divendres, 28 d’octubre de 2011

De quan esmorzava pa amb Nocilla

Detall de l'àlbum de Tintín "L'estel misteriós"
amb restes arqueològiques de Nocilla en les seves pàgines

El menjador de casa meva és presidit per un quadre de la portada original (és a dir, en francès) de "L'estel misteriós", el primer àlbum de Tintín que vaig llegir a la meva vida. 

El meu germà i jo érem molt menuts quan els nostres pares, un Nadal, van decidir regalar-nos el nostre primer Tintín. Vàrem fer cara de sorpresos. No en teníem ni idea de qui era aquell personatge ros i, ni molt menys, de les aventures que amagava aquell "tebeo".

Recordo llegir aquell llibret de forma gairebé malaltissa. Em va enganxar de manera desmesurada. Quina cursa tan espectacular i emocionant entre els vaixells AuroraPeary per assolir, abans que ningú, l'aerolit caigut al mar!. Potser cap altra lectura, en la meva vida, m'ha absorbit tant com les vinyetes d'aquella aventura.

D'aleshores ençà es va iniciar un ritual sagrat. Cada dia de l'any mon germà i jo, abans d'anar a l'escola, esmorzàvem tot llegint i rellegint algun dels àlbums de Tintín que, regularment, a cada Nadal i a cada aniversari els pares ens anaven regalant (a vegades també n'havíem aconseguit fora de les dates assenyalades ja que el front comú de germans podia arribar a ésser molt convincent...).

Així, mica en mica, esmorzar rere esmorzar, les pàgines dels àlbums de Tintín es van anar omplint de llànties de l'oli del pa amb tomàquet, del negre de les molles saltaires de les torrades i, especialment, de les marronoses i inesborrables (tant a les pàgines del Tintín com a la meva memòria) taques dels gloriosos esmorzars de llesques de pa amb Nocilla.

Avui s'estrena la pel·lícula de Tintín i no deixo de sentir certa emoció, nervis i fins i tot por. És l'únic personatge que reconec que he idolatrat amb fervorositat infantil i devoció adulta. No sé si la pel·lícula estarà a l'alçada del mite que jo m'he creat al llarg de tots aquests anys de professar, abnegadament, la religió tintinaire.

Del que n'estic segur, però, és que, trencant la meva norma de gaudir les pel·lícules en versió original, aquesta l'aniré a veure en la llengua que us escric. I és que ja des d'aquella primera aventura cercant l'estel misteriós, o bé al desert, a la selva, al Tíbet o a la lluna, a mi, el Tintín, en Haddock, en Tornassol, els Dupont i Dupond, en Milú i companyia sempre, des que el món és món, m'han parlat en català.

Ah! i avui, per a commemorar aital data tan assenyalada, de bon matí, he fullejat aquell primer àlbum, el mateix exemplar de "L'estel misteriós" (fa anys que no en llegeixo cap a consciència... no em cal, els tinc gravats a foc a la meva memòria!) i ho he acompanyat, com feia aquell menut vailet abans d'anar a escola, d'unes bones llesques de pa amb Nocilla (aquest cop, però, he procurat no tacar-lo més!)

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Cal Porquet

Et fan mal tots els ossos. Tens el cos cruixit. T'has passat tota la tarda jugant a bàsquet, saltant, corrent, rebent alguna tambanada i, de tant en tant, anotant alguna cistella. Has vist amics, pares d'amics, fills d'amics, amics d'amics. 

I surts del pavelló satisfet d'haver-t'ho passat bé, d'haver ajudat a una noble causa, d'haver compartit una tarda amb gent que estimes i que admires, d'haver rigut, saltat, abraçat i repartit petons, a tort i a dret, a tots ells.

Ja és fosc. Agafes el cotxe, engegues la ràdio i enfiles cap a casa...


"I never thought I'd see you again, I never thought I'd get to be with my best friend..."

I aparques el cotxe, reculls la bossa i puges les escales del pàrguing (ai les cames! ara recordo aquella trompada amb aquell pívot gegantí...). 

Obres la porta de l'escala del teu pis, piques l'ascensor (sempre triga una eternitat a arribar), hi puges i mentre enfiles els pisos et mires al mirall cercant aquells nous maleïts pèls blancs a la barba (inconscientment tornes a recordar els cruiximents del cos... els anys...), i s'atura, s'obren les portes i surts al replà del teu pis i quan vas a obrir la porta de casa teva, mires al terra i veus això...

La nova estora de l'entrada de Cal Porquet!

I aíxí és com ella (la porqueta podríem dir?), amb aquests detalls, amb aquest sentit de l'humor, amb aquestes sortides genials que sovint em sorprenen (diu que és el seu regal per celebrar el premi C@ats!) ha aconseguit omplir la casa de riures i alegria, i ha fet que Cal Porquet hagi esdevingut una llar càlida de veritat, a on m'encanta deixar-m'hi caure mort encara que arribi fet una desferra...

"I've come a long way to get here,
the leaves they fall to my feet, at home, they mean nothing to me"

divendres, 21 d’octubre de 2011

Cistella Solidària


Aquest dissabte, per quart any consecutiu i sense perdre'm cap edició des que es va iniciar, tornaré a participar en el Torneig de Bàsquet Cistella Solidària!

És una iniciativa totalment popular que pivota (mai més ben dit!) en el món del bàsquet amb l'objectiu de recaptar fons a benefici del Laboratori Oncològic-Infantil de l'Hospital de Sant Joan de Déu. L'any passat es van acabar aconseguint més de 16.700 €! I aquest any es vol arribar als 20.000 €!

Cada any s'han anat organitzant més i millors activitats més enllà del propi torneig (tallers per a nens, sorteig de premis, i fins i tot, aquest any, un partit entre velles glòries del Barça i la Penya! amb Nacho Solozabal, Roger Esteller, Andrés Jiménez, Jordi Villacampa, els germans Jofresa, etc). La veritat és que la feinada dels organitzadors, dels quals tinc la sort de conèixe'n alguns, és immensa, gegant, de molts i molts mesos, però molt i molt ben feta.

Per la nostra part tornarem a ajuntar-nos alguns dels vells globetrotters que vam aconseguir, fa molts anys, el subcampionat de la lliga de primavera de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de ser els campions de la primera edició d'aquest torneig Cistella Solidària!.

Ens tornarem a presentar com el temut equip dels "Sempre Txitxi Creus" (escrit així, ben català, en TX!) en honor a un dels millors bases catalans de la història del nostre bàsquet! L'ídol de la lliga del TDK (escrit així, com sempre!) Manresa d'aquell any 1998. Joan "Txitxi" Creus, un crack!


Així doncs, aquest proper dissabte esperem gaudir de bon bàsquet, gran companyia i, cistella a cistella, anar guanyant el partit contra el càncer infantil!

I per acabar us deixo un vídeo promocional del torneig... val la pena, hi veureu moltes cares conegudes!

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Temps moderns

Fotograma de la pel·lícula Temps Moderns de Charles Chaplin (1936)

Tota una vida treballant colze a colze amb tu i ara ja no hi ets. En la darrera retallada de personal se't van carregar, et van acomiadar. Tants anys treballant per aquesta empresa, sempre puntual, sempre precís en la teva feina. De res ha servit. 

Són els temps que corren, els nous temps moderns, temps de vaques magres en que, fins i tot l'antany ufanosa vaca Milka, que cada dia vèiem des del vidre, està cada cop més esprimatxada... i és que em sembla que li han xuclat massa la mamella i té el braguer ben pansit.

I jo ara em trobo amb una feinada de por! La meva i la que feies tu! I és clar, els engranatges se'n ressenten... no arribo enlloc! Vaig a deshora! Faig tard arreu! El temps se'm menja!

No es pot ser a missa i repicar...

T'enyoro Flik.

Signat: Flak



_______________________

Més i millor a Relats Conjunts!

dijous, 13 d’octubre de 2011

Una copa de més

Ja passen de les set... ara arribo a casa després d'una nit de gresca i disbauxa. Sóc una desferra humana, estic desfet, baldat, però feliç d'haver celebrat amb la família blogaire el colofó final de la gala dels premis C@ats, fins a altes hores de la matinada, a la famosa discoteca del Llum d'Oli.

El cava ha regat tota la vetllada i crec que, al final, he begut una copa de més. Però renoi, avui era festa grossa! I és que vosaltres i ningú més que tots vosaltres heu volgut que aqueta nit passada hagi hagut de pujar a l'escenari, de braçet amb la Barce, a recollir el 1r premi C@ats 2011 al Blog Revelació!!!


Fa poc més d'un any, quan vaig fer l'entrada a la catosfera, no sabia qui hi havia per aquí, no sabia quin immens moviment bullia en aquests paratges, ho desconeixia tot i, per descomptat, ni la més remota idea de que hi havien uns premis C@ats.

I amb aquest anyet m'heu acollit amb els braços oberts i m'heu fet sentir molt a gust, i no contents amb això, m'heu volgut donar el 1r premi d'aquesta categoria!

Un potxó ben gros a tots, tots (em repeteixo, deu ser cosa de la copa de més) els blogaires, als organitzadors (sou uns cracks), als guanyadors, als nominats i a tota la resta que correu amunt i avall, cada dia, per entre tots els blogs, deixant comentaris aquí i posts allà, fent-nos somriure, emocionar, polemitzar i, sobretot, escriure i escriure.

Gràcies i gràcies i moltíssimes gràcies!

Ah! i no voldria acabar aquest post sense un reconeixement a en Puji. Ell i les seves cullerades, sempre punyents, genials i incisives, em van servir de model, d'exemple, de far i guia per a iniciar-me en aquest món dels blogs. Fins i tot, em va agafar de bracet i em va treure a voltar per la blogosfera! Gràcies company, gràcies amic!

I ara me'n vaig a dormir que tinc un mal de cap de mil dimonis. Crec que he entrat de ple en la fase expansiva de la ressaca i ja no volto gaire rodó...

Maleïda copa de més!

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Collage grec

Grècia i les seves illes són...

Història, filosofia, monuments, pedres, columnes, ruïnes, capitells, temples i l'Acròpolis.



Pobles, esglésies, ermites, escales, passatges, places i blancor, molta blancor.



Platges solitàries d'aigües cristal·lines i de sorra blanca, roja o negra, i alguna muntanyeta.



Bellíssimes postes de sol dia sí i dia també i alguna lluna plena que les succeeix.



Terra de contrastos, de blancors immaculades amb òxids de rovell, de pedreres feridores i vaixells abandonats allà enmig de la muntanya, de guàrdies en dubtoses postures i vestits, de cartells de nyigui-nyogui per a restaurants exquisits, d'infinitat d'habitatges en esquelet, de rucs pels carrers, d'estàtues abandonades abans de ser aixecades en pedestal, de columnes derruïdes i del rebuig enmig de la història convertit en art jovial.



I per això, i a pesar d'això, però per sobre de tot, rabiosament mediterrànies.



"Sóc del tot d'aquest antic mar solar, sóc de Mallorca, i sento una vigoritzadora comunió amb la vasta pàtria que va des de les hirsutes muntanyes berbers fins a la irisada escena cultural grega, passant per la plenitud de qualsevol matí en què una vela llatina dibuixa un signe d'essencialitat a l'horitzó blavós"

Fragment de Mediterrània (onatges tumultuosos)
Baltasar Porcel

dijous, 6 d’octubre de 2011

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (el desenllaç)



... havíem descobert, sorprenentment, que la seqüència de números no corresponia a cap codi enigmàtic de Lost, si no a un codi "freak" d'una gran jornada excursionista.

Així, havíem deixat els intrèpids excursionistes al límit de l'abisme, a punt de creuar l'espectacular Cresta de Lliterola per assolir els 4 tres mils que encara quedaven per coronar.

Aconseguiran superar aquest repte?

Comprovem-ho!

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Des del cim del Pico Royo (el seu roig el delata), al bell mig de la Cresta de Lliterola,
 fem una ullada enrere per a divisar el tram recorregut.
El Perdiguero amb l'espectacular inici en baixada de la cresta.
El Hito Oeste a la seva dreta i la Tuca de Lliterola sota seu

La cresta des de la Punta de Lliterola (en primer terme)
es torna més aèria, més estreta, més emocionant

L'espectacular Pic de Lézat (3.101 mts)
ens observa amenaçadorament durant tota la cresta.
Exhibeix unes formes tan suggerents
que no podem fer més que afegir-lo a la llista de pendents

Finalment acabem la cresta al Collado del Estraperlo,
 suggerent nom amb dringar de passat clandestí i tumultuós.
Quan ens allunyem podem contemplar la magnitud de la cresta i dels cims assolits

L'Ibón Bllanco de Lliterola, als peus del Perdiguero,
és una delícia d'estany, un entorn paradisíac

Al Portal de Remuñe, capçalera de la Vall de Remuñe, per on baixarem,
ens acomiadem del Perdiguero, de la Cresta de Lliterola i de tots els seus cims.
Una autèntica joia muntanyenca

La Vall de Remuñe ens acull molt més bonhomiosa
amb les aigües brillants dels seus ibons mig amagats

L'Aigüeta de Remuñe (així és diu el torrent de la vall!)
ens acompanya en tot el descens i ens permet refrescar-hi els peus baldats.
Al fons el Massís de la Maladeta que ens ha acompanyat durant tot el dia

Repte superat!

I per acabar us deixo un minut de vídeo del capítol final d'aquest Lost tan muntanyenc, rodat per sobre dels 3.000 metres, al bell mig de la cresta.

Obriu els porticons del vostre ordinador i deixeu que l'omnipresent brisa muntanyenca, la llum de les muntanyes pirinenques més altes i aquests paisatges infinits entrin a través de la vostra pantalla.

Una finestra al Pirineu...

dilluns, 3 d’octubre de 2011

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (1a part)

Set (7)
Tres mil (3.000)
Un (1)
Divuit (18)
Deu (10)

Quina relació poden arribar a tenir aquests números, en aparença, força diferents?
Són una nova seqüència de números de Lost?

Doncs no! Són la crònica d'una jornada de muntanya senzillament espectacular!

Set (7) tres mils (3.000) en un (1) dia,
 en una jornada de divuit (18) quilòmetres fets en 10 (hores)!

Els set (7) reietons del Pirineu assolits varen ser, per ordre d'alçada:

Pico Perdiguero (3.221 mts)
Hito Oeste del Perdiguero (3.176 mts)
Hito Este del Perdiguero (3.171 mts)
Punta de Lliterola (3.116 mts)
Pico Royo (3.103 mts)
Tuca de Lliterola (3.080 mts)
Aguja de Lliterola (3.038 mts)

El secret... fer més de 1.800 metres de desnivell i crestejar joiosament per la Cresta de Lliterola, preciosa aresta pedregosa, a tocar del cel, a tocar dels déus.

I és que grimpant i desgrimpant per Lliterola, mentre es van coronant tres mils un rere l'altre, en un entorn bellíssimament colpidor, hom creu que sí, que aquestes muntanyes han d'haver estat tocades pels déus, folla sepultura herculiana de la deessa Pirene...

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Comencem a caminar a quarts de sis de la matinada, negra nit, per la Vall de Lliterola. 
Prop dels 2.500 metres el dia comença a despuntar,
reflectint-se a les aigües encalmades de l'Ibonet de Lliterola

A llevant la silueta del majestuós Massís de la Maladeta,
farcit de cims que s'enlairen més enllà dels tres mil metres,
s'alça imponent ja de bon matí

Però si mires a ponent hi trobem, il·luminat pels primers raigs de sol del dia,
 el bellíssim Posets, que també va més enllà dels tres mil metres.
Els sostres del Pirineu ens rodegen i ens acullen.

I assolim el primer tres mil del dia, el Hito Este del Perdiguero.
Des d'allà ja podem divisar la Cresta de Lliterola
amb la seva successió de tres mils que la coronen

Des del segon tres mil de la jornada, el Perdiguero,
observem la carena que hem recorregut des del Hito Este.
El Massís de la Maladeta al fons i el preciós Ibón Bllanco a baix a l'esquerra.

Al vessant francès la glacera de Portillón, rodejada de tres mils vertiginosos,
s'empetiteix i malda per sobreviure com totes les seves companyes piriinenques

La Cresta de Lliterola, ara sí, ja ens desafia des del cim del Perdiguero

Ja hem coronat el Perdiguero i els seus 2 satèl·lits, però encara queda la part més especial de la ruta. Tot està preparat per començar a afrontar l'espectacular Cresta de Lliterola enmig d'un entorn de parets que s'alcen més enllà dels tres mil metres... 

Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?

El desenllaç en el proper capítol-post de Lost!