diumenge, 6 d’octubre de 2013

Et deixo anar

Desincronització d'agendes i maltempsades, els dies acordats, havien fet retardar, un cop i un altre, l'intent dels anhelats sis Russell, els sis tres mil de la part llevantina del Massís de la Maladeta.

Sortir corrents divendres de la feina, conduir durant prop de quatre hores, de nit i entre tempestes, i llevar-se el dia següent a un quart de sis de la matinada, no deixen de semblar-me petites bestieses sense importància, davant la possibilitat de culminar, en una sola jornada, les sis rocoses cimes en honor del pirineista Henry Russell.

El sol no ens agafa fins ben amunt, embellint, encara més, el cim del Ballibierna,
pujat fa prop d'una dècada i que, aviat, espero repetir

El dia neix esplèndid, malgrat les tempestes d'ahir, i penso que, ara sí, abans no arribi l'hivern, culminaré amb èxit la temporada de tres mils d'enguany, amb aquestes sis cireretes.

I així arribem a l'emblemàtic Coll de Ballibierna, on les vistes sobre l'imponent massís rocallós del Posets encara fan engrandir més la fam, les ganes d'assolir el repte d'avui.

El Posets, pujat tot just fa unes setmanes, des del Coll de Ballibierna

Des d'allà ens n'adonem d'un detall al que, en principi, tractem d'anècdota, però que acabarà esdevenint clau en l'esdevenir de l'excursió d'avui. La part culminant del Posets apareix lleugerament emblanquinada. I no només la del Posets, que també la dels Russell és esquitxada de neu ben nova i granulada...

Els sis Russell es veuen i s'amaguen en el massís rocós de l'esquerra.
El camí que hem de seguir puja per la cresta de la seva dreta... (1/2)

... per sobre del preciós Estany del Cap de la Vall, i amb vistes
a l'espectacular cresta entre el Tuc de Molières i el Pic de les Salenques (2/2)

Aviat, però, ens n'adonem que hem menyspreat en excés aquesta enfarinadeta caiguda durant les pluges d'aquesta nit passada. El camí cap a la cresta, per un camp de roques, esdevé relliscós i feixuc. S'alenteix el nostre ritme, havent de mirar-nos dos i tres cops on posem els peus, per no acabar caient enmig d'aquest mar de punxes i sots granítics.

Travessem la capçalera de la vall glacial, als peus dels Russell,
que tot i no semblar-ho, està coberta per una finíssima capa de glaç molt relliscosa.
Al fons, de nou, el Ballibierna

L'aiguat caigut el dia abans, combinat amb la primera gran fredorada a cotes altes, han provocat la primera glaçada a l'alta muntanya. Combinació fatal per l'èxit de la nostra empresa d'avui.

Els estanys residuals als peus dels Russel apareixen glaçats

I com més amunt, més lliscant esdevé el terreny. Així, als 2.900 metres, a l'inici de la cresta cap als Russell, amb preciosos estimballs a cada banda, i veient les dificultats per progressar en aquest tipus de terreny mixt, decidim, amb pena immensa, que avui no serà el dia. Avui no farem, tans sols, ni un dels sis cims de la nostra ambiciosa ruta.

En primer terme l'inici de la cresta, amb la finíssima capa de neu glaçada,
en segon terme l'Estany del Cap de la Vall


"Only miss the sun when it starts to snow.
Only know you've been high when you're feeling low"


Retornem vençuts, desfent els fràgils passos que havíem ascendit amb cabuderia. Ens acomiadem, esmaperduts, del gloriós paisatge que ens envolta, entre tres mils que haurem de deixar per l'any vinent, per la propera temporada. 

L'Estany del Cap de la Vall, en la nostra ràbia continguda,
encara ens apareix més rabiosament exultant de bellesa.

Com punxa la refotuda agulla que ja duc clavada, i la duré fins l'any que ve. Com dol acomiadar-se d'aquests majestuosos paratges amb comptes pendents, amb renúncies d'aquesta alta entitat.

De nou al Coll de Ballibierna, amb els seus ibons a sota.

Capficat en la mala sort d'haver coincidit amb la primera enfarinada i glaçada tardorenca, dolgut per aquest duel perdut amb la muntanya, pel menyspreu amb que ens ha tractat aquesta vegada, de cop, un xiscle agudíssim, ben a tocar meu, m'espanta no sabeu prou, i em retorna de les meves cabòries.

Allà, ben a tocar, ens mira i ens observa la bèstia més peludeta i moixinable dels Pirineus!

Que una bèstia tan menuda pugui fer aquests xisclets!

Potser aquestes muntanyes s'han apiadat de nosaltres i del nostre esforç, i a darrera hora han volgut fer-nos aquest regal. Han fet sortir aquesta marmota, animal sempre esquiu, del seu cau per a que el puguéssim gaudir de ben a prop i durant l'estona que ens ha plagut.

Oh Pirineus! No sé com se m'havia acudit, ni per un instant, maleir les vostres rocalloses entranyes...

Oh muntanya! Sé que, ben aviat, ens tornarem a trobar i ens ho passarem rebé plegats. Avui m'has fet veure que no era el dia de gaudir plegats. Avui era dia de deixar-te anar...

"Only know you love her when you let her go"