dimarts, 30 d’agost de 2011

Cap a l'oest, sempre cap a l'oest

Avui fa exactament 10 anys que iniciava una d'aquelles petites aventures personals que havia de quedar gravada a la meva memòria per a sempre més. Avui fa una dècada exacta que em posava a caminar els 36 quilòmetres que separen León de la petita vila d'Hospital de Órbigo. 

Dit d'una altra manera, avui fa 10 anys (el 30 d'agost del 2001) que iniciava la primera jornada del meu Camino de Santiago.

En Sopadall i Crostó (Astèrix a Hispània)
amb la seva tradicional emprenyada anaeròbia
era el protagonista de la portada del diari de viatge del Camino

310 quilòmetres, 11 jornades...

León - Hospital de Órbigo (36 km)
Hospital de Órbigo - Santa Catalina de Somoza (26 km)
Santa Catalina de Somoza - Riego de Ambrós (32 km)
Riego de Ambrós - Ponferrada (12 km)
Ponferrada - Villafranca del Bierzo (23 km)
Villafranca del Bierzo - Hospital da Condesa (36 km)
Hospital da Condesa - Sarria (34 km)
Sarria - Gonzar (30 km)
Gonzar - Melida (32 km)
Melide - Arca (32 km)
Arca - Santiago de Compostela (20 km)

... i un munt d'aventures i records per a tota la vida.

Aquell Camino, però, el vaig compartir amb una altra persona que durant més de cinc anys va formar part essencial de la meva vida. Ara, ja fa uns anys que cadascú ha seguit el seu camí, però no seria just si no reconegués que aquell Camino no hagués estat el mateix sense la seva participació, la seva companyia, les vivències i els somnis que vam gaudir plegats.

Moments cèlebres com:

- "Sí que he visto pinchar a muchos ciclistas pero es la primera vez que veo pinchar a un peregrino!" - va sentenciar un hospitalero en veure el lamentable estat de les botes d'ella, mentre intentava esmenar-les d'alguna manera.

- "Necesito unas botas para llegar a Santiago" - va etzibar ella el matí següent a una botiga d'esports de Ponferrada després que la jornada anterior el seu calçat hagués dit prou (d'aquí els 12 únics quilòmetres d'aquella etapa!)

- "Porque hacéis esto?" - em va preguntar una venerable padrina en algun indret perdut de les contrades lleoneses, deixant-me en fora de joc, sense massa arguments.

- Comptar les 1.227 passes amb les que vaig completar un quilòmetre exacte en un d'aquells moments de parlar poc i caminar robòtic.

- "Sube a la rapaciña en costillas que vale más ella que la mochila!" - em van fer veure uns padrins observadors de la realitat dels pelegrins, tot fent el dur ascens cap a O'Cebreiro per a entrar a terres gallegues.

- El bar "La Juventud y a Beber" de Palas de Rei... en una mena de lema que podria signar la Secretaria de Joventut més disbauxada.

- Un pa espectacular d'una fleca de l'any 1898 a Pedrouzo de Arca, venut per la no menys memorable padrina, treta potser del mateix segle XIX.

i un llarg etcètera de moments alegres, d'esforç, de riures, de converses, de somnis i d'alguna emprenyada, fins i tot.

El genial professor Tornassol
amb una de les seves més genuïnes expressions,
indicant-nos la direcció a seguir,
en la contraportada del diari de viatge del Camino

En les conclusions d'aquest diari de viatge del Camino vaig deixar escrit el següent:

"Perquè un cop entres dins el Camino costa molt i molt sortir-ne. Hi ha moments durs, moments de patiment, però us asseguro que costa molt abandonar-lo (i hi va haver dos moments en que vam estar a punt). Puc dir que el Camino enganxa i fa sorgir l'afany de superació, una capacitat de sacrifici que sovint pot ser fins i tot estranya i desconeguda per qui la sent, però que, si més no, pot mostrar-te del que ets capaç i et pot ensenyar del que som capaços de fer en aquesta vida, si l'agafem amb ganes i valentia".

- "Ánimo que esta vida es para los valientes!" - resava un escrit a les barres de la llitera superior a la meva, en l'alberg de la darrera nit, abans d'arribar a Santiago, a Arca.
_________________________________

En arribar a Santiago vam passar un parell de dies descansant i gaudint de les aventures i dies viscuts en un petit hostal just al costat de la catedral, abans d'emprendre el camí de tornada amb tren, de Santiago a A Coruña, i d'allà a Barcelona.

Mentre dinàvem a A Coruña, esperant a que sortís el tren a Barcelona, vam veure per la televisió del bar com uns avions s'estavellaven a unes torres de Nova York. Era l'11 de setembre del 2001. 

Una dolorsíssima patacada per a fer-nos caure del núvol que havíem viscut durant aquells dies de Camino. Un contrast excessiu. Una tristíssima tornada a la realitat.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Camins de l'exili

Port de Salau, Coll dels Belitres, Coll de Banyuls, Coll de la Pala de Clavera, Coll del Pertús, Coll de la Manrella, Coll d'Ares, Portella de Mentet i tants d'altres noms que em deixo escampats per la geografia pirinenca catalana, haurien d'estar gravats a foc en la memòria col·lectiva d'aquest país nostre. Aquests i d'altres són els camins de l'exili que molta gent d'aquest país es va veure forçada a caminar per tal de salvar la seva pròpia vida.

Ahir, no pas per obligació, si no per gaudi i plaer (almenys alguna cosa ha canviat...) vam caminar per un d'aquests passos de gran ressò històric, la Portella de Mentet. Amb ànim excursionista vam trescar a cavall del Ripollès i del Conflent.

Des de la Portella de Mentet, a ponent, s'abasta l'Alta Vall del Ter,
amb el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (mig amagat a la dreta)
com a punts emblemàtics d'aquesta zona ripollesa

Des de la Portella de Mentet, a ponent, la Vall de Mentet (o de l'Alemany)
amb el Massís del Canigó (mig amagat a la dreta)
 com a punt culminant d'aquesta zona conflentina i com a emblema dels Països Catalans 

I quan ja tornàvem del Conflent, trepitjant la carena que uneix aquestes dues comarques, una densa boira va començar a embolcallar aquests històrics camins de l'exili.

La vall de la Coma de la Dona des de la Serra Gallinera
 amb la boira començant a encavalcar la Serra de Bacivers a la dreta

Potser aquesta boira, amb el silenci embolcallant que sovint l'acompanya, va ser la manera com aquests territoris i senders de retirada es van voler vestir de dol ahir, per a retre homenatge i guardar la memòria de n'Heribert Barrera, un dels més emblemàtics exiliats d'aquesta terra nostra.

Que les nostres petjades d'ahir, entre el Conflent i el Ripollès, siguin les hereves del seu monolític compromís vers el nostre país.


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament sense dir res.
...

divendres, 26 d’agost de 2011

Cavalls a la carena

Aquesta setmana, la catosfera, ha estat plena de posts intensos, sincers i que m'han tocat la fibra. Hem sabut una miqueta més de les ombres i les llums d'en XeXu i cares i les creus de la Zel i la Cantireta.

M'heu fet posar la pell de gallina i m'heu fet pensar en el valor de paraules com amistat, tendresa, amor, estimació... i quin és el valor autèntic que els dono o els trec, quina és la magnitud de l'abast d'alguns d'aquests termes, quina prioritat tenen per a mi, si hi crec fermament o no...

No afegiré res més, no puc afegir res més. A alguns us he contestat a casa vostra, a d'altres ni tan sols he tingut la gosadia de deixar cap mot davant el devessall de paraules i sentiments que heu fet brollar.

Aquesta setmana la catosfera m'ha fet emocionar com mai. Una abraçada i un potxó plens de tendresa i bons desitjos per a tots.

Us deixo amb aquesta cançó que m'heu fet recordar i tornar a escoltar...

Cavall a la carena de la Vaquerissa, prop del Pas dels Lladres, camí del Puigmal (Ripollès)


CAVALLS A LA CARENA

De menuts vàrem viure en un núvol
i totes aquelles coses que desitjàvem, totes aquelles que anhelaves
jo te les podia aconseguir, podíem tocar el cel amb els la punta dels dits.

Potser ells teníen raó i no eres ni l'atracció de les festes ni la més bufona de la colla,
però d'aquells anys plegats, tu i jo, vam esdevenir gairebé invencibles.

Precisament per això, ara saps perfectament que mai,
mai de la vida, et podria abandonar
i deixar que te'm desfacis, te m'empetiteixis i te m'escolis entre les mans.

Ni els cavalls més salvatges, amb la seva descomunal força, m'arrossegaran lluny de tu,
ni els renills duts pel torb de les altívoles carenes podran temptar-me a deixar-te enrere.

T'he vist consumir en els pitjors dolors sords que es poden patir
i me'ls has volgut ensenyar, gairebé diria exhibir,
sense pudor, sense vergonya i en tota la seva cruesa,
però jo t'asseguro que no penso esfumar-me
ni permetre que ningú em mostri cap enganyívola sortida d'emergència,
perquè sé que seré prou fort per a creure en tu,
per a seguir-te tractant tan bé com sàpiga, com sé que et mereixes.

Ni els cavalls més braus podran separar-me de tu,
ni l'equina crinera al vent de la carena
serà prou temptació per allunyar-me de la teva vida.

Ara bé, també sóc conscient de la meva feblesa
i que la manca de temps i l'excés d'una imaginació desfermada
m'han fet a cops pensar-te, a cops somiar-te,
per tortuosos camins pedregosos, en sotmetiment pecaminós
i rendint pleitesia genuflexa a l'engany més obscur.

Potser per això la fe se'ns ha esberlat
i no ens queda més remei que plorar totes i cadascuna de les llàgrimes mal desades
sabent però que, fins i tot morint-nos un bocí en aquesta purga,
després ens tocarà altre cop el torn de viure.

Els cavalls de la carena no van poder ni van voler furtar-te'm
i arrossegar-me per passos i camins de lladres covards i traïdors
perquè també saben ser pacients i esperar el dia que tu i jo
podrem cavalcar plegats amb ells
muntanya amunt, carena enllà.

Adaptació lliure de la cançó "Wild horses" de "The Rolling Stones" del disc "Stickiy Fingers" (1971)

dimarts, 23 d’agost de 2011

Tossut com una banya de marrà

Serà perquè sóc Capricorn i la cornamenta ens confereix una cabuderia considerable, com tossudes són les banyes dels marrans (els mascles de les ovelles). Serà perquè en Pep em va robar el cor el dia que va proclamar "persistirem!". La qüestió és que aquest cap de setmana vam decidir tornar a endinsar-nos en territori tenebrós per tal d'intentar assolir, per fi, l'anhelat tres mil del Besiberri Nord (3.015 mts).

Els costeruts paratges garrotxins del Barranc de Malavesina
coronat pel Besiberri Nord com a altiva piràmide 

L'Estanyet de Malavesina, capçalera elevada del Barranc de Malavesina 
i punt final del primer intent, avui ens reflecteix un cel enlluernador

La lluna ens alliçona, en resistència tenaç contra la lluminositat del dia,
i ens mostra exactament el punt culminant del Besiberri Nord

Fem l'atac final al cim tot resseguint la temuda cresta,
aèria i exigent i, precisament per això, preciosa

I un cop a dalt el cim... no hi han paraules que puguin descriure això...
A ponent la magnífica Vall de Besiberri amb el massís de l'Aneto al fons
i la seva glacera cada cop més esprimatxada

Al nord el sempre meravellós Lac de Mar, amb la seva illeta al mig,
i la resta de Lacs de Rius, amb el Tossau de Mar com a divisòria d'aigües

I a llevant l'Estany Negre amb la rocosa Punta Alta a la dreta, un altre tres mil pirinenc
(la podeu comparar amb la foto feta el dia tenebrós en l'enllaç del principi!)

A vegades, la tossuderia té la seva meravellosa recompensa!

dimecres, 17 d’agost de 2011

El conte de les tres porqueroles

Porquerola: Aquella que mena els porcs, pastora de porcs.

En un llogarret als peus del Montseny, en els seus contraforts llevantins, hi havia un mossèn que guardava zelosament un secret. Malgrat el vot de pobresa que havia fet i que ell deia complir estrictament, aquell home estava lluent, rodó i feia una esplèndida cara de pa de ral.

Al poblet hi vivia una noia que era curiosa de mena i un dia va decidir endinsar-se a la rectoria del mossèn per tal d'intentar descobrir el secret de la seva formosa "pobresa". No va trobar-hi res i la senzillesa del mobiliari i estris que hi va veure feien pensar en l'estricte seguiment del vot per part de monsenyor.

Però quan estava a punt de marxar convençuda de la bondat del mossèn va veure una porta que duia a la part més soterrada i fosca de la rectoria. No era altra cosa que l'antic celler d'aquesta. Va obrir la porta i s'hi va trobar una mena de corralot brut i pestil·lent, i en un racó d'aquest hi va veure un pobre porquet esporuguit!


El senyor rector alimentava un porquet per a cebar-lo fins que fos l'hora de fer-ne pernils i botifarres! Heus ací el secret de la seva sospitosa pobresa!

Aquella noia doncs, va alliberar aquell porquet condemat a mort just a temps d'escapar-se del cilíndric capellà que acabava d'arribar i bramava esgarips a tort i a dret.

El porquet no es podia quedar prop d'aquell poble doncs el mossèn l'acabaria trobant, però no podia anar enlloc doncs ell mai havia vist el món. Així que necessitava l'ajuda d'aquella intrèpida noia que va decidir acompanyar-lo a casa d'una bona amiga que coneixia a on estaria més segur. Així aquella noia es va convertir en la seva Fanalet que li va il·luminar els primers camins de la llibertat. D'aquesta manera i no d'altra el porquet va conèixer la seva primera porquerola.

Finalment doncs, arribaren a una vila ubicada als peus de Collserola i allà els va rebre amorosament l'amiga de la Fanalet, la Carme. Allà el porquet va estar estupendament cuidat com un capellà (sí, potser no és la millor comparació...) i gràcies a les magnífiques i nombroses aquarel·les que la Carme dibuixava i pintava cada dia aquell porquet va anar aprenent com era el món que hi havia més enllà.

A ca la Carme s'hi va estar força temps fins que, finalment, el porquet es va sentir prou fort, valent i coneixedor del món per a llençar-se a l'aventura tot solet. Així que va arribar el dia en que el porquet es va acomiadar de la Carme, no sense que ella abans l'immortalitzés per sempre, com a record del seu pas, en una de les seves genials pintures.


D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva segona porquerola.

Llavors aquell porquet va decidir fer camí cap al sud i no es va aturar fins que va arribar a una bonica vila del Baix Camp. Allà hi va fer parada i fonda perquè estava ben afamat. Ensumant amb el morret de porc va aconseguir localitzar un Viena i allà va entrar a dinar.

Tot menjant es va adonar que hi havia un matrimoni que no parava de mirar-lo. La dona del matrimoni, a més, no parava d'escriure alguna cosa en un paper. El porquet va anar agafant por pensant que potser aquell matrimoni se'l voldria endur per a tornar-lo a tancar en un corralot brut i fosc, tal i com havia fet aquell mossèn del Montseny, per després acabar-se'l cruspint en una bona brasa.

D'una revolada aquella senyora es va aixecar de la seva taula i es va apropar a la del porquet. Aquest ja es creia pell..., però llavors li va dir que ella i el seu marit el voldrien convidar a cafè, que a més, en aquella hora, en aquell establiment, l'acompanyaven amb unes pastetes gratuïtes.

Va resultar que aquell encantador matrimoni l'havia trobat molt graciós, amb aquelles potetes, aquell morret, com ensumava el menjar... I tanta gràcia els havia fet que, a part de convidar-lo al cafè (i pastetes), ella li havia fet un retrat, un dibuix.


Allà el matrimoni (l'Assumpta i en Josep Lluís) i el porquet varen iniciar una conversa càlida, agradable i a voltes apassionada (que si l'Agatha Christie sí o no, que si les ONG sí o no, que si el Barça sí o sí...). Va ser una vetllada fenomenal, curulla d'idees, ideologies, passions i maneres d'entendre el món. Tant ho fou que aquell porquet mai no l'oblidaria mentre visqués.

D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva tercera porquerola.

Diuen que aquell porquet va seguir el seu viatge per a conèixer món. Diuen que l'han vist aquí i allà i que no para mai de voltar. Diuen que per això l'anomenen el porquet de Sant Antoni. Diuen que aquell porquet ara té un blog i que allà hi explica les seves dèries i voltes.


Potser serà cert, potser no.

Diuen però que el secret d'allà on para només el saben les seves tres porqueroles...

_________________________________________________

Gràcies Fanalet per sorprendre'm amb les fotos del porquet de l'església de les faldes del Montseny!

Gràcies Carme per acceptar la meva proposta de convertir aquelles fotos en un dels teus genials dibuixos!

Gràcies Assumpta per la teva empenta a l'hora de recollir un innocent comentari meu i d'allò acabar-ne fent uns magnífics retrats d'aquest porquet! (i al Josep Lluís pel seu assessorament artístic!).

Gràcies a les meves tres porqueroles!


QUALSEVOL COINCIDÈNCIA AMB LA REALITAT ÉS PURA CASUALITAT! (O NO, FANALET...)

dissabte, 13 d’agost de 2011

A pany i forrellat

Un 13 d'agost, en una nit com la d'avui de fa mig segle, es va començar a alçar l'anomenat mur de la vergonya, el Mur de Berlín. Afortunadament, però, aquest ja ha desaparegut i ja no passa de ser una innocent atracció turística. 

Malgrat tot en aquesta mateixa Europa s'està construint un nou mur, una nova infraestructura per a separar persones, dividir països, aïllar cultures i alimentar incomprensions. Grècia no està construint un mur, està construint un fossat al més pur estil medieval. Volen aturar la immigració turca a la zona de la Tracia com sigui, pagant el que sigui (no era un país rescatat?), si cal, com es veu, atrinxerant les seves fronteres.

Però no és només a Europa que encara podem trobar barreres per aturar la població, per aïllar-se de "l'altre", tancant-se o tancant-lo (segons es miri) a pany i forrellat. A tot el món tenim casos similars i no són relíquies del passat ja que segueixen mantenint la seva funció i vigència. I el pitjor, com hem vist, és que se'n segueixen bastint.

El mur israelita de Cisjordània, l'anomenada Línia Verda, continua en construcció...

No sé si estem tornant a l'època medieval o és que no n'hem acabat de sortir mai, tot i que llavors, fins i tot, ja n'hi havia alguns que avui ens donarien una lliçó...

"... e no hi té prou castell, mur ne fossat, 
e tan lleu pren lo neci co el senat, 
car tots som uns e forjats d'una massa..."
Pere March
(València 1336-1338 - Balaguer 1413)
Del poema "Al punt c'om naix comensa de morir"


  1. Us recomano, i molt, l'article de Vilaweb del darrer enllaç. Imprescindible. M'he quedat glaçat coneixent casos de divisions en construcció o en projecte com a l'Aràbia Saudita que pretén envoltar completament el país amb una tanca, o la que s'ha començat a construir a Rio de Janeiro per a separar les "favelas" de la resta de la ciutat, per no parlar del Caixmir o la vergonya espanyola i europea de Ceuta i Melilla...

dimecres, 10 d’agost de 2011

Toponímia tenebrosa

Des del capdamunt del Barranc de Malavesina veiem com el dia es va tornant tenebrós...
 en la llunyania, fins i tot l'Estany Negre sembla blanc entre tanta obscuritat

Al cap de poc de caminar arribem al Pletiu de Riumalo, nom que evoca un curs fluvial d'avingudes perilloses, un riu dolent i de poc refiar...

Just al costat de ponent d'aquest planell hi veiem les Llaveiades de Riumalo. Se'ns encongeix el cor pensant en els llaveis (allaus) de neu que van fer que la gent pallaresa acabés batejant, amb el seu bell dialecte, aquest lloc com a una llaveiada. Encara bo que som a ple estiu...

Una mica més enllà, cap al nord, a la capçalera del pletiu, veiem una zona de pedres grosses i planes que semblen bonhomioses i aptes per al repòs mutanyenc. Mirem el mapa... ai senyor, són les Llastres de la Morta. La veu popular, la llegenda, parla, fa molts i molts anys, d'una dona morta pel fred estirada sobre aquestes rocoses llastres planes.

I què hi queda al capdamunt d'aquestes llastres? ... l'Estany Negre... com negres son ses aigües i profundes ses entranyes.

Potser doncs que evitem aquests paratges i pugem pel camí que voreja el torrent de l'esquerra. D'acord.

Aquest barranc resulta ser, però, ben dret i d'un caminar costós. Estem trescant per uns rodals força feixucs, talment com el seu nom sembla indicar, el Barranc de Malavesina, que en l'èuscar antic, la llengua dels Pirineus, anomena així, malavesina, els mals paratges.

Malgrat tot aconseguim arribar a l'estanyet que corona el barranc, l'Estanyet de Malavesina, no fos cas que oblidéssim la tipologia de paratge que trepitgem. Alcem la vista i cerquem el nostre objectiu muntanyenc del dia, el Besiberri. Però no veiem res, la boira i els núvols l'han engolit, no es veu el cim, no es veu el camí.

Besiberri... altre cop l'antic èuscar... baso-be erri... lloc entre precipicis... 

Definitivament potser no és el millor dia per enlairar-se entre espadats i precipicis enmig de tantes boires i tenebres...

diumenge, 7 d’agost de 2011

Enyor d'estiu

La remor del tractor feinejant i els udols queixosos del gos rere la porta. A llevar-se!

Una llesca gegant de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa del país.

Sortir corrents al carrer amb el gos estalonant. Agafar la bicicleta i anar a veure el tractor menat pel tiet. Pujar-hi una bona estona mentre es sega l'aufals i s'alcen les guatlles entre estols d'orenetes.

Inventar aventures apassionants al voltant del temple sagrat de l'estiu, la barraca de bales de palla que cada any tiet i padrí construeixen pels menuts de la casa. Ni Gaudí, ni Norman Foster, ni cap altre..., els millors arquitectes del món són aquells pagesos del mig Segre.


Agafar la bicicleta, altre cop, i amb el carretó lligat anar a collir veçes per a donar menjar als porcs.

Toca anar a Segre! Calçar-se les sandàlies perforades Victòria i sortir escopetejat cap al riu a banyar-se en les seves aigües fresques entres clops, verns i salzes... i algun pescador emprenyat!

Dinar i migdiada... a la fresca que la pell encara serva de les aigües del riu Segre.

La remor del tractor, altre cop, ara feinejant al camp de trumfos. Solc amunt i solc avall es va fent una sanefa rectilínea on homes i dones de la casa s'ajupen a plegar tots els trumfos dispersos. Cistella plena, hora de badar el sac. Sac ple, hora de carregar-lo al remolc... això sí, sempre, de forma infalible, acabant amb una guerra de projectils de trumfos xics i terrossos de terra fresca.

A berenar... sempre passa bé alguna cosa dolça i potser algun traguinyol del porró de moscatell dels grans!

Cap al tard ja és hora de regar l'hort, així que també és hora de cercar l'aixada, de tamany de marrec, per ajudar (o molestar) a regar les tomateres, tavelles, bledes i enciams. Tampoc és estrany acabar, altre cop, en forma de bel·licosa i divertida guerra aquàtica.

Un partidet de futbol a l'era fins que la nit se'ns fa a sobre i el porter ja no s'hi veu per aturar cap xut endimoniat dels Rummenige, Maradona o Van Basten de pagès.

Hora de relaxar-se i escoltar els grans xerrant a la fresca de la nit, asseguts al banc de pedra del mas, tot matant algun mosquit emprenyador.

Sopar i recollir ràpid els plats per a muntar una partida de la "Podrida". Riures, crits i alguna rebequeria tanquen la nit i així el dia. Hora d'anar al llit.

Només els grills, algun lladruc confús del gos i la remor llunyana del riu Segre bressolen aquells infants de ciutat que encara no saben que, un dia, enyoraran aquells eterns estius de pagès.