dissabte, 30 de novembre de 2013

Pel·liculón!

Un dia em van dir que tots aquells que estimem, tot allò que estimem, per més anys que estiguin amb nosaltres, quan se'n van, sempre, absolutament sempre, creurem, rabiüts i revoltats, que ens han deixat massa aviat, que han marxat massa d'hora. 

Se'ns obturarà el lacrimal i ens vessarà el llagrimer. La pena furiosa se'ns aferrarà i ens supurarà a la pell, ens agullonarà les narius, en les seves entranyes, en les seves profundes mucositats. Creurem tenir la boca seca, com paper de vidre, però de les genives ens brollarà una densa saliva amb gust de ferro; el gust de l'enyor.

Gust que no m'ha abandonat des que, aquest passat dijous, els meus ulls van llegir aquestes breus frases...

M'han acompanyat gairebé una dècada, des que els vaig descobrir, i en volia més, molt més. Jo no en tenia pas prou. Ni de conya.

Com sempre en aquests casos, però, en breu, la intervenció repressiva del super jo que basteix la nostra cultura i educació, m'acabarà amagant als soterranis enteranyinats del cervell, aquestes sensacions i sentiments. És llavors quan s'imposarà, altiva i victoriosa, la resignació de la derrota.

Potser llavors podré dir, i fins i tot escriure, la lletania d'habituals condols i emblemes trillats, dignes de campanya electoral tronada. Sí, ja ho sé, em quedarà la seva música i els grans moments viscuts al costat d'aquesta. Ja ho sé, collons. Però tots, absolutament tots, sabeu que ja no serà ben bé el mateix. A partir d'ara quan me'ls torni a posar, quelcom grinyolarà de fons, i un cert regust de ferro em retornarà a la boca.

I és que hi ha coses que, per més temps que quedi per viure i coses per venir, saps perfectament que seran inimitables. Irrepetibles.

Us deixo amb una cançó d'ells, però no pas cantada per ells, si no per altres veus. És la manera que trobo de dir, potser desencertadament, que per mi han estat precisament això, fer tant meves les seves cançons que les he cantades, amb maldestre mallorquina pronúncia, fins a ofegar la seva pròpia veu, innovant, fins i tot, tonades, ritmes i cadències. I ho he fet allà a on m'ha assaltat la febre "antoniafontera", ja fos a casa, al cotxe, als casoris, als bars, a les muntanyes i, és clar, i ja mai més, a prop dels escenaris.


Així que com bé diu la lletra original d'aquesta cançó:

"Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vatua amb el món"

Però com també culmina, en crit encomanadís, aquesta preciosa versió, no puc acabar sense deixar ben clar que, aquests anys al vostre costat han estat, sens dubte, una patxanga genial i un immens...

"Pel·liculón!"

(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)

Arreveure "calàpets, nenúfars i princeses..." #A10AntòniaFont

diumenge, 3 de novembre de 2013

Profeta


Antigues paraules que sermonaves
en intent, de joventut caduca, de fer foc nou de flàmula minúscula.

Te les creies, i les projectaves, i miraves d'encomanar-les,
et sabies sabedor de la dreta veritat, de l'anhelat secret de la correcta humanitat.

Però ara t'escoltes atentament, i t'avorreixes solemnement. 
Ja no creus en el que dius, i no creuen en el que ensenyes. 

Prou que ho saps, i ho notes amb recança,
has perdut la fe, i aquella darrera utopia que anomenen esperança.

Et saps profeta de via estreta, en casa pròpia, 
i també en aliena.

No et queda més remei que arreplegar-les,
 les ruïnes escampades de les antigues creences.

I amb les teves pròpies mans, acabar d'esfondrar-les,
les darreres columnes dretes, herculianament bastides, o això és el que creies...

Posar-les a la maleta i entonar un "replay" a la manera mallorquina,
i emprendre vella prèdica en noves àgores, en nous deserts de llunyania.

Llocs, potser aixerdegats del tot és possible encara, i de viure en la mentida;
indrets, potser delerosos de lapidar el proper ingenu que alci la veu amb gosadia.

Però això, estimats feligresos, només el profeta ho sap;
això, benvolguts parroquians, només ell ho sabia.

Naxos (Grècia). Estiu del 2011