dimarts, 30 de juliol de 2013

Bitllet d'anada

Vaivenint de les Mallorques

Gairebé un any després, puc afirmar, sense temor a equivocar-me, que no he bastit cap mar endins. No ho he aconseguit, no me n'he sortit.

Una lletania d'excessius avions i aeroports, de nits solitàries i enyors patidors. Un devessall de llàgrimes insofriblement temporitzat, un sentiment d'alienació impúdicament injectat.

No te'n culpo, illa de Mallorca, déu me'n guard. Bo i encara has fet l'esforç de treure'm de l'ensopiment i mostrar-me del què ets capaç, d'allò que serves.

Sóc jo, ferreny i arrelat de mena, de la meva gent, de la meva terra. Sóc jo, orc i adust, travat navegant de mar en calma, ofegat i sense alè per anòxia pirinenca.

Tampoc no m'oblido, però, d'aquells que sense posar-me travetes, no m'han apartat cap de les pedres d'un camí revirat de veres. 


"Aggressively we all defend the role we play,
regrettably times como to send you on your way"

Carregat d'aquestes raons o desraons, avui he comprat un bitllet d'avió. Un bitllet que, per primer cop en onze mesos, no tindrà tornada. Un viatge que, per fi, és només d'anada.


"We hope you enjoyed your stay
outside the sun is shining, seems like heaven ain't far away"

dimecres, 17 de juliol de 2013

La reina sense corona

Volia saber què hi havia del cert en aquella llegenda que deia que, Pirineu endins, muntanya amunt, hi havia una reina destronada que, des de feia centúries, plorava amargament la pèrdua de la seva corona.

Després de caminar en la foscor, a trenc d'alba, es pot contemplar
el paisatge pirinenc que s'obre tot pujant de la Besurta (Benasc - Aragó) 

Havia sentit, en històries vora el foc, que era una reina que vivia en un palau de gel, més amunt dels tres mil metres, entre els espadats del massís que duia el seu nom, el Massís de la Maladeta, darrer vestigi onomàstic del poder i atracció que un cop va tenir i exercir.

Des del Portilló Superior, l'espectacular glacera de l'Aneto i el seu cim piramidal al fons,
enguany, estranyament, amb força neu encara en aquesta època de l'any

En virar el nostre camí, enmig de la glacera, començo a entendre la tristesa que assola l'antiga reina del gel. Mentre centenars d'excursionistes segueixen, camí recte, per anar a retre pleitesia al nou rei dels Pirineus, l'Aneto, pel camí de la Maladeta, només nosaltres, i algun altre excursionista escadusser, seguim el camí que ens durà a l'antic tron pirinenc.

Des del bell mig de la glacera, la solitud es veu amplificada i hom es veu minúscul
davant l'exhultant mur, aparentment inexpugnable, que formen el trident de 

Pico de Coronas (3.298 mts), del Medio (3.340 mts) y Maldito (3.350 mts)

I assolim el coll anomenat Maldito, des d'on se'ns presenta una vista inoblidable. La vall de Cregüeña amb el seu "ibón" d'alçada. Descobert aquest llac ocult entre cingleres, se'm fan certes, davant dels ulls, les històries de les llàgrimes de pena vessades per la reina Maladeta. Cauen per la banda de Cregüeña, creant aquest estany, i davallen per la vall del mateix nom, fins a trobar el riu Ésera.

L'arribada al Collado Maldito, a 3.200 metres, és de pell de gallina.
Se'ns descobreix l'Ibón de Cregüeña, encara mig glaçat, d'una bellesa esfereïdora

I al vessant oposat de Cregüeña, l'Aneto i sa glacera ens revelen el segon motiu de la pena de la Maladeta. Ella fou, durant anys, senyora dels Pirineus, de tota la serralada, la més alta pica. Fins que cent metres escassos, li arrabassaren aquest títol, la seva corona, i la seva supremacia.

L'Aneto s'enduia la més alta glòria i la nova corona pirinenca, així com els desitjos i anhels de tots els excursionistes, escaladors i somiatruites de les més altes alçades, deixant caure en l'oblit la que abans fou la més cobejada cima.

Des del cim del Pico Abadías (3.271 mts), ja a la cresta de la Maladeta, es contempla, 
meravellosa i aquest any força nevada, la totalitat de la glacera de l'Aneto

Defensors de causes perdudes i enyorats de l'excursionisme d'èpoques pretèrites, volem fer la nostra ofrena a aquella vella reina, a aquella bella monarca ja sense corona. Crestegem per entre els seus estreps de roca, aferrats al seu cos de pedres mil·lenàries, tocant els 3.300 metres d'alçada, per entre les seves aèries entranyes.

Des del Pico Abadías es pot observar part de la llarga cresta
que ens durà al cim del Pico de la Maladeta, que treu el l'enlairat caparró al fons a la dreta

I des del capdamunt del seu cim, agraïda la Maladeta, ens ofereix, en recompensa a la nostra insistència a no deixar-la caure en l'oblit i la total absència, una panoràmica espectacular sobre la part més occidental del seu massís, i més enllà en els Pirineus, l'antic seu regne, a on ella manava des del seu palau de gel, entre glaceres perpètues.

Des del cim de la Maladeta, cap a ponent, es contempla al nus de tres mils que la sentinellen:
Pico de la Rimaya, Cordier, Sayó, Mir, Bondidier, y la Muela, Diente y Pico de Alba

L'embadaliment davant el magne espectacle de cims, neus i glaceres, però, no evita que captem el darrer motiu de la inesgotable pena de la Maladeta. Malgrat l'any excepcional de neus i freds que ens ha deparat enguany la primavera, ella sap, ella nota, ella veu que, any rere any, s'està esprimatxant el gel de la seva glacera. El seu palau de gel es desfà sense volta enrere. 

L'actual rei dels Pirineus, l'Aneto (3.404 mts), des del cim de la Maladeta (3.308 mts)

És llavors quan, avistant des del cim de la Maladeta les llargues processons d'excursionistes, llunyans i formiguejants, enfebrats pel sostre pirinenc de l'Aneto; en la solitud de la pica que un dia fou envejada monarca, amb un palau glacial esplèndid i no en ruïnes de desgel i morrenes a cel obert, com el que és ara; nosaltres ens declarem vassalls de la que sentim la nostra muntanya reina.

Tots junts, ens abracem en cercle, formant una corona humana al capdamunt de la Maladeta, i així, recuperem la seva corona perduda, efímera com son regnat de muntanya cimbellera, caduca com el glaç condemnat de sa gelera.