze escollits ell n'era un!

Durant la cursa, l'home de nom estrany, que no era un corredor professional, va veure com es retiraven força companys de cursa, però ell aconseguia seguir sumant quilòmetres. Era l'últim classificat, a molta diferència del penúltim, però no es va rendir. Havia promès participar a la marató olímpica i havia jurat acabar-la... i així ho va fer!

Ja feia dues hores que el penúltim corredor havia arribat, fins i tot les portes de l'estadi olímpic estaven tancades ja que ja s'estava celebrant la cerimònia de clausura d'aquells Jocs, però el corredor de nom estrany va arribar a les portes de l'estadi! Allà, per tal que pogués completar el que haurien d'haver estat els darrers metres de la volta dins l'estadi, li van habilitar una pista a fora i, així, va poder completar la marató olímpica, la seva marató personal, la seva promesa, el seu gran anhel.

Els quatre jutges de la prova i poquíssims periodistes, atents a aquella gesta, van ser els únics testimonis d'un moment màgic, el moment en que un home complia un somni, el moment en que l'home de nom estrany atrapava el seu somni!

En acabat, l'home de nom estrany, tan discretament com havia arribat, va retornar cap al seu país llunyà on va viure feliç, per a sempre més, amb la seva família, la seva dona i les seves dues filles.

D'aquesta, i no d'altra manera, es va esdevenir la increïble història de l'home de nom estrany.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos!

____________________________________

Sabeu que aquesta increïble història està basada en fets reals? Sabeu que això va passar molt a prop de casa nostra... tan a prop com als Jocs Olímpics de Barcelona? Voleu saber com es deia realment l'home de nom estrany?

Si voleu, doncs, escolteu el clip que us deixo, són 8 minuts, però us asseguro que valen molt la pena, és una història senzillament brutal!

Aquest cap de setmana, després de moltíssims dubtes, m'he inscrit, per primer cop a la meva vida, a una marató! En concret, a la marató de Barcelona del proper 25 de març (el comptador, que fa mesos que tinc a la barra lateral del blog, era només una arma més per anar-me convençent de que ho havia d'intentar!).

L'objectiu, com en la increïble història que us he apropat, serà acabar-la i punt! Si cal, l'últim! Serà un repte difícil, molt difícil, però espero que l'esperit de l'home de nom estrany m'acompanyi en l'intent d'atrapar aquest petit somni!

Perseguint el secret de les Janes

2012-01-25T19:50:00.000+01:00

Després del frustrat intent per terra de vents vam decidir intentar-ho, aquest cop, per terra d'estanys. I allà on es barregen aigües i muntanyes és, sens dubte, territori de fades, indret de Janes.

Malgrat els mals averanys que acostumen a anar associats a aquestes Nimfes de llacs, ens vam arriscar a endinsar-nos en els seus dominis, a la capçalera de la Vall Fosca, per a comprovar si, quan fugen del fons de la vall, per Lo Forat des Janes, prop de Molinos, poden arribar fins als estanys muntanyencs que coronen aquesta preciosa vall.

A l'estany Gento, però, només hi vam trobar les restes de quan la Vall Fosca va esdevenir la vall de la llum.

A principis del segle XX es va construir la central hidroelèctrica de la Vall Fosca,
amb obres que van unir desenes d'estanys a la capçalera d'aquesta

Tot xiruquejant, i com que no divisàvem cap Dona d'aigua, vam decidir guanyar un dels cims de la zona per a veure si, com Flordeneu al Canigó, aquestes havien decidit prendre verdaguerians viaranys i viure als cims de les muntanyes.

L'escollit fou el Pic de Mariolo (o Nariolo), de 2.857 metres,
que treia el caparró entre pales de neu absent de rastres

L'ús dels grampons i el piolet (per fi!!!) ens van ser necessaris per a rampejar en una neu endurida pel glaç, el fred i el vent. Finalment, però, assolírem el cim del Mariolo, frisant poder sorprendre alguna Encantada, si no en aquest cim, potser en algun de proper.

Malauradament, ni cap aquí...

Panoràmica, sense Janes, a ponent del cim del Mariolo

Ni cap allà...

Cap al nord, el rosari de cims d'Aigüestortes, deserts de Janes també...

Sense perdre l'esperança varem davallar del cim del Mariolo per anar a cercar més estanys on potser les Aloges dormien el seu somni hivernal.

El Pic de Mariolo, a la dreta, des dels Collets de la Reguera

I així varem topar amb l'encantador estany de Grenui, on la solitud de l'entorn ens va fer pensar que potser algunes Païtides haurien perdut la seva habiutal temença i haurien decidit sortir dels seus caus i divertir-se, tot lliscant per les glaçades aigües, a l'escalf del sol radiant d'aquell matí. No hi hagué sort tampoc.

L'estany de Grenui, prop dels 2.500 metres, completament glaçat... i solitari

Només ens quedava un darrer intent. Era un lloc que no ens podia fallar. Un estany enclotat, amagat entre muntanyes, desert... ideal per a que les Fades abaixessin la guàrdia i, enriolades, es deixessin veure distretes i entretingudes en sensuals jocs, amb la seva cabellera daurada al sol. L'estany, degut a la seva ubicació camuflada entre carenes i cingleres, l'anomenen precisament, Tapat.

L'estany Tapat, totalment glaçat també, des de la Collada de la Font Sobiranes,
vigilat pel Castell de Rus, de 2.760 metres, i el Port de Rus, a la seva esquerra,
històric camí que unia les Valls Fosca i de Boï

Les glaçades aigües de l'estany Tapat, però, tampoc ens van deparar l'anhelada troballa, cap Jana hi vagarejava, ni despistada ni enjogassada.

Així que ho vam haver d'assumir, aquell no era el nostre dia! No podríem descobrir el secret que envolta Lo Forat des Janes! Vam plegar els grampons i el piolet i vam decidir tornar cap a casa a guardar-nos del fred que ja amenaçava en la posta de sol.

Abans, però, aquests meravellosos i agraïts Pirineus sí que van decidir regalar-nos una postal meravellosa del camí de retorn, amb el sempre imponent Montsent de Pallars com a primer contrafort pirinenc nevat, àngel de la guarda del nostre camí de tornada.

Des de la Collada de Font Sobiranes es pot gaudir d'una panoràmica preciosa
amb l'estany Gento a l'esquerra i el Montsent de Pallars (2.883 mts) a la dreta

Potser és que a les Janes no els agraden les aigües glaçades, potser ara hivernen o potser prefereixen el reflex de la lluna sobre els estanys, que el sol enlluernador. Potser, senzillament, no era el nostre dia de sort, tanmateix però, puc afirmar, amb tota seguretat, que va ser un dia de muntanya genial i rodó!

___________________________________

Si us animeu a intentar trobar-les vosaltres mateixos, sempre podeu refer les meves passes!

Chop Suey

2012-01-20T16:56:00.000+01:00

Tot i que darrerament sóc molt més irregular en les meves participacions a Relats Conjunts, no he volgut deixar passar l'ocasió de celebrar amb tots vosaltres la celebració de la 50a iniciativa!

Vagi de gust!

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

NOIA 1: Beneïda la nit que vam decidir i aconseguir escapar-nos d'aquell cau de rates de mala mort... No sé com vam sobreviure dos anys dins aquell bordell, esclavitzades, maltractades, humiliades...

Quan vaig haver d'abandonar el mas de la família, allà al poble, per a guanyar-me la vida a Barcelona jo creia que s'obria un món de possibilitats davant meu. Estava tan emocionada de deixar la misèria de pagès! Però va ser arribar a la capital i tot va començar a anar de mal borràs... fins acabar fotuda dins aquell tuguri, camuflat en forma de barreteria.

NOIA 2: I en mans d'aquella vella madame, rodona com una nou, de la qual mai en vam saber el nom, ni tampoc es va preocupar per saber el nostre... "ninfas del honor alquilado" ens mal anomenava la bagassa...

NOIA 1: Mai no oblidaré aquella nit, fosca com la gola del llop, com vam aconseguir fugir del prostíbul, creuant la Plaça Reial com esperitades, endinsant-nos al Carrer del Vidre, girant per Escudellers i zigzaguejant, per evitar aixecar les sospites que ocasionaven dues noies juntes en plena nit, per Obradors, Rull i Còdols fins a desembarcar al moll. Aquest recorregut, aquest traçat se m'ha quedat gravat a foc. Les passes més ràpides i més angoixants de la meva vida! Mai he polsat tant com aquella nit...

NOIA 2: Peary, així es deia el vaixell en el que vam aconseguir embarcar, subornant aquell vell llefiscós llop de mar... a canvi de sexe brut i salabrós, a les bodegues, mentre durés aquell agredolç viatge fins als Estats Units. Un viatge sodomitzant, humiliant, però així i tot, un viatge cap a la llibertat...

NOIA 1: Aquella va ser la darrera vegada que vaig haver de vendre el meu cos. Mai més, mentre em quedi un alè de vida i un bri de força, ho tornaré a fer... ho juro...

NOIA 2: Però guaita ara, xiqueta! Hem passat de viure amb la mirada soterrada per la vergonya, en aquella contradictòria Barcelona de doble moral victoriana, estacades en aquella casa de barrets de la Plaça Reial... a dur el barret nosaltres! Amb orgull, el cap ben alt i la mirada espurnejant, en aquesta Nova York de somni, de llibertat i alliberada... amb una esperança renovada i, sobretot, amb un futur per a viure la vida... la nostra vida!

Festa Major d'Hivern!

2012-01-17T06:00:00.000+01:00

Sant Antoni del porquet de gener és el disset!

Com és tradició en moltes poblacions dels nostres països sense nom, aquest humil blog també té pressupost per a celebrar dues Festes Majors! (que no està gens malament en els temps que corren...).

Si la Festa Major d'Estiu tenim el privilegi de celebrar-la la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, la Festa Major d'Hivern s'escau, com en moltes viles i pobles, en la diada del nostre patró Sant Antoni... del porquet, òbviament!

Així que enceneu els foguerons, fem sonar la xirimia i brunzir la ximbomba!

Seguint la tradició del garrí més fidel al seu sant patró, avui no pararé de rondar en tot el dia, engalanat amb un picarol, fins que els meus peus de ministre diguin prou (per si de cas miraré de no passar molt a prop dels diables i foguerons per no acabar socarrimat a mode de botifarró rostit...).

Sant Antoni, guarda'ns de foc i dimoni!

Un mocador sota la màniga

2012-01-13T18:02:00.002+01:00

La Juana / Joana

Nascuda a Huércal-Overa, la Juana, la meva àvia paterna, va fugir de ben xiqueta, amb els seus pares i germana, de la sequera, la misèria i la fam que assolaven, a principis del segle XX, les terres meridionals de la península.

Ensenyada, educada, ensinistrada i maltractada per l'assot de les mancances va créixer amb la lliçó de l'exigüitat ben apresa. Res no es llençava, tot s'aprofitava, tot podia tenir un ús més divers d'allò per al que originalment havia estat creat. Les tres erres de l'ecologisme modern (reduir, reutilitzar i reciclar) ja eren gravades a foc, més per sustentabilitat que no pas per sostenibilitat, en la memòria col·lectiva de l'emigrant d'aquells anys.

Jo sempre recordaré la meva àvia, ja llavors més Joana que no pas Juana, en aquells dies gèlids d'hivern, en la seva humil i freda casa baixa de l'andreuenc carrer Montpeller. Allà ella es mocava amb mocador de roba i, en acabat, se'l guardava, meticulosament, sota la màniga, per tornar-lo a treure si s'esqueia i de nou queia aquella congestionada i hivernal moquera.

Jo sempre recordaré la meva iaia, ja gran i amb el cos que començava a abandonar-la, aquell dia que les llàgrimes li brollaren dels ulls sense remissió, durant una exposició, en veient el seu nom plasmat i escrit en les llistes de treballadors que un dia varen deixar-se molts anys i mitja vida a Can Mamella. Feia memòria d'aquells temps de dures i llarguíssimes jornades industrials, entre màquines, filatures i betes, tot per a tirar endavant una família, una llar i una postguerra.

Avui que els hereus de l'antiga fàbrica són una plaça amb fonts il·luminades, una biblioteca amb wifi i un futur centre de coses molt modernes, avui que els kleenex d'una sola mocada han eradicat aquells mocadors de roba amb inicials brodades... què difícil es fa creure que allò va ser, fa no massa temps enllà, una realitat palpable, una manera de viure, el nostre pa de cada dia.

Avui la meva iaia Juana/Joana ja no hi és, i avui tampoc ja ningú guarda els mocadors de roba sota la màniga. Aviat potser, però, n'haurem de tornar a reaprendre si no és que volem acabar mocant-nos amb mitja màniga, sense mocador i sense mamella.

Terra de vents

2012-01-07T22:20:00.000+01:00

Terra De Vents by Sangtraït on Grooveshark

"Surto fora de la ciutat

necessito respirar

fugir d'aquí és la il·lusió..."

Tres mesos després de la darrera incursió pirinenca, nou mesos després de l'última vegada que les raquetes, els grampons i el piolet van sortir de l'armari...

Tantes eren les ganes de trepitjar neu, tanta la il·lusió de clavar el piolet en el glaç de la muntanya que no m'ha fet absolutament res que el despertador sonés a un quart de sis de la matinada! Vinga amunt!

"Allà dalt, més enllà del mar

hi ha una terra de veritat

on el cel és sempre blau.

Veig muntanyes..."

La carena septentrional de l'Olla de Núria, amb el Pic d'Eina, el Noufonts i el Noucreus,
tots ells voltant els 2.800 metres, fent de merlets de la muralla muntanyosa

"És la terra de llibertat

on volia arribar

sóc un soldat de fortuna..."

Un porquet al cim del Pic de l'Àliga (2.422 mts)
amb el Pic de Fontnegra (2.728 mts) al fons

Però un contratemps no esperat (ni desitjat) ha vingut a espatllar la nostra joia muntanyenca, la nostra particular marató de cims hivernals de Núria. La tramuntana huracanada (que no es pot veure a la foto!) només ens ha permès fer el primer (el Pic de l'Àliga) dels deu cims que teníem previstos! Era literalment impossible mantenir-se dret a la carena! De fet, a la foto, estic ben assegut per evitar sortir volant muntanya enllà!

Vençuts per la muntanya, que ens ha imposat la seva llei, hem girat cua decebuts, capcots i emprenyats.

Però quan ja estàvem enllestint la caminada, mentre encara sermonàvem lletanies de malediccions al vent, una imatge ha vingut a eixorivir-nos el dia, l'ànima, l'esperit i la trempera...

El Torreneules Gran o Cim de la Coma del Clot (2.739 mts)
acaronat pel vent i pels més grans anhels de llibertat

Potser, al final, aquests empordanesos grenyuts tenien més raó que un sant quan feien ressonar la bateria i bramar les guitarres per a dir que...

"En aquesta terra de vents

tot es pau i llibertat!"

La biblioteca del 2011

2011-12-30T08:02:00.001+01:00

Seguint la tradició catosfèrica de culminació lectora anual us deixo el llistat de llibres, en format pel·lícula, que aquest any he tingut ganes i temps de llegir!

A la part inferior veureu les puntuacions pròpies i personals que els he anat donant a cada un d'ells, de menys (@) a més (@@@@@), segons la trempera que m'hagi ocasionat la seva lectura.

Com podeu veure ha estat un any dominat per l'assaig (o pseudo-assaig) però, potser degut a l'atmosfera mediterrània i insular que ha envoltat aquest any meu, els llibres que m'han atrapat de veritat són els escrits des d'òptiques rabiosament mediterrànies (i mira que jo sóc un porquet eminentment muntanyenc!), amb el Mare Nostrum com a element paisatgístic i lligam cultural de fons. Han estat el d'un gran clàssic nostre, Baltasar Porcel, i el d'un meravellós descobriment foraster, Michela Murgia.

Molt bon any nou a tots!

Un Nadal senzill

2011-12-24T08:00:00.007+01:00

Un senzill i preciós tió de punt. Ens cal alguna cosa més?

Senzill by Beth on Grooveshark

... fent el camí més fàcil, tenint la veritat més insignificant

com el plor de l'infant, essència de tot,

essència de tot el que som...
___________________________________

D'un bell i melangiós post de n'Alyebard i, especialment, de la seva resposta, m'han assolat una sèrie de pensaments sobre l'absència, que potser mai abans m'havia plantejat.

"Quan ens falta algú els dies de Nadal són difícils; si a sobre coincideix que el seu aniversari quasi tocava amb festes encara més."

Jo vaig néixer a un quart de dotze d'una nit com la d'avui, el meu aniversari és doncs, la Nit de Nadal.

Aquesta nit els meus pares, en aquesta hora exacta, mai abans, em felicitaran amb alegria i m'explicaran, amb una brillantor especial als ulls, el goig que van tenir de veurem néixer una nit com la d'avui. L'il·lusió especial, també, de l'endemà, matí de Nadal, trucant a la família i amics per a donar-los la bonanova, el xiquet ja era nascut.

Des de menut, doncs, he viscut aquesta nit amb una màgia i una excitació especials, encara més intenses de les que tradicionalment envolten ja la Nit de Nadal. La família, el tió, les nadales, l'aniversari, els regals, els turrons, el pastís, bufar les espelmes... un garbuix d'experiències i sensacions fenomenals per un vailet... i per un no tan vailet!

Per contra, però, el comentari de n'Alyebard m'ha fet reflexionar que, tota aquesta màgia de ser nascut una Nit de Nadal, algun dia podria esdevenir una moneda de dues cares. Si la vida m'allunya dels meus, si de la meva absència se'n fa presència, llavors el que sempre ha estat una nit de goig acabaria esdevenint una nit, segur, massa difícil.

Via fora, però! Esperonat per a fer lluir tant com pugui la cara de la moneda, allunyaré els fantasmes de les complicacions i redoblaré els esforços per a fer somriure els meus, insistiré en que ells són la màgia d'aquesta nit i persistiré en teixir un Nadal càlid i intens, amable i amè, en definitiva, fàcil i senzill per a tots ells, per a tots nosaltres, per a tots vosaltres.

I ara vaig passant que he d'agafar aire per tenir bona bufera i poder-les apagar!

Bon Nadal a tots!

El miracle de la mandarina podrida

2011-12-19T07:24:00.000+01:00

Si voleu saber el secret i la màgia que pot amagar una mandarina podrida només heu de fer una volta pel blog del Calendari d'Advent...

(FES)tival culer

2011-12-11T10:31:00.006+01:00

M'encanta el Bernabéu! És preciós, diví, especialment quan, com ahir, el públic calla i el Barça alliçona! El santuari blanc s'ha convertit, en aquests darrers anys, en el recipient de les millors essències culers, en un teatre on el Barça interpreta les seves millors obres i el públic, en silenci, observa "teatro del bueno".

Aquest bavejar constant davant el fi estilisme blaugrana m'ha fet recordar una de les experiències més memorables que vaig tenir en clau culer i, precisament, arrel d'un Madrid-Barça.

Era el maig del 2009 i jo corria per Fes, al Marroc (ara comenceu a entendre el motiu del títol del post, digne hereu de la pitjor tradició de titulars semàntics dels diaris esportius del país...).

La casualitat havia fet que el clàssic caigués en la nostra setmana de vacances per terres marroquines. Els dies previs al partit corríem pels laberíntics carrerons de la medina de Fes on tothom, per sorpresa nostra, estava molt expectant pel partit. Quan ensumaven la nostra procedència ja els teníem a sobre recitant-nos jugadors, partits, gols i, els més emprenyadors, cridant el nom ~~del porc~~ de l'etern rival. En línies generals jo diria que, per aquelles dates, Fes estava dividit en un 60% culer i un 40% madridista (a hores d'ara jo crec que la diferència, a favor del Barça, deu haver crescut força!).

El porquet eufòric davant d'una botiga de fanàtics culers a Fes (Marroc)

Ens vam fer força amics del guia (Mohammed... per variar) que vam llogar els primers dies per a no perdre'ns per l'entramat de carrers impossibles de la medina antiga. Tant bon personatge era que ens va convidar a veure el partit a casa seva, amb la seva dona i filles.

La primera part, però, la vam veure en un bar doncs la televisió no li funcionava i li estaven arreglant en aquell mateix moment (la segona part ja la veuríem sopant a casa seva).

Així doncs, en aquell bar de Fes, la primera part va resultar memorable. Una sala immensa, potser hi havia un centenar d'homes (remarco... homes, no dones) i nosaltres, que erem set (sis noies i jo - un paio afortunat...-). Ja podeu comptar que sis noies (i jo), blanquetes, catalanes i culers vam passar a ser l'atracció del bar.

Ells s'asseien totalment barrejats i ara aquí i ara allà s'aixecaven i bramaven segons les seves filiacions futbolístiques, però tot amb bon ambient i sense cap tibantor, cosa que aquí, crec, seria força complicada.

Els més culers se'ns giraven fent-nos el senyal de victòria, d'OK, cridant "Visca el Barsa i Visca Catalunia!". Brutal. Que a milers de quilòmetres de casa, se't plantin al davant persones amb trets físics ben diferents als teus i cridin això, no té preu. Ja sé que em direu que potser ho repeteixen com a lloros... però què voleu, un no és de pedra i se'm va posar la pell de gallina en diverses ocasions (ajudat pels gols que anaven caient al Bernabéu).

La segona part va ser totalment diferent, però potser encara més encantadora (futbolísticament també!). Vam poder, finalment, anar a casa en Mohammed i allà vam conèixer la seva encantadora dona i les seves filles.

Tots els tòpics masclistes de la nostra societat de fa quaranta anys, a Fes encara hi són ben presents. Així, ella ens va cuinar un sopar exquisit mentre ell mirava el futbol amb nosaltres i bevia cerveses (malgrat les seves creences musulmanes... amb alcohol) i fumava haixíx com una carbonera. Ella era molt més jove que ell, bella, tímida, discreta i educada. Ell era molt més gran que ella, trapella i encisadorament irreverent.

La vetllada va ser d'aquelles per a emmarcar. En una llar marroquina, convidats per la família, tractats exquisidament, vam compartir unes hores inoblidables, mentre la glòria blaugrana i el "globus" d'en Mohammed assolien cotes excelses...

Tots vam estar tan a gust que ens hi vam quedar fins força estona després que el partit hagués acabat. De fet vam poder veure el post-partit tot sorprenent-nos que Bakero i Buyo apareguessin com a comentaristes experts del partit a Al-Jazeera, i després que la cadena ja afrontés la segona repetició consecutiva (no exagero) del partit.

Així que quan encaravem el 3 a 15 o 16 vam decidir anar a descansar el nostre cos i ment de la gran quantitat de sensacions i experiències diverses acumulades en tan poques hores.

Aquell 2 a 6 tots els culers el guardem a la memòria, però jo, a més, aquell FES(tival) blaugrana el servo, càlidament i amb molt d'afecte, en un raconet del meu cor... culer.

Sóc més pesat...

2011-12-06T00:25:00.001+01:00

... que la boira terrera.

I és que poques setmanes després de dedicar un post a les boires tardorals, torno a endinsar-me en els mars de boira que trobem escampats aquests dies pel nostre país. Ja em disculpareu, sóc un pesat, però és que en aquests dies d'anticlònica tardor la boira és més terrera i més tossuda que mai!

No hi ha manera que, en aquests dies, s'aixequi un pam de terra!

Els contraforts muntanyosos malden per a treure el cap
per sobre dels embats de la boira

Tota Catalunya sembla literalment engolida per aquesta espessa i pesada boira terrera!
Tota... no? Montserrat treu el caparró allà en la llunyania!

Totes les fotos varen ser fetes des de la carena del Montsec de Rúbies, és a dir, des del capdamunt d'aquests contraforts que, a prori, semblen inexpugnables...

Així que, per poc que surtis a trescar muntanya amunt, et trobes aviat gaudint d'unes imatges espectaculars, de somni... I si la talaia és tan privilegiada com la del Montsec de Rúbies, a cavall de la Noguera i el Pallars Jussà, la força que pren l'escena és brutal.

Us deixo un vídeo gravat des del capdamunt de la carena. Gaudiu dels mars de boira del Montsec... i dels Pirineus nevats nord enllà! (i ja està, ja no us atabalaré més amb aquestes imatges emboirades...)

Desesper més enllà de mitjanit

2011-12-01T01:01:00.000+01:00

Quan l'excés de feina em supera

el blog entra en espera

i ja sabem que qui espera es desespera!

Sí, ja ho sé que en els temps que corren no m'hauria de queixar, però quan ets enmig de segons quins saraus laborals... buf... voldria ser ben lluny d'aquí!

Massa dies dormint poques hores i pencant-ne massa...

Jo només volia anar de ronda!

2011-11-22T23:29:00.000+01:00

Sóc el porquet de Sant Antoni, oi? Per tant ja sabeu l'afany incontrolable que tinc de voltar i rondar ara i adés, per aquí i per allà.

A calçar-se les xiruques i a veure món!

Doncs avui, inquiet de mena, he volgut fer una volteta per un lloc que m'ha semblat que hi havia molt ambient. He sentit que li'n deien la Ronda de no se què, així que he pensat - "calla, si li'n diuen Ronda, deu ser un bon lloc per a rondar i vagarejar!". Així que amb un saltiró he baixat del camió i m'he plantat al bell mig d'aquell tràfec.

De cop he vist una corrua de cotxes que s'ha aturat al meu voltant tot fent sonar els claxons sense parar. "Mira amb quina joia em saluden!" - he pensat.

I llavors han començat a baixar els conductors dels vehicles. "Guaita, baixen i tot a saludar-me!" - i m'he esforçat per a fer un amable somriure.

Immediatament però, ha començat un reguitzell d'insults, paraules gruixudes, brams i esgarips, pitjor que tots els grunys d'una manada de mil porcs emprenyats, que m'han fet adonar que potser la meva presència no acabava de ser ben rebuda, allà al bell mig d'aquella cosa anomenada Ronda.

Una ronda per la qual no s'hi pot rondar... són ben folls aquests humans!

Ràtzies a les valls pirinenques (la trilogia). Les Valls d'Àneu (I)

2011-11-18T19:20:00.005+01:00

Ràtzia és un mot d'origen àrab que significa "incursió dins territori enemic per robar o destruir".

Segles enrere les poblacions de les valls pirinenques vivien atemorides per les ràtzies sarraïnes que les flagelaven, cada cert temps, des de les terres de frontera del sud.

Actualment aquestes valls ja fa segles que no viuen sota aquesta temença, però han hagut de fer front a d'altres embats, potser més moderns, però tant o més devastadors que aquells de l'època dels comtats medievals... i en algun cas, amb les mateixes conseqüències funestes d'antuvi.

Hem pres tres exemples que desgranarem en tres posts sobre exemples de ràtzies modernes en tres indrets de les nostres fondalades pirinenques. Les hem dividit segons si la incursió s'ha culminat amb èxit, si s'ha quedat a mig camí o si només s'ha quedat en un projecte. Les tres, però, comparteixen conseqüències negatives per a l'entorn i les seves gents, com a bones ràtzies que són.

En aquest primer capítol, ens centrarem en la ràtzia exitosa, i per això ens arribarem al capdamunt de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), prop dels 1.300 metres, on hi trobem el menudet poble d'Alós d'Isil.

Preciós habitatge pallarès d'Alós d'Isil

A Alós la carretera que t'hi du hi mor. Més enllà només hi ha un pista forestal que, acompanyant a contracorrent la Noguera Pallaresa ens menaria (sempre que no sigui en època de neus) al llogarret abandonat de Montgarri, ja a l'Aran.

Alós, envoltat de cims que ascendeixen fins més enllà dels 2.800 metres, ha estat un poble de frontera. El proper Port de Salau ha estat testimoni secular de pas de gents, d'èxodes de refugiats, de maquis encoberts i de contraband ocult des d'ambdues bandes, ja fos des d'Occitània o des del Pallars.

L'històric pont romànic que menava a Alós d'Isil a través del seu antic camí de ferradura
ha estat testimoni del pas de les gents durant segles

Al mateix cementiri d'Alós, entre els difunts oriunds, hi podem trobar creus amb noms francesos i occitans, mostrant el seu esperit de terra de cruïlla de moltes vides i algunes morts. Moltíssima història i bona part d'ella ha deixat cicatrius inesborrables, que han marcat la manera de ser, de viure i de morir dels habitants d'aquestes contrades.

La més gran cicatriu al poble, però, no ha vingut de cap ràtzia sarraïna, ni de cap èxode de refugiats. Més modernament els atacs immobiliaris i especulatius hi han irromput per a trencar la singularitat i personalitat del poble, la seva empremta i el seu caràcter pirinenc i pallarès (si parlar d'un no vol dir ja, parlar de l'altre).

La nova urbanització ha ocultat completament el vell poble,
quedant aquest relegat a actor secundari del nou paisatge i la nova història que s'hi escriu

Segurament algú va pensar que la construcció d'aquesta urbanització en aquest recòndit llogarret de les Valls d'Àneu podia revertir el progressiu despoblament d'aquest poble i injectar recursos i futur a la zona.

Bé, aquesta foto és feta pel pont de Tots Sants de la tardor passada. Només cal que feu una ullada als porticons tancats d'aquests nous habitatges...

La moderna ràtzia ha triomfat i els habitatges, insignia capitalista, han estat edificats. Malauradament, però el futur d'Alós pinta igual de complicat que abans de la seva construcció. El menut poblet segueix sense gent, sense recursos i, ara, a més, amb bona part del seu encant furtat i manllevat per sempre més.

Dempeus

2011-11-13T16:46:00.002+01:00

No la coneixia, mai l'havia sentida ni anomenar, però ara fa dos anys, el novembre del 2009, va aparèixer a l'escenari del TNC interpretant una delicada i encisadora versió de la poesia d'Espriu "He mirat aquesta terra", musicada magistralment, ja fa anys, per en Raimon.

Era en el marc de l'extraordinària obra de teatre "El jardí dels cinc arbres", un homenatge al poeta Salvador Espriu.

Fa dos anys, en acabar l'obra, ja em vaig posar dempeus, com tota la resta del teatre, per a retre una sonora i llarga ovació a aquella representació i, jo ho feia, en bona part, gràcies a ella. M'havia posat la pell de gallina. Encara no en sabia ni el nom.

Al sortir del teatre, doncs, vaig llegir el fulletó de l'obra i vaig descobrir el seu nom per primer cop, l'empordanesa Sílvia Pérez Cruz.

Aquell va ser el darrer dia que em vaig posar dempeus per a dedicar un fervent aplaudiment a qualsevol representació, teatral, artística o musical (si exceptuem el dia de la tornada de Ronaldinho al Camp Nou amb el Milan, l'agost del 2010...).

El darrer cop fins aquest divendres passat.

Un concert en homenatge al seu pare, Cástor Pérez, músic, gran compositor i estudiós de les havaneres, un dels fundadors i pioners de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell.

Tal i com va explicar ella dalt de l'escenari del Teatre Coliseum de Barcelona, el dijous va fer un any de la mort del seu pare, i el divendres, el dia del concert, ell hagués fet 56 anys.

Un concert tendre, enèrgic i encisador a parts iguals. Una delícia. Prop de dues hores de sensibilitat a flor de pell, des de versos de Maria Cabrera (Pare meu) a lletres de Serrat, des de boleros commovedors a una delicosament melangiosa "Alfonsina y el mar", des de la delicadesa dels versos de Maria Mercè Marsal a la contundent espectacularitat de la percussió de Coetus.

Mil-i-un registres embolcallen l'obra i art de Sílvia Pérez Cruz, tants com sensacions desprèn ella i la seva música sobre l'escenari. Tendresa, malenconia, sensualitat, delicadesa, vivor, i per sobre de tot, una extraordinària veu, tocada per la vareta de la màgia.

Pur magnetisme... pell de gallina i alguna llàgrima d'emoció.

Dos anys després d'alçar-me de la cadira per a retre homenatge a una obra d'art, aquest divendres em vaig tornar a posar dempeus, com la resta del teatre, per a ovacionar llargament un dels millors concerts de la meva vida. Apoteòsic.

I per a fer-vos-en un tastet ben especial us deixo un vídeo de 3 minutets, gravat al bar de tota la vida de Palafrugell (Baix Empordà), vila on el seu pare hi va emigrar de jove, des de Coll de Nargó (Alt Urgell) i lloc de naixement d'ella. Interpreten plegats, pare i filla, abans de la mort d'aquest, un bolero meravellós, "Veinte años", amb el qual, precisament, ella va obrir el concert d'aquest divendres, posant-se el públic a la butxaca des del primer minut, amb la seva veu i l'únic i delicat acompanyament d'un contrabaix.

"Con que tristeza miramos un amor que se nos va,

es un pedazo del alma que se arranca sin piedad"

Esteu tots convidats!

2011-11-11T17:22:00.001+01:00

Avui és 11 de novembre...

"Per Sant Martí,
mata el porc i enceta el vi"

Glups....

Això és una crida a l'extermini porcí,

un genocidi en forma de rodolí!

Com que ja veig relluir els vostres afilats ullals d'insaciables depredadors, he decidit ésser ben fidel a la tradició i convidar-vos a quantitats indecents i desproporcionades de vi! Esteu tots convidats! Beveu fins a rebentar, sadolleu la vostra set (tant si en teniu com si no en teniu...) obrint les bótes de vi novell i aixecant els porrons plens a vessar!

A veure si amb l'emboirament dels efluvis alcohòlics vinaters us faig oblidar la primera de les tradicions que promou aquesta refotuda dita...

Ai, ai... aquesta gota... és de vi, oi?

Quina quimera que fan!

2011-11-08T23:44:00.002+01:00

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia...

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

Boires de tardor

2011-11-05T16:39:00.000+01:00

Molt abans que te'ls tornis vella i grisa

l'ombra del núvol meu damunt l'estesa

de natura i conreu.

La Vall de Barcedana (Pallars Jussà) des de l'Hostal Roig, al capdamunt d'aquesta,
apareix de bon matí colgada per una espessa boira de tardor

La teva terra

com un floc lleu de cendra, imperceptible

per tots ells, però encara no per tu,

que se l'endugui un últim pàl·lid vent

s'arrissarà convulsa per l'adéu,

i et deixarà el record d'un fred caduc.

El cim del Pastuïra (Ripollès) fuetejat pels vents emboirats de la tardor pirinenca

Sé com, després, se'ls obriran les vies

del sol, quan, dins la múltiple sorpresa

de fulles nobles, els fibli l'orella

l'àgil flauta infernal del teu migdia.

Des del Puigsacalm els primers raigs de sol tardorencs descobreixen
una plana osonenca, dormida encara, sota un jaç espès de boira

Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund

crespuscle matinal. Tot desesper

d'alçar-me, m'emparro en esbarzers

i omplo de plor còrrecs d'incertitud.

"Boira"

del poeta reusenc Gabriel Ferrater

De quan esmorzava pa amb Nocilla

2011-10-28T16:46:00.001+02:00

Detall de l'àlbum de Tintín "L'estel misteriós"
amb restes arqueològiques de Nocilla en les seves pàgines

El menjador de casa meva és presidit per un quadre de la portada original (és a dir, en francès) de "L'estel misteriós", el primer àlbum de Tintín que vaig llegir a la meva vida.

El meu germà i jo érem molt menuts quan els nostres pares, un Nadal, van decidir regalar-nos el nostre primer Tintín. Vàrem fer cara de sorpresos. No en teníem ni idea de qui era aquell personatge ros i, ni molt menys, de les aventures que amagava aquell "tebeo".

Recordo llegir aquell llibret de forma gairebé malaltissa. Em va enganxar de manera desmesurada. Quina cursa tan espectacular i emocionant entre els vaixells Aurora i Peary per assolir, abans que ningú, l'aerolit caigut al mar!. Potser cap altra lectura, en la meva vida, m'ha absorbit tant com les vinyetes d'aquella aventura.

D'aleshores ençà es va iniciar un ritual sagrat. Cada dia de l'any mon germà i jo, abans d'anar a l'escola, esmorzàvem tot llegint i rellegint algun dels àlbums de Tintín que, regularment, a cada Nadal i a cada aniversari els pares ens anaven regalant (a vegades també n'havíem aconseguit fora de les dates assenyalades ja que el front comú de germans podia arribar a ésser molt convincent...).

Així, mica en mica, esmorzar rere esmorzar, les pàgines dels àlbums de Tintín es van anar omplint de llànties de l'oli del pa amb tomàquet, del negre de les molles saltaires de les torrades i, especialment, de les marronoses i inesborrables (tant a les pàgines del Tintín com a la meva memòria) taques dels gloriosos esmorzars de llesques de pa amb Nocilla.

Avui s'estrena la pel·lícula de Tintín i no deixo de sentir certa emoció, nervis i fins i tot por. És l'únic personatge que reconec que he idolatrat amb fervorositat infantil i devoció adulta. No sé si la pel·lícula estarà a l'alçada del mite que jo m'he creat al llarg de tots aquests anys de professar, abnegadament, la religió tintinaire.

Del que n'estic segur, però, és que, trencant la meva norma de gaudir les pel·lícules en versió original, aquesta l'aniré a veure en la llengua que us escric. I és que ja des d'aquella primera aventura cercant l'estel misteriós, o bé al desert, a la selva, al Tíbet o a la lluna, a mi, el Tintín, en Haddock, en Tornassol, els Dupont i Dupond, en Milú i companyia sempre, des que el món és món, m'han parlat en català.

Ah! i avui, per a commemorar aital data tan assenyalada, de bon matí, he fullejat aquell primer àlbum, el mateix exemplar de "L'estel misteriós" (fa anys que no en llegeixo cap a consciència... no em cal, els tinc gravats a foc a la meva memòria!) i ho he acompanyat, com feia aquell menut vailet abans d'anar a escola, d'unes bones llesques de pa amb Nocilla (aquest cop, però, he procurat no tacar-lo més!)

Cal Porquet

2011-10-23T22:09:00.003+02:00

Et fan mal tots els ossos. Tens el cos cruixit. T'has passat tota la tarda jugant a bàsquet, saltant, corrent, rebent alguna tambanada i, de tant en tant, anotant alguna cistella. Has vist amics, pares d'amics, fills d'amics, amics d'amics.

I surts del pavelló satisfet d'haver-t'ho passat bé, d'haver ajudat a una noble causa, d'haver compartit una tarda amb gent que estimes i que admires, d'haver rigut, saltat, abraçat i repartit petons, a tort i a dret, a tots ells.

Ja és fosc. Agafes el cotxe, engegues la ràdio i enfiles cap a casa...

"I never thought I'd see you again, I never thought I'd get to be with my best friend..."

I aparques el cotxe, reculls la bossa i puges les escales del pàrguing (ai les cames! ara recordo aquella trompada amb aquell pívot gegantí...).

Obres la porta de l'escala del teu pis, piques l'ascensor (sempre triga una eternitat a arribar), hi puges i mentre enfiles els pisos et mires al mirall cercant aquells nous maleïts pèls blancs a la barba (inconscientment tornes a recordar els cruiximents del cos... els anys...), i s'atura, s'obren les portes i surts al replà del teu pis i quan vas a obrir la porta de casa teva, mires al terra i veus això...

La nova estora de l'entrada de Cal Porquet!

I aíxí és com ella (la porqueta podríem dir?), amb aquests detalls, amb aquest sentit de l'humor, amb aquestes sortides genials que sovint em sorprenen (diu que és el seu regal per celebrar el premi C@ats!) ha aconseguit omplir la casa de riures i alegria, i ha fet que Cal Porquet hagi esdevingut una llar càlida de veritat, a on m'encanta deixar-m'hi caure mort encara que arribi fet una desferra...

"I've come a long way to get here,

the leaves they fall to my feet, at home, they mean nothing to me"

Cistella Solidària

2011-10-21T00:01:00.001+02:00

Aquest dissabte, per quart any consecutiu i sense perdre'm cap edició des que es va iniciar, tornaré a participar en el Torneig de Bàsquet Cistella Solidària!

És una iniciativa totalment popular que pivota (mai més ben dit!) en el món del bàsquet amb l'objectiu de recaptar fons a benefici del Laboratori Oncològic-Infantil de l'Hospital de Sant Joan de Déu. L'any passat es van acabar aconseguint més de 16.700 €! I aquest any es vol arribar als 20.000 €!

Cada any s'han anat organitzant més i millors activitats més enllà del propi torneig (tallers per a nens, sorteig de premis, i fins i tot, aquest any, un partit entre velles glòries del Barça i la Penya! amb Nacho Solozabal, Roger Esteller, Andrés Jiménez, Jordi Villacampa, els germans Jofresa, etc). La veritat és que la feinada dels organitzadors, dels quals tinc la sort de conèixe'n alguns, és immensa, gegant, de molts i molts mesos, però molt i molt ben feta.

Per la nostra part tornarem a ajuntar-nos alguns dels vells globetrotters que vam aconseguir, fa molts anys, el subcampionat de la lliga de primavera de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de ser els campions de la primera edició d'aquest torneig Cistella Solidària!.

Ens tornarem a presentar com el temut equip dels "Sempre Txitxi Creus" (escrit així, ben català, en TX!) en honor a un dels millors bases catalans de la història del nostre bàsquet! L'ídol de la lliga del TDK (escrit així, com sempre!) Manresa d'aquell any 1998. Joan "Txitxi" Creus, un crack!

Així doncs, aquest proper dissabte esperem gaudir de bon bàsquet, gran companyia i, cistella a cistella, anar guanyant el partit contra el càncer infantil!

I per acabar us deixo un vídeo promocional del torneig... val la pena, hi veureu moltes cares conegudes!

Temps moderns

2011-10-17T19:50:00.001+02:00

Fotograma de la pel·lícula Temps Moderns de Charles Chaplin (1936)

Tota una vida treballant colze a colze amb tu i ara ja no hi ets. En la darrera retallada de personal se't van carregar, et van acomiadar. Tants anys treballant per aquesta empresa, sempre puntual, sempre precís en la teva feina. De res ha servit.

Són els temps que corren, els nous temps moderns, temps de vaques magres en que, fins i tot l'antany ufanosa vaca Milka, que cada dia vèiem des del vidre, està cada cop més esprimatxada... i és que em sembla que li han xuclat massa la mamella i té el braguer ben pansit.

I jo ara em trobo amb una feinada de por! La meva i la que feies tu! I és clar, els engranatges se'n ressenten... no arribo enlloc! Vaig a deshora! Faig tard arreu! El temps se'm menja!

No es pot ser a missa i repicar...

T'enyoro Flik.

Signat: Flak

_______________________

Més i millor a Relats Conjunts!

Una copa de més

2011-10-13T07:37:00.002+02:00

Ja passen de les set... ara arribo a casa després d'una nit de gresca i disbauxa. Sóc una desferra humana, estic desfet, baldat, però feliç d'haver celebrat amb la família blogaire el colofó final de la gala dels premis C@ats, fins a altes hores de la matinada, a la famosa discoteca del Llum d'Oli.

El cava ha regat tota la vetllada i crec que, al final, he begut una copa de més. Però renoi, avui era festa grossa! I és que vosaltres i ningú més que tots vosaltres heu volgut que aqueta nit passada hagi hagut de pujar a l'escenari, de braçet amb la Barce, a recollir el 1r premi C@ats 2011 al Blog Revelació!!!

Fa poc més d'un any, quan vaig fer l'entrada a la catosfera, no sabia qui hi havia per aquí, no sabia quin immens moviment bullia en aquests paratges, ho desconeixia tot i, per descomptat, ni la més remota idea de que hi havien uns premis C@ats.

I amb aquest anyet m'heu acollit amb els braços oberts i m'heu fet sentir molt a gust, i no contents amb això, m'heu volgut donar el 1r premi d'aquesta categoria!

Un potxó ben gros a tots, tots (em repeteixo, deu ser cosa de la copa de més) els blogaires, als organitzadors (sou uns cracks), als guanyadors, als nominats i a tota la resta que correu amunt i avall, cada dia, per entre tots els blogs, deixant comentaris aquí i posts allà, fent-nos somriure, emocionar, polemitzar i, sobretot, escriure i escriure.

Gràcies i gràcies i moltíssimes gràcies!

Ah! i no voldria acabar aquest post sense un reconeixement a en Puji. Ell i les seves cullerades, sempre punyents, genials i incisives, em van servir de model, d'exemple, de far i guia per a iniciar-me en aquest món dels blogs. Fins i tot, em va agafar de bracet i em va treure a voltar per la blogosfera! Gràcies company, gràcies amic!

I ara me'n vaig a dormir que tinc un mal de cap de mil dimonis. Crec que he entrat de ple en la fase expansiva de la ressaca i ja no volto gaire rodó...

Maleïda copa de més!

Collage grec

2011-10-10T23:19:00.002+02:00

Grècia i les seves illes són...

Història, filosofia, monuments, pedres, columnes, ruïnes, capitells, temples i l'Acròpolis.

Pobles, esglésies, ermites, escales, passatges, places i blancor, molta blancor.

Platges solitàries d'aigües cristal·lines i de sorra blanca, roja o negra, i alguna muntanyeta.

Bellíssimes postes de sol dia sí i dia també i alguna lluna plena que les succeeix.

Terra de contrastos, de blancors immaculades amb òxids de rovell, de pedreres feridores i vaixells abandonats allà enmig de la muntanya, de guàrdies en dubtoses postures i vestits, de cartells de nyigui-nyogui per a restaurants exquisits, d'infinitat d'habitatges en esquelet, de rucs pels carrers, d'estàtues abandonades abans de ser aixecades en pedestal, de columnes derruïdes i del rebuig enmig de la història convertit en art jovial.

I per això, i a pesar d'això, però per sobre de tot, rabiosament mediterrànies.

"Sóc del tot d'aquest antic mar solar, sóc de Mallorca, i sento una vigoritzadora comunió amb la vasta pàtria que va des de les hirsutes muntanyes berbers fins a la irisada escena cultural grega, passant per la plenitud de qualsevol matí en què una vela llatina dibuixa un signe d'essencialitat a l'horitzó blavós"

Fragment de Mediterrània (onatges tumultuosos)
Baltasar Porcel

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (el desenllaç)

2011-10-06T22:20:00.001+02:00

... havíem descobert, sorprenentment, que la seqüència de números no corresponia a cap codi enigmàtic de Lost, si no a un codi "freak" d'una gran jornada excursionista.

Així, havíem deixat els intrèpids excursionistes al límit de l'abisme, a punt de creuar l'espectacular Cresta de Lliterola per assolir els 4 tres mils que encara quedaven per coronar.

Aconseguiran superar aquest repte?

Comprovem-ho!

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Des del cim del Pico Royo (el seu roig el delata), al bell mig de la Cresta de Lliterola,
fem una ullada enrere per a divisar el tram recorregut.
El Perdiguero amb l'espectacular inici en baixada de la cresta.
El Hito Oeste a la seva dreta i la Tuca de Lliterola sota seu

La cresta des de la Punta de Lliterola (en primer terme)
es torna més aèria, més estreta, més emocionant

L'espectacular Pic de Lézat (3.101 mts)
ens observa amenaçadorament durant tota la cresta.
Exhibeix unes formes tan suggerents
que no podem fer més que afegir-lo a la llista de pendents

Finalment acabem la cresta al Collado del Estraperlo,
suggerent nom amb dringar de passat clandestí i tumultuós.
Quan ens allunyem podem contemplar la magnitud de la cresta i dels cims assolits

L'Ibón Bllanco de Lliterola, als peus del Perdiguero,
és una delícia d'estany, un entorn paradisíac

Al Portal de Remuñe, capçalera de la Vall de Remuñe, per on baixarem,
ens acomiadem del Perdiguero, de la Cresta de Lliterola i de tots els seus cims.
Una autèntica joia muntanyenca

La Vall de Remuñe ens acull molt més bonhomiosa
amb les aigües brillants dels seus ibons mig amagats

L'Aigüeta de Remuñe (així és diu el torrent de la vall!)
ens acompanya en tot el descens i ens permet refrescar-hi els peus baldats.
Al fons el Massís de la Maladeta que ens ha acompanyat durant tot el dia

Repte superat!

I per acabar us deixo un minut de vídeo del capítol final d'aquest Lost tan muntanyenc, rodat per sobre dels 3.000 metres, al bell mig de la cresta.

Obriu els porticons del vostre ordinador i deixeu que l'omnipresent brisa muntanyenca, la llum de les muntanyes pirinenques més altes i aquests paisatges infinits entrin a través de la vostra pantalla.

Una finestra al Pirineu...

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (1a part)

2011-10-03T23:34:00.004+02:00

Set (7)

Tres mil (3.000)

Un (1)

Divuit (18)

Deu (10)

Quina relació poden arribar a tenir aquests números, en aparença, força diferents?

Són una nova seqüència de números de Lost?

Doncs no! Són la crònica d'una jornada de muntanya senzillament espectacular!

Set (7) tres mils (3.000) en un (1) dia,

en una jornada de divuit (18) quilòmetres fets en 10 (hores)!

Els set (7) reietons del Pirineu assolits varen ser, per ordre d'alçada:

Pico Perdiguero (3.221 mts)

Hito Oeste del Perdiguero (3.176 mts)

Hito Este del Perdiguero (3.171 mts)

Punta de Lliterola (3.116 mts)

Pico Royo (3.103 mts)

Tuca de Lliterola (3.080 mts)

Aguja de Lliterola (3.038 mts)

El secret... fer més de 1.800 metres de desnivell i crestejar joiosament per la Cresta de Lliterola, preciosa aresta pedregosa, a tocar del cel, a tocar dels déus.

I és que grimpant i desgrimpant per Lliterola, mentre es van coronant tres mils un rere l'altre, en un entorn bellíssimament colpidor, hom creu que sí, que aquestes muntanyes han d'haver estat tocades pels déus, folla sepultura herculiana de la deessa Pirene...

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Comencem a caminar a quarts de sis de la matinada, negra nit, per la Vall de Lliterola.
Prop dels 2.500 metres el dia comença a despuntar,
reflectint-se a les aigües encalmades de l'Ibonet de Lliterola

A llevant la silueta del majestuós Massís de la Maladeta,
farcit de cims que s'enlairen més enllà dels tres mil metres,
s'alça imponent ja de bon matí

Però si mires a ponent hi trobem, il·luminat pels primers raigs de sol del dia,
el bellíssim Posets, que també va més enllà dels tres mil metres.
Els sostres del Pirineu ens rodegen i ens acullen.

I assolim el primer tres mil del dia, el Hito Este del Perdiguero.
Des d'allà ja podem divisar la Cresta de Lliterola
amb la seva successió de tres mils que la coronen

Des del segon tres mil de la jornada, el Perdiguero,
observem la carena que hem recorregut des del Hito Este.
El Massís de la Maladeta al fons i el preciós Ibón Bllanco a baix a l'esquerra.

Al vessant francès la glacera de Portillón, rodejada de tres mils vertiginosos,

s'empetiteix i malda per sobreviure com totes les seves companyes piriinenques

La Cresta de Lliterola, ara sí, ja ens desafia des del cim del Perdiguero

Ja hem coronat el Perdiguero i els seus 2 satèl·lits, però encara queda la part més especial de la ruta. Tot està preparat per començar a afrontar l'espectacular Cresta de Lliterola enmig d'un entorn de parets que s'alcen més enllà dels tres mil metres...

Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?

El desenllaç en el proper capítol-post de Lost!

El sexe dels àngels

2011-09-27T23:11:00.000+02:00

Quina manera de marejar la perdiu...

Si et demano objectius realistes no em donis un cove i m'assenyalis la lluna en la foscor,
si et reclamo fites pel camí no m'endinsis en el Laberint del Minotaure,
si et sol·licito una carta de navegació no m'indiquis la inabastable Atlàntida.

No em parlis de mites, no m'esmentis herois,

no m'expliquis faules, ni m'engalipis amb imaginàries constel·lacions.

Que Constantinoble va caure a mans dels turcs

mentre l'emperador i els seus grans savis i erudits
polemitzaven sobre si els àngels tenien sexe

i s'embrancaven en bizantines discussions.

Llàgrimes de setembre

2011-09-24T11:03:00.002+02:00

T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits.

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.

Oncle Sam

2011-09-21T21:49:00.001+02:00

Mentre poso ordre al més de mig miler de fotos de les vacances (prepareu-vos...) m'he animat, després de molts mesos, a tornar a participar a la proposta de Relats Conjunts.

Aquí va!

JO et vull a TU

si no vindrà ELL

i ens envairà a tots NOSALTRES

i així acabareu VOSALTRES

ofrenant el déu de tots ELLS

______________________________________

Passen els segles però la mateixa por, atàvica i ancestral, envers el foraster i desconegut roman entre nosaltres, com guspira que atia la incomprensió i l'odi i acaba encenent i justificant, fins i tot, el foc de les armes.

Estripo la L!

2011-09-10T08:00:00.091+02:00

Si la programació de posts del blogger funciona, aquest post s'hauria de publicar el 10 de setembre de bon matí... ja veurem si és així!

No he tornat pas, eh?. Continuo perdut per la Mediterrània més oriental, entre platges, illes, bones menges, bons beures i paisatges de les civilitzacions més clàssiques.

Avui però, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, fa tot just un any que aquest blog, aquest racó de les meves dèries, passions i contradiccions, va començar a voltar per la blogosfera. El primer aniversari del porquet de Sant Antoni!

Així que avui toca estripar defintivament la L que m'identificava com a blogaire novell!

Raaaaassssss!!!!

Encara me'n faig creus que hagi pogut arribar fins aquí. En alguns blogs, al llarg d'aquest any, ja he anat comentant la meva intermitència i inconstància en projectes que exigeixen cert esforç de regularitat. Però és clar que aquí tots vosaltres, amb els vostres comentaris i els vostres propis blogs hi heu jugat un factor essencial. Sens dubte!

Anys enrere ja vaig fer dos intents fracassats d'engegar un blog, però a la tercera ha anat la vençuda!

Així que només donar-vos les gràcies per la gran acollida que m'heu dispensat. Jo desconeixia que hi havia aquesta mena de "món paral·lel" al físic quan em vaig endinsar aquí. I el millor, desconeixia les persones, les vides i els sentiments que hi han darrera de cada un dels blogs... l'autèntica descoberta sou vosaltres!

D'aquell primer post en que hom, un perfecte beneit desconegut, s'autoenganyava fent-se el famós perquè sortia per la televisió (la contundència dels 0 comentaris és la clatellada que em va fer caure dels núvols...) he passat, en aquest any, a tastar la vertadera emoció de pertànyer a una xarxa de relacions molt millor que la fama, i que no és altra que la catosfera, i que no sou d'altres que tots vosaltres.

Per la meva part, prometo una altra temporada de voltar i voltar (ja ho té això el ser el porquet de Sant Antoni...) i, si us sembla bé i com que em sento tan ben cuidat aquí, us ho aniré desgranant mica en mica en aquest petit espai meu, en aquest gran espai vostre.

Moltes gràcies, de tot cor, a tots!

Un potxó!

Ah, i que demà tingueu una molt bona Diada Nacional (no dubteu que faré onejar l'estelada, allà on sigui, i m'enfundaré la samarra catalana!). Ens veiem ben aviat!

Ja hi sou tots?

2011-09-02T09:19:00.000+02:00

A veure! Silenci per favor! Ja hi sou tots? Ja heu tornat tots de les vostres vacances? Us veig força "morenets" a alguns... ja veig que us ho heu estat passant força bé aquests mesos.

Silenci! Heu tornat molt esvalotats eh?

Així doncs ja hi sou tots, oi? Així m'agrada, tenir-vos a tots juntets per a poder-vos comunicar que... ara sóc jo qui fot el camp!!!

Sí, sí, no poseu aquestes cares i deixeu de rumorejar que sóc un barrut, que mentre vosaltres ereu fora aquests mesos jo me'ls he passat tots aquí, traient la pols als vostres blogs i regant-vos les plantes per a que no se us marcissin, eh? (bé, d'això darrer mai me n'acabo de sortir massa bé...).

Així que, estimats blogaires, ha arribat l'hora de deixar reposar el blog unes setmanetes ja que me'n vaig a fer l'almogàver a l'altra punta d'aquesta mar nostra, la Mar Mediterrània (jronya que jronya!).

Molts potxons, moltíssims, a tots vosaltres... potser us enyoraré una miqueta... però només una miqueta eh?

Fins aviat!

Cap a l'oest, sempre cap a l'oest

2011-08-30T22:48:00.001+02:00

Avui fa exactament 10 anys que iniciava una d'aquelles petites aventures personals que havia de quedar gravada a la meva memòria per a sempre més. Avui fa una dècada exacta que em posava a caminar els 36 quilòmetres que separen León de la petita vila d'Hospital de Órbigo.

Dit d'una altra manera, avui fa 10 anys (el 30 d'agost del 2001) que iniciava la primera jornada del meu Camino de Santiago.

En Sopadall i Crostó (Astèrix a Hispània)
amb la seva tradicional emprenyada anaeròbia
era el protagonista de la portada del diari de viatge del Camino

310 quilòmetres, 11 jornades...

León - Hospital de Órbigo (36 km)

Hospital de Órbigo - Santa Catalina de Somoza (26 km)

Santa Catalina de Somoza - Riego de Ambrós (32 km)

Riego de Ambrós - Ponferrada (12 km)

Ponferrada - Villafranca del Bierzo (23 km)

Villafranca del Bierzo - Hospital da Condesa (36 km)

Hospital da Condesa - Sarria (34 km)

Sarria - Gonzar (30 km)

Gonzar - Melida (32 km)

Melide - Arca (32 km)

Arca - Santiago de Compostela (20 km)

... i un munt d'aventures i records per a tota la vida.

Aquell Camino, però, el vaig compartir amb una altra persona que durant més de cinc anys va formar part essencial de la meva vida. Ara, ja fa uns anys que cadascú ha seguit el seu camí, però no seria just si no reconegués que aquell Camino no hagués estat el mateix sense la seva participació, la seva companyia, les vivències i els somnis que vam gaudir plegats.

Moments cèlebres com:

- "Sí que he visto pinchar a muchos ciclistas pero es la primera vez que veo pinchar a un peregrino!" - va sentenciar un hospitalero en veure el lamentable estat de les botes d'ella, mentre intentava esmenar-les d'alguna manera.

- "Necesito unas botas para llegar a Santiago" - va etzibar ella el matí següent a una botiga d'esports de Ponferrada després que la jornada anterior el seu calçat hagués dit prou (d'aquí els 12 únics quilòmetres d'aquella etapa!)

- "Porque hacéis esto?" - em va preguntar una venerable padrina en algun indret perdut de les contrades lleoneses, deixant-me en fora de joc, sense massa arguments.

- Comptar les 1.227 passes amb les que vaig completar un quilòmetre exacte en un d'aquells moments de parlar poc i caminar robòtic.

- "Sube a la rapaciña en costillas que vale más ella que la mochila!" - em van fer veure uns padrins observadors de la realitat dels pelegrins, tot fent el dur ascens cap a O'Cebreiro per a entrar a terres gallegues.

- El bar "La Juventud y a Beber" de Palas de Rei... en una mena de lema que podria signar la Secretaria de Joventut més disbauxada.

- Un pa espectacular d'una fleca de l'any 1898 a Pedrouzo de Arca, venut per la no menys memorable padrina, treta potser del mateix segle XIX.

i un llarg etcètera de moments alegres, d'esforç, de riures, de converses, de somnis i d'alguna emprenyada, fins i tot.

El genial professor Tornassol
amb una de les seves més genuïnes expressions,
indicant-nos la direcció a seguir,
en la contraportada del diari de viatge del Camino

En les conclusions d'aquest diari de viatge del Camino vaig deixar escrit el següent:

"Perquè un cop entres dins el Camino costa molt i molt sortir-ne. Hi ha moments durs, moments de patiment, però us asseguro que costa molt abandonar-lo (i hi va haver dos moments en que vam estar a punt). Puc dir que el Camino enganxa i fa sorgir l'afany de superació, una capacitat de sacrifici que sovint pot ser fins i tot estranya i desconeguda per qui la sent, però que, si més no, pot mostrar-te del que ets capaç i et pot ensenyar del que som capaços de fer en aquesta vida, si l'agafem amb ganes i valentia".

- "Ánimo que esta vida es para los valientes!" - resava un escrit a les barres de la llitera superior a la meva, en l'alberg de la darrera nit, abans d'arribar a Santiago, a Arca.

_________________________________

En arribar a Santiago vam passar un parell de dies descansant i gaudint de les aventures i dies viscuts en un petit hostal just al costat de la catedral, abans d'emprendre el camí de tornada amb tren, de Santiago a A Coruña, i d'allà a Barcelona.

Mentre dinàvem a A Coruña, esperant a que sortís el tren a Barcelona, vam veure per la televisió del bar com uns avions s'estavellaven a unes torres de Nova York. Era l'11 de setembre del 2001.

Una dolorsíssima patacada per a fer-nos caure del núvol que havíem viscut durant aquells dies de Camino. Un contrast excessiu. Una tristíssima tornada a la realitat.

Camins de l'exili

2011-08-28T16:35:00.001+02:00

Port de Salau, Coll dels Belitres, Coll de Banyuls, Coll de la Pala de Clavera, Coll del Pertús, Coll de la Manrella, Coll d'Ares, Portella de Mentet i tants d'altres noms que em deixo escampats per la geografia pirinenca catalana, haurien d'estar gravats a foc en la memòria col·lectiva d'aquest país nostre. Aquests i d'altres són els camins de l'exili que molta gent d'aquest país es va veure forçada a caminar per tal de salvar la seva pròpia vida.

Ahir, no pas per obligació, si no per gaudi i plaer (almenys alguna cosa ha canviat...) vam caminar per un d'aquests passos de gran ressò històric, la Portella de Mentet. Amb ànim excursionista vam trescar a cavall del Ripollès i del Conflent.

Des de la Portella de Mentet, a ponent, s'abasta l'Alta Vall del Ter,
amb el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (mig amagat a la dreta)
com a punts emblemàtics d'aquesta zona ripollesa

Des de la Portella de Mentet, a ponent, la Vall de Mentet (o de l'Alemany)
amb el Massís del Canigó (mig amagat a la dreta)
com a punt culminant d'aquesta zona conflentina i com a emblema dels Països Catalans

I quan ja tornàvem del Conflent, trepitjant la carena que uneix aquestes dues comarques, una densa boira va començar a embolcallar aquests històrics camins de l'exili.

La vall de la Coma de la Dona des de la Serra Gallinera
amb la boira començant a encavalcar la Serra de Bacivers a la dreta

Potser aquesta boira, amb el silenci embolcallant que sovint l'acompanya, va ser la manera com aquests territoris i senders de retirada es van voler vestir de dol ahir, per a retre homenatge i guardar la memòria de n'Heribert Barrera, un dels més emblemàtics exiliats d'aquesta terra nostra.

Que les nostres petjades d'ahir, entre el Conflent i el Ripollès, siguin les hereves del seu monolític compromís vers el nostre país.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament sense dir res.

...

Cavalls a la carena

2011-08-26T15:44:00.000+02:00

Aquesta setmana, la catosfera, ha estat plena de posts intensos, sincers i que m'han tocat la fibra. Hem sabut una miqueta més de les ombres i les llums d'en XeXu i cares i les creus de la Zel i la Cantireta.

M'heu fet posar la pell de gallina i m'heu fet pensar en el valor de paraules com amistat, tendresa, amor, estimació... i quin és el valor autèntic que els dono o els trec, quina és la magnitud de l'abast d'alguns d'aquests termes, quina prioritat tenen per a mi, si hi crec fermament o no...

No afegiré res més, no puc afegir res més. A alguns us he contestat a casa vostra, a d'altres ni tan sols he tingut la gosadia de deixar cap mot davant el devessall de paraules i sentiments que heu fet brollar.

Aquesta setmana la catosfera m'ha fet emocionar com mai. Una abraçada i un potxó plens de tendresa i bons desitjos per a tots.

Us deixo amb aquesta cançó que m'heu fet recordar i tornar a escoltar...

Cavall a la carena de la Vaquerissa, prop del Pas dels Lladres, camí del Puigmal (Ripollès)

CAVALLS A LA CARENA

De menuts vàrem viure en un núvol
i totes aquelles coses que desitjàvem, totes aquelles que anhelaves
jo te les podia aconseguir, podíem tocar el cel amb els la punta dels dits.

Potser ells teníen raó i no eres ni l'atracció de les festes ni la més bufona de la colla,
però d'aquells anys plegats, tu i jo, vam esdevenir gairebé invencibles.

Precisament per això, ara saps perfectament que mai,
mai de la vida, et podria abandonar
i deixar que te'm desfacis, te m'empetiteixis i te m'escolis entre les mans.

Ni els cavalls més salvatges, amb la seva descomunal força, m'arrossegaran lluny de tu,
ni els renills duts pel torb de les altívoles carenes podran temptar-me a deixar-te enrere.

T'he vist consumir en els pitjors dolors sords que es poden patir
i me'ls has volgut ensenyar, gairebé diria exhibir,
sense pudor, sense vergonya i en tota la seva cruesa,
però jo t'asseguro que no penso esfumar-me
ni permetre que ningú em mostri cap enganyívola sortida d'emergència,
perquè sé que seré prou fort per a creure en tu,
per a seguir-te tractant tan bé com sàpiga, com sé que et mereixes.

Ni els cavalls més braus podran separar-me de tu,
ni l'equina crinera al vent de la carena
serà prou temptació per allunyar-me de la teva vida.

Ara bé, també sóc conscient de la meva feblesa
i que la manca de temps i l'excés d'una imaginació desfermada
m'han fet a cops pensar-te, a cops somiar-te,
per tortuosos camins pedregosos, en sotmetiment pecaminós
i rendint pleitesia genuflexa a l'engany més obscur.

Potser per això la fe se'ns ha esberlat
i no ens queda més remei que plorar totes i cadascuna de les llàgrimes mal desades
sabent però que, fins i tot morint-nos un bocí en aquesta purga,
després ens tocarà altre cop el torn de viure.

Els cavalls de la carena no van poder ni van voler furtar-te'm
i arrossegar-me per passos i camins de lladres covards i traïdors
perquè també saben ser pacients i esperar el dia que tu i jo
podrem cavalcar plegats amb ells
muntanya amunt, carena enllà.

Adaptació lliure de la cançó "Wild horses" de "The Rolling Stones" del disc "Stickiy Fingers" (1971)

Tossut com una banya de marrà

2011-08-23T17:35:00.001+02:00

Serà perquè sóc Capricorn i la cornamenta ens confereix una cabuderia considerable, com tossudes són les banyes dels marrans (els mascles de les ovelles). Serà perquè en Pep em va robar el cor el dia que va proclamar "persistirem!". La qüestió és que aquest cap de setmana vam decidir tornar a endinsar-nos en territori tenebrós per tal d'intentar assolir, per fi, l'anhelat tres mil del Besiberri Nord (3.015 mts).

Els costeruts paratges garrotxins del Barranc de Malavesina
coronat pel Besiberri Nord com a altiva piràmide

L'Estanyet de Malavesina, capçalera elevada del Barranc de Malavesina
i punt final del primer intent, avui ens reflecteix un cel enlluernador

La lluna ens alliçona, en resistència tenaç contra la lluminositat del dia,
i ens mostra exactament el punt culminant del Besiberri Nord

Fem l'atac final al cim tot resseguint la temuda cresta,
aèria i exigent i, precisament per això, preciosa

I un cop a dalt el cim... no hi han paraules que puguin descriure això...
A ponent la magnífica Vall de Besiberri amb el massís de l'Aneto al fons
i la seva glacera cada cop més esprimatxada

Al nord el sempre meravellós Lac de Mar, amb la seva illeta al mig,
i la resta de Lacs de Rius, amb el Tossau de Mar com a divisòria d'aigües

I a llevant l'Estany Negre amb la rocosa Punta Alta a la dreta, un altre tres mil pirinenc
(la podeu comparar amb la foto feta el dia tenebrós en l'enllaç del principi!)

A vegades, la tossuderia té la seva meravellosa recompensa!

El conte de les tres porqueroles

2011-08-17T17:58:00.000+02:00

Porquerola: Aquella que mena els porcs, pastora de porcs.

En un llogarret als peus del Montseny, en els seus contraforts llevantins, hi havia un mossèn que guardava zelosament un secret. Malgrat el vot de pobresa que havia fet i que ell deia complir estrictament, aquell home estava lluent, rodó i feia una esplèndida cara de pa de ral.

Al poblet hi vivia una noia que era curiosa de mena i un dia va decidir endinsar-se a la rectoria del mossèn per tal d'intentar descobrir el secret de la seva formosa "pobresa". No va trobar-hi res i la senzillesa del mobiliari i estris que hi va veure feien pensar en l'estricte seguiment del vot per part de monsenyor.

Però quan estava a punt de marxar convençuda de la bondat del mossèn va veure una porta que duia a la part més soterrada i fosca de la rectoria. No era altra cosa que l'antic celler d'aquesta. Va obrir la porta i s'hi va trobar una mena de corralot brut i pestil·lent, i en un racó d'aquest hi va veure un pobre porquet esporuguit!

El senyor rector alimentava un porquet per a cebar-lo fins que fos l'hora de fer-ne pernils i botifarres! Heus ací el secret de la seva sospitosa pobresa!

Aquella noia doncs, va alliberar aquell porquet condemat a mort just a temps d'escapar-se del cilíndric capellà que acabava d'arribar i bramava esgarips a tort i a dret.

El porquet no es podia quedar prop d'aquell poble doncs el mossèn l'acabaria trobant, però no podia anar enlloc doncs ell mai havia vist el món. Així que necessitava l'ajuda d'aquella intrèpida noia que va decidir acompanyar-lo a casa d'una bona amiga que coneixia a on estaria més segur. Així aquella noia es va convertir en la seva Fanalet que li va il·luminar els primers camins de la llibertat. D'aquesta manera i no d'altra el porquet va conèixer la seva primera porquerola.

Finalment doncs, arribaren a una vila ubicada als peus de Collserola i allà els va rebre amorosament l'amiga de la Fanalet, la Carme. Allà el porquet va estar estupendament cuidat com un capellà (sí, potser no és la millor comparació...) i gràcies a les magnífiques i nombroses aquarel·les que la Carme dibuixava i pintava cada dia aquell porquet va anar aprenent com era el món que hi havia més enllà.

A ca la Carme s'hi va estar força temps fins que, finalment, el porquet es va sentir prou fort, valent i coneixedor del món per a llençar-se a l'aventura tot solet. Així que va arribar el dia en que el porquet es va acomiadar de la Carme, no sense que ella abans l'immortalitzés per sempre, com a record del seu pas, en una de les seves genials pintures.

D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva segona porquerola.

Llavors aquell porquet va decidir fer camí cap al sud i no es va aturar fins que va arribar a una bonica vila del Baix Camp. Allà hi va fer parada i fonda perquè estava ben afamat. Ensumant amb el morret de porc va aconseguir localitzar un Viena i allà va entrar a dinar.

Tot menjant es va adonar que hi havia un matrimoni que no parava de mirar-lo. La dona del matrimoni, a més, no parava d'escriure alguna cosa en un paper. El porquet va anar agafant por pensant que potser aquell matrimoni se'l voldria endur per a tornar-lo a tancar en un corralot brut i fosc, tal i com havia fet aquell mossèn del Montseny, per després acabar-se'l cruspint en una bona brasa.

D'una revolada aquella senyora es va aixecar de la seva taula i es va apropar a la del porquet. Aquest ja es creia pell..., però llavors li va dir que ella i el seu marit el voldrien convidar a cafè, que a més, en aquella hora, en aquell establiment, l'acompanyaven amb unes pastetes gratuïtes.

Va resultar que aquell encantador matrimoni l'havia trobat molt graciós, amb aquelles potetes, aquell morret, com ensumava el menjar... I tanta gràcia els havia fet que, a part de convidar-lo al cafè (i pastetes), ella li havia fet un retrat, un dibuix.

Allà el matrimoni (l'Assumpta i en Josep Lluís) i el porquet varen iniciar una conversa càlida, agradable i a voltes apassionada (que si l'Agatha Christie sí o no, que si les ONG sí o no, que si el Barça sí o sí...). Va ser una vetllada fenomenal, curulla d'idees, ideologies, passions i maneres d'entendre el món. Tant ho fou que aquell porquet mai no l'oblidaria mentre visqués.

D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva tercera porquerola.

Diuen que aquell porquet va seguir el seu viatge per a conèixer món. Diuen que l'han vist aquí i allà i que no para mai de voltar. Diuen que per això l'anomenen el porquet de Sant Antoni. Diuen que aquell porquet ara té un blog i que allà hi explica les seves dèries i voltes.

Potser serà cert, potser no.

Diuen però que el secret d'allà on para només el saben les seves tres porqueroles...

_________________________________________________

Gràcies Fanalet per sorprendre'm amb les fotos del porquet de l'església de les faldes del Montseny!

Gràcies Carme per acceptar la meva proposta de convertir aquelles fotos en un dels teus genials dibuixos!

Gràcies Assumpta per la teva empenta a l'hora de recollir un innocent comentari meu i d'allò acabar-ne fent uns magnífics retrats d'aquest porquet! (i al Josep Lluís pel seu assessorament artístic!).

Gràcies a les meves tres porqueroles!

QUALSEVOL COINCIDÈNCIA AMB LA REALITAT ÉS PURA CASUALITAT! (O NO, FANALET...)

A pany i forrellat

2011-08-13T16:40:00.001+02:00

Un 13 d'agost, en una nit com la d'avui de fa mig segle, es va començar a alçar l'anomenat mur de la vergonya, el Mur de Berlín. Afortunadament, però, aquest ja ha desaparegut i ja no passa de ser una innocent atracció turística.

Malgrat tot en aquesta mateixa Europa s'està construint un nou mur, una nova infraestructura per a separar persones, dividir països, aïllar cultures i alimentar incomprensions. Grècia no està construint un mur, està construint un fossat al més pur estil medieval. Volen aturar la immigració turca a la zona de la Tracia com sigui, pagant el que sigui (no era un país rescatat?), si cal, com es veu, atrinxerant les seves fronteres.

Però no és només a Europa que encara podem trobar barreres per aturar la població, per aïllar-se de "l'altre", tancant-se o tancant-lo (segons es miri) a pany i forrellat. A tot el món tenim casos similars i no són relíquies del passat ja que segueixen mantenint la seva funció i vigència. I el pitjor, com hem vist, és que se'n segueixen bastint.

El mur israelita de Cisjordània, l'anomenada Línia Verda, continua en construcció...

No sé si estem tornant a l'època medieval o és que no n'hem acabat de sortir mai, tot i que llavors, fins i tot, ja n'hi havia alguns que avui ens donarien una lliçó...

"... e no hi té prou castell, mur ne fossat,

e tan lleu pren lo neci co el senat,

car tots som uns e forjats d'una massa..."

Pere March

(València 1336-1338 - Balaguer 1413)

Del poema "Al punt c'om naix comensa de morir"

Us recomano, i molt, l'article de Vilaweb del darrer enllaç. Imprescindible. M'he quedat glaçat coneixent casos de divisions en construcció o en projecte com a l'Aràbia Saudita que pretén envoltar completament el país amb una tanca, o la que s'ha començat a construir a Rio de Janeiro per a separar les "favelas" de la resta de la ciutat, per no parlar del Caixmir o la vergonya espanyola i europea de Ceuta i Melilla...

Toponímia tenebrosa

2011-08-10T18:13:00.001+02:00

Des del capdamunt del Barranc de Malavesina veiem com el dia es va tornant tenebrós...
en la llunyania, fins i tot l'Estany Negre sembla blanc entre tanta obscuritat

Al cap de poc de caminar arribem al Pletiu de Riumalo, nom que evoca un curs fluvial d'avingudes perilloses, un riu dolent i de poc refiar...

Just al costat de ponent d'aquest planell hi veiem les Llaveiades de Riumalo. Se'ns encongeix el cor pensant en els llaveis (allaus) de neu que van fer que la gent pallaresa acabés batejant, amb el seu bell dialecte, aquest lloc com a una llaveiada. Encara bo que som a ple estiu...

Una mica més enllà, cap al nord, a la capçalera del pletiu, veiem una zona de pedres grosses i planes que semblen bonhomioses i aptes per al repòs mutanyenc. Mirem el mapa... ai senyor, són les Llastres de la Morta. La veu popular, la llegenda, parla, fa molts i molts anys, d'una dona morta pel fred estirada sobre aquestes rocoses llastres planes.

I què hi queda al capdamunt d'aquestes llastres? ... l'Estany Negre... com negres son ses aigües i profundes ses entranyes.

Potser doncs que evitem aquests paratges i pugem pel camí que voreja el torrent de l'esquerra. D'acord.

Aquest barranc resulta ser, però, ben dret i d'un caminar costós. Estem trescant per uns rodals força feixucs, talment com el seu nom sembla indicar, el Barranc de Malavesina, que en l'èuscar antic, la llengua dels Pirineus, anomena així, malavesina, els mals paratges.

Malgrat tot aconseguim arribar a l'estanyet que corona el barranc, l'Estanyet de Malavesina, no fos cas que oblidéssim la tipologia de paratge que trepitgem. Alcem la vista i cerquem el nostre objectiu muntanyenc del dia, el Besiberri. Però no veiem res, la boira i els núvols l'han engolit, no es veu el cim, no es veu el camí.

Besiberri... altre cop l'antic èuscar... baso-be erri... lloc entre precipicis...

Definitivament potser no és el millor dia per enlairar-se entre espadats i precipicis enmig de tantes boires i tenebres...

Enyor d'estiu

2011-08-07T19:08:00.001+02:00

La remor del tractor feinejant i els udols queixosos del gos rere la porta. A llevar-se!

Una llesca gegant de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa del país.

Sortir corrents al carrer amb el gos estalonant. Agafar la bicicleta i anar a veure el tractor menat pel tiet. Pujar-hi una bona estona mentre es sega l'aufals i s'alcen les guatlles entre estols d'orenetes.

Inventar aventures apassionants al voltant del temple sagrat de l'estiu, la barraca de bales de palla que cada any tiet i padrí construeixen pels menuts de la casa. Ni Gaudí, ni Norman Foster, ni cap altre..., els millors arquitectes del món són aquells pagesos del mig Segre.

Agafar la bicicleta, altre cop, i amb el carretó lligat anar a collir veçes per a donar menjar als porcs.

Toca anar a Segre! Calçar-se les sandàlies perforades Victòria i sortir escopetejat cap al riu a banyar-se en les seves aigües fresques entres clops, verns i salzes... i algun pescador emprenyat!

Dinar i migdiada... a la fresca que la pell encara serva de les aigües del riu Segre.

La remor del tractor, altre cop, ara feinejant al camp de trumfos. Solc amunt i solc avall es va fent una sanefa rectilínea on homes i dones de la casa s'ajupen a plegar tots els trumfos dispersos. Cistella plena, hora de badar el sac. Sac ple, hora de carregar-lo al remolc... això sí, sempre, de forma infalible, acabant amb una guerra de projectils de trumfos xics i terrossos de terra fresca.

A berenar... sempre passa bé alguna cosa dolça i potser algun traguinyol del porró de moscatell dels grans!

Cap al tard ja és hora de regar l'hort, així que també és hora de cercar l'aixada, de tamany de marrec, per ajudar (o molestar) a regar les tomateres, tavelles, bledes i enciams. Tampoc és estrany acabar, altre cop, en forma de bel·licosa i divertida guerra aquàtica.

Un partidet de futbol a l'era fins que la nit se'ns fa a sobre i el porter ja no s'hi veu per aturar cap xut endimoniat dels Rummenige, Maradona o Van Basten de pagès.

Hora de relaxar-se i escoltar els grans xerrant a la fresca de la nit, asseguts al banc de pedra del mas, tot matant algun mosquit emprenyador.

Sopar i recollir ràpid els plats per a muntar una partida de la "Podrida". Riures, crits i alguna rebequeria tanquen la nit i així el dia. Hora d'anar al llit.

Només els grills, algun lladruc confús del gos i la remor llunyana del riu Segre bressolen aquells infants de ciutat que encara no saben que, un dia, enyoraran aquells eterns estius de pagès.

El meu vell Fujitsu Siemens

2011-07-31T11:34:00.001+02:00

Et dedico aquest post

Avui m'acomiado del que, durant sis anys, ha estat el meu company de fatigues informàtiques. Un Fujitsu Siemens que, comprat l'any 2005, m'ha ajudat a treure endavant postgraus, màsters i cursos diversos i feines professionals i no professionals. Hem viatjat a llocs preciosos i hem ballat plegats en un munt de festes. Ens hem emocionat junts fent escrits per padrinatges d'amics irrepetibles i, molt especialment, per aquest germà meu que, enguany, per fi, ha decidit casar-se amb la meva cunyada preferida. En altres escrits per a la Festa Major del meu poble ens hem divertit i ens hem reivindicat com a nació, i com a ferrenys pagesos del Mig Segre. M'ha ajudat a escriure preciosos mails de foll enamorat i m'ha bressolat en el moment d'escriure'n d'altres d'esquinçament de vestits i sentiments. I aquests últims anys, de la maneta, hem descobert i ens hem endinsat al món de les xarxes socials i, darrerament i de forma molt especial, a la blogosfera amb tots vosaltres.

Mai de la vida m'ha deixat penjat... bé, menteixo, un cop. Un únic cop el meu portàtil va decidir quedar-se negre i sense respondre per més que apretés el reset, el ctrl+alt+supr o li etzibés les primitives (però sorprenentment a voltes encara efectives) clatellades pertinents.

Sobreescalfament. Aquest va ser el diagnòstic llavors. El portàtil s'havia sobreescalfat perquè el ventilador s'havia aturat i la febre li havia pujat molt... a saber quins webs deuria estar mirant perquè agafés aquesta calorada...

Però res, uns pocs dies ingressat al taller i cap a casa. I mai més no s'ha tornat a posar malalt!

Ell ha estat el meu primer portàtil i fou una de les meves primeres compres de certa entitat econòmica. Ara, però, ja fa gairebé un any que mostra símptomes de voler jubilar-se, així que, per fi, he decidit deixar descansar el meu vell portàtil amic. Gràcies per tot, de tot cor.

I aquest post que esteu llegint ja no l'escric des del meu antic Fujitsu, ja no. Aquest post ja l'estic escrivint des de la nova criatura que ha entrat a casa aquesta setmana... he comès el pecat capital... he mossegat la poma prohibida!

Nyam!

Doncs sí, després de quinze anys de PC's, barallant-me amb les finestres del Windows i els seus misteris he decidit passar-me al món dels Mac! Alguns ho aplaudireu, d'altres em maleireu els ossos... l'eterna discussió Gates vs Jobs...

Però ara ja està fet! Així que, des d'ara, aquest és el meu nou portàtil i espero que, com a mínim, n'acabi tenint el mateix bon record que el meu vell Fujitsu Siemens ha deixat en mi.

PD: Si aquests dies no em veieu tan actiu, no patiu, senzillament és que m'estic esbarallant amb els misteris d'Apple i els seus Mac...

Alta ruta del Capcir (i jornada 5)

2011-07-26T17:30:00.000+02:00

I arriba per fi el darrer dia de la ruta trescada pel Capcir durant cinc intensíssimes jornades de bon excursionisme!.

Ens llevem cansats però amb empenta doncs avui, a més, ascendirem el cim culminant de tota la ruta, l'autèntic far i emblema d'aquestes contrades i el cim més alt de la Catalunya Nord, el Pic Carlit, de 2.921 metres.

Així doncs, esmorzem ben d'hora al refugi de la Bollosa i a caminar s'ha dit!

JORNADA 5 (Refugi de la Bollosa - Porté-Pimorent)
+ de 19 quilòmetres
7:25 minuts
900 metres de desnivell pujant
1.400 metres de desnivell baixant

Desenes d'estanys ens bressolen de camí cap al Carlit, com el de la Comassa,
enmig d'un joc de llums, boires i un silenci i una màgia corprenedors

Apropant-nos al Carlit (que treu el nas a l'esquerra)
el paisatge es vesteix amb gales lunars i un vent solitari que dota de majestuositat l'entorn

Des del cim del Carlit la vista és senzillament espectacular!
La panoràmica sobre l'estany de Lanós (trescat el primer dia - clica aquí -) és única

I arriba l'hora de baixar pel vessant oposat del que hem pujat.
Ens espera una tartera gegant amb un espectacular pendent... glups!

Finalment aconseguim completar el descens del Carlit.
Mirem enrere i veiem la gegantina tartera per la qual hem fet la baixada!
Un autèntic senyor dels Pirineus...

I ja retrobem el camí agafat el primer dia que, entre la ginesta que ho grogueja tot,
ens durà al punt de partida de l'Alta Ruta del Capcir, a Porté-Pimorent

I fins aquí l'Alt Ruta del Capcir!

Espero que els que m'heu acompanyat en totes aquestes jornades blogairo-excursionistes hagueu pogut copsar, ni que sigui una mica, la màgia i l'espectacularitat del Pirineu (potser us hauré fet suar un xic i tot!).

Salut i muntanyes!

Camps romput

2011-07-20T23:43:00.000+02:00

Una amable, una trista, una petita pàtria, entre dues clarors...

Entre ombres crema, per fi, el darrer ninot de València

Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du bois...

Fragments de Coral Romput de Vicent Andrés Estellés

Homo homini lupus est

2011-07-17T16:39:00.002+02:00

L'anomenada Banya d'Àfrica es troba en una situació absolutament desesperada

Avui, d'entre la munió de notícies que omplen els diaris, he llegit aquest titular:

"12 milions d'africans en perill de morir de fam"

Una salvatjada. Una autèntica atrocitat.

Àfrica, massa sovint, ens "regala" notícies devastadores com aquesta, i potser per això, ja ens hi hem avesat massa fàcilment. Nosaltres mateixos, així, caiem en l'anàlisi fàcil de les causes que originen aquestes males noves: corrupció, inestabilitat política, societats violentes, eternes guerres civils i no civils, les dures condicions climàtiques de l'Àfrica o, per exemple, la sequera que està patint actualment la Banya d'Àfrica.

"Poques vegades els occidentals han donat aquestes mostres de ceguesa, indiferència i cinisme com ara. La seva ignorància de les realitats és impressionant. I així és com s'alimenta l'odi"

(Jean Ziegler, informador especial de l'ONU sobre el Dret a l'Alimentació entre el 2000 i 2008. Extret d'aquí)

Certament, a l'anomenada Banya d'Àfrica (Kenia, Somàlia, Eritrea, Etiòpia i Djibouti), actualment, s'està produint aquesta malèfica conjunció de factors i la sequera n'ha estat el detonant.

Ara bé, a vegades cal gratar una mica més enllà de la superfície i apareixen causes molt més malèvoles, molt més profundes, i molt més horroroses.

"Els especuladors més rics del món (Goldman Sachs, Deutsche Bank, Merrill Lynch...) han creat un casino on les fitxes són els estómacs de centenars de milions de persones innocents. Han apostat que augmentaria la fam i han guanyat"

(Johann Hari, periodista i analista internacional. Extret d'aquí)

La darrera gran crisi alimentària i humanitària, prèvia a l'actual, esdevinguda durant els anys 2007 i 2008 té un dels seus puntals en l'entrada al mercat alimentari, a partir de l'any 2006, dels especuladors econòmics, citats abans, que, cercant maximitzar guanys en un mercat més estable i segur, després de la caiguda dels mercats tecnològics i immobiliaris, varen centrar les seves inversions i especulacions en els preus dels aliments.

Això va portar com a conseqüència una escalada de preus dels productes alimentaris més bàsics que va dur 200 milions de persones (dos-cents milions!) a la desnutrició i a la fam.

Font: The unnutural coupling. Food and global finance (2009)

La primavera del 2008 els preus, misteriosament, varen tornar a uns nivells similars previs a l'escalada d'aquells dos darrers anys. El motiu? La situació financera interna als Estats Units va empitjorar tant que els especuladors van haver de retallar les seves inversions en el mercat alimentari mundial per a cobrir les pèrdues internes en el seu propi país.

En el mateix article ja citat de Johann Hari, ara fa just un any, ja es preguntava:

"Si no es torna a regular (el mercat alimentari mundial) és només qüestió de temps que tot això torni a succeir. Quant de temps durarà? Quantes persones matarà la propera vegada?"

Doncs bé, la resposta ja la tenim ara i aquí. Només cal que, aquests dies, anem obrint els nostres portàtils, iPads, smartphones o fullegem els diaris mentre assaborim un cafè amb gel a la fresca d'una terrassa, tot preguntant-nos si ja hem fitxat en Cesc per 35 o 40 milions d'euros.

Cada cop estic més tristament convençut que, com ja es va concloure fa molts anys, als inicis del racionalisme:

Homo homini lupus est, o el que seria el mateix, "l'home és un llop per a l'home"

(Plaute, 254 aC - 184 aC).

Va, per acabar amb millor sabor de boca us deixo aquesta cançó amb un títol ben optimista, "Happy ending", i una melodia suau i èpica que encomana energia i ganes de viure!

"This is the hardest story that I've ever told

no hope, no love, no glory

happy endings gone forever more

I feel as if I'm wasted

and I'm wastin' every day"

La podrien cantar aquests 12 milions d'africans... a vegades cal gratar una mica més enllà de la superfície.

_________________________________________________________

Per a aprofundir més en l'especulació internacional sobre els preus dels aliments.

Ara bé, només amb la lectura del citat i colpidor article de Johann Hari, us podreu fer una idea força acurada de l'atrocitat especulativa sobre el mercat alimentari mundial. Us el recomano de veritat.

Colom català!

2011-07-15T22:09:00.000+02:00

L'Inspector Colombo/Colom

Fa unes setmanes que l'irrepetible Inspector Colombo ens va deixar (quantes tardes de glòria detectivesca m'havia regalat aquell home, en les reposicions estiuenques que en va fer TV3!)

Una de les característiques més personals de l'inspector (i de l'actor, Peter Falk, que es posava a la seva pell), a part de la seva perenne gavardina que no devia rentar mai, era la seva veu particularment rogallosa.

El que no sabia és que, a més.... era català!. La meva teoria es basa en el vídeo que va passar TV3 per difondre la notícia de la seva mort.

"Amb la seva veu rogallosa..." anuncia la professional periodista després de sentir l'Inspector Colombo (Peter Falk) parlant... en un excel·lent català normatiu!

Així, amics meus, estic en disposició d'afirmar als quatre vents que l'Inspector Colombo, ai perdó, l'Inspector Colom era més de la ceba que l'Heribert Barrera! És més, puc sentenciar que en Colombo era descendent directe d'un altre Colom/Colombo famós... en Cristòfor!, quedant, per tant, confirmada també la teoria de la catalanitat del descobridor de les Amèriques!

Sort, doncs, de la magnífica "Banda Sonora Original" (BSO) del vídeo realçant la característica veu rogallosa d'en Peter Falk (la "seva veu"?) interpetant l'Inspector ~~Colombo~~ Colom, si no, aquest secret se n'hauria anat amb ell, a la tomba, pels segles dels segles.

Adéu-siau Inspector!

Alta ruta del Capcir (jornada 4)

2011-07-13T23:31:00.000+02:00

I encetem la penúltima jornada! La tempesta del dia anterior ha deixat el cel net i clar i el dia transparent, fresc i amè per a fer els primers cims de la ruta, el Petit Peric (2.690 mts) i el Puig Peric (2.810 mts). Malgrat això és possiblement la jornada més senzilla, doncs és curta i els citats cims són força fàcils d'ascendir.

JORNADA 4 (Refugi de Camporells - Refugi de la Bollosa)

12,5 quilòmetres aprox.

7 hores (incloent aturades als cims i una bona migdiada als peus del llac de la Bollosa!)

+ de 700 mts de desnivell pujant

1.000 mts de desnivell baixant

Les primeres llums del dia il·luminen els Perics des del refugi de Camporells

Des del cim del Puig Peric, a llevant, observem el Petit Peric

Des del cim del Puig Peric, a ponent, muntanyes i més més muntanyes...

I cap al sud, l'estany de la Bollosa... i el corprenedor paisatge que ens aclapara

Ja baixats del Puig Peric val la pena mirar enrere i fer una darrera ullada
per a veure la seva senyorívola presència

I ja arribant a la Bollosa ens sorprenen, rere la ginesta,
unes aigüestortes encisadorament sinuoses

Vinga ànims! Les forces ja justegen però només ens manca una jornada!

Continuarà...

I aprenc a dir que No

2011-07-10T12:24:00.000+02:00

Tal dia farà un any...

I aprenc a dir que No

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada

I aprenc a dir que No

Qua ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No

Montserrat Abelló

Del poemari "Dins l'esfera del temps"

Jo de gran vull ser "aixins"

2011-07-05T00:11:00.001+02:00

Una corrua d'avis arrecerant-se de l'espetec del sol estiuenc a l'ombra d'una església

Avui al matí, per motius laborals, he hagut de desplaçar-me fins a Olesa de Montserrat. He calculat malament el temps de desplaçament i he arribat massa aviat, així que he decidit entrar a un bar qualsevol a per un cafè amb llet i així fer temps i acabar de desvetllar-me.

Quan he entrat no hi havia ningú més al bar fora d'una parella de jubilats que fullejaven els mil-i-un diaris escampats per la taula, esportius i no esportius.

A poc a poc i un per un s'han anat unint a la colla fins a quatre jubilats més i, en un moment, s'ha format una autèntica cimera del G6, cimera que es notava que és de freqüència diària, al mateix lloc i a la mateixa hora.

Així, en bell catalanesc modelat molt suaument per un cert deix característic de la parla d'aquestes terres de contraforts montserratins, han anat pentinant l'actualitat dels diaris en una conversa àgil, ràpida i curulla d'un humor fi i enginyós, en un pim-pam de rèpliques i contrarèpliques en certs moments esplendoroses.

S'ha començat la cimera pel repàs de l'actualitat esportiva, tocant en primer lloc la victòria d'en Djokovic a Wimbledon (ja se li han pujat els fums al cap!) i seguint pel mal començament d'en Contador al Tour (si és "muntanyeru! a les etapes de muntanya li treurà cinc minuts! Calla! No en teniu ni idea!).

Després s'ha encarat la crònica internacional i l'estrambòtic cas "Stroskan" (diuen que als passadissos dels hotels hi havia muntanyes de s...n Calla boig! Que em faràs ennuegar! És ben boig aquest "Antoniu"), per a prosseguir, a posteriori, amb la política estatal i catalana, centrada, malèvolament, sobre el PP, amb comentaris sobre el morro (literal i figurat) de personatges com la Pajín i la Cospedal (de morros ja en tenim una aquí, no cal anar a buscar-la allà...).

Hem seguit per la part de societat i els horaris fora de lloc de les revisions del cotxe (em donaven hora a dos quarts de vuit! Si home! Encara em faran llevar a quarts de cinc de la matinada!).

I el punt culminant de la reunió ha vingut amb la crònica de successos i notícies locals.

- A la meva néta li van regalar una "fandilla"... collons! jo em pensava que era un mocador de mocar!

- Per això se n'ha anat a la merda el tèxtil!

Una lliçó mestra sobre la crisi d'un sector industrial en hores baixes.

Aquests avis són, sens dubte, un pou de saviesa, mestres del gai saber. Estaran jubilats però són uns professionals, uns doctors en l'art d'encarar la vida amb humor i optimisme.

Jo de gran vull ser "aixins"...

Alta ruta del Capcir (jornada 3)

2011-07-02T00:21:00.000+02:00

I prosseguim allà on ens havíem quedat! La jornada es plantejava amb unes previsions de pluja al matí i tempestes a l'"après-midi". Així que vam decidir sortir ben d'hora (a les 7 del matí en punt ja estàvem caminant!) per tal d'intentar arribar al nostre pròxim refugi abans que les maleïdes previsions de l'"après-midi" es fessin realitat. De totes maneres, teníem tots els números per endur-nos alguna llepada en forma de ruixat...

JORNADA 3 (Refugi d'en Beis - Refugi de Camporells)
11 quilòmetres
5:30 hores
900 mts de desnivell pujant
+ de 650 metres de desnivell baixant

A primeríssima hora del matí i sota un cel amenaçador
encara brillava el sol sobre el Puig de la Grava (dreta) i les Tres Piques Roges (esquerra)

Les ufanoses valls i fondalades i les seves aigües tortes reverdeixen el paisatge
mentre nosaltres tresquem entre el neret que ja amenaça de florir en poques setmanes

Finalment assolim el Coll Terrers que, en aquesta època de l'any,
encara conserva alguna congesta de neu de plàstica bellesa.
En el camí de pujada, però, ja ens va enxampar un bon ruixat!

Davallem cap a la perfectament traçada Vall de Galba

El temps ja amenaça la tempesta prevista per "après-midi" però aconseguim
arribar al refugi de Camporells abans que descarregui una bona calamarsada!

Obrigado

2011-06-28T20:18:00.000+02:00

Avui fa just un mes, en aquestes mateixes hores, el Barça guanyava la seva quarta Copa d'Europa. Avui encara tinc alienacions en l'espai-temps que, de tant en tant, m'abdueixen cap a les grades de Wembley cridant i saltant amb cada gol blaugrana...

Avui l'home que ens va donar la segona Copa d'Europa, l'any 2006 a París, ha anunciat que es retira del futbol. Avui m'han vingut al cap les abraçades, crits, salts, cadires al terra, pèrdua de la noció de la realitat, bogeria, trencadissa involuntària de gots i ampolles, ulls fora d'òrbita, histèria i ulleres volant que va ocasionar, en el bar en que estàvem, aquell gol de dubtosa definició estètica però de record inesborrable. Grandiós!

Obrigado Belletti!

Prefereixo celebrar i commemorar aquests bons records, crec, per intentar no pensar massa en altres commemoracions com la de que, precisament avui també fa un any, l'Estatut de Catalunya es va veure dolorosament castrat a les Espanyes (sanat en dirien alguns), sense anestèsia i amb una estrebada de fil de pescar. I seguim igual i qui dia passa any empeny.

Ara podria posar una foto meva, com la del Belletti, plorant, però no d'alegria com ell, que ho faria de ràbia continguda i tristesa resignada... això sí, enfundat amb la samarreta blaugrana...

Serà cert que el futbol és l'opi del poble.

Alta ruta del Capcir (jornada 2)

2011-06-26T18:31:00.000+02:00

I després de la interrupció obligada pel post dedicat a la màgica Nit de Sant Joan, reprenem la nostra ruta pel Pirineu del Capcir, allà on l'havíem deixada!

JORNADA 2 (Refugi de Besines - Refugi d'en Beis)

15 quilòmetres

Gairebé 9 hores!!!

+ de 1.200 metres de desnivell pujant

1.400 metres de desnivell baixant

Estem parlant de l'autèntica etapa reina de la ruta, doncs cal superar fins a tres colls, els dos darrers, força llargs i durs... vam arribar realment trinxats!

Ara bé, els espais caminats varen ser d'una bellesa realment fantàstica, gens freqüentats alguns d'ells, amb desenes i desenes de preciosos estanys (no us penseu que és fàcil veure'n tants en una sola jornada) que fan que l'esforç pagui la pena... i molt!

Les primeres llums del dia il·luminen el Puig Pedrós,
perpetu sentinella del refugi de Besines, on hem fet nit, a més de 2.000 metres

I ben d'hora ja assolim la Portella de Besines,
el primer dels tres costeruts colls
que superarem en aquesta segona jornada

I passada la Portella iniciem un fort descens
tot albirant, però, davant nostre,
el segon coll que ens tocarà pujar de nou!

Així que ja tornem a enfilar amunt!
Si mirem enrere, però, divisarem tot el camí baixat,
amb l'esvelt pas que dibuixa, entre cims, la Portella de Besines

Ben decidits flanquegem el vessant llevantí del Pic de l'Home,
per un antic i preciós senderó que ens durà al segon coll de la jornada
(aquest sense nom reconegut)

A partir d'aquí entrem en una zona lacustre desconeguda (a la foto, l'Estany Deroun),
solitària, gens trescada, però d'una bellesa, un silenci i unes imatges
que em fan posar la pell de gallina...

I al final del descens del segon coll de la jornada, força feixuc en el seu darrer tram,
arribem a l'Estany Naguille, que encara que té més d'embassament que d'estany natural
no deixa de regalar-nos unes fantàstiques panoràmiques!

I ja hem de tornar a pujar amunt!
Després de bona estona mirant a terra, podem albirar ja l'Estany de Peirisses,
tot arribant al darrer coll de la jornada, la Collada d'en Beis, que se'ns fa duríssim i etern!

Davallant ja cap al refugi gaudim d'un bell passeig a la vora de les aigües encalmades de l'Estany d'en Beis amb el Puig de la Grava (2.671 mts) al fons

Fi de trajecte per avui!
Ha costat, hem suat, patit i fins hem deixat anar algun renec,
però hem gaudit d'una jornada d'alta muntanya espectacular.
Al refugi d'en Beis podrem, per fi, descansar els nostres desmanegats ossets!

Continuarà...

Fadrinets sortiu en dansa!

2011-06-23T17:55:00.001+02:00

Dansaires a la Plaça d'Isil (Pallars Sobirà) la Nit de Sant Joan del 2003,
únic cop que he gaudit de la màgica Festa de les Falles d'Isil

"Fadrinets sortiu en dansa

los que sou de l'enredó

que les roses són florides

per la vostra esplendor"

Aquest és un fragment de la cançó que cantaven les fadrines d'Isil, la Nit de Sant Joan, als fallaires que havien baixat de la muntanya amb les falles enceses, un cop les havien deixat a la pira de la plaça.

S'hi pot llegir entre línies el significat ancestral d'aquesta festa pagana...

Primigeni ritual en favor dels cicles vitals i vegetals. L'agricultura era la base de la supervivència de les societats agràries neolítiques, iniciadores d'aquests primers actes de religió còsmica ancestral. Conscients de la seva dependència del cicle vital dels conreus, del propi cicle vital humà, sol·licitaven fertilitat a les plantes i es lliuraven a la pròpia fertilitat en actes d'exaltació de la fecunditat i la sexualitat, lligats a la fecunditat de les llavors en aquells temps domesticades.

Aquests rituals, amb els pas dels anys, es van anar integrant o definint en les religions... encara que, malgrat la castedat imposada per aquestes, en quedaren romanents, ni que fos entre línies, en els costums, tradicions i cançons més populars dels racons més rurals del país.

Així que, ja ho sabeu fadrinets de l'enredó, si aquesta nit trobeu una fadrina que us convida a sortir en dansa... no passeu ànsia, no tingueu por, penseu que és una mil·lenària tradició!

Que ja ho diven los padrins d'Isil "val més matar un gavatx que deixar perdre un costum"! (són de la guerra per aquelles terres!)

A dansar fadrinets!

Feliç i disbauxada Nit de Sant Joan!

Alta ruta del Capcir (jornada 1)

2011-06-21T20:12:00.000+02:00

Us pensàveu que us en lliuraríeu? Doncs no! Aquí teniu el fotopost de la inoblidable ruta (que jo mateix he autobatejat com a Alta ruta del Capcir) de cinc dies per les màximes altures del Pirineu d'aquesta comarca nord-catalana.

Com que cinc dies han donat per molt i per a no atabalar-vos amb un post llarguíssim aniré desgranant aquesta ruta en les seves cinc jornades, de forma relaxada i tranquil·la, tal i com nosaltres les vam gaudir (i en alguns trams patir!).

75 quilòmetres aprox.

5.000 metres de desnivell acumulat aprox.

4 refugis (Besines, En Beis, Camporells, La Bollosa)

3 cims (Petit Peric-2.690 mts-, Puig Peric-2.810 mts-, i el senyor del Capcir, el Pic Carlit-2.921 mts-) i un munt de colls pujats i baixats!

Si ho desitgeu, per a ambientar-vos millor sempre us podeu anar posant, de tant en tant, el so dels xiscles de les marmotes, banda sonora de bona part de la ruta!

JORNADA 1 (Porté-Pimorent - Refugi de Besines)
18 quilòmetres
7:20 minuts (migdiada inclosa)
1.050 metres de desnivell pujant
620 metres de desnivell baixant

Sortim del poblet de Porté-Pimorent tot prenent les primeres rampes

Ja s'albiren les primeres grans alçades de noms evocadors
com el Puig Castell Isard (2.633 mts)

L'Estany de Lanós ens bressola en una fantàstica migdiada
amb l'única remor del so dels xiscles de les marmotes
(cliqueu l'enllaç "marmotil" d'abans!)

Ens dirigim cap al primer coll de la ruta, el Coll de la Coma d'Anyell,
mentre el temps es comença a ennuvolar i emboirar

I ja al coll la boira ens atrapa i ens sorprenen unes congestes de neu residuals
que ens fan avançar penosament en aquest darrer tram
de la jornada fins al refugi de Besines

Continuarà...

Què farem, què direm!

2011-06-10T23:55:00.000+02:00

Segons conta la llegenda

allà dalt dels Pirineus

hi viuen uns personatges

més petits que els dits dels peus.

Viuen dins un canutet

compte que si no el tanqueu

sortiran esperitats

caldrà que feina els doneu!

Què farem, què direm!

Dóna'ns feina, dóna'ns feina

que si no t'escanyarem!

Fragment de la Cançó dels Minairons

Minairons, menairons o manairons al Pallars, Andorra i l'Alt Urgell, diablorins a l'Alta Ribagorça... arreu de les terres pirinenques se n'ha parlat i molt d'aquests éssers mitològics.

Deien que vivien en un canut d'agulles i que si mai l'obries aquests sortien esperitats tot cridant "Què farem! Què direm! Què farem! Què direm!" i, immediatament se'ls havia de donar feina per a fer perquè si no aquests t'escanyaven en un tres i no res!

També hi ha històries que conten que moltes de les antigues cases fortes del Pirineu tenien aquest canut de minairons, i aquest era el secret de la seva riquesa, doncs era la seva principal mà d'obra, com a Tor d'Alós, Llibrada de Benasc, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, el Feu de la Guàrdia d'Ares, etc.

En aquest darrer indret fins i tot, diu la llegenda, que els minairons del canut de Cal Feu, en ésser alliberats pel mosso de la casa varen acumular pedres i rocs, a les ordres atabalades del mosso, atemorit de ser escanyat, fins a crear el conegut Tarter dels Minairons.

Lo Tarter dels Minairons, a la Guàrdia d'Ares (Valls d'Aguilar), a l'Alt Urgell

Així que, demà ben d'hora, com cada any, amb alguns bons amics, complirem el nostre ritual anual de perdre'ns cinc o sis dies per l'alta muntanya.

Què farem? Doncs una fantàstica ruta circular per la zona del Capcir (Catalunya Nord), pujarem colls i cims (el Puig Peric, el Petit Peric i el Carlit), baixarem a les valls, ens refrescarem als estanys i dormirem en refugis ben amunt, ben amunt!.

Què direm? Doncs teixirem converses, xerrarem, riurem i cercarem la màgia i la il·lusió de compartir aquests dies plegats i potser, algun dia, aquesta màgia farà que ens trobem aquests llegendaris minairons pirinencs (ben amatents, però, de donar-los feina ben aviat que si no ens farien pell!).

El Puig Peric (2.810 mts), a la dreta, i el Petit Peric (2.690 mts) a l'esquerra
formen una colossal i esvelta carena des de l'Estany de Camporells
al Capcir (Catalunya Nord), en una foto feta ara fa 10 anys, en la meva
primera incursió a les muntanyes d'aquesta comarca nord-catalana.

I a la meva tornada, soferts blogaires, no us salvareu pas d'un post d'aquests tan i tan muntanyencs!

Fins ben aviat! Cuideu-vos!

Cherokee

2011-06-06T22:10:00.001+02:00

Cherokee és una de les grans cançons incloses en l'irrepetible disc (i expresso opinions molt personals) "The final countdown" dels Europe, aparegut a mitjans del llunyà 1.986 (ja fa 25 anys... m'agafa vertigen i tot).

Melenes crepades i solos de guitarra a tort i a dret

Molts els recordareu pel clàssic tema que donava nom al disc amb el qual van fer volar pels aires totes les llistes d'èxits mundials. La resta del disc però, també manté un nivell prodigiós (Carrie, Rock the night, Ninja, Time has come... i així fins a deu grans hits, entre els quals s'inclou el mencionat Cherokee).

Doncs bé, per aquells anys, el meu germà i jo, marrecs com érem que rondàvem la primera dècada d'edat ens començàvem a endinsar dins el món de la discografia musical i, evidentment, ens vam veure contagiats de la febre Europe que assolava el planeta. Així que, en arribar les festes nadalenques vam fer l'extensíssima carta de regals que s'havien de repartir entre el Tió i els Reis Mags d'Orient. En aquella carta no podia mancar, doncs, el nostre primer casset musical (repeteixo... casset).

Doncs bé, jo que perdia (i perdo) el nord amb això dels regals ja havia enllestit la meva carta ben aviat i d'entre la multitud de regals que demanava en destacaven dos. El meu primer walkman Aiwa (repeteixo... walkman.... i Aiwa) i, per sobre de tots, el meu primer casset.... "The final countdown" d'Europe!. Em delia per tenir-lo i poder escoltar, per fi, les cançons The final countdown o Cherokee.

Així que, en aquests dies previs a la Nit de Nadal, a la gran cagada del Tió, el meu germà i jo contrastàvem els regals que havíem sol·licitat a les nostres cartes. Els elogiàvem o els criticàvem, segons gustos.

La meva sorpresa però fou quan el meu germanet gran, en veure que jo havia demanat el "The final countdown" va començar a cardar-se'n de mi tots i cada un dels dies. Que si aquells grenyuts, amb aquelles melenes i aquells vestidets arrapats, eren uns "nenes" i uns "mariquites", i que si jo demanava aquell disc volia dir que era com ells, és a dir, un "nena" i un "mariquita" (espero que ningú se senti ofès pel vocabulari, doncs érem uns marrecs i eren altres temps).

Tal fou la persistència del meu estimat germà en repetir-me i reiterar-me això durant diversos dies que, al final, la meva resistència de nen es va debilitar i les meves defenses infantils es van doblegar. Així, a pocs dies per la Nit de Nadal vaig fer un canvi en la carta de regals... substituïa el memorable "The final countdown" d'Europe pel llastimós disc "Samantha Fox" de la Samantha Fox!!!

En aquell moment tampoc em va semblar tan mal canvi... el que fos per lliurar-se de la creu de ser un "nena" i un "mariquita" escoltant els Europe!

Així que arriba, per fi, la Nit de Nadal i caguem el tió en família. I surten els walkman (repeteixo... walkman) i surten per fi els anhelats cassets. El meu! La Samantha Fox! Genial! Sort del meu germà gran! Gràcies a ell mai ningú em podrà dir que he estat un "nena" i un "mariquita".

I ara surt el disc del meu estimat germà, el salvador de la meva ànima!... Òstia! Se'm posen uns ulls com unes taronges i em quedo blanc com la llet!. Li ha cagat el "The final countdown"!!!! Li ha cagat el disc que volia jo en un inici!!! El molt cabrit ha demanat el memorable disc dels Europe!!! Serà ell el posseïdor dels grans hits The final countdown i Cherokee!!!!!

Ell, el meu germà gran, el "gran cherokee" de la família, sempre disposat a desenterrar la destral de la guerra per a emprenyar el seu germanet menut (és a dir, jo) també estava obsessionat en aquell brutal disc d'Europe, però havia fet tard a l'hora de fer la carta... i és llavors quan va engegar una autèntica tàctica de setge i enderroc durant els dies previs de Nadal per tal d'aconseguir tenir ell aquest disc com a regal del Tió. El seu objectiu ocult era debilitar-me mentalment (acusant-me de "nena" i "mariquita" si demanava aquell disc) per tal de que jo acabés canviant la carta de regals i enlloc de demanar el "The final countdown" demanés qualsevol altre casset musical.

No s'havia de notar l'esforç, ni molt menys descobrir la meta... i a fe de déu que ho va aconseguir!

Així doncs, aquella Nit de Nadal (que per a més inri és la nit del meu aniversari) vaig aprendre una de les primeres grans lliçons de la meva vida... mai s'ha de menystenir l'esperit de lluita d'un autèntic cherokee!

Sobretot quan aquest es presenta en forma de germà gran!
El seu somriure malèvol el delata...

PD: Aquest cap de setmana el meu "gran cherokee", el meu germà gran de l'ànima s'ha casat amb la xicota, es pot dir, de tota la vida, de sempre. Et desitjo (us desitjo) molta, molta felicitat, sort i un llarg camí ple d'aventures i ple de coneixences.

Tu has estat un dels meus primers mestres en aquesta vida, la persona de la qual vaig aprendre les meves primeres lliçons de vida (com aquella Nit de Nadal!). Hem compartit un munt de coses plegats i espero poder seguir compartint-les.

T'estimo.

El teu germà petit.

I com a darrer regal de boda et deixo una bona dosi de melenes crepades, pantalons arrapats i uns elèctrics solos de guitarra de "heavy pastel" (com sempre l'hem anomenat), a ritme de Cherokee, d'aquell antològic disc... que mai oblidaré!

Well done!

2011-05-31T18:57:00.001+02:00

"London calling, yes, I was there too!"

Londres es va llevar en dissabte rúfol...

...però engalanada amb elegància anglesa

Dels seguidors del ManU no en cantaven ni gall ni gallina...

...i els carrers londinencs aviat es van veure tenyits arreu de blaugrana!

S'acostava l'hora del partit i Wembley es mostrava imponent, tant per fora...

...com per dins!

L'afició blaugrana aviat es va mostrar molt més animada i cantaire...

...tot i que quan aquests s'hi posaven déu n'hi do!

Però la màgia d'aquest equip nostre va fer embogir els uns (i callar els altres!)

I al final, festa grossa, alegria immensa i quan l'Abi va aixecar la copa, alguna llagrimeta...

Gràcies Barça i gràcies Pep per regalar-me aquest dia inoblidable!

Cap a Wembley!

2011-05-27T07:50:00.002+02:00

Si no m'equivoco aquesta serà la meva visió aproximada del terreny de joc

Ni l'islandès Grímsvöten i la seva fúria, ni el portuguès Mourinho i la seva estupidesa.... res ho poden impedir. Aquesta nit, per fi, agafo el vol cap a Londres, cap a Wembley!.

És el meu primer desplaçament en una final com a culer i tinc un no sé què a la panxa... quins nervis! Quina il·lusió!.

Marxem amb 3 Copes d'Europa i lluitarem tots (jugadors i marea blaugrana desplaçada a Londres) per a tornar amb 4.

Als que us quedeu per aquí animeu, canteu, crideu fins que no pugueu més. Estic segur que l'alè del vostre suport planarà sobre la gespa i les grades de Wembley.

Nosaltres, allà, estigueu segurs que ho donarem tot, ens hi deixarem la veu! Farem que se senti arreu de Londres, amb estrèpit eixordador, el nostre orgullós bram català!

Som-hi Barça! Som-hi culers! Cap a Wembley!

M'ha tocat la fibra

2011-05-25T22:09:00.001+02:00

No sóc molt de mirar la tele i molt menys els anuncis, però he de reconèixer que acabo de veure aquest que aquí us deixo (en la versió completa, un xic més llarga que la de la tele), i la veritat, m'ha tocat la fibra... m'ha fet posar la pell de gallina!

Els que ja em coneixeu una miqueta, a través del blog, entendreu ràpidament perquè...

Pura poesia

2011-05-23T23:55:00.000+02:00

"La muntanya és la meva poesia"

Guido Rey (1861 - 1935)

Sortint de Cabdella, a la Vall Fosca (Pallars Jussà)
ens endinsem en un bosc de fades, camins empedrats, traginers i exiliats.

Trescant per la solitària i meravellosa Vall de Riqüerna (un tresor amagat)
ens quedem bocabadats amb el silenci, el paisatge, la fressa de l'aigua
i el nostre objectiu final que treu el nas en la llunyania...
el Gran Pic del Pessó (2.894 mts).

A l'alçada del Pontet de Rus ens sorprèn aquest preciós saltant d'aigua...
la primavera se'ns mostra en tota la seva contundència.

Seguim guanyant alçada i ja hem deixat enrere boscos, prats i pastures
(la Vall de Riqüerna ja ens queda al fons). Ara la roca aflora i pren el protagonisme.

L'imponent massís rocallós ja se'ns mostra obertament i ens desafia a coronar-lo.
La canal central ens ensenya el camí cap al Gran Pic del Pessó.

I assolim, per fi, la capçalera de la vall amb els seus estanys de Francí.
Residuals congestes de neu, quatre isards ens vigilen, alguna truita poruga
dins l'aigua encalmada i glaçada, solitud i silenci.... corprenedor.

Bon moment per descansar un instant i fer balanç del camí recorregut,
mirar enrere i veure entre els primers castells amenaçadors,
el Montsent de Pallars traient el seu caparró encara enfarinat.

Enfilem ja l'atac final i fent la grimpada cap al cim se'ns mostra
l'espectacular afilada cresta del Pic de les Mussoles (2.876 mts)

I al seu costat, en canvi, s'obre la suau la Vall de les Mussoles,
amb genuïna i esvelta forma glaciar,que sembla que ens vulgui mostrar i presentar,
nord enllà, els massissos més elegants i endinsats del Parc Nacional d'Aigüestortes

Un cop al cim, cap a ponent els Estanys del Pessó, encara mig glaçats,
i la Vall de Boï, i el seu patrimoni de la humanitat, al fons.

I cap a ponent, a l'esquerra els Pirineus d'Aigüestortes,
a la dreta el Montsent de Pallars i a baix els Estanys de Francí.
Només la fressa del vent ens acompanya... i algun xiscle animal en la distància.

Després d'una bona estona al cim, a tocar del cel, ben amunt, lluny de tot i de tothom,
els núvols amenaçadors ens empenyen a iniciar la davallada.
Just abans de marxar, però, fem una llambregada final al Pic Petit del Pessó, 2.793 mts,
(a l'esquerra), germà petit i sentinella del que nosaltres hem coronat,
i dels gelats Estanys del Pessó.

Així que decidim desfer el camí fet i tornar cap a l'acollidora Vall de Riqüerna.
Deixem enrere les congestes de neu, les abruptes roques i el silenci del cim
i retornem, de nou, als paisatges boscosos, suaus, de prats entapissats i rius sorollosos.

I la mateixa vall, en camins engalanats, orgullosos del seu passat vital
unint pobles, gents i valls pirinenques, ens mostra i ens indica
el nostre camí de tornada cap a casa.

El track de la ruta i la seva explicació... aquí!

Per Tutatis!

2011-05-19T19:54:00.004+02:00

Espero que els senyors Uderzo i Goscinny (al cel sigui) em permetin la llicència...

Som a l'any 2011 després de Crist. Tota la Hispània (i més enllà) és ocupada per la crisi... tota? No! Un llogaret de la plana del Vallès habitat per santcugatencs indomables rebutja una i altra vegada ferotgement la invasora crisi...

Hora laborable d'un dia laborable a la cua d'un súper d'aquesta irreductible vila vallesana. Unes indomables santcugatenques madures i ocioses, amb xandalls de marca, maquillatge Pre-à-Porter i melena rossa L'Oréal s'entretenen en excés amb la caixera.

Arriba una altra santcugatenca amb idèntic codi genètic i, amb somriure i aclucada d'ullet còmplices amb les primeres, aboca el següent titular:

"Venga niñas que no estamos de relax en el paddle!"

Em mossego els llavis, la llengua, les ungles, les potetes de porquet.... per Tutatis!... un dia ens caurà el cel al damunt!