dijous, 30 de setembre de 2010

Les coses importants són les que no ho semblen

Joan Triadú

Som un país menut. No anem balders ni de territori, ni de parlants de la nostra llengua. Als teatres trobes els mateixos actors cada parell d'obres que hi veus, i a la televisió... te'ls tornes a trobar. Al circ polític en són quatre i el gat els que es reparteixen el pastís (i el gat ni de raça és, que és un d'aquells de carrer, esprimatxat i esparracat). 

Som un país petit, ja ho deia el de Verges, i per això maldem sempre per unes engrunes de reconeixement, i no tenim ni reis ni reines, ni caps d'estat ni presidents de cap república. No tenim la teranyina poderosa d'un estat propi que potser, i dic potser, faria que, tal volta, llesquéssim el pa del nostre futur i no ens mal alimentéssim amb les molles del sobrant.

Som un país xic i per això ens embadalim davant un immigrant balbucejant en català o ens donem cops de colze amb els companys de viatge quan, a milers de quilòmetres de casa, sentim qualcú xerrant en aquest idioma nostre, i ens diem xiuxiuejant entre nosaltres... "són catalans!".

És per això que, un dia com avui, és un dia trist per a una cultura minoritària i minoritzada com la nostra. Avui s'ha mort Joan Triadú. I és perquè som petits i per tant, no gaudim d'un nombre considerable de figures com la seva, que la seva pèrdua ens resulta, sens dubte, insubstituïble. Ens ha deixat Joan Triadú i amb ell se n'ha anat un crític literari, un poeta, un traductor, un professor, un activista, un lluitador... un home immens d'un país petit.

Ell deia que si havia de posar un lema a les seves memòries, a la seva vida, aquest seria "Les coses importants són les que no ho semblen" (una frase de Mercè Rodoreda). Talment com la notícia de la seva mort. No ha causat el revolt de les vagues i les botes d'or de Messi, però ha estat, sens dubte, la trista notícia més punyent del dia.

Democràcia embrutada

El senyor Cándido Méndez, sectari (ai perdó!), secretari general d'UGT, ha declarat:


La participació no seré jo qui la posi en dubte davant el ball de xifres habitual, ara bé, la segona part d'aquesta gran sentència... senyor Méndez, se la podia ben bé estalviat.

A Mercavalència, per exemple, els camions han hagut de sortir escortats
 per la policia davant les hostilitats exhibides pels "piquets informatius"

Quina manera tan gratuïta d'embrutar la paraula "democràcia" i tots els seus derivats.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Esponja taronja




Al menjador, una foto ampliada de Nyhavn,
el carrer marítim més concorregut de Copenhagen;
un "Cleanance Gel" d'Avène, acompanyat de raspatllet, a la dutxa de ca meva;
a la cuina, mil-i-una vaques dibuixades a l'ampolla usada
per a refredar l'aigua de Ribes en el fred de la nevera;
un ren de vellut petitó, en record d'aquell Erasmus suec, a l'habitació on jo dormo;
i a la dels convidats, un "collage", regal d'aniversari,
amb moments estel·lars d'un enyorat viatge a Berriz;
un gran quadre a relleu de tots els Pirineus,
amunt i avall del passadís, cada cop que hi vagarejo.

I encara no he parlat d'aquell llibre, de l'autor de Mequinensa,
amb deliciosa dedicatòria, del teu puny i lletra,
ni del grup anglès, de Manchester, recomanat en nit antològica,
ja un clàssic indispensable de la discografia del meu iPorc, 
(versió porcina de l'iPod de la poma)
 ni el brillant còmic d'Spiegelman, descobriment que t'agraeixo,
d'aquells temps que compartíem més estones que no ara.

i encara puc seguir i potser no acabaria...

Serà que sóc com una esponja, 
que al pas dels anys i les persones,
absorbeixo un bocí d'aquí i un pic d'allà,
i cada persona que ha volgut compartir
 alguna bona estona amb mi
m'ha deixat un pòsit ja per sempre
i jo me'l faig ben meu
com el "Cleanance Gel" d'Avène 
fonent-se en l'esponja taronja
de la dutxa de ca meva.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Serra de Montgrony

Carena de la Serra de Montgrony, sempre, al voltant dels 2.000 metres

Mare de Déu de Montgrony, ermita bressolada per roca viva, testimoni mut de llegendes d'un comte mitològic, l'ànima en pena del Comte Arnau. Camins genuïnament excursionistes, Camí del Mal Pas, Forat de Sant Ou... senders i corriols mil·lenaris de llevant a ponent i dels peus fins a la carena del Montgrony. Malauradament també, alguna pista malgirbada, fa arrufar el nas en arribar al capdamunt.

Santuari de Montgrony

Contrast de paisatges, des del bosc meridional fins a l'ambient pratenc de sa carena, sempre acompanyats però, d'una solitud captivadora i gens de moda en aquests temps. Només vaques, ovelles i algun darrer pastor transhumant, a les cotes ermes, us podeu bentrobar. La resta, el fressar de les fulles, el noble vent de la carena, el dringar pacient de les esquelles...i potser si pareu bé les orelles, el galop salvatge del cavall negre del comte Arnau.

Ensija, Pedraforca i el Cadí al so omnipresent de l'esquellot

Panoràmiques excelses sobre el Pirineu Oriental, des del Puigmal fins al Taga, més enllà el Montseny, la Mola i Montserrat, i a ponent el Pedraforca i les serres del Cadí, Ensija, el Verd i fins allà on els ulls finen el seu abast.

Cim del Costa Pubilla (2.056 mts) punt culminant del Montrgrony.
Al fons, el Puigmal bressolat pels núvols i una cortina de pluja.

Aquesta és la Serra de Montgrony, sortosament encara, prou a recer de les grans multituds de cap de setmana, ja siguin col·leccionistes de cims, "mushroomers" implacables amb el silenci de muntanya o senyors d'alta volada amb caseta a la Cerdanya.

Si us he convençut aquí trobareu els detalls i el track de la ruta.

Salut i muntanyes!

divendres, 24 de setembre de 2010

Per la Carme!


Avui n'és ben plena tota la premsa catalana, l'Associació Memòria i Història de Manresa, en un treball excepcional, ha tret a la llum pública, entre d'altres, un document punyent, de pell de gallina. Es tracta d'un manuscrit de Carme Ballester, la segona dona de Lluís Companys, escrit del seu propi puny i lletra, en que explica detalladament la detenció del President de Catalunya per part de la Gestapo (segons l'historiador Josep Benet, ho fou per la Wehrmacht, la polícia militar alemanya) "en violació del dret d'asil que li havia estat concedit per les autoritats franceses" el 13 d'agost de 1940 a Baule-les-Pins. El manuscrit s'allarga fins el dia en que Carme Ballester es va assabentar, a través de la ràdio, que el seu marit, el President de Catalunya, havia estat afusellat per el règim franquista, la matinada del 15 d'octubre del mateix any, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Tenia 58 anys.

Extret del manuscrit publicat a www.memoria.cat
Ja en fa setanta de tot això, ja anem camí de la centúria, del segle... i a hores d'ara, a dia d'avui, l'estat espanyol, per vergonya de la democràcia i humiliació de tot un poble, no ha estat capaç, no ha volgut, no els surt de la santa collonada d'anul·lar explícitament el consell de guerra que en va dictar el seu afusellament, passant a ser, tristament, l'únic president europeu, elegit democràticament, assassinat pel feixisme (en un tripijoc jurídic han declarat que el procés ja no té validesa ja que la Llei de Memòria Històrica el deixa fora de tota legalitat... engrunes, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!).

Si llegiu les línies d'aquest manuscrit de la seva segona muller veureu com traspuen dolor intens, tristesa i el patiment d'una dona per el seu marit, res més. Estan lluny de ser un relat èpic d'un president màrtir ("Lluís!" cridà ella el darrer cop que el va poder veure, senzillament, el nom del seu home, despullat de qualsevol altre excés totalment sobrant en aquells moments de terrible patiment).

Potser sóc jo qui, sota el meu prisma esbiaixat de catalanet anhelós de figures que superin l'actual mediocritat política, hi poso més pa que formatge, i hi vull trobar una lletra petita que em faci volar més amunt, ben amunt,  guiat per l'aureola, sempre mística, que emana un personatge històric executat.

I conten les cròniques que, el darrer crit que va etzibar el President Companys abans de ser afusellat, quan ja era encanonat, fou "Per Catalunya!". 

Potser sí, potser és cert. Però jo, avui, m'esgargamellaré i cridaré "Per la Carme!".

dijous, 23 de setembre de 2010

L'avi dels auriculars Aiwa

Avui al vespre mon germà i jo hem fet una escapada furtiva al santuari culer. Ell ha aconseguit uns carnets "de gos"... i dic "de gos" ja que no eren nostres (ens els ha deixat un amic seu enfeinat en obligacions imposades per nounats) i perquè ens han ubicat a la zona coneguda com "el galliner" del Camp Nou, és a dir, sis files més amunt d'on érem nosaltres ja es gaudia d'unes grans panoràmiques sobre la ciutat de Barcelona.


Ubicats doncs, els gossos i les gallines de l'estadi (i mentre els gallets corrien monòtonament i, més aviat, amb poca empenta per la gespa) he anat observant la resta de fauna que poblava les graderies.

 Cinc forasters de llengua incomprensible i fesomia europea de llevant
quatre psicòlegs de planter amb un so "xeix" exagerat,
tres senyores de colrada cara i estatura d'ultramar
i dues nines japoneses de mirada digital
...
i el soci? 
aquell soci culer exigent, silenciós, 
indignat quan pertoca 
i amant d'aquell que diu que "sí, aquest sí que sua la samarreta!"
...

I allà, en un raconet d'una fila més enllà l'he vist, discret, solitari, silenciós, rere unes ulleres d'aquelles "d'antes" (que ara els modernets trobarien "supercool"), no ha badat boca en tot el partit, jersei granatós de coll de pic i uns lluents airculars Aiwa d'aquells que a la dècada dels 80 vàren aconseguir el seu apogeu comercial.

Per fi m'he assossegat, tot és al seu lloc al Camp Nou, hi seguim essent tots, el turista ocasional, el passavolant com jo, i l'avi, soci de tota la vida, l'Avi del Barça, que, això sí, ja ha canviat el vell transistor d'escoltar en Puyal per uns "moderns" auriculars Aiwa.

Ah, per cert, el Barça ha guanyat, ensopidament, 1 a 0.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Porquet engalanat

Barret de copa negre, d'aquells de porc tibat,
coll de camisa blanc i planxat a tot vapor,
corbatí ben aferrat de negra lluïssor,
i al morret "holmesiana" pipa curulla de bon tabac.


Tal dia com avui, el porquet de Sant Antoni ha decidit treure les seves millors gales per a celebrar la seva posada de llarg. I és que des del blog de La Cullerada, un dels blogaires que més segueixo des de fa temps (malgrat sóc un nounat a la blocosfera, almenys en la seva vessant d'autor), i que respon al nom de Puji, ha decidit dedicar el seu post d'avui a presentar aquest maldestre porquet en societat.

Gràcies Puji per posar cullerada a la cort del porquet de Sant Antoni!

S'acomiada doncs, aquest porquet ben engalanat... ah! i tot ell ben regat amb unes ràfegues fugisseres d'Eau d'Issey.... pour porc, òbviament.

divendres, 17 de setembre de 2010

Avui no és divendres

Avui al matí, tot just posats els peus a terra he fet una llambregada per la finestra, i malgrat ara ja és prou fosc en aquesta època de l'any, he pogut copsar que el dia s'aixecava ben ennuvolat, i amb un cel disposat a descarregar en qualsevol moment. Una sensació d'apatia m'ha atrapat...

Però no m'he deixat vèncer, he pensat que no es pot ser tan negatiu, que cal ser optimista i alçar el cap ben alt, traspuar felicitat per tot els porus de la pell, ser genial, divertit, enginyós...talment com ens bombardegen a tort i a dret, a totes hores i per tots els mitjans. Cal ser feliç, immensament feliç des que et lleves fins que te'n vas a dormir! (i en els casos més extrems, dormint i tot!).

He aconseguit retenir aquest idea al cap, i vinga, tot cofoi he sortit al carrer.. què collons! i a més avui és divendres! i ja se sap que els divendres hom encara ha de ser més feliç que qualsevol altre dia... ja som a les portes del cap de setmana! (l'elevat nombre de missatges al facebook amb aquesta temàtica els divendres en són un clar testimoni).

I he pujat al cotxe, i he engegat el meu iPod, en modalitat shuffle... i els primers riffs de guitarra canyera encara m'han embalat més!. Sí senyor, he pensat, he vençut la implacable tristesa que assola els dies plujosos!  Avui seré un tio Calvin Klein!, un JASP, un hooligan de l'optimisme!. I fent gala del meu millor "air guitar" he devorat els primers quilòmetres cap a la feina. I a veure quina és la següent cançó...



I de sobte, ha començat a ploure... i les notes d'aquesta meravella musical (un dia parlarem més i millor d'aquest genial grup) m'han anat atrapant, seduint, embriagant i amarant d'una incipient malenconia. I llavors ho he vist clar, no calia lluitar, no calia esbufegar, ja estava decidit. 

I és que avui, malgrat fos divendres, i en contra dels principis més elementals del màrqueting social dels nostres dies, m'he disposat a gaudir d'un dia dolçament melangiós.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Vol JK5757 a Barcelona

Intentava capbussar-me en la lectura de "Maletes perdudes" de Jordi Puntí mentre, a la vegada, mirava de col·locar les meves cames en l'estret i mal fotut espai entre seients que oferia l'avió i que responia al vol JK5757 cobrint el vol Eivissa - Barcelona als voltants de les set del vespre.

Quan ja estava teixint, mentalment, el fil de la novel·la, el meu cervellet, digne de "princesa del pèsol", ha descobert un brunzit que martellejava les meves orelles i desteixia constantment el fil literari que jo intentava, debades, enfilar camí rere camí.

Aquell brunzit provenia d'una conversa entre dos adolescents, un noi i una noia, en edat de primeres experiències universitàries, en edat de despuntar a la maduresa, en edat d'anar perdent la innocència...

Com que, en aquell punt, ja havia deixat fil, agulla i didal del "Maletes perdudes" he enfocat tots els meus sentits en mirar de treure l'entrellat de la maleïda conversa emprenyadora (no sense abans confessar que, el primer ham que he picat ha estat el de la remarcable esvelta figura de la part femenina de la conversa.... la resta ja ho he deixat en mans de la meva innata habilitat de padrina xafardera).

El noi era davant meu, en el seient que tocava al passadís, i la noia just al costat seu, en el seient contigu a l'altra banda del passadís. El primer que he clissat ha estat l'excessiva quantitat de vegades que ell, tot xerrant, allargava el seu braç fins a tocar suaument el d'ella (per la seva banda, cal dir que ella no ha allargat cap extremitat seva més enllà del seu seient).

La conversa, malgrat tot, fluïa prou lleugera, ràpida, sense pauses, sense silencis incòmodes, es notava un ambient relaxat entre ambdós joves contertulians. De fet, es notava que eren amics. Tal era així que ell ha cregut tenir davant seu una interlocutora àvida d'escoltar les seves històries, i així, ell ha anat estarrufant-se i desplegant les seves millors habilitats lingüístiques castellanes (força bones, tot sigui dit), ha anat encadenant història rere història, en que, cada una d'elles era una experiència personal millor que l'anterior, tot era extraordinari, tot era el millor que havia viscut mai, i tot viscut amb els millors amics que hom podia tenir (amics que tenia als seients de la seva esquerra i que ha ignorat sistemàticament durant la mitja hora llarga del viatge).

Allà he començat a intuir el típic intent masculí d'enlluernament de xicota mitjançant històries de vivíssims continguts personals, d'ideologies d'alta volada enfocades al gaudi màxim de la vida. Era, sens dubte, un noi enamorat de la seva amiga, emprant les seves millors armes (la retòrica i el mostrar-se com un autèntic exprimidor de la pròpia vida per a treure'n tot el suc i el millor d'ell) per tal de mostrar-se com l'home ideal als ulls de la seva princesa.

Així que tan amunt i tan amunt s'ha enfilat el vailet que, precisament quan l'avió ja estava a punt d'aterrar, en un ambient que, almenys ell, ha cregut altament distès i de confiança s'ha deixat anar amb la següent sentència: "Me siento estraño con mi vida, no estoy satisfecho con lo que hago... me parece que no aporto nada, absolutamente nada".

Fins i tot a mi m'ha corprès aquella arrencada de sinceritat enmig d'un vol entre Eivissa i Barcelona. Realment el noi acabava d'obrir la caixa dels trons de la seva vida, el més íntim i profund d'ell mateix. I és aquí quan ella, ha esbossat un somriure tímid, ha obert els ulls com dues taronges i ha respost: "Me he dejado el móvil encendido todo el vuelo! je, je..."

En aquell moment, mentalment, he fet com quan als dibuixos del Doctor Slump l'escena animada es congelava i els personatges que hi havia a la pantalla queien tots d'esquena. És com si les hostesses de vol haguessin obert les portes de l'avió i la cabina s'hagués despressuritzat de cop, com si una ràfega d'aire gèlid hagués creuat l'avió i hagués apagat l'espelma d'il·lusió que ell havia anat intentant mantenir viva durant tot el trajecte.

El bon sagal ha fet una ganyota a mig camí del somriure i el plor babau i només ha aconseguit articular un lacònic "me he perdido algo..."
Ai las! Avui al vol JK5757 entre Eivissa i Barcelona he assistit, en viu i en directe, a una petita lliçó de l'etapa adolescent de la vida, a un petit pas cap a la pèrdua (sí que has perdido algo, sí) de fe i idealisme d'un bon noi enamorat, al manlleu desprevingut de la innocència juvenil... al que és un pas cap al que en diuen maduresa.

"Bienvenidos a Barcelona, gracias por volar con nosotros"

dilluns, 13 de setembre de 2010

De quan el torb pirinenc du menorquina salabror

Afirmar que el torb pirinenc, quan bufa rúfol i enfadós, pot arribar a dur aires de la mar, de la mar Mediterrània, d'aquella salabror marinada... pot semblar poc més que una irreverent concessió a una dialèctica poc rigorosa. 

Delên
Però això, precisament, serà el que intentaran (i, de ben segur, aconseguiran) els menorquins Delên en la seva visita a terres ripolleses. I és que el proper dissabte, en el marc del Cicle de concerts Romànic en Viu, que es fa, enguany per vuitena edició, a les esglésies romàniques de l'antiga Baronia de Toses, els menorquins seran els encarregats de posar el punt i final a aquest festival musical pirinenc.

Serà precisament a l'església romànica de Sant Víctor de Dòrria, en un dels pobles més elevats de Catalunya, on les muntanyes, les pastures, els ramats, pastors i cabaneres acolliran les cançons "delicioses, dolces i a vegades salades" que ens duran, de mar enllà, aquest exquisit grup menorquí.


Jo hi seré!


I aquí us deixo un petit tast de menorquina salabror!

diumenge, 12 de setembre de 2010

La Diada Nacional de Catalunya a muntanya

Ahir es va gaudir d'un excel·lent dia de muntanya per a commemorar la nostra Diada Nacional, tot trescant per entre cims, senders i corriols a cavall del Ripollès i el Vallespir.

El Costabona (2.465 mts) des del cim del Roca Colom (2.506 mts),
ambdós cims coronats per la Diada

Pots veure el track de la ruta a:

divendres, 10 de setembre de 2010

El porquet de Sant Antoni és notícia a la TV!

I com a mostra inaugural del bloc, un reportatge de com es manté la tradició en alguns pobles dels Països Catalans.

Espectacular notícia, doncs, de la TV de Mallorca!!! (encara hi ha gent sensible pel món)

PD: Per què es padrí va amb casc passejant en Beethoven?!?