dilluns, 28 de febrer de 2011

Ja no es dóna llonguet per torna

I si ens esforcem a reivindicar el llonguet que ens pertoca?

S'ha acabat el dilluns laboral i comença el dilluns personal. Amb la bonhomia que acompanya, doncs, aquest moment de vesprejar, m'apropo fins a la fleca més propera a ca meva a comprar un quart de quilo de pa (en barra, que ja no se'n ven a pes).

Faig cua darrera una dona voluminosa, el que se'n diria un cavall de batre faves, i paro l'orella descuidadament a la conversa entre ella i una de les dues venedores. Entra la clienta, decidida.

Clienta: Me pones esa ensaimada? Qué lleva?
Venedora 1: Lleva manzana

Tot seguit, la venedora 2, que ha acabat amb un altre client, es dirigeix a mi:

Venedora 2: Vols una de quart, oi? - diu en un català ben correcte amb un deix que denota el seu castellà matern (com haureu notat, a la fleca, ja em coneixen)
Porquet: Si, si us plau. Moltes gràcies - ben educat com sempre!-

Acte seguit, amb la meva tendència innata a connectar i reconnectar converses escolto l'anterior parella renegociant la darrera transacció comercial. Torna a entrar la clienta que, intueixo, també deu haver connectat amb la conversa que jo he mantingut, i potser també ha connectat alguna altra cosa dins el seu cap.

Clienta: Doncs no, mira, prefereixo que em posis aquest "croissant" de formatge.

Diglòssia de fleca, diglòssia de carrer. Si abans els forners afegien algun llonguet, com a torna, per acabar de fer el pes demanat pel client, ara el client ni demana la torna... de fet, no demana ni el pes exacte.

I així, a cada instant que passa, a cada conversa amagada, anem emmagrint el nostra pa de cada dia, la nostra llengua.

divendres, 25 de febrer de 2011

De Marilyn Manson a Marina Rossell

Fa mal a la vista, eh? 
Doncs no us dic res de la traca final amb Mecano i Megadeth!

Aquesta és l'estrambòtica combinació (una d'elles) que ofereix el meu iPorc en passar revista als artistes que hi tinc emmagatzemats.

He arribat a la conclusió que aquesta amalgama de músiques diverses i variades, que poblen el meu iPorc, forma part de la meva capacitat esponjosa per anar absorbint les més diverses influències que vaig rebent al llarg del meu camí vital. Excessiva capacitat, a vegades penso...

El meu primer cassett fou, oh per favor, quina vergonya... Samantha Fox (no sé si ho superaré mai). D'aquí vam saltar a Bon Jovi, Europe, Roxette, Sau... i el següent disc de Samantha Fox (oh per favor, només l'home ensopega dos cops amb el mateix roc!). Eren els meus primers contactes musicals, sempre tutelats per "Los 40 principales".

Quan vaig passar a la universitat les influències es van començar a diversificar i, així, em vaig endinsar en el món del rock i el metall, de la maneta d'Extreme, i vaig acabar bressolant els AC/DC, Los Suaves, Sangtraït, Guns'n'Roses, Metallica, Megadeth, Iron Maiden, Helloween o Blind Guardian. Això sí, tot ben amanit amb un polsim de reagge i ska, a base de ballaruques al so de Doctor Calypso, Ska-P o Mano Negra.

En aquests anys de vetllades eternes a la biblio... ai no, volia dir a la gespa de la UAB, els inputs musicals es van multiplicar exponencialment, al mateix ritme que coneixia gent de les més diverses procedències, gustos i caràcters. Fou el gran esclat musical i personal. Des d'Offspring i Green Day a Los Fresones Rebeldes i Alaska, des de The Cranberries i The Cure a ABBA i Boney-M, des d'Oasis i Blur a No Doubt i Natalie Imbruglia, des de Smashing Pumpkins i Daft Punk a Spin Doctors i Fool's Garden... i podríem seguir citant Los Planetas, Sopa de Cabra, The Police... o l'explosió de sentiments, terra i tendresa d'en Llach.

Un cop abandonada la universitat la cosa no ha tingut aturador i ja ens hem endinsat en els particulars móns d'Antònia Font, Manel, Mishima, Fito & Fitipaldis, Love of Lesbian o Ben Harper, a la vegada que algun cop m'he sorprès abraçant, perillosament, algunes tonades d'El Canto del Loco, Shakira o Melendi... glups!

Abans me n'avergonyia una mica. Sempre hi ha gent a la que li ha agradat fatxendejar d'escoltar música més alternativa que la més alternativa. No ho negaré, tots hem tingut aquell moment d'orgull personal de fer descobrir a algú un artista totalment desconegut i que jo (sí, jo!) ja el considero un clàssic imprescindible. Sempre hi ha qui t'etziba, rere un posat "d'outsider" desitjat, que si no escoltes Ràdio 3 no saps res del món de la música.

Abans me n'avergonyia una mica, ara ja no. Es veu que, ara, de tenir múltiples influències i tocar diverses tecles se'n diu "ser un eclèctic". Ah! gràcies doctor! ja tinc nom per a la meva malaltia! Sóc un eclèctic!

I així, ara, en una festa et ballo amb orgull el "Boys, boys" de la Sabrina o el "Espíritu Santo" de Delafé y las flores azules, i et canto, a cor que vols, el Waka-waka  o el "One more red nightmare" de King Crimson, i ja no me n'avergonyeixo! Sóc un eclèctic!

I per a inflamar-me una mica d'orgull, si mireu la foto de dalt segur que hi ha un nom que us sona ben poc, i jo us diré, per favor!!! si és un clàssic que hauries de conèixer!!!


I així, a un ritme ben alegre i trepidant, us desitjo un bon cap de setmana!

PD: Un tast del meu iPorc, en versió passada pel sedàs, la trobareu a la barra lateral del blog!

dimarts, 22 de febrer de 2011

Esquivant l'ira de Nèmesi

Sé que corro el risc que la filla de la nit, la deessa Nèmesi, entri en còlera i em castigui a contemplar la meva porcina imatge, reflectida en un estany, per a tota l'eternitat, tal i com feu amb en Narcís en temps immemorials de mites, déus i poetes.

Però tot i arriscant-m'hi volia fer-vos saber que el passat divendres, i durant tot el cap de setmana, aquest humil espai va ser el blog destacat del 3cat24!


Ja sé que potser és una estupidesa però, ves, trobo que, de tant en tant, sempre està bé rebre algun petit reconeixement, no?

Ui ui uiii! Toco el dos que ve na Nèmesi traient foc pels queixals!!!

divendres, 18 de febrer de 2011

Sense senyal


I n'hi ha que s'indignen quan els dictadors dels països nord africans censuren els mitjans de comunicació.

I doncs, què tenim aquí?

Com a senyal de protesta, indignació i solidaritat amb el País Valencià
avui el porquet de Sant Antoni deixa de voltar i també es queda 

dijous, 17 de febrer de 2011

Carta a n'Elisa

A l'antic barri jueu de Berlín (Scheunenviertel), ciutat de curiosos contrastos, 
aquest estiu passat, vaig topar amb un bell testimoni de la resistència del correu 
tradicional a donar-se per vençut davant del món 2.0 de mòbils, twitters, facebooks, mails...


Elisa,

Ni en el pitjor dels malsons m’ho hagués imaginat. Creia, amb el cor a la mà, que seria prou enter per a mantenir i preservar totes les promeses que un dia et vaig fer. Pensava, frisava, desitjava creure que tu eres aquella noia que jo sempre havia anhelat... Però, maldestre com sóc, he deixat que aquest somni poètic se m’escolés entre les mans, he esberlat en mil-i-un bocins aquelles segellades prometences i, el pitjor, he abaratit i esprimatxat la fantasia que ens feia volar, fins a dessecar-la totalment.

Elisa, no t’escarrassis, tot el que em puguis dir, recórrer o rebatre ja no tindrà pas sentit. No puc romandre avui aquí, mentre mentalment visc ancorat en un mitificat ahir. No puc seguir representant, com actor prescindible d’obra teatral obviable, les més diverses formes de somriure i que totes elles esdevinguin mal esbossades ganyotes.

Oblida-ho i enganya’t si vols, però fes-te creure que mai hem cercat, que mai hem necessitat en les nostres vides ni una engruna de tot això, ni una.

I és que cada cop que m’esforço per a plegar-les del terra, per mirar de recollir-les i aixecar-les, tan aviat com ho intento, noto com se m’esmunyen d’entre les meves mans closes. I sentint això, veig que ja no tinc més opció, ja no queda res que jo pugui intentar, res que jo pugui fer. Absolutament res...

Adaptació lliure d'un fragment de la cançó "A letter to Elise" de "The Cure" del disc "Wish" (1992)

______________________________________________

N'Elisa potser hagués desitjat no rebre mai aquesta trista carta. Era el punt i final a una història que s'enfonsava, com decau ara, sembla que definitivament, el món epistolar.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Adidas Epi

Unes atrotinades i inoblidables Adidas Epi als peus, una tutti-colori descolorida motxilla Serval a l'esquena (amb unes insofribles nanses que es clavaven a les aixelles de forma insuportable), un jersei de llana gruixuda i pesada dins d'aquesta, una samarreta de cotó que un cop suada ja no es dessuava ni l'endemà, un rellotge Casio per anar controlant el pas de les hores, un mapa Alpina d'Andorra, en Pau, en Marc, n'Addaia, n'Esther, en Ricard i en Roger... i un munt de ganes de gaudir de noves experiències i de passar-ho bé.

Unes robustes Lasportiva Nepal, una comodíssima i elegant motxilla Millet a l'esquena, una lleugeríssima i calenta jaqueta tècnica North Face dins d'aquesta, una samarreta tèrmica que permet suar sense sentir-se amarat, acompanyada d'un Soft-shell de gran resistència al vent, un GPS Garmin que fa les funcions de rellotge, mapa i control de la ruta a fer i realitzada (amb el mateix mapa Alpina, però, a la butxaqueta), en Nacho, en Ruben... i un munt d'experiències ja viscudes al sarró i les mateixes ganes de passar-ho bé.

Han passat quinze anys, es diu ràpid, de la meva primera aproximació al món de la muntanya. Inexpert, mal equipat, sense saber ben bé en que consistia això de trescar muntanya amunt. Va ser a Andorra, al segon cim més alt del Pirineu andorrà, el Pic de l'Estanyó de 2.915 metres. Corria l'any 1996...

Aquest cap de setmana, d'alguna manera, he volgut commemorar aquest quinzè aniversari d'inici personal en aquest esport de la muntanya (passió que, des de llavors, no s'ha aturat), i ho he volgut fer repetint aquella mateixa ascensió que ja vaig fer fa quinze anys, per primer cop, i que no havia tornat a repetir d'ençà. He tornat a fer nit en el mateix refugi lliure de Sorteny, com llavors (tot i que ara ja intento evitar al màxim les incomoditats de carretejar el sopar com un camàlic i dormir en fredes lliteres metàl·liques, tapat amb el sac de dormir fins al cap... coses de l'edat, suposo) i he tornat a refer les mateixes passes que em van iniciar i fer despertar el cuquet de la muntanya. Ara, però, com heu pogut llegir, ja no vaig amb els quatre parracs trobats per casa, i és que amb el pas dels anys he anat millorant i sofisticant el meu equipament de muntanya, alguns direu que de forma excessiva... no us trauré pas part de raó, però és el meu "hobbie", la meva passió... i forma part de la meva manera d'entendre la vida.

Aquella va ser a l'estiu, aquesta ha estat a l'hivern. Ara vaig amb altra gent a la muntanya (d'aquell grup d'abans la gran majoria han anat deixant aquesta pràctica per manca de temps, ganes o interès). Jo, però, segueixo enamorat d'aquest esport, amb la mateixa il·lusió de llavors per a seguir enlairant-me a les talaies més espectaculars i encisadores d'aquest regal de la natura que són les muntanyes.

El piolet clavat al cim andorrà del del Pic de l'Estanyó (2.915 mts)
amb el Pic de la Serrera (2.912 mts) al fons

dijous, 10 de febrer de 2011

De com el porc esdevé gallina


En veient aquesta dosi d'autoestima... m'he inflat com una lloca!

(no sé si em mereixo una afició tan entregada...)

Lo porquet foll

diumenge, 6 de febrer de 2011

El millor pagès del món

El meu padrí, 
ja du gairebé un segle essent un pagès de cap a peus

Aquest cap de setmana el meu padrí n'ha fet 96!

I com que això és motiu de joia i alegria, 
fadrins d'arreu 
arrambeu les pubilles més poncelles,
fadrines de per tot 
flirtegeu els més formosos hereus,
que comença el ball de festa!

Una popular jota de les terres prepirinenques,
de la conca del mig Segre,
on el meu padrí ha fet créixer, treballant de sol a sol,
un mas, un casa de pagès,
unes terres i uns trossos dels que n'ha fet or,
i el millor tresor de tots, una família, la seva, la meva, la nostra!


Per molt anys padrí! 
T'admiro, t'estimo.

dimarts, 1 de febrer de 2011

L'Atlàntida

Arrel del post que vaig escriure, fa uns dies, sobre Tiurana, el poble que, fa més d'una dècada, es va veure forçosament abandonat i engolit per les aigües de l'embassament de Rialb, va fer que, en un d'aquells moments perduts, acabés teclejant "Tiurana" al Google Maps.

I quina fou la meva sorpresa quan... oh!, per al senyor Google (ja sigui en la seva versió Maps o Earth) el poble de Tiurana continua existint... sota les aigües de l'embassament!

Clica la imatge per ampliar-la

Així que, o el senyor Google és un nostàlgic com jo i es resisteix a deixar perdre, en la desmemòria dels temps, l'antiga vila de Tiurana o és que senzillament... ha descobert que Tiurana és, realment, la tan anhelada ciutat perduda de l'Atlàntida!

"I assaborint lo tebi record de sos abraços
semblava viuda dir-li: -Oh, Atlàntida! a on ets?
Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds.

Fragment del Cant Primer "L'incendi dels Pirineus" del poema "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer