dimarts, 30 de novembre de 2010

Poemes i promeses

"I totes les promeses
que un dia ens vam fer
segellades amb la mirada d'aquell que només té fe:
si un dia et fan falta
no pateixis, que jo les guardaré.
Si un dia et fan falta
no pateixis, no les oblidaré,
les tinc escrites a la pell..."


Estimats polítics,
 ha arribat l'hora de complir la retòrica i les promeses d'aquests darrers temps.

Ella, com veieu, ja ho ha fet.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Botifarra a la brasa

A Vallfogona de Ripollès pas que passen gana,
ans al contrari, van ben servits!

Si us plau, jo la prefereixo ben cuita, que si no, no me l'empasso...
________________________________________________________________

PD1: Ja em perdonareu, però una assistència de gol com aquesta no la podia desaprofitar i he xutat a rebentar!

PD2: Són els efectes col·laterals de tant reflexionar...

dijous, 25 de novembre de 2010

La meva àvia irlandesa

Fa tot just deu anys que una empresa organitzadora d'estades a l'estranger, per a nens que els seus pares volien que estudiessin anglès en territori anglòfil, em va contractar per a ser el monitor d'un grup (el "leader" em deien) que enviaven a Irlanda. La idea de passar un mes de les meves vacances essent el responsable d'una vintena de nens de casa bona (el viatget els sortia per un ull de la cara), de 12 a 16 anys, confinats al menut i avorrit poble de Thurles, al bell mig de l'illa irlandesa, sense escapatòria possible, sense pares i delerosos d'experiències de tot tipus menys d'aprendre anglès, no m'atreia massa. La perspectiva, però, de passar un mes a Irlanda, amb les despeses pagades (és més, cobrant un petit sou que, per a les meves necessitats d'estudiant universitari m'aniria de conya) i amb la possibilitat de practicar anglès em va acabar de decidir a llençar-m'hi.

Finalment va resultar ésser, no sense complicacions, un dels mesos més originals i divertits de tots els estius que he viscut. I d'entre totes les experiències viscudes una va en va destacar per sobre de la resta.

Tant els nens com el "leader" ens hostatjàvem en cases de famílies autòctones i, a mi, em va tocar la casa a la que anaven tots els "leaders" cada any. Jo no ho sabia, però era la casa de la inoblidable Margaret.

Na Margaret al "backyard" de casa seva
que cuidava amorosament cada dia,
talment com ho feu amb mi.

Com podeu veure a la foto, fa deu anys ja era una venerable àvia. Aquesta imatge, l'única foto que guardo d'ella, ja reflexa la bonhomia d'aquesta dona irlandesa. Era tot bondat i, en el mes que vaig estar voltant per casa seva, em va cuidar talment com si fos la meva pròpia àvia. No exagero. Es preocupava per què feia cada dia, mirava de descobrir els meus gustos gastronòmics, tot sovint molt allunyats dels seus, cada vespre m'esperava per a preguntar, encuriosida, com m'havia anat el dia... 

Recordo amb tanta tendresa com, cada un dels matins que vaig sortir de casa seva per anar a controlar les feres d'hormones revoltades i escasses ganes d'estudiar anglès, m'acomiadava sempre i sempre, des de la porta amb un somriure d'orella a orella i tot dient "Enjoy yourself! Have a nice day!".

I el dia que vaig descobrir la delícia culinària que em va preparar secretament, una estratosfèrica "apple tart"... aquell dia vam fer Festa Major. Jo per el plaer d'endrapar aquell pastís exquisit i ella de descobrir que, després d'estar cuinant tota la tarda, l'havia encertada de ple. I allà vam estar ella i jo, com àvia i nét, xerrant i menjant fins que se'ns va fer fosc.

Abans de marxar ella em va regalar el disc "In blue" de The Corrs. En aquella època sonaven molt, i a Irlanda no us ho explico, i després que ella observés un dia (sense dir-me'n res) com me'ls mirava atentament per la TV va decidir que em regalaria el disc per sorpresa. Em va fer molta il·lusió. No és que The Corrs m'enamorin però, aquest disc el guardo amb un sentiment molt viu (això sí, mai li vaig dir que el que jo mirava aquell vespre atentament potser era la germaneta Andrea Corr, amor platònic d'aquells anys). Li vaig fer signar, talment com si ella fos l'Andrea: "Margaret with love. July 2000". I a fe de déu que ho va escriure amb sinceritat.


Quan vaig marxar de casa seva per a tornar a Barcelona, vaig plorar, secretament, sense que ella em veiés.

Un any després, la casualitat va voler que llavors fos jo el que agafés el paper d'estudiant. Vaig anar un mes a Dublín. Vaig viure també amb una família irlandesa, i tot i que em van tractar bé, ja no va ser el mateix. Na Margaret era inigualable. 

Em va agafar l'enyorança i vaig decidir trucar-la per a veure si la podia anar a visitar. A bodes la vaig convidar! El dia següent ja em veus agafant el tren fins a Thurles, aquell poble menut i avorrit perdut enmig d'Irlanda. El viatge va ser llarg, dues hores de veure prats verds i més prats verds esquitxats d'ovelles i més ovelles. De l'estació a casa seva hi havia ben bé mitja hora caminant. El dia era rúfol, típicament irlandès, però jo estava ben emocionat. En arribar gairebé em desfaig. Estava tan feliç de tornar-me a veure! 

Durant l'any que havia passat, des que havia marxat el primer cop, havia empitjorat de salut i havia tingut algun espant, que no em va voler explicar, en aquest sentit. Duia un avisador penjat al coll per a si li passava alguna cosa, avisar a la seva filla, que vivia a prop. De fet, em va dir que jo havia estat el darrer "leader" que havia tingut a casa, i que ja no n'agafaria més, precisament per motius de salut. Se la veia un xic més dèbil, però era la mateixa Margaret que jo havia conegut feia un any, tendra i amorosa com si jo fos el seu propi nét.

Va insistir i insistir per a que em quedés a dinar, i davant de la seva insistència no podia fer res més que acceptar. Ho tenia tot preparat. A l'hora de les postres va sorprendre'm, altre cop, amb la seva meravellosa "apple tart". Llavors, jo li vaig deixar anar el que ja sentia molt endins meu: "You're my irish grandmum!". Bé, no us atabalaré en com va anar tot el dia, ja ho podeu suposar. Vaig marxar tard, molt tard de Thurles. Arribava a Dublín de nit.

Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Durant un parell d'anys ens vam estar escrivint alguna carta, sobretot per Nadal (era molt i molt religiosa), però després, malauradament, vaig anar perdent aquesta pràctica, i amb ella, el contacte amb na Margaret.

A dia d'avui han passat molts anys i no m'atreveixo a tornar a escriure. Em fa por no rebre mai cap resposta, o pitjor, rebre'n alguna confirmant-me el temor que ja ens hagi deixat. Em fa por. Crec que prefereixo deixar-ho així i dur-la, per sempre més, dins del meu cap i del meu cor, a on s'hi va guanyar un raconet per mèrits propis.

M'he allargat molt (ets irreductible si has arribat fins aquí!), però he sentit la necessitat de dedicar un petit homenatge a la que sempre serà la meva altra àvia, la tercera àvia, la meva àvia irlandesa.

Per cert, en una de les seves darreres cartes, em va enviar la recepta de l'"apple tart". He intentat fer-la, però no he aconseguit assolir, ni de bon tros, el gust, l'olor i el plaer del seu pastís, acompanyat d'un tè calent amb un núvol de llet (sempre sense sucre!... Irish way!) d'aquella llar que un dia vaig tenir i gaudir al bell mig d'Irlanda.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Marranades de llengua


Serà que és veritat que el català s'assembla molt al francès (cada cop més), o que s'ha descobert la A tancada, afegint un nou element a l'enrevessada fonètica vocal catalana. Ho haurem de preguntar als senyors de CE--A...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Estació Espacial Internacional (ISS)


- Les muses m'han abandonat, la inspiració se m'ha esmunyit... no aconsegueixo trobar ni una minsa idea per a escriure, ni que siguin quatre ratlles, que evoquin la imatge proposada per Relats Conjunts. Tinc el cap ben entabuixat...

- Deu ser que ets a la lluna de València.

- No, a la de València no, en tot cas, a la de la Terra.

divendres, 19 de novembre de 2010

Astronauta rimador

"Leds vermells m'enrevolten
controlen cada peça 
d'un transbordador filigrana
i no fallen, o gairebé no fallen
ses màquines perfectes Macintosh..."


Engalanat com un astronauta
feia tot just un anyet que havia arribat a la Terra

"Controla! Que un LED vermell s'encén!"

Que lluny quedaven, encara, ses màquines, perfectes o no, Macbook, iPad, iPod...

________________________________________________

Una iniciativa engegada, promoguda i esbombada per n'Assumpta i en Ferran!

dimecres, 17 de novembre de 2010

Llancem-nos, doncs, a la follia!


"Hi ha una saviesa del seny
i una saviesa -més alta- de la follia.
Per a l'alta vida de l'ànima,
el seny solament serveix per a decidir
quan cal llançar-se a la follia"

Ciutat de Mallorca, 1232/33 -  1315/16

dilluns, 15 de novembre de 2010

Dia de l'Escriptor Empresonat

De gener a juny d'enguany...

- 6      assassinats
- 18    assassinats per motius desconeguts
- 10    desapareguts
- 148  empresonats
- 67    empresonats pendents de sentència
- 3      en procés judicial
- 184  pendents de judici (no empresonats)
- 13    condemnats a altres sentències
- 35    breus detencions
- 15    amenaçats de mort
- 56    altres amenaces
- 28    atacats i torturats
- 2      segrestats
- 2     deportats

TOTAL: 587


Aquests són alguns dels números de la ignominiosa llista, elaborada per el Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional, de casos enregistrats d'escriptors, periodistes o editors empresonats, perseguits o amenaçats durant el primer semestre de 2010.

Avui, dia de Sant Albert, es commemora el Dia de l'Escriptor Empresonat, per a denunciar (i en alguns malaurats casos, recordar) els escriptors represaliats arreu del planeta.

Per a commemorar el 50è aniversari de la creació del Comitè s'ha engegat la campanya "Because writers speak their minds" a on es detallen els 50 casos més emblemàtics, anualment, des del 1960 fins el 2009.

Enguany el Comitè fa especial esment a 5 casos, dels quals jo en voldria destacar 2:
  • Hossein Derakhshan: Blogaire iranià condemnat a 20 anys de presó
  • Tal Al-Mallouhi: Blogaire siriana de 19 anys, acusada d'espionatge i incomunicada a Damasc des del desembre del 2009.

Ells i la resta, són uns herois, uns valents. Jo no sé si, en les seves circumstàncies, tindria el coratge de lluitar (fins a donar la vida, en alguns casos) per la defensa de la llibertat i la denúncia d'injustícies. No ho sé.

És molt trist concloure que, a dia d'avui es continua condemnant, torturant i matant per l'ús de la paraula...a moltíssims llocs i a moltíssima gent i, estimats blogaires, res ni ningú no ens pot assegurar que mai, mai de la vida, això no pugui tornar a passar aquí. No ho oblidem.

dijous, 11 de novembre de 2010

Somriu el diable cofoi

El Baix Llobregat, amb Montserrat al fons,
des del capdamunt del martorellenc Pont del Diable

Udola la Muntanya Sagrada
de la Patrona Moreneta plor agut i furiós
"in memoriam" dels paratges del que ençà fou
plana fèrtil i ufanosa de pagesos i pastors.

Somriu el diable cofoi
des de son pont, talaia d'ocres colors;
el riu ha perdut la bellesa de ses fonts
i ja davalla trist, estressat i rubinós.

Fàbriques de química agressiva
expulsen vapors d'àcides olors;
viaductes, carreteres i autovies
teixeixen teranyines de transports depredadors.

Somriu el diable cofoi
des del pont on viu a redós,
hi seguirà mancant una única pedra
però ja no s'hi sent el cant dels galls traïdors.

La plana segrestada,
la Sacra Muntanya profanada;
udola la Patrona catalana,
somriu el diable cofoi.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Primavera d'hivern


Aquesta és la imatge que m'ha sorprès avui, a primera hora de la tarda, quan caminava parsimoniosament, després de dinar, altre cop, cap a la feina.

M'ha fet llevar el cap, de la mirada bocaterrosa que duia, el crepitar solitari de les meves passes sobre les fulles seques escampades arreu. La resta... silenci. Cap motor brogint ni accelerant, cap nen cridant ni xisclant, cap gos lladrucant ni lladrant... ni tan sols bordant.


I ara, espurneja una pluja tímida i vergonyosa als vidres de ca meva. I diuen que demà el vent ens assotarà amb força, i el fred ja treu el nas per a esquinçar-nos la pell dels llavis i ressecar-nos la de les mans, mentre aquest cap de setmana encara he emprat el mot "calor".

Potser és la tardor més primaveral dels darrers temps i així torna a ser vàlida l'expressió, encara vigent en alguns territoris de parla catalana, de "primavera d'hivern" quan no utilitzen el mot tardor.

Potser per això, fins i tot la ciutat ha decidit despullar els arbres que a penes l'oxigenen per a vestir els seus carrers dels colors ocres de temporada. Potser per això, fins i tot, les ciutats, fugaçment i en una llambregada ràpida i amb data de caducitat, refulgeixen una paleta de colors més àmplia que la dels habituals negres asfàltics i grisos fumejants. 

Aquesta primavera d'hivern fins i tot sembla que, en un moment d'ímpetu estacional, ens permet arribar a copsar, dins les entranyes de les ciutats, un instant de natura i bellesa.
_______________________________________

Si voleu seguir gaudint d'aquesta primavera d'hivern passegeu per el blog d'en Barbollaire.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Negació de l'amor platònic

AIRE
Balança dels meus canvis d'humor
com la rosa dels vents
segons d'on bufa, canvia el temps.

AIGUA
Rosada a trenc d'alba que xopa
aquest grevoler relicte
i humiteja de calma l'etern conflicte.

TERRA
Camí giragonsat i polsós,
enmig de l'hivern tempestejat
du a refugi de país muntanyós.

FOC
Pira d'emocions on espurneja la passió,
les flames enceses dels teus contorns
m'incendien la que creia ferma raó.




Tu ets la barreja d'aquests quatre elements
que formen la meva essència i existència
i no repeteixo altra cosa
que les paraules d'un tal Empèdocles.

dijous, 4 de novembre de 2010

Llibre d'Amic i (des)Amat

Plorava l'Amic i deia:
"Quan cessarà el temps
de les tenebres en el món
perquè s'acabin els camins infernals?...

Fa vuit segles Ramon Llull tingué clar com respondria l'Amat:

L'Amic estava malalt
i en tenia cura l'Amat:
de mèrit el peixia
i amb amor l'abeurava
i paciència el colgava,
d'humilitat el vestia
i amb veritat el medicava.

Avui en dia, però, davant de les tenebroses enquestes i els camins infernals que assetgen l'Amic, l'Amat respon així:


dimecres, 3 de novembre de 2010

"Xicolata" del Jolonch


Quan vaig a veure els meus avis, com en aquesta darrera Castanyada, ja sé que, amb una mica de fortuna, me'n duré una rajola de xocolata del Jolonch (o com diuen ells, com diu la meva àvia, que és qui sovint me la regala, xicolata del Jolonch).

Llavors, durant uns dies, adopto el costum de trencar-ne un dauet cada nit, després de sopar, i assaborir una xicolata que em transporta, automàticament, als berenars d'estiu a la masia dels avis, allà al mig Segre. Aquelles tardes inacabables de jocs, riures, emprenyades, de plegar trumfos al tros, de bicicletes i córrer rere el gos i d'acabar fent una guerra d'aigua mentre el padrí regava l'hort.

Llavors, en un intermedi sacrosant, apareixien les dones cridant els hòmens, el berenar ja estava llest (al camp es segueix mantenint, més que enlloc, l'estructura de treballs tradicional, més per costum que no pas per creença ferma). I el dia que el berenar era un pa amb oli i xicolata, amb aquella xicolata d'Agramunt, jo en feia festa grossa.

Aquesta tradició me la inoculat la meva àvia, la iaia com li diem nosaltres (el nom de padrina se l'endugué la besàvia que vestia eternament de dol). Ella és la primera fan d'aquesta xicolata i me l'ha anat traspassant ja fos en els pa amb olis d'estiu o amb les torrades de llar de foc dels crus hiverns de la vora del Segre. Sempre la recordaré creuant el pati de davant de casa, amb aquell caminar lleuger que els anys han anat entorpint una miqueta, a voltes fugissera ja que duia un dauet de xicolata del Jolonch amagat a la màniga per anar-lo rosegant amb fruïció ella sola, tranquil·lament i en calma. Era el seu moment, el petit homenatge que es regalava ella mateixa, trencant la rutina de les feines d'una dona de pagès.

No és una xicolata a l'ús de les d'ara, és dura, forta, costa trencar-la amb les dents i ho fa a petits bloquets. Un cop trencada pren una textura farinosa i té un gust especial, diferent. És xicolata amb cacau mòlt a la pedra, i, tal i com diu el seu embolcall en català i prou, és: "Xocolata familiar a la tassa - Per al seu consum cuit". 

Doncs bé, mai l'he pres a la tassa, mai n'he fet xicolata cuita, sempre l'he menjada tal i com m'ho ha ensenyat la meva iaia, a pèl. I és que en una cosa tenen raó els seus elaboradors, és una xicolata familiar. Sempre serà la xicolata de les tardes d'estiu xalades entre germà, cosins, tiets, pares, avis i gos, servida al costat d'una bona llesca de pa de pagès, per una de les dones més bones, fortes i entranyables que mai he conegut, la meva àvia, la meva iaia, l'Enriqueta del mas de La Ribera.