diumenge, 30 de gener de 2011

No puc dir fava...

El despertador sona a les 6:30... cony! Ja és dilluns?

No, és diumenge, però ara recordo que en algun dia d'excessiva empenta i optimisme desmesurat vam decidir apuntar-nos a fer unes voltetes per l'asfalt de la ciutat de Barcelona durant aquest matí d'avui...


Repte aconseguit!


Una entrada a la línia de meta sense la cara massa desfigurada, amb una marca final prou digna i, especialment, la primera mitja marató d'unes persones molt especials per a mi, han fet d'aquesta matinal atlètica una experiència fantàstica.

Ara bé, ja em disculpareu perquè ja no tinc ni esma per a seguir escrivint... low battery...

Així que, us deixo, que un immens plat de pasta m'espera, per a recuperar les forces, i una posterior migdiada que, aquesta sí, serà de campionat!

divendres, 28 de gener de 2011

El poble s'han venut. La història i les arrels s'han perdut.

Pintada a l'antiga vila de Tiurana (La Noguera)

Aquestes són les dues frases, les dues sentències, que vaig fotografiar, ja fa més de quinze anys, a l'antiga vila de Tiurana. Aquestes parets ja no sou a temps de veure-les. L'any 1.999 es van enderrocar les cases del poble per tal de que les aigües de l'embassament de Rialb l'engolissin mansament.

Tiurana, ara estaria a prop de celebrar els 1.000 anys d'història, però aquesta se li aturà a les portes del segle XXI. Les aigües d'un embassament que ja no va ser inaugurat per Franco, però sí pels seus hereus, van colgar cases, masos, històries familiars, sentiments i arrelaments. Les aigües d'un embassament construït amb dubtoses justificacions de regadiu, per a una agricultura que agonitza vivint de subvencions europees amb data de caducitat, varen ser la tomba líquida per a gairebé mil anys d'història de nissagues tiuranenques.

Aquesta menuda vila del mig Segre no ha tingut la sort de que, entre els seus fills il·lustres hi figurés un de la talla de Jesús Moncada que hagi deixat, per a la posteritat, el testimoni d'una magnífica novel·la (com aquest feu amb Mequinensa i el seu Camí de sirga) que testimoniï la vida diària, les menudes històries i les relacions personals que un dia es van teixir a l'antiga vila de Tiurana.

Les noves tecnologies, però, han permès llegar part del passat d'aquest poble a través del web Tiurana encara viu. És un web senzill però us recomano fer-hi una passejada. Si més no, és una forma de no deixar morir definitivament les desaparegudes cases de Tiurana: Cala Bepeta, Cala Teta, Ca la Trencada, Ca l'Oliva, Cal Bep, Cal Panyofí...

La placeta de Ca la Trudis quan els gats encara hi ronsejaven
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

La mateixa placeta el maig del 1.999,
quan les aigües varen començar a colgar el poble
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

Jo encara recordo anar a una de les darreres Festes Majors que es van celebrar a Tiurana, pels volts de l'any 1.995, juntament amb el jovent del poble dels meus padrins, ja que ens quedava relativament a prop i hi podíem anar amb les nostres motos desmanegades i sense poder passar més enllà dels 50 km/h (no per ganes, si no perquè la moto no donava més!).

Recordo però, anar-hi més per a veure de ben a prop un poble que ja s'esllanguia i que estava sentenciat a mort, més que no pas cercant la típica festa major de carrer, plena de vida, com a la resta de viles i pobles amb permís per a existir.

Alguns pocs tiuranencs encara van viure com les proves d'emplenat
de l'embassament de Rialb ja els negaven els seus carrers,
abans plens de vida i llavors d'aigua arribada per a, teòricament,
dur el progrés a una altra gent amb més fortuna que no pas ells.
www.tiurana.org (Tiurana viva)

Val a dir que, el 2007 fou inaugurada la nova vila de Tiurana. Sí, sí, el senyor Montilla va inaugurar un poble, com qui inaugura un hospital o una carretera! Aquest nou poble està ubicat en un indret proper però més elevat, des d'on es gaudir d'una esplèndida i contradictòria vista d'ocell sobre les aigües de l'embassament de Rialb, les culpables del seu trasllat.

La nova vila de Tiurana

Jo hi he estat i que voleu que us digui. No és lleig, té unes panoràmiques espectaculars fins als Pirineus, sol, piscina, més modern i funcional, i fins i tot hi han traslladat, pedra a pedra el cementiri, els preciosos porxos que tenia l'antic Carrer Major, un pou àrab... però per a mi, amant de la història, d'aquells arcs de mig punt datats al segle XVI i XVII que descobries pels carrerons de l'antic poble, enamorat de les pedres que traspuen segles de vida i gairebé te la poden explicar a cau d'orella, l'essència de Tiurana, les arrels i la història del poble s'han quedat, per sempre més, sota l'aigua.

_________________________________________

"Pels pobles ha corregut la veu que ve en Macià, i tothom surt a la carretera. No sé com ho han pogut saber. A Tiurana el poble en pes volta l'automòbil. Una dona jove abraça per la finestra en Macià i li fa petons, amb tanta violència que l'arrenca materialment, i l'hauria fet anar per terra si l'espessor de la gent no ho hagués evitat.

- Visca Macià! Visca l'Avi!

En la fosca de la nit avancem com podem. Pertot arreu, partides de gent, banderes i els noms de Macià i Catalunya com a oriflames"

Fragment de l'escrit de Pere Coromines a "Diaris i records" en ocasió de les eleccions de diputats a les Corts constituents (24 de juny de 1.931).


"EL POBLE S'HAN VENUT.
LA HISTÒRIA I LES ARRELS S'HAN PERDUT"

Pintada en una paret d'una casa de la desapareguda vila de Tiurana (La Noguera).

dimarts, 25 de gener de 2011

Els primers crits d'ofec del valencià

Les imponents Torres de Quart, esguarden, des de fa més de cinc segles,
una de les dotze portes que tenia el Cap i Casal del Regne de València.

Portes per les quals sembla haver fugit la seva llengua pròpia.

Onofre Almudèver, editor valencià, feu precedir, el 1561, a les edicions de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, la següent crida a la lleialtat lingüística:

"Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarites, que, ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren [...]. Per on vos exhorte, amoneste i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per vostra honra, en no deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites".

El valencià Marc Antoni Martí, secretari de la Sala de la ciutat de València, ja al 1639, es mostrava preocupat davant del canvi d'hàbits lingüístics que observava, fins i tot, entre els jurats de la Ciutat de València, i així ho feia palès en el seu Siglo Quarto de la Conquesta de Valencia.

"si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots les demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà".

_____________________________

Prenent com a data de referència la de l'entrada de Jaume I a la Ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, veiem que, poc més de tres-cents anys després de la repoblació catalana del Regne de València, ja es produeixen les primeres proclames d'alerta en defensa del valencià, doncs es comencen a observar fissures en la fidelitat i el compromís lingüístic de les classes més altes de la societat valenciana. Val a dir que, tot i així, per aquelles dates, la immensa majoria de la població valenciana era monolíticament catalanoparlant, però aquelles primeres esquerdes van ser l'embrió, ara ho podem dir, de l'oblit i soterrament progressiu que ha patit la llengua catalana parlada a la manera de València.

Sembla que, malgrat els cinc segles de crits d'ofec, al País Valencià, la llengua pròpia ha seguit anant per mal pedregar i hem acabat perdent bous i esquelles, o com encertadament avançava n'Onofre Almudèver, ja al segle XVI, hem perdut, tristament, "perles e margarites".

diumenge, 23 de gener de 2011

Desembarcament de Normadia

Desembarcament de Normadia, 6 de juny de 1944

- He llegit antics llibres de viatgers que deien que "no té muralles Timbuktu perquè allà creuen, des de sempre, que n'hi ha prou amb la seva bellesa per aturar qualsevol enemic". I si, quan s'obri la passarel·la del bot, quedem meravellats amb l'espectacle de la vella Europa, dels seus penya-segats, de la seva mar, de la seva llum, de les seves gents i som incapaços de disparar cap tret, bocabadats, com els antics guerrers davant la Timbuktu sense muralles?

- O t'has acabat empassant les velles rondalles, sobre la gran Europa, del teu avi de Cork, o, com sempre t'he dit, llegir tant t'acabaria fent perdre la noció de la realitat. Així que, amic meu, lletraferit desorientat, o aquests viatgers que has llegit tenien una imaginació desbordant o mentien sense ni mica ni gens de vergonya, però bé faries en saber que una de les coses més belles que té Timbuktu és, precisament, la seva muralla... construïda, és clar, per a defensar-se dels seus atacants.

- ...

- Dispares tu primer o ho faig jo?

RL_10feb08_tombuctu
Les muralles de Timbuktu (Mali)
______________________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

dimecres, 19 de gener de 2011

He mirat aquesta terra


Des del cim del Cogulló d'Estela (1.869 mts), prop d'Espinalbet, Berguedà,
els relleus montserratins emergeixen, màgics i misteriosos, d'entre les boires

"Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."



Des del mateix Cogulló, l'espectacular altiplà de la Serra de Busa
s'ofereix capdavanter, això sí, sempre esguardat per el llunyà relleu esmolat
del vessant septentrional del Montsec, antiga frontera entre sarraïns i cristians

"Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."
Salvador Espriu
_________________________________________________________________

Des de les talaies muntanyoses d'aquest i d'altres cims
he mirat aquesta terra,
i a on uns la volen veure capcota i engrunada  
jo la diviso ufanosament engalanada i sobirana.

dilluns, 17 de gener de 2011

A voltar porquet!

Aquest matí m'han llevat més d'hora del que és habitual, m'han posat ben net i polit, m'han donat un bon esmorzar ben abundós en glans i restes de pomes i, finalment, m'han engalanat amb un cascavell ben lluent i de bell dringar.


Avui, em deixaran voltar, tot el sant dia, per els carrers i les cases, entraré allà a on em plagui, menjaré tant com pugui i tot allò que em donin. Avui, 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat (o del Porquet), ha arribat el dia en que voltaré i voltaré més que mai, grunyiré i em cansaré, però sempre orgullós i ben cofoi del picarol que repicarà en el meu coll (si no sabeu de que us estic parlant llegiu la barra lateral del blog!).

Això sí, aquest vespre, quan caigui el sol rere l'horitzó, hauré de pregar i desitjar que Sant Antoni i les seves gents em mirin amb ulls condescendents, s'apiadin de mi i em concedeixin l'indult!

Apa, us deixo que ja m'estan cridant per a posar-me el cascavell. Que tingueu un molt bon dia, que jo me'n vaig a voltar! I si, per casualitat, entro a casa vostra, tingueu el rebost ben preparat!

dimecres, 12 de gener de 2011

Kiwi experience

Territori kiwi!

LLOC: Okarito (menut i bucòlic poblet d'uns 30 habitants, a la costa oest de l'illa sud de Nova Zelanda)
HORA D'INICI: 17:00 h
HORA D'ACABAMENT: 23:00 h
DURADA DE L'ESDEVENIMENT: 6 hores!!!
TEMPERATURA: Molt i molt fred... era hivern!
GUIA CONTRACTAT: Un personatge "freak" fins al moll de l'òs! Un autèntic boig del món del kiwi. Com diu la seva pàgina web assegura un èxit d'avistament d'aquest animal del 98% (és una animal nocturn, molt espantadís i que és realment difícil aconseguir veure'l en el seu hàbitat). El guia, ell solet, s'ho manegava tot, sota el nom d'Okarito Kiwi Tours.

És aquest!


Sí, sí, aquí sembla molt modoset però veure'l amunt i avall del bosc, amb una antena d'aquelles antigues de televisió que encara es veuen en alguns terrats, per a trobar el senyal dels transmissors que els col·loquen als kiwis, i fent-nos callar constantment, sense deixar-nos moure ni un mil·límetre durant les 6 hores que va durar la recerca del kiwi, per a no espantar-lo,... sota un fred glacial i en la més negra nit que ens va caure a sobre... no sabia si aplaudir-lo per pallasso o engegar-lo a pastar fang.

L'agonia per a veure aquest animaló, una autèntica "rara avis", mai millor dit, endèmic de Nova Zelanda, va ser d'aquelles que mai no oblidaré.

Primer 3 hores clavats com un pal, amb un fred espantós, en un bosc, mirant un únic punt per on se suposava que havia de passar un kiwi a una hora exacta, segons els càlculs del mestre "freak". I la bestioleta no va passar.

Després 3 hores més, en la més absoluta foscor, en una cuneta d'una carretera absolutament solitària, amb encara més fred (només tenia al descobert els ulls, per a intentar veure l'animaló... però jo ja no veia ni els meus companys de viatge i experiència escampats per la carretera a mode de comando rastrejador immòbil). I la bestioleta no va passar.

La decepció del guia (ja em disculpareu, no en recordo el nom) va ser descomunal. Ell ens feia seguir, autoconvencent-se que nosaltres estàvem convençuts de seguir. Davant de tal desplegament de passió no gosàvem dir-li que prou, que volíem marxar a la nostra autocaravana a escalfar-nos una mica, a sopar i a dormir d'esgotament. Que se'ns havia esfumat la passió per a veure el kiwi.

Finalment, a les 11 de la nit, l'home va desistir. Demanant-nos mil excuses (la seva estadística s'enfonsava) vam pujar al seu cotxe per a retornar al punt de sortida. Jo ja no aconseguia badar boca, enfonsat al seient del darrere del cotxe, absolutament glaçat, cabrejat, destrossat... I llavors, ell que fa cop de volant cap a la cuneta, frenada espectacular (vaig aparèixer directament als seients del davant)... i oh!!! allà estava, enfocat amb els fars del cotxe, la bestioleta!... un kiwi!, campant alegrement en l'espai entre el bosc i la carretera.

Aquesta foto, òbviament, no és meva!

Varen ser 10 o 15 segons, fins que es va tornar a amagar al bosc, però va ser un instant màgic. Estàvem contemplant una de les aus més rares del planeta i més difícils de veure en estat salvatge en el seu medi natural.

Entre la màgia del moment, el ser conscient de ser uns privilegiats per haver aconseguit veure un kiwi, amenaçadíssim d'extinció, el moviment pausat i distret de l'animaló i, sobretot, l'alegria indescriptible i desbordant del senyor guia, es va esvair el meu mal humor acumulat durant les 6 hores anteriors d'anar aguantant frustració, fred i emprenyada. Tot plegat, finalment, va fer que aquesta vivència m'hagi quedat, en el record, com una de les experiències més surrealistes, originals i divertides de la meva biografia!

diumenge, 9 de gener de 2011

Raquetes, grampons i piolet!

Raquetes, grampons i piolet! Aquest és el crit de guerra que ha sonat, per fi, aquest cap de setmana. És com la versió muntanyenca del "preparats, llestos i ja!". I és que, finalment, amb la colla muntanyenca habitual, hem inaugurat, oficialment, la temporada d'alta muntanya hivernal.

La Serra del Cadí ha estat l'escenari de l'estrena de la temporada hivernal de muntanya

La muntanya a l'hivern és radicalment diferent de la resta de l'any. La neu i el fred la converteixen, sens dubte, en un àmbit amb major risc, però també, l'ennobleixen amb una bellesa inigualable i espectacular.

La carena del Cadí, a 2.600 metres, ens ha regalat unes magnífiques panoràmiques,
així com unes espectaculars cornises de neu

És una muntanya més solitària, més silenciosa. Únicament se sent la fressa dels grampons i el piolet clavant-se al gel i l'aire glaçat que fa davallar, a plom, les temperatures. I l'embolcalla aquella blancor, immaculada, únicament esberlada per les pròpies petjades, ja siguin en forma de raqueta o de dotze foradets perforats per les punxes del grampó recent clavat.

Una de les múltiples esfereïdores canals del vessant nord del Cadí.
A l'hivern són un espectacle únic de la natura i un magne desafiament muntanyenc

L'alta muntanya hivernal, des del més gran respecte vers ella, és un repte, una superació personal, un gaudi dels sentits, un puntet de follia i un esclat majestuós de la natura.

Les botes i els grampons han acabat tan exhausts com el seu propietari!

dijous, 6 de gener de 2011

Perdo la fe i l'esperança

Mujer hatiana
Dones en un campament de refugiats d'Haití
REUTERS / Kena Betancur

Dia de Reis. Em llevo assossegadament, tard, ja que ahir a la nit vaig gaudir del plaer de poder llegir fins tard. Avui no tinc cap mena d'obligació fora d'un dinar familiar. 

Com cada dia, quan em llevo, poso la televisió una estona, més per acompanyar que per parar-hi massa esment. Normalment poso el 3/24 per anar-me informant de les primeres notícies del dia, però avui, dia de Reis, dubto de si no escalfar-me de bon matí el cap i posar els videoclips de RAC105 i, així, anar fent tot escoltant alguna bona cançó. Finalment, però, pensant en la nit màgica d'ahir, decideixo posar el 3/24 a veure si veig alguna de les típiques escenes de les cavalcades de reis i, sobretot, les precioses imatges que sempre regalen els nens en una nit com aquesta.

La primera notícia que caço, però, al posar el 3/24 és que Amnistia Internacional ha emès un informe en que denuncia que a Haití, un any després del funest terratrèmol, les dones i nenes estan essent doblement víctimes d'aquest. A part de les conseqüències del sisme, que sofreix tota la població, les dones i nenes estan patint un augment escandalós de les agressions sexuals i violacions per part de grups d'homes que campen sense control per l'illa i els camps de refugiats.

L'informe és curull de testimonis punyents i dolorosos. Fa feredat llegir-lo. Amb un bocí d'aquest ja n'he tingut prou i massa.

Després de llegir una notícia com aquesta, en una situació en que se suposa que les persones haurien de col·laborar el màxim possible i ajudar-se i, sobretot, donar un cop de mà als afeblits, als menys afavorits, la realitat es regira com un mitjó i les dones i les nenes (atenció! nenes!!!), per el simple fet de tenir menor força física, són violades i ultratjades per uns animals primitius, criminals i malparits.

L'esperança en l'espècie humana se m'esvaeix a base d'hòsties, se m'escola entre les mans. Som uns salvatges, uns animals cruels i despietats.

Feliç dia de Reis.
____________________________________________________

PD: Després del darrer post no volia seguir posant aigua al vi, però en sentir aquesta notícia a la TV i voltar una mica per internet per a confirmar-la i trobar la informació que us he enllaçat... la ràbia m'ha embargat i m'ha sortit aquest post totalment en calent.

PD 2: Aministia Internacional ha obert un espai a on es pot signar una carta per a enviar a la Secretaria d'Estat de Cooperació Internacional del Govern Espanyol per a que aquest faci de la protecció de les dones i nenes una prioritat en la seva política de cooperació amb Haití. No hi crec massa en aquestes iniciatives, però bé, és l'única i impotent forma que tenim de fer sentir la nostra veu... (jo he estat el firmant número 23... espectacular...)

dimecres, 5 de gener de 2011

M'acusaran de posar aigua al vi



"... però tothom no té reis,
hi ha qui espera que vinguin els patges
per tornar-los la vida"

Llums i ombres en la nit més màgica

M'acusaran de posar aigua al vi
però en una nit màgica, diuen, com la d'hui
cal no ser desmemoriat i reblar l'esforç per a recordar que
hi ha qui no flairarà ni un bocí d'aquesta màgia,
qui no rebrà visita de cap monarca de món enllà,
qui de la il·lusió que xoparà els carrers aquesta nit
només amararà els seus ulls un plor de solitud.

dilluns, 3 de gener de 2011

Devot de la litúrgia del PIN

Placa fotografiada a l'interior d'El Corte Inglés d'Elx (Baix Vinalopó)

Quan entres en aquella planta baixa ja denotes que allò és diferent a tot el que has pogut viure fins el moment. Aquelles olors de perfums celestials acompanyades dels somriures "Profident" de les noies amb uniforme que, sense esborrar la rialla de la cara, intenten evitar que les senyores amb crespats assolin les ampolles de mostra. Aquella marroquineria de luxe (o no) que et fa somiar en com podries omplir moneders, bitlleteres i carteres de força virolla, targetes de crèdit i bitllets de cinc-cents euros. Aquella estesa de rellotges que, Casio a part, t'empeny a estirar més el braç que la màniga encara que només sigui per a poder presumir de tenir l'esfera més grossa amb les busques més luxoses...

Ara que encarem la recta final d'aquestes festes, cal que quedi clar que segons els senyors d'El Corte Inglés d'"Elche", les compres compulsives (o no) en un centre comercial com el seu són, gairebé, com el manà caigut del cel (fins i tot la fotografia, en la seva part dreta, em va quedar impregnada d'una enlluernadora llum d'esperança...).

Només una ombra va eclipsar breument aquella claror celestial... aquell to general de l'escrit de la placa d'inauguració d'aquella "Meca" de fe i esperança en el progrés... no sé, em recordava alguna cosa... potser feia massa tuf a altres plaques d'inauguracions pretèrites... no sé... em venien al cap braços alçats, cares al sol, bigotis dictatorials... i embassaments nous de trinca.

Però només va ser una lleugera migranyeta que, ràpidament, se'm va esfumar davant de tan desplegament de béns i luxes que m'oferia aquell centre comercial. Immediatament em vaig fer devot convençut d'aquella fe que m'obria els braços (i les butxaques), tot era esperança, progrés, una gran comunitat agermanada en autèntic desenvolupament cap al futur... "me marca el PIN?"... i ple d'orgull de contribuir al benestar de la meva comunitat, amb calculada cerimoniositat, vaig procedir a fer la meva abnegada contribució a aquesta fe i religió del segle XXI... "gracias... siguiente, por favor?".