divendres, 30 de desembre de 2011

La biblioteca del 2011

Seguint la tradició catosfèrica de culminació lectora anual us deixo el llistat de llibres, en format pel·lícula, que aquest any he tingut ganes i temps de llegir! 

A la part inferior veureu les puntuacions pròpies i personals que els he anat donant a cada un d'ells, de menys (@) a més (@@@@@), segons la trempera que m'hagi ocasionat la seva lectura.


Com podeu veure ha estat un any dominat per l'assaig (o pseudo-assaig) però, potser degut a l'atmosfera mediterrània i insular que ha envoltat aquest any meu, els llibres que m'han atrapat de veritat són els escrits des d'òptiques rabiosament mediterrànies (i mira que jo sóc un porquet eminentment muntanyenc!), amb el Mare Nostrum com a element paisatgístic i lligam cultural de fons. Han estat el d'un gran clàssic nostre, Baltasar Porcel, i el d'un meravellós descobriment foraster, Michela Murgia.

Molt bon any nou a tots!

dissabte, 24 de desembre de 2011

Un Nadal senzill

Un senzill i preciós tió de punt. Ens cal alguna cosa més?

Senzill by Beth on Grooveshark

... fent el camí més fàcil, tenint la veritat més insignificant
com el plor de l'infant, essència de tot,
essència de tot el que som...
___________________________________

D'un bell i melangiós post de n'Alyebard i, especialment, de la seva resposta, m'han assolat una sèrie de pensaments sobre l'absència, que potser mai abans m'havia plantejat.

"Quan ens falta algú els dies de Nadal són difícils; si a sobre coincideix que el seu aniversari quasi tocava amb festes encara més."

Jo vaig néixer a un quart de dotze d'una nit com la d'avui, el meu aniversari és doncs, la Nit de Nadal.

Aquesta nit els meus pares, en aquesta hora exacta, mai abans, em felicitaran amb alegria i m'explicaran, amb una brillantor especial als ulls, el goig que van tenir de veurem néixer una nit com la d'avui. L'il·lusió especial, també, de l'endemà, matí de Nadal, trucant a la família i amics per a donar-los la bonanova, el xiquet ja era nascut.

Des de menut, doncs, he viscut aquesta nit amb una màgia i una excitació especials, encara més intenses de les que tradicionalment envolten ja la Nit de Nadal. La família, el tió, les nadales, l'aniversari, els regals, els turrons, el pastís, bufar les espelmes...  un garbuix d'experiències i sensacions fenomenals per un vailet... i per un no tan vailet!

Per contra, però, el comentari de n'Alyebard m'ha fet reflexionar que, tota aquesta màgia de ser nascut una Nit de Nadal, algun dia podria esdevenir una moneda de dues cares. Si la vida m'allunya dels meus, si de la meva absència se'n fa presència, llavors el que sempre ha estat una nit de goig acabaria esdevenint una nit, segur, massa difícil.

Via fora, però! Esperonat per a fer lluir tant com pugui la cara de la moneda, allunyaré els fantasmes de les complicacions i redoblaré els esforços per a fer somriure els meus, insistiré en que ells són la màgia d'aquesta nit i persistiré en teixir un Nadal càlid i intens, amable i amè, en definitiva, fàcil i senzill per a tots ells, per a tots nosaltres, per a tots vosaltres.

I ara vaig passant que he d'agafar aire per tenir bona bufera i poder-les apagar!


Bon Nadal a tots!

dilluns, 19 de desembre de 2011

El miracle de la mandarina podrida

Si voleu saber el secret i la màgia que pot amagar una mandarina podrida només heu de fer una volta pel blog del Calendari d'Advent...

diumenge, 11 de desembre de 2011

(FES)tival culer

M'encanta el Bernabéu! És preciós, diví, especialment quan, com ahir, el públic calla i el Barça alliçona! El santuari blanc s'ha convertit, en aquests darrers anys, en el recipient de les millors essències culers, en un teatre on el Barça interpreta les seves millors obres i el públic, en silenci, observa "teatro del bueno".

Aquest bavejar constant davant el fi estilisme blaugrana m'ha fet recordar una de les experiències més memorables que vaig tenir en clau culer i, precisament, arrel d'un Madrid-Barça.

Era el maig del 2009 i jo corria per Fes, al Marroc (ara comenceu a entendre el motiu del títol del post, digne hereu de la pitjor tradició de titulars semàntics dels diaris esportius del país...).

La casualitat havia fet que el clàssic caigués en la nostra setmana de vacances per terres marroquines. Els dies previs al partit corríem pels laberíntics carrerons de la medina de Fes on tothom, per sorpresa nostra, estava molt expectant pel partit. Quan ensumaven la nostra procedència ja els teníem a sobre recitant-nos jugadors, partits, gols i, els més emprenyadors, cridant el nom del porc de l'etern rival. En línies generals jo diria que, per aquelles dates, Fes estava dividit en un 60% culer i un 40% madridista (a hores d'ara jo crec que la diferència, a favor del Barça, deu haver crescut força!).

El porquet eufòric davant d'una botiga de fanàtics culers a Fes (Marroc)

Ens vam fer força amics del guia (Mohammed... per variar) que vam llogar els primers dies per a no perdre'ns per l'entramat de carrers impossibles de la medina antiga. Tant bon personatge era que ens va convidar a veure el partit a casa seva, amb la seva dona i filles.

La primera part, però, la vam veure en un bar doncs la televisió no li funcionava i li estaven arreglant en aquell mateix moment (la segona part ja la veuríem sopant a casa seva).

Així doncs, en aquell bar de Fes, la primera part va resultar memorable. Una sala immensa, potser hi havia un centenar d'homes (remarco... homes, no dones) i nosaltres, que erem set (sis noies i jo - un paio afortunat...-). Ja podeu comptar que sis noies (i jo), blanquetes, catalanes i culers vam passar a ser l'atracció del bar.

Ells s'asseien totalment barrejats i ara aquí i ara allà s'aixecaven i bramaven segons les seves filiacions futbolístiques, però tot amb bon ambient i sense cap tibantor, cosa que aquí, crec, seria força complicada.

Els més culers se'ns giraven fent-nos el senyal de victòria, d'OK, cridant "Visca el Barsa i Visca Catalunia!". Brutal. Que a milers de quilòmetres de casa, se't plantin al davant persones amb trets físics ben diferents als teus i cridin això, no té preu. Ja sé que em direu que potser ho repeteixen com a lloros... però què voleu, un no és de pedra i se'm va posar la pell de gallina en diverses ocasions (ajudat pels gols que anaven caient al Bernabéu).

La segona part va ser totalment diferent, però potser encara més encantadora (futbolísticament també!). Vam poder, finalment, anar a casa en Mohammed i allà vam conèixer la seva encantadora dona i les seves filles.

Tots els tòpics masclistes de la nostra societat de fa quaranta anys, a Fes encara hi són ben presents. Així, ella ens va cuinar un sopar exquisit mentre ell mirava el futbol amb nosaltres i bevia cerveses (malgrat les seves creences musulmanes... amb alcohol) i fumava haixíx com una carbonera. Ella era molt més jove que ell, bella, tímida, discreta i educada. Ell era molt més gran que ella, trapella i encisadorament irreverent.

La vetllada va ser d'aquelles per a emmarcar. En una llar marroquina, convidats per la família, tractats exquisidament, vam compartir unes hores inoblidables, mentre la glòria blaugrana i el "globus" d'en Mohammed assolien cotes excelses...

Tots vam estar tan a gust que ens hi vam quedar fins força estona després que el partit hagués acabat. De fet vam poder veure el post-partit tot sorprenent-nos que Bakero i Buyo apareguessin com a comentaristes experts del partit a Al-Jazeera, i després que la cadena ja afrontés la segona repetició consecutiva (no exagero) del partit.

Així que quan encaravem el 3 a 15 o 16 vam decidir anar a descansar el nostre cos i ment de la gran quantitat de sensacions i experiències diverses acumulades en tan poques hores.

Aquell 2 a 6 tots els culers el guardem a la memòria, però jo, a més, aquell FES(tival) blaugrana el servo, càlidament i amb molt d'afecte, en un raconet del meu cor... culer.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Sóc més pesat...

... que la boira terrera.


I és que poques setmanes després de dedicar un post a les boires tardorals, torno a endinsar-me en els mars de boira que trobem escampats aquests dies pel nostre país. Ja em disculpareu, sóc un pesat, però és que en aquests dies d'anticlònica tardor la boira és més terrera i més tossuda que mai!

No hi ha manera que, en aquests dies, s'aixequi un pam de terra!

Els contraforts muntanyosos malden per a treure el cap
per sobre dels embats de la boira

Tota Catalunya sembla literalment engolida per aquesta espessa i pesada boira terrera!
Tota... no? Montserrat treu el caparró allà en la llunyania!

Totes les fotos varen ser fetes des de la carena del Montsec de Rúbies, és a dir, des del capdamunt d'aquests contraforts que, a prori, semblen inexpugnables...


Així que, per poc que surtis a trescar muntanya amunt, et trobes aviat gaudint d'unes imatges espectaculars, de somni... I si la talaia és tan privilegiada com la del Montsec de Rúbies, a cavall de la Noguera i el Pallars Jussà, la força que pren l'escena és brutal.

Us deixo un vídeo gravat des del capdamunt de la carena. Gaudiu dels mars de boira del Montsec... i dels Pirineus nevats nord enllà! (i ja està, ja no us atabalaré més amb aquestes imatges emboirades...)

dijous, 1 de desembre de 2011

Desesper més enllà de mitjanit


Quan l'excés de feina em supera
el blog entra en espera
i ja sabem que qui espera es desespera!

Sí, ja ho sé que en els temps que corren no m'hauria de queixar, però quan ets enmig de segons quins saraus laborals... buf... voldria ser ben lluny d'aquí! 

Massa dies dormint poques hores i pencant-ne massa...